dissabte, 21 de desembre de 2013

Avui, 21 de desembre...

"Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses".

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol. 

dijous, 12 de desembre de 2013

Els llibres que exactament necessitem


“Nunca leí tanto como en aquel período: devoraba, tanto para compensar las carencias pasadas como para afrontar la inminente crisis. Aquellos que creen que leer es una evasión están en los antípodas de la verdad: leer es verse confrontado a lo real en su estado de mayor concentración; lo cual, extrañadamente, resulta menos espantoso que tener que vérselas con perpetuas diluciones (…)
Se equivocan los que creen leer al azar: fue en aquel momento cuando empecé a leer a Bernanos, el autor que exactamente necesitaba…

Parla Blanche, l’adolescent lectora i solitària d’Antichrista d’Amélie Nothomb.

A tots ens han arribat llibres just quan els necessitàvem.

- Amélie Nothomb, Antichrista. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 205-206.

dijous, 21 de novembre de 2013

Li i altres relats de Nikos Kavadias


Una de les troballes literàries d’aquest any ha estat aquest petit llibre publicat per Club Editor. El llibre, que es pot llegir d’una tirada, conté tres relats breus de Nikos Kavadias i després unes notes del traductor del llibre que ens apropa l’escriptor grec i la seva obra. Kavadias, que va passar pràcticament tota la vida embarcat, tenia una vocació literària ferma, tot i que va escriure molt poc i de manera molt breu.

La primera referència que m’arriba del llibre és una carta elèctrica de l'editora Maria Bohigas en què explicava la gènesi de l’edició del llibre i que ens engrescava amb il·lusió a esperar-lo i llegir-lo. A “Nikos Kavadis, amb devoció” ens comenta que publicar aquests tres contes inoblidables ha estat fruit d’una sèrie de trobades que, com les dels relats, són casuals però molt intenses: “És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias”.

Una setmana després en una segona carta, “Sota l’obra, la vida: Kavadias i Almirall”, l’editora ens parla de l’epíleg del traductor, que ens explica quina vida fa possible una obra com aquesta. 

Veritablement aquests tres relats de Kavadias contenen alguna cosa impressionant. La brevetat i la senzillesa de les històries, ell mateix escriu al tercer relat que li agrada la concisió i fugir de la grandiloqüència, no fan més que intensificar el seu valor literari i humà.

El primer conte ens parla d’una relació casual i curta amb una nena xinesa, Li, que ha viscut sempre en un sanpan a sobre el mar; en ella, el mariner troba una bondat i una intel·ligència fascinadores. “De la guerra” i “Al meu cavall” se situen a la campanya d’Albània, on Kavadias va ser mobilitzat durant la guerra. Tots ells són commovedors.

Així ens ho explica Jaume Almirall: “Res d’heroic no es trobarà en les pàgines d’aquests relats; però sí fragments de vides de gent senzilla enfrontada als atzars de l’existència, al sofriment que a tots ens iguala –fins i tot els enemics i les bèsties– i, per damunt, la mirada compassiva del narrador".

I quant es pot arribar a transmetre en unes poques pàgines! No us esteu de llegir aquest llibre deliciós.

(Nikos Kavadias, mariner radiotelegrafista)

-  Nikos Kavadias, Li i altres relats. Barcelona: Club Editor, 2013.


divendres, 8 de novembre de 2013

La gatera de Muriel Villanueva

Aquest llibre et pot agradar més o menys, però no pot deixar indiferent ningú. Comences llegint la novel·la, que entra amb una aparent senzillesa narrativa i argumental, i acabes trobant-te amb un huracà que trenca límits narratius i fa explotar la història.
Tot i que des de la primera línia la novel·la està plena d’indicis, tot i que ja comences a intuir que hi ha gat amagat, l’impacte és brutal i desconcertant.
La Raquel és òrfena i ha heretat dels seus tiets dos pisos simètrics, un dóna al carrer, l’altre a un pati interior. S’instal·la al pis del tiet, pintat de color blanc i amb un munt de plantes amb flors i decideix llogar l’altre, amb plantes sense flor i que acabarà tot pintat de coloraines contrastades. “Em fa gràcia, sembla una mica invertit”, escriu la Raquel. El llibre és ple de dualitats constants, el poble on ha anat a viure és Mim, amb un palíndrom no casual; hi trobem la Rac (la Raquel) i en Ric, (en Ricard, el llogater que té el mateix nom que el seu germà), hi ha bessons, bambes idèntiques, dies i nits, un amant i una amant pèl-roigs, un gat o una gata taronja; i un llarg etcètera.
La gatera serà el forat que connectarà aquests dos pisos, símbol de dos mons sense intersecció aparent i on es traspassen llindars i fronteres. Aquest forat és un pas perquè la protagonista descobreixi la seva identitat.
Tot ens ho explica la Raquel en un dietari personal, en el qual escriu durant un any la seva història. Però si la trama era aparentment superficial, l’estil literari també amaga moltes sorpreses. De tant en tant es trenca la primera persona i ens apareix un narrador extern que diu la seva en el dietari, hi ha canvis de temps verbals, girs, els personatges es transformen...
La narració va en crescendo, fent passar al  lector per la sorpresa, la inquietud i l’estupefacció. La Raquel necessita explicar-se i trobar-se a sí mateixa; experimenta, traspassa els límits de la realitat i la ficció, de la veritat i la mentida, i per això escriu.

“Si volgués una etiqueta això seria un aforisme en lloc d’una obra narrativa. La vida, dic. Quan l’escric al diari”.
Dietari de ficció? Novel·la de no-ficció? Muriel Villanueva juga amb el lector fins al darrer moment per parlar-nos especialment del procés creatiu: La ficció pren elements de la realitat, té una part real; i la realitat, sempre que es narra, es va fent ficció.
- Muriel Villanueva, La gatera. Barcelona: Amsterdam, 2012

dilluns, 28 d’octubre de 2013

L'última trobada

"I quin valor té la resposta que una persona confia a les paraules, 
en lloc d’expressar-la amb la realitat de la seva vida?

L’última trobada de Sándor Márai, un dels grans escriptors de la literatura centreeuropea, és una d’aquelles lectures que no ens cansem mai de recomanar. Ens agrada aquesta història envoltada d’ombres, que s’explica de mica en mica però de manera profunda; que ens acosta els dos personatges, un amb les seves paraules, l’altre amb el seu silencis i que acabem coneixem molt; ens agrada la atmosfera entre caduca i nostàlgica d’un món que s’acaba. És un llibre que, des d’una aparent temprança, fa emergir profundes emocions.

La novel·la se situa en plena decadència de l’imperi austrohongarès i ens explica el retrobament de dos amics, en un castell al peu dels Carpats, després de 41 anys de no veure’s. Un secret va separar una amistat profunda. L’última trobada és la novel·la de la cerca de la veritat i, amb ella, el plantejament de molts dels grans temes existencials i morals de les persones.

Com en altres novel·les de Márai hi ha un joc amb el temps i l’espai. En un espai tancat i en un període de temps molt curt es despleguen els sentiments i les experiències de tota una vida. Hi ha també un joc amb el poder de la paraula. Els dos personatges combaten a través de les paraules, però metre un porta el pes de la conversa establint pràcticament un llarg monòleg, l’altre, calla i calla.

Tota la història es desenvolupa dins un ambient d’intriga. El lector queda atrapat  des del principi per aquesta obra plena de misteris i foscors i anem passant de les sospites a les proves, dels raonaments als fets, dels fets al seu sentit.

Els protagonistes viuen una època de canvis revolucionaris, en la qual canvien també els principis morals i els valors que dignificaven: l’honor, la dignitat estoica, la supremacia del deure i la voluntat sobre les passions...

A mesura que entra la nit, a la llum dels canelobres, anirem completant el retrat d’una època i de dues maneres de viure. Les grans interrogants, les de sempre, tots els misteris que amaguen els cors, els seus límits, les seves dificultats.

- Sándor Márai, L'última trobada. Barcelona: Empúries, 2006.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Alice Munro, bravo!

(Vist a: Ara Llegim)

Ens encanta aquesta escriptora i celebrem que sigui la guanyadora del Nobel de Literatura.

Us vam parlar fa dos anys de Massa felicitat, un llibre de contes impressionants, dels millors que s'han editat darrerament. Contes durs, trasbalsadors, sorprenents. Com us dèiem, prepareu-vos per sentir!

A la Biblioteca trobareu també La vida de las mujeres i Estimada vida. 

Regaleu-vos un conte d'Alice Munro per celebrar la bona literatura.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

L'últim dia abans de demà

Per l’Emília que s’estima els llibres que no ho expliquen tot.

Eduard Márquez ens va emocionar amb El silenci dels arbres i ara ens deixa, pràcticament, sense alè. L’últim dia abans de demà és un llibre en el qual l’art està més en suggerir que no en explicar i en fer-nos sentir moltes coses.

L’autor torna a fer ús d’un estil literari extremadament concís i molt acurat per fer-nos conèixer moments decisius que ha viscut el protagonista des de la infantessa fins al present. Una vida fragmentada en instantànies, on el sentiments de dolor i pèrdua són molt intensos. Molts dels personatges són tristos i estan afectats per trastorns psicològics, hi ha il·lusions perdudes, tragèdies i desolació. L’absència de descripcions i de detalls reforça l’impacte de totes les vivències que s’hi narren.

"623 grams. Torno les cendres a l'urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola...”

Aquest és l'inici d'un llibre difícil d’oblidar. Llegiu-lo, us emocionarà. I malgrat tant de dolor hi ha lloc també per l’esperança: l’últim dia abans de demà... Sempre ens queda un demà i cal esperar-lo.

Més comentaris a:  Núvol ; Viu i llegeix ; Racó per llegir...

- Eduard Márquez, L'últim dia abans de demà. Barcelona: Empúries, 2011. pàg. 11

dimarts, 17 de setembre de 2013

Lletres fosques


“Yo diría, para defender la novela policial, que no necesita defensa; leída con cierto desdén ahora, está salvando el orden en una época de desorden”

Qui parla és Jorge Luis Borges en la seva cèlebre conferència sobre el conte policial de l’any 1978. Compartim la seva afirmació que la novel·la policial no necessita defensa, com tampoc la novel·la negra, la novel·la històrica o qualsevol gènere o subgènere per ell mateix. Hi ha bones novel·les i novel·les dolentes, hi ha llibres que ens fan gaudir de la lectura i n’hi ha que no. I és clar, les més bones són les que ens fan gaudir més.

Aquí la nostra guia de lectura LLETRES FOSQUES:


divendres, 13 de setembre de 2013

"Tardes de viatge: En Pla, la senyoreta (de Tossa?) i el filet amb patates

                                                                    (Entrada de Tossa)


A Tossa de Mar ha pujat una senyoreta encara jove, vestida de fosc, d’aspecte distingit, esvelta i lleugera, d’uns quaranta-vuit quilos aproximadament”. La senyoreta portava un paquet de llibres que crida l’atenció de Pla. Això li dóna empenta per començar a parlar amb ella.

Veig que porta un paquet de llibres. Probablement vostè llegeix novel·les i obres de fantasia”, li diu. Ella respon que sí són llibres, però que no són novel·les ni frivolitats agradables, sinó obres didàctiques. “La paraula didàctic es per a mi una paraula neutra que em fa un efecte antiafrodisíac”, ens puntualitza ell.

Responent a les seves preguntes sabem que era mestra de primària i que li agraden més les ciències que les lletres. Però quan Pla li pregunta: “En aquest moment que preferiria, senyoreta? Contesti’m francament. En aquest moment què preferiria? Les Lletres, les Ciències o un bon filet amb patates o amb rovellons? Ella respon sense dubtar: un filet de patates de seguida!

La sinceritat de la senyoreta va posar certa confusió en la conversa i l’escriptor es dedica a mirar el paisatge, que després ens descriu tal i com ell només sap fer.

A punt d’acabar el viatge, acaba citant un fragment de Chesterton que no té pèrdua:

 «La ciència –escriu– pot analitzar una costella de porc i dir quan conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de costella de porc de ningú ni dir quant conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quan d’amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri, com un desig del cel». Comprèn, senyoreta?”.

Ella no ho va entendre gaire o, potser, va fer veure que no ho entenia. Quan arriben a Lloret s’acomiadaren afablement.

Qui seria aquesta senyoreta que va compartir bus amb Josep Pla una tarda d’hivern assolellada?

- Pla, Josep. “Tardes de viatge”, Viatge a la Catalunya vella. Barcelona: Destino, 1992 (Obra completa, vol. 6, pàg. 485-488)

dijous, 29 d’agost de 2013

Un hotel a la costa

Aquest és un llibre que a Tossa ens estimem. No només pel retrat que fa del poble i de la seva gent en els anys 30, que és una delícia. Hi ha també el tarannà de la Nancy, una dona que ens agrada com a persona i com escriptora,  i hi ha, sobretot, una història real que comença amb l’alegria d’un somni i acaba amb l’horror de la guerra. Us el recomanem molt.

La història comença la primavera del 1934 quan un matrimoni anglès, l’Archie i la Nancy Johnston, van venir de vacances a la Costa Brava, perquè no sabien de ningú que hi hagués estat mai; uns mesos després decideixen muntar-hi un hotel. Van descobrir Tossa per casualitat i de seguida van considerar que era el lloc ideal. Aquell mateix any Rafael Benet feia la seva crònica “Tossa, babel de les arts” i Marc Chagall havia batejat Tossa com a “Paradís blau”. I aquí comença una aventura en la Tossa d’abans que els Johnston van conèixer i estimar i que acabaria l’any 1939, amb la fugida obligada per les circumstàncies del moment.

Un hotel a la costa aplega els dos llibres que va escriure Nancy Johnston explicant la seva vida a Tossa en un anys intensament significatius. La primera part, correspon a Hotel in Spain (1937), i  en ella, entre el dietari i la novel·la de viatges, seguim les peripècies de la construcció de l’hotel, l’arribada dels clients i la interacció que s’estableix entre el matrimoni i la vida a Tossa. La Nancy ens meravella amb la seva personalitat i un  bon sentit de l’humor. Aquí, com a mostra, una descripció de la sardana:

“ (...) La música és diferent a qualsevol altre música nacional. Utilitzen uns estranys instruments estridents i tot va sempre acompanyat d’un tam-tam que marca el ritme. Aquella gent ballant en rotllanes, il·luminats per fanals mig amagats entre les branques dels frondosos plàtans del passeig, feien pensar en algun ritual tribal sota la claror vacil·lant de les torxes. Ara, si t’hi fixaves bé, qualsevol evocació de l’Àfrica negra era fora de lloc. En realitat, els músics de la cobla semblen, més aviat, una colla de pastors metodistes. Seuen en unes rígides cadires de fusta posades al damunt d’uns taulons. Porten jaquetes negres i barrets negres. Hi posen cara de solemnitat. Fa la impressió que un músic de cobla no es relaxa mai, ni quan és a casa. Sembla mentida que una música que sona amb tanta intensitat, que convida a treure penes a còpia de refilets i vibracions, pugui sortir d’aquella colla d’homes amb cara de reprimits”.

 (Archie i Nancy Johnston)

Però l’experiència va molt més enllà de l’anecdotari. Hi trobem un testimoni valuós de la vida local i de com Tossa i tot el país es va veure afectat pel cop militat i  les seves conseqüències. Tot i que en un principi no es prenen massa seriosament la situació i la desdramatitzen; aviat són conscients del seu abast. Els Johnstone simpatitzen amb la causa republicana, denuncien l’actitud cínica del govern anglès i decideixen renunciar a la repatriació per quedar-se a Tossa, tot i la guerra.

Vam quedar parats de saber que estàvem atrapats entre ferotges bolxevics que no paraven d’udolar al voltant de les nostres cases clamant per una ració de sang fresca, mentre que els rebels (anomenats amb molt de tacte insurgents al Times) estaven fent tots els possibles per arribar a temps de salvar-los d’alguna cosa més paorosa que la mort”.

La segona part, correspon al llibre Hotel in Flight (1939) i s’inicia l’any 1937. Els Johnstone continuen a Tossa i aprenen a viure com la gent d’aquí. Enrere queda la seva dolça aventura hotelera i el llibre passa a ser una crònica intensa de la seva vida afectada per la guerra. La casa Johnstone passa a acollir simpatitzants de la república, entre ells el captivador poeta W.H. Auden: “Deambulava pel poble durant hores: una presència llarga i esfilagarsada amb una mata de cabells panotxa que es movia amb els aires maldestres d’un mastí”.


  (Tossa vista des de Casa Jonstone)

L’hotel acaba convertint-se en un residència per a nens refugiats, i quan els republicans van perdre la guerra, van viure l’experiència de l’exili. Els Johnstone i els nens van refugiar, camí cap a la frontera, en el teatre Edison de Figueres. L’horror de la guerra i de l’exili apareix terriblement explícit.

Una delegació de respectables cavallers anglesos amb bombatxos es van presentar amb la missió de matar totes les mules espanyoles que llanguien afamades pels camps de concentració perquè no patissin més. Em va passar pel cap que potser, pel mateix preu, podien matar els exiliats espanyols que llanguien afamats pels camps de concentració perquè no patissin més”.

Així acaba el llibre i l’aventura i desventura dels Johnstone en terres catalanes. No us el deixeu perdre.

- Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona: Tusquets, 2011, pàg. 101, 142, 219, 380.

MÉS A:
- “Un hotel a la costa” (Vicenç Pagès)

- “Un hotel con vistas a la guerra” (El País)

- “Testimonio inglés de la primera Costa Brava” (La Vanguardia)

dimarts, 20 d’agost de 2013

Rèquiem: una al·lucinació

¿No creus que la literatura ha de provocar precisament això, desassossec?, almenys jo no tinc cap mena de confiança en la literatura que tranquil·litza les consciències.

Qui parla és el mateix Pessoa. Prepareu-vos per fer la ruta més fantàstica i al·lucinant que us pugueu imaginar per Lisboa. El nostre narrador, que està llegint tranquil·lament en una masia de l’Azeitão el Llibre del desassossec, se sent transportat de cop al moll de Lisboa. Ha quedat amb Pessoa. Així comença la història:

“Vaig pensar: aquest paio ja no ve. I després vaig pensar: no li puc dir «paio», és un gran poeta, potser el poeta més gran del segle vint, fa molts anys que va morir, l’he de tractar amb respecte”.

Són les dotze del migdia i després de considerar que potser la cita era mitjanit decideix fer una volta per Lisboa. El moll, el Cemitério dos Prazeres, el Museu d’Art Antic, el far del Buzio..., plegats anem saltant, sota una calor soporífera, d’un lloc a un altre de la ciutat.  La visita és intensa i anem coneixent tot de personatges originals; alguns que podríem pensar “reals” com la gitana que ven samarretes Lacoste, el Sr. Casimiro i la seva dona, cuinera excel·lent; altres que podríem pensar que són “irreals”, com el venedor de loteria sortit d’un relat de Pessoa i altres que ja només existeixen en el record d’Ell: el pare jove, Tadeus, Isabel.

Al llarg de dotze hores, la realitat i la irrealitat, el passat i el present, la consciència i la inconsciència, conflueixen en el mateix punt per aquest narrador que necessita trobar respostes. De fet, acaba sent un viatge interior, una visita als propis fantasmes, fins que el nostre protagonista se sent més assossegat i lleuger.

Tabucchi va escriure el llibre en portuguès; va dir que no podia ser d’una altra manera (no va fer ell mateix la traducció a l’italià) i explica que, per damunt de tot, aquest llibre era un homenatge a Portugal.

Jo, que no he trepitjat mai Lisboa, sento que hi he estat intensament: he recorregut la ciutat, hi he menjat i hi he begut, he vist els detalls d’un quadre del Bosch, he estat en un far en ruïnes, he sopat amb Pessoa... Tot gràcies aquest llibre senzill i profund alhora.

Tabucchi descansa al Cemitério dos Prazeres. A prop hi ha Amália Rodrigues:




- Antonio Tabucchi, Rèquiem: una al·lucinació. Barcelona: Edicions 62, 2001; pàg. 97, 9.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Tossa, l'escenari del crim

Il·lustració d'Àngel del Pozo (Booktrailer)
J.P. Costa dedica la seva novel·la Invitació a un crim Als records que tinc de Tossa que moriran amb mi. A la tia  Agatha, en agraïment a les estones que hem passat plegats. Ella no morirà mai”.

Som molts els que ens voldríem sumar a aquest agraïment i recordem aquell temps, en que érem més joves i entreteníem els dies, molt més llargs que els d’ara, amb els llibres de l’Agatha Christie. Ha passat el temps i segur que no hem oblidat moltes d’aquelles històries; el pessigolleig de la intriga, les llistes de llegits i no llegits, els llibres passant de mà en mà... I qui ho ha fet?, ens preguntàvem mentre seguíem atentament les deduccions de Poirot o de Miss Marple. Com oblidar la perplexitat davant L’assassinat de Roger Ackroyd, la commoció amb La casa torta?


J.P. Costa fa un homenatge literari a la gran dama del crim i recrea el seu estil en una novel·la d’intriga ambientada a Tossa.  Tot passa a la casa pairal d’Ashfield, propietat dels Levy, una família rica i influent.

Ashfield és el nom de la casa on va créixer Agatha Christie. L’autor explica que li va semblar divertit utilitzar el mateix nom per la mansió dels Levy i que la casa que el va inspirar es troba a la Mar Menuda, just darrere la penya de sa Banyera de ses dones.


La matriarca de la família, una dona vella i autoritària, demana ajuda al professor de criminologia Richard Tancredi per evitar un assassinat. Quan hi arriba ja és tard. El cercle de sospitosos és reduït, tots podrien estar implicats i...

La novel·la es planteja com un entreteniment, una lectura per passar una bona estona. La història enganxa, no pots estar-te de seguir la trama i jugar a endevinar l’assassí; igual, igual, que quan llegíem Agatha Christie.


Al bloc A l’ombra del crim una completa ressenya sobre el llibre:
 http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2013/07/invitacio-un-crim-de-jp-costa.html


No és la primera vegada que Tossa és escenari d’un crim literari. Fa un any Marina Martori ens presentava a Dones salvatges una Tossa hivernal, solitària i misteriosa. Darrere l'aparent quietud s'hi amaguen secrets terribles. Unes noies joves són assassinades i ...

- J.P. Costa, Invitació a un crim. Barcelona: Columna, 2013
- Marina Martori, Dones salvatges. Barcelona: Alpina, 2012

divendres, 9 d’agost de 2013

Intriga a Tossa

"Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel·letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura..."

Gràcies a un dels comentaris de l’entrada "Som el que llegim" vaig saber d’aquest llibre. Un homenatge a l’Agatha Christie i una història que es desenvolupa a Tossa. Tota una sorpresa que ens fa molta il·lusió.

Avui, per començar, la presentació:


- J.P. Costa, Invitació a un crim. Barcelona: Columna, 2013.

dimarts, 30 de juliol de 2013

Un llibre encertat...

“De jove, volar em provocava terror. El llibre que triava per llegir a l’avió havia de ser alguna cosa que jo veiés encertat que trobessin amb el meu cadàver. Recordo haver agafat Bouvard i Pécuchet en un vol de París a Londres, enganyant-me amb la il·lusió que després de l’inevitable accident: a) hi hauria un cadàver identificable sobre el qual el trobarien; b) que Flaubert, en una edició de butxaca en francès, sobreviuria a l’impacte i les flames; c) que quan el recuperessin, encara l’engraparia la meva mà miraculosament indemne (o tallada), amb un índex que marqués un passatge especialment admirat, de la qual cosa prendria nota, per tant, la posteritat. Una història versemblant i, com era d’esperar, vaig estar massa espantat durant el vol per concentrar-me en una novel·la que conté unes iròniques veritats que, en tot cas, acostumen a no revelar-se als joves lectors”
- Julian Barnes, Res a témer. Barcelona: Angle, 2010, pàg.136

dijous, 25 de juliol de 2013

Res a témer de Julian Barnes

“Un londinenc, amb una edat de seixanta-dos cap amunt, va morir ahir. Durant la major part de la seva vida va tenir bona salut i mai no va passar ni una sola nit a l’hospital fins a la seva malaltia terminal. Després d’uns inicis professionals lents i propers a la indigència, va aconseguir més èxit del que s’havia esperat. Després d’uns inicis emocionals lents i precaris, va aconseguir tanta felicitat com el seu caràcter li va permetre («la meva ha estat una vida feliç, tenyida pel desesper»). Malgrat l’egoisme dels seus gens, no els va transmetre (o, més aviat, s’hi va negar), creient, a més, que aquesta negativa era un acte de lliure albir davant del determinisme biològic. Va escriure llibres i després es va morir. Tot i que un amic irònic pensava que la seva vida estava dividida entre la literatura i la cuina (i l’ampolla de vi), s’hi comptaven altres facetes: amor, amistat, música, art, societat, viatges, esports, acudits. Era feliç tot sol mentre sabés quan acabaria aquesta solitud. S’estimava la seva dona i tenia por de la mort” (1).

La mort és un dels temes recurrents en l'obra de Julian Barnes; i un dels seus temors més profunds. En el seu diari, escrit vint anys enrere, ja ironitzava "No hi ha RES a témer" i aquí es declara obertament tanatofòbic.

El llibre, entre l'assaig i la novel·la, és una barreja de memòries, reflexions i experiències sobre la manera en què l'escriptor i persones properes a ell s’han enfrontat a la mort i a la por (o no) de morir. Parlant de la mort acaba parlant molt de la vida i de la condició humana.

El nostre delicat escriptor, delicat d’exquisit per com escriu i pel que escriu, hi reflexiona profundament i ens exposa les vivències personals i familiars més íntimes al voltant de la mort. La mort dels avis, dels pares, la presa de consciència, la manera diversa en què l'han encarat. Barnes ens explica que el llibre no pretén ser la seva autobiografia ni una manera d’esbrinar qui eren els seus avis o els seus pares, “una part del que estic fent (que pot semblar innecessari) és intentar esbrinar fins a quin punt són morts”(2).

Julian Barnes no creu en Déu (tot i que el troba a faltar) ni espera cap vida més enllà, la mort completa arriba amb l’oblit, quan ja ningú ens recorda. I aquí entrem en un altre terreny recurrent de l'autor, com podem confiar en la nostra memòria. Ja sabem com acolorim els records i la permeabilitat entre memòria i imaginació. “Vivim, morim, som recordats («recordeu-me malament», els demanaria jo) i som oblidats"(3).

La història familiar tanatològica es complementa amb el que van manifestar i experimentar davant la mort un munt d’escriptors i compositors que formen el que ell anomena el seu veritable llinatge (Montaigne, Flaubert, Renard, Stravinski, Xostakóvitx...). Hi trobarem citacions, anècdotes, formes de morir, tombes, epitafis i moltes sorpreses.

S'hi parla d’un tema dur, però no us penseu de cap manera trobar-vos amb un llibre dramàtic o trist; al contrari, és un llibre essencialment vital i emotiu, que parla de qüestions decisives de la vida. Sense poder qualificar-lo de “la seva obra més divertida” com podem llegir a la contraportada, sí que us puc assegurar que és un llibre absorbent, impactant, amb una bona dosi d’ironia, tendresa, sentit de l’humor i molta humanitat.

Tots prenem consciència de la mort sense estar-ne prou preparats. Arriben les morts “anunciades” i també, sempre, alguna mort sobtada; i la mort, que forma part de la vida, sempre és difícil d’acceptar. Quan escrivia el llibre no podia imaginar que la dona de la seva vida moriria uns mesos després. En tot el llibre no havia fet ni una referència a la possible mort de qui més estimava, la mort que, segurament, més temia.

- Julian Barnes, Res a témer. Barcelona: Angle, 2010. (1) pàg. 205-206;  (2) pàg. 47; (3) pàg. 257.

divendres, 21 de juny de 2013

El Silencio de las sirenas

Avui a Bibliotossa tenim els sentiments exaltats. Us parlem d’un llibre d’Adelaida García Morales, l’autora de El Sur, aquella obra inoblidable que va portar al cinema Víctor Erice.

El silencio de les sirenas és una història intensa i inquietant, que t’atrapa des del principi. La novel·la és plena de misteris, de referències, i se’n poden fer moltes lectures. Quan més hi entres més en pots treure d’aquesta història d’amor, somnis i soledat.

Ja el títol és preciós i està carregat de simbolisme. Sirenes i silenci. El poder seductor de les sirenes és el seu cant; què passa quan les sirenes estan en silenci? El títol està manllevat d’un conte de Kafka que varia l’aventura de l’Ulisses d’Homer; aquí Ulisses es tapona amb cera les orelles per no deixar-se seduir i les sirenes, que se n’adonen, callen expressament davant la seva indiferència.

Una cita de Pessoa introdueix la història: “Pues Dios permite que lo que no existe sea intensamente iluminado” i hem de contenir la respiració. Amb la novel·la voregem sempre els límits de la realitat, entrant en un espai oníric i màgic, on el que possiblement no és, el que s’inventa, el que es crea, pren una força poderosa i terrible.

El silencio de las sirenas és una història que té lloc en una aldea perduda de Las Alpujarras que sembla fora del món i on regna la solitud i un inquietant silenci. Tots els personatges són dones soles: Maria, la narradora, que va a fer de mestra en aquest poblet misteriós; Elsa, la protagonista principal, que crea en la seva imaginació un amor irreal; Matilde, la dona/bruixa amb capacitat de guarir el mal d’ull, així com totes aquelles velles del poble que havien renunciat a la companyia de l’home.

El tema central  de la novel·la és l’amor il·lusori que sent Elsa per Agustín Valdés, un home que gairebé no coneix i que no correspon als seus sentiments. Elsa serà la sirena de Kafka que ha perdut el cant seductor; una sirena en silenci i invisible en el món físic, que, per omplir la seva soledat, crea una fantasia amorosa. Més que estimar Agustín Valdés, més que estimar l’home real, el que veritablement vol és sentir i acaba construint una entelèquia que porta les llavors de la destrucció psíquica i física.

En aquest poblet d’atmosfera claustrofòbica sembla que les dones han trobat una altra manera de viure. Busquen refugi en la màgia i en l’espiritisme, en el món dels somnis i en l’inconscient... Viuen soles, fora de la realitat, però renunciant-hi a ella, han renunciat a la vida. I un calfred t’arriba a l’ànima.

Aquí el començament...:

“Elsa se despidió de mí con una breve carta: María, te dejo estos regalos, consérvalos si quieres. ¿Volveremos a encontrarnos? Un beso. Y se olvidó de firmar.
Sobre una mesita de madera, cubierta con un paño de terciopelo ocre, había ordenado diferentes objetos: una postal que reproducía un cuadro de Paolo Ucello: san Jorge y el dragón; una flor seca y azul que, según decía, se llamaba «Love in a mist»; una vieja caja china conteniendo una fotografía suya y la copia de todas las cartas que había enviado a Agustín Valdés; una carta que había recibido de él, un retrato de Goethe contemplando la silueta recortada de un rostro de mujer; una sortija de platino con incrustaciones de diamantes; un libro: Las afinidades electivas; la reproducción de una litografía de Goya en la que se ve a un hombre inclinándose sobre una mujer que oculta su rostro con un antifaz. Al pie hay unas palabras: «Nadie se conoce». También me dejó un cuaderno, el suyo, en el que había ido escribiendo su amor, dirigido a Agustín Valdés. Y finalmente, había una carta para Agustín que aún no había cerrado...”



- Adelaida García Morales, El silencio de las sirenas. 21a ed. Barcelona: Anagrama, 2001.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Stoner de John Williams

“El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner: el sent?”, li va preguntar el professor de Literatura anglesa...

I l’Stoner, sí el va sentir, i es va enamorar de la literatura.

Aquest llibre va ser per a molts la revelació literària més interessant de l’any passat. Un llibre rescatat per Edicions 62 perquè havia estat publicat a Estats Units l’any 1965, de la mateixa manera que fa uns anys ho van fer Viena i Acantilado amb Winesburg, Ohio. Aquests dos llibres excel·lents són una prova de com val la pena mirar enrere, recuperar i tornar a aquelles llibres de qualitat i que, a vegades, resten oblidats.

En William Stoner ha passat per la vida d’una manera discreta. Sempre ha estat una persona tranquil·la i conformista. Fill de grangers, marxa a la universitat de Colúmbia per estudiar agricultura fins el dia que, a la classe de literatura, es va sentir trasbalsat i inquiet d’una manera insòlita. La vida a partir de llavors pren un altre sentit.

Conscient de la seva solitud, com si no acabés d’encaixar al món, la literatura li serveix de refugi i en ella troba una plenitud fins llavors desconeguda. Des de l’ingrés a la universitat fins al moment de la seva mort acompanyarem l’Storner al llarg de la seva vida: d’estudiant a professor que vol transmetre la passió per la literatura; de la il·lusió de l’enamorament al fracàs del matrimoni; del descobriment de l’amor compartit a la seva renúncia...

Què t’esperaves?, es pregunta a si mateix a les portes de la mort. I pensa en el fracàs que devia semblar la seva vida. En fa balanç i va enumerant tot el que va trobar i va perdre, tot el que no va arribar a aconseguir.

“(...) Havia somiat en una mena d’integritat, en una mena de puresa absoluta; havia trobat el compromís i la desviació agressiva de la banalitat. Havia considerat la saviesa i al cap dels anys havia trobat la ignorància. I què més, va pensar. Què més...!“

L’Stoner  és d’aquells personatges que no pots oblidar. Com Bartleby l’escrivent, com Mendel, el dels llibres... personatges que et transmeten una melancolia dolça i una peculiar tendresa. No és la història d’una vida fracassada, hi ha molt més. Des de Bibliotossa us el recomanem molt i molt.

Aquí els comentaris del seu traductor al català, Albert Torrescasana, i aquí els de la traductora al francès: "Lu, aimé et librement traduit", especifica Anna Gavalda.

- John Williams, Stoner. Barcelona: Edicions 62, 2012, pàg.21, 330.

 

dimarts, 23 d’abril de 2013

És perillós regalar llibres?

Per en Jordi Artigal que sempre ens regala textos bonics i encertats.




(...) Entré en una librería y descubrí que mi autor preferido, sin previo aviso, acababa de publicar su nuevo libro. Lo compré para regalarlo, porque había entrado allí con la idea de buscar algo para regalar a una amiga. Salí de la librería. Volví a entrar. Compré un segundo ejemplar, éste para mí. Entonces pensé que era inmoral comprar dos y regalar uno y me dije que debería haber comprado sólo el ejemplar de regalo, tal como estaba acostumbrado a hacerlo cuando se me presentaba ese dilema ético. Después, todo se complicó aún más cuando de pronto pensé en la amiga a la que iba a regalarle el libro y me di cuenta de que, a pesar de ser una de las personas que más quería en el mundo, en el fondo apenas sabía nada de ella –creo que en realidad no sé nada de nadie–, apenas sabía qué necesitaba o le gustaba. En realidad, me dije, es una completa desconocida para mí. Acabé ampliando mi biblioteca con los dos libros idénticos, diciéndome que era muy improbable que a alguien a quien en el fondo no conocía pudiera interesarle, gustarle exactamente el mismo libro que a mí. Al final, le regalé una lámpara, una que estaba de rebajas en la tienda de la esquina. Y ella, como si hubiera intuido lo que había sucedido, por poco me la tira por la cabeza. Es peligroso regalar.

(...) Es complicado regalar un libro porque muchas personas se fijan sólo en el título de la novela que les ofreces y creen que contiene un mensaje velado para ellos, y algunos acaban incluso sintiéndose aludidos. Me ha ocurrido varias veces. El día, por ejemplo, en que regalé En busca del tiempo perdido a un amigo que creyó que trataba de indicarle que había hecho siempre el imbécil, que toda su vida había estado perdiendo el tiempo. El día en que regalé El arte de callar, del abate Dinouart, a alguien tan susceptible que pensó que trataba de indicarle que fuera menos charlatán, que hablara menos, sobre todo en mi presencia. El día en que regalé El laberinto de la soledad y el amigo tímido que lo recibió y que llevaba años sufriendo en silencio su condición de solitario casi rompió a llorar porque había creído leer El laberinto de tu soledad. Me acuerdo del día en que regalé Rumbo a peor de Samuel Beckett a una amiga deprimida. Y también el más que inolvidable día en que por equivocación regalé una novela al autor de la misma, que precisamente acababa de mandármela a mi domicilio y entendió, con razón, que me burlaba de él y de su libro..”

Feliç Sant Jordi i felices lectures!!!

- Enrique Vila-Matas, Dietario voluble. Barcelona: Anagrama, 2008, pàg. 72-74

dimarts, 26 de març de 2013

Paraules d'Opòton el vell d'Avel·lí Artís-Gener

Fa uns dies que hem arribat a les costes de Galícia. Viatjo amb una colla d’asteques que l’any 1489, mentre anaven en busca del seu Déu, “descobreixen” la península ibèrica. Opòton el Vell és el cronista d’aquesta aventura, un terrissaire que ens ho explica tot amb veu prudent i sàvia.

Aquí teniu, per començar, la descripció d’uns ulls admirats que no havien vist mai el mar:

“Es veu aigua per tot arreu, pels voltants i per sota, menys per dalt quan no plou. I se’n va lluny, fins que no hi veus més enllà, car la vista se t’acaba abans que l’aigua i l’aigua és rodona (...). L’aigua del Mar és lluent però no pas llisa com la del nostre llac ans ben plena d’arrugues grosses que vénen cap aquí molt aparellades de Mar enllà, totes caminant a la vegada i servant cadascuna el seu lloc i no s’acaben mai puix són les ones, així dites les arrugues, i n’hi ha de dia i de nit sense parar mai. El Mar és molt gran i no li veus l’acabament i és rodó per fora de tot plegat; l’aigua s’hi aguanta rodona i no cau pels costats, cosa ben digna de ser vista perquè és tota salada i té un color blau, segons...

La novel·la d’Avel·lí Artís-Gener és d’aquelles obres que impressionen per moltes raons. D’entrada l’argument és ben original i dóna molt per pensar, el descobriment a la inversa. Els asteques s’avancen a les caravel·les de Colom i arriben al Vell Aztlán i els habitants d’aquí són peculiars i incomprensibles. Opòton ens va descobrint les particularitats d’una gent estranya. I, és clar, les diferències culturals són per les dues bandes i allò que és tan normal per uns és irracional i primitiu per altres.

Però més enllà d’aquesta trama suggerent, el que destaca de la novel·la és la seva construcció literària i el to humorístic i brillant en què ha estat escrita. Artís-Gener utilitza dos nivells narratius per explicar-nos aquesta aventura i fer-la més versemblant. D’una banda hi ha el narrador-editor que s’encarrega d’adaptar i traduir al català un manuscrit del segle setzè escrit en nàhuatl i que al llarg de l’obra utilitza notes a peu de pàgina per aclarir-nos la història. “Si jo m’he cregut la història, per què no hauríeu de creure-la vosaltres, lectors amics?, ens diu el narrador-editor. D’altra banda, tenim el protagonista, Opòton, que de gran decideix escriure aquesta crònica i ho fa, ell que no és escriptor, amb vacil·lacions, dubtes i repeticions. El que va veure al “vell món” és digne de ser contat, per estrany, diferent i a voltes ben ridícul. Us asseguro que passareu molt bona estona llegint les seves paraules.

L’autor va haver de fer una intensa tasca de documentació sobre la cultura i la llengua asteca i no oblidem el moment en què va ser escrita aquesta paròdia sobre colonitzadors i pobles oprimits. Ell mateix així ho va explicar quan li van preguntar pel procés de gènesi del llibre:

El procés és clar. És el nacionalista català que té unes ganes tremendes d'escriure alguna cosa demolidora contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat política tremenda, però si això fos literal fóra un pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no està d'acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tasis, que va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els asteques havien d'arribar a Catalunya perquè seria una conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això no els hi faria arribar. Jo no en volia fer cap, de conya. Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la antihispànica, sinó condemnar l'ocupació dels pobles per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la seva redacció [...]”

- Avel·lí Artís-Gener, Paraules d'Opòton el vell. Barcelona: LaButxaca, 2012, pàg. 70-71

diumenge, 17 de febrer de 2013

El Lector por horas de José Sanchis Sinisterra

El Lector por horas és una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra que té per protagonista la lectura. Una història molt enigmàtica entorn a la relació íntima que s’estableix entre la lectura i la personalitat del lector. Quan triem les nostres lectures, quan llegim, quan parlem de llibres, no posem en evidència bona part de nosaltres mateixos?

A l’obra hi ha tres personatges; tots tres intervenen en el procés lector: Celso, el pare que contracta un lector per a la seva filla cega i que, en principi, tria les obres que es llegiran; Lorena, la filla que necessita les paraules del lector; i, entre mig Ismael, el que posa la veu i al qual se li demana explícitament que llegeixi de manera transparent, sense expressar cap emoció o sentiment personal.

Una estranya proposició, pensem de seguida. És possible llegir en veu alta amb un to i una emotivitat neutra? Ja veurem de seguida que no. Ni triant, ni llegint, ni comentant un llibre podem evitar implicar-nos d’alguna manera.

Ismael llegirà a Lorena un seguit de novel·les i a partir de cada lectura anirà evolucionant la relació entre tots tres. La literatura no és innòcua i els seus efectes ens acabaran mostrant com són. Els tres personatges estan expressament a mig definir, tots amaguen importants secrets, tenen una personalitat opaca, i serà mitjançant aquestes lectures com acabarem descobrint-los o construint-los.

Atenció als títols que llegeix Ismael. Grans obres de la literatura universal que no són triades per casualitat:

- El Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell
- El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa
- En el cor de les tenebres de Joseph Conrad
- Madame Bovary de Gustave Flaubert
- Història somiada d’Arthur Schnitzler
- Pedro Páramo de Juan Rulfo
- Un fragment d’un llibre que plagia el lector de Faulkner

"(...) Lo sé todo de usted. Cada sesión de lectura es una confesión, en cada pàgina me descubre un pliegue de su alma, un miedo, un rencor, el trazo de un recuerdo o de un deseo. Esas miles y miles de palabras leídas... No, no me interrumpa. (Pausa). ¿Iba a decirme algo? (Pausa).Lo sé todo de usted. Los adjetivos, sobre todo, le traicionan. Y también algunos verbos...(...) Miente cuando habla, pero leyendo se desnuda..."

De la mateixa manera que Lorena acaba sabent d'Ismael i creant la seva història, nosaltres, com a espectadors/lectors, sentim, intuïm, interpretem i acabem decidint de forma activa la vida de Celso, Lorena i Ismael.

- Josè Sanchis Sinisterra, El lector por horas. Barcelona: Proa; Teatre Nacional de Catalunya, 1999, pàg. 97-98.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Història universal de Paniceiros de Xuan Bello

“Saber veure el món en un gra de sorra és una cosa que saben fer els poetes, si més no això deia Blake” (1)

Història universal de Paniceiros és un llibre especial, un d'aquells regals literaris que t'arriba només de tant en tant. Intens, poètic...; paraules plenes que ens apropen al nostre propi món universal, al passat que anem recreant, als llocs mítics, a la nostra història viscuda o inventada, als petits detalls que conformen la vida. Llegir i rellegir aquest llibre és un plaer.

Xuan Bello escriu en asturià, una llengua que només parlen uns pocs, i ens parla del seu poble, Paniceiros, una aldea molt petita amb una quarantena d'habitants. Des d'allà, aquest estiu la Mercè m'enviava un SMS: “t'escric des del centre del món...” . Ella volia veure aquell món i aviat ens el portarà ben aprop.

“En Pepín del Sueiru, un dia, ens va preguntar per què no dibuixàvem el món. Jo vaig traçar les línies dels continents, si fa no fa, i en Zoilo estigué molta estona pensant fins que va començar. Quan ens va ensenyar el que havia fet, vaig riure com un beneït: en aquell mapa hi havia les catorze cases de Paniceiros, el llogaret de Busturniegu al davant, i el cavall Jimmy, molt gran i de color clau, pasturant uns prats que reben el nom del Curqueidar” (2).

Xuan Bello, com havia fet el seu company Zoilo, ara ens dibuixa literàriament el món. Paniceiros, el poble de la seva infantesa. En diferents capítols que es poden llegir de manera independent ens parla d'històries diverses, d'episodis de la vida quotidiana, d'aventures amb llops i l'existència dels fantasmes, de la màgia de les terres cèltiques, de llibres i de viatges, de personatges senzills que meravellen. La seva ambició, així ens ho diu, és retratar la vida tal com va ser o tal com va somiar que era. Una manera de fer que aquell univers, amb les seves faules i la seva vida, no desaparegui del tot.  I ell, que té el do de les paraules, el fa renéixer esplendorós.

- Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials. Barcelona: Adesiara, 2010, pàg. 11
- Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 82

dijous, 7 de febrer de 2013

Literatura

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.

- Gabriel Ferrater, "Literatura" a Les dones i els dies (1968)