divendres, 27 d’agost de 2010

"Misteriosament feliç" de Joan Margarit

Hi ha dies que necessites un llibre així, un recull de poesies que semblen escrites, avui, per a tu. La teva vida entra dins d'aquests poemes.

Hi trobes tot el que estàs sentint, la tristesa dels dolors i les pèrdues, però també allò que, malgrat tot, també et fa sentir "misteriosament feliç". Joan Margarit, com altres vegades, ens parla sincerament de la realitat, no ensucra ni idealitza els records, és conseqüent amb el patiment i la soletat, "Tot és quiet: ja sóc al fons de la tristesa", però alhora amb gran valentia va més enllà i ens explica també que podem trobar la calma que els desastres, quan ja han passat, ens deixen. Perquè, des de qualsevol condició i assumint els grans dolors de la realitat, podem aconseguir serenitat i alegria. El dolor no té perquè ser el contrari de la felicitat.

VERS LA TRISTESA
Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.
Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.


EN UN PETIT PORT
El mar d'hivern, quan bufa tramuntana,
entra i colpeja amb força els pantalans.
Abandonat per barques i velers,
el port està envoltat pel tro de les onades.
Veient el mar entrant per la bocana,
fuetejant aquests amarradors,
sento la calma que els desastres,
quan ja han passat, ens deixen.
Feliç perquè la meva vida avui
és un petit i inútil port d'hivern,
m'alço el coll de l'abric, enfonso els punys
a les butxaques, ploro d'alegria
i el vent de cara
em va assecant les llàgrimes.


- Joan Margarit, Misteriosament feliç. Barcelona: Proa, 2008, pàg. 2o i pàg. 25

dissabte, 21 d’agost de 2010

"Sé todos los cuentos" de León Felipe













Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan
con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos

León Felipe

dimarts, 10 d’agost de 2010

Mendel el de los libros d'Stefan Zweig

Si parlem d’Stefan Zweig les primeres lectures que ens vénen al cap, segurament, són les famosíssimes Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda. A la nostra biblioteca sempre tenen molt bona acceptació, sobretot entre dones, tot s’ha de dir. L’obra de Zweig és molt extensa, però els llibres que, personalment, m’agraden més són la magnífica novel·la biogràfica Un món d’ahir i dos relats breus però molt intensos, Novel·la d’escacs i Mendel, el de los libros.

Avui us parlem d’aquest Mendel. El llibre és una delícia d’Acantilado, d’aquells que et vénen ganes d’acariciar i protegir; molt petit, breu i lleuger; són només 57 pàgines però plenes de sensacions.

La història comença quan l’any 1929 el narrador entra, per refugiar-se de la pluja, en el cafè Gluck de Viena. Quan és dins, de cop, se li desperta el record d’una persona extraordinària que va estar vinculada al cafè durant el primer quart del s. XX i el va convertir en un lloc de referència per als bibliòfils. Com pot haver oblidat Mendel, el del llibres? Ni ell mateix ho entén.

Durant 30 anys i sempre a la mateixa taula del cafè, del matí a la nit, allà trobàvem Mendel profundament concentrat, llegint catàlegs i llibres. Se’ns diu que aquest llibreter (sense llibreria) ho coneixia tot de l’univers del llibre i que era capaç de trobar-ho tot. Un fenomen bibliogràfic.

Aquel personaje único estaba en la luna”, no sabia res del món ni li interessaven les persones. Des de la seva taula estava en contacte amb llibreries de tota Europa però vivia fora de la realitat i aquesta l’acabarà excloent. Què fa un jueu polonès d’origen rus, sense nacionalitat, a Viena, cartejant-se amb els països enemics? La situació política del moment no accepta a un personatge així; després, els canvis socioeconòmics, el progrés i la productivitat, l’acabaran excloent del tot, del cafè Gluck, del món i de la vida. No hi ha lloc per ell.

El narrador s’avergonyeix d’haver oblidat Mendel durant tant de temps i ens convida a no fer-ho amb aquestes precioses paraules:

"(...) Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido”.

La soledat i l'aïllament del món de Mendel ens recorda a Bartleby, l’escrivent; i la seva passió bibliogràfica a l’estimat Frank, el llibreter de vell de 84, Charing Croass Road. Tots tres, llibres inoblidables que us recomanem molt i molt.

- Mendel el de los libros. Barcelona: Acantilado, 2009, pàg. 57

dijous, 5 d’agost de 2010

Corazon tan blanco de Javier Marías

“No he querido saber pero he sabido...”, així comença la novel·la de Javier Marías, despertant-nos la curiositat des de la primera frase. Tot seguit el narrador ens parla d’una noia jove que acaba de tornar del seu viatge de noses i se suïcida amb un tret al cor. La història queda així, enunciada, i nosaltres no sabrem fins al final què va passar al cor blanc de Teresa. Abans se’ns hauran d’explicar altres coses.

El narrador és un traductor intèrpret, obsessionat en les paraules, que acaba de casar-se i se sent envaït per un seguit de mals pressentiments que necessita saber d’on vénen. Hi haurà la història de Teresa, també la conversa que sent a l’Havana entre la mulata Míriam i el seu amant Guillermo, els secrets del seu pare Ranz, que els té, segur, i li aconsella, just després del casament, que no expliqui els seus secrets a la dona...

En Corazón tan blanco hi ha molta acció, molta més que en altres obres de Javier Marías, les històries són molt atractives, els personatges són peculiars, però el protagonista absolut de la novel·la és el narrador que ens va explicant els diferents esdeveniments i els va entrelligant amb les seves reflexions i divagacions. El nexe de tot serà sempre la parla. D’una banda, el pànic a les paraules, com aquestes condicionen el futur, com poden tenir conseqüències nefastes; d’altra banda, la consideració que les paraules mai no corresponen del tot a la realitat i com deformen i tergiversen els fets.

Aquestes reflexions ocupen paràgrafs llargs i es van repetint, ampliant, en tota la novel·la. Això, que és habitual en la narrativa de l’escriptor, no agrada a tothom. Una lectora i amiga ens va comentar quant li molestava aquest narrador que no calla mai, que ho vol explicar tot, quan el que és més bonic és que de tant en tant calli i deixi alguna cosa per al lector; una altra lectora i amiga ens va explicar que el va trobar tan avorrit que el va abandonar sense cap mena de recança... Molt ens sembla que Marías és d’aquells autors que desperten passions. O agrada ( i molt) o no agrada (i gens). Demà, al nostre grup de lectura, hi haurà polèmica.

Nosaltres el defensarem perquè ens ha agradat la història, perquè hem entrat en el cap obsessiu del narrador, perquè és divertida la seva ironia (i la de l’autor) i sobretot perquè considerem que l'estil i la estructura de la novel·la són exquisides. Bona literatura.

I pels que no han tingut prou, el començament d'un altre Marías : “No debería uno contar nunca nada...”. Són les primeres paraules de Tu rostro mañana.

Javier Marías, Corazón tan blanco. Barcelona: Anagrama, 1997, pàg. 11