dilluns, 20 de febrer del 2012

... I la lluna continuï brillant

"Así que nunca más pasearemos
tan tarde de noche,
aunque el corazón siga enamorado,
y aunque siga brillando la luna (...)"


Aquest vers de Lord Byron dóna títol a un dels relats de les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, "Aunque siga brillando la luna". Fa temps que vaig llegir aquestes històries tristes i desoladores que parlen de diferents expedicions colonitzadores a Mart, del que van trobar allà i dels efectes devastadors que va suposar l'arribada dels terrícoles. No les he oblidades mai.

Cròniques marcianes és un llibre d'aquells que t'enganxen i que, des d'una aparent senzillesa, aconsegueixen inquietar-te i sorprendre't molt. La fantasia, com la poesia, és un arma carregada de futur. Imaginar, inventar, fer profundes metàfores de la realitat per buscar un sentit a tantes preguntes i inquietuds. Llegiu el que escrivia Borges al pròleg:

"(...) ¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?
¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima? Toda literatura (me atrevo a contestar) es simbólica; hay unas pocas experiencias fundamentales y es indiferente que un escritor, para transmitirlas, recurra a lo "fantástico" o a lo "real", a Macbeth o a Raskolnikov, a la invasión de Bélgica en agosto de 1914 o a una invasión de Marte. ¿Qué importa la novela, o novelería, de la science fiction? En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano, su soledad, como los puso Sinclair Lewis en Main Street.
Acaso La tercera expedición es la historia más alarmante de este volumen. Su horror (sospecho) es metafísico; la incertidumbre sobre la identidad de los huéspedes del capitán John Black insinúa incómodamente que tampoco sabemos quiénes somos ni cómo es, para Dios, nuestra cara. Quiero asimismo destacar el episodio titulado El marciano, que encierra una patética variación del mito de Proteo.
Hacia 1909 leí, con fascinada angustia, en el crepúsculo de una casa grande que ya no existe, Los primeros hombres en la Luna, de Wells. Por virtud de estas Crónicas de concepción y ejecución muy diversa, me ha sido dado revivir, en los últimos días del otoño de 1954, aquellos deleitables terrores".

La Teresa, una de les ànimes del Grup de Lectura, ens va fer les següents recomanacions per degustar i gaudir de la ciència-ficció:


- Isaac Asimov, Los propios dioses / Trilogia de la fundació
-
Gregory Benford, Cronopaisaje
-
Ray Bradbury, Cròniques marcianes
-
Marion Zimmer Bradley, sèrie Las nieblas de Avalon
-
Arthur C. Clarke, 2001, una odissea espacial / Encontre amb Rama
- Phil
ip K. Dick, Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?
-
Frank Herbert, Dune
-
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor / Los desposeídos
-
Stanilav Lem, Solaris
-
Walter M. Miller, Cántico a San Leibowitz
-
Frederik Pohl, Pórtico
-
Dan Simmons, Hyperion
-
Olaf Stapledon, El hacedor de estrellas
-
John Wyndham, El hombre demolido



I ja que parlem de Mart...:

dimarts, 14 de febrer del 2012

100 lectures

“La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant en què el llibre parla i l’ànima contesta” (André Maurois)

El 12 de desembre de 2002 tenia lloc la primera trobada del nostre grup de lectura. Durant aquest temps hem llegit i hem viscut molt; els llibres ens han fet passar moments bonics i intensos, ens han apropat i mitjançant ells hem acabat sabent de nosaltres mateixos. La complicitat de les lectures, les opinions diverses, la defensa apassionada de diferents punts de vista, han fet d’aquestes trobades vetllades delicioses.

El passat més de gener compartíem la lectura número 100. Aquí sota la nostra història com a grup, que són aquests llibres que hem llegit, comentat i fet, d’una manera o una altra, nostres. Recordo la primera nit i la primera trobada, parlant tots tímidament del combat de l’Alexis de Marguerite Yourcenar. Recordo les converses intenses al voltant de llibres que tots van sentir profundament com L’amant de Marguerite Duras, Maus d’Art Spiegelman, L’última trobada de Sándor Márai o Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez. Algunes lectures van crear bàndols oposats com Corazón tan blanco de Javier Marías, La balada del cafè trist de Carson McCullers o Elegia de Philip Roth; amb altres no va haver-hi confrontació com 84 Charing Cross Road de Helene Hanff, Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o Les veus del Pamano de Jaume Cabré. També, hi hagut alguna trobada de gèlid silenci perquè el llibre no va ser acceptat o no va poder ser llegit, com La nàusea de Sastre. 100 lectures donen per molt.


Estem d'aniversari i mirem endavant esperant celebrar moltes més lectures compartides.

La nostra història: el que hem llegit

divendres, 3 de febrer del 2012

Escoltem poesia: Núria Candela diu Joan Vinyoli

La trobada del grup de lectura de la Biblioteca del mes de febrer serà, ben segur, especial. Aquest vespre comentem la poesia corprenedora de Joan Vinyoli a través de la veu de Núria Candela i la música d’Eduard Iniesta. No és la primera vegada que comentem poesia, però sí la primera que comentem una audició.

Aquest CD és una delícia en tots els sentits. Per la poesia, per la selecció, per una veu que sap arribar al més profund dels versos i és capaç d’expressar totes les emocions amb una interpretació extraordinària.

L’any 1976 Vinyoli escrivia a Núria Candela:Penso que estem molt identificats. Ets tu la que te m’assembles? O sóc jo que estic tant prop de tu que interpreto, quan encara no et coneixia, “coses” del teu ésser”. Nosaltres escoltem la poesia i també sentim que se'ns parla de coses molt properes, de coses del nostre ésser.

La selecció aplega 24 poemes, 9 dels quals pertanyen al llibre Tot és ara i res. Amb aquestes paraules, les recordem, va acabar la seva carta de comiat Miquel Pairolí. Hi trobem també poesies d’ A hores petites, Cants d’Abelone i d’altres llibres de Vinyoli. Poesies que arriben a l'ànima i ens parlen de tots els matisos de l'existència. Així hi trobem el dolor, la tristesa, molta nostàlgia per tot el que s'ha perdut o no s'ha arribat a tenir, però alhora també molta consciència del valor de la vida que fa que els versos més tristos despleguin alhora sensació de tendresa i molta vitalitat.

Recuperem les darreres estrofes d'Elegia de Vallvidrera" de Passeig d'aniversari, el darrer poemari d'un Vinyoli marcat pel presentiment de la mort, i on la poesia apareix com alliberadora, capaç de transformar l'àrid hivern del món en una vida fèrtil i feliç.

"I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura ho funden els poetes.

Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida".