dissabte, 27 d’abril del 2013

Stoner de John Williams

“El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner: el sent?”, li va preguntar el professor de Literatura anglesa...

I l’Stoner, sí el va sentir, i es va enamorar de la literatura.

Aquest llibre va ser per a molts la revelació literària més interessant de l’any passat. Un llibre rescatat per Edicions 62 perquè havia estat publicat a Estats Units l’any 1965, de la mateixa manera que fa uns anys ho van fer Viena i Acantilado amb Winesburg, Ohio. Aquests dos llibres excel·lents són una prova de com val la pena mirar enrere, recuperar i tornar a aquelles llibres de qualitat i que, a vegades, resten oblidats.

En William Stoner ha passat per la vida d’una manera discreta. Sempre ha estat una persona tranquil·la i conformista. Fill de grangers, marxa a la universitat de Colúmbia per estudiar agricultura fins el dia que, a la classe de literatura, es va sentir trasbalsat i inquiet d’una manera insòlita. La vida a partir de llavors pren un altre sentit.

Conscient de la seva solitud, com si no acabés d’encaixar al món, la literatura li serveix de refugi i en ella troba una plenitud fins llavors desconeguda. Des de l’ingrés a la universitat fins al moment de la seva mort acompanyarem l’Storner al llarg de la seva vida: d’estudiant a professor que vol transmetre la passió per la literatura; de la il·lusió de l’enamorament al fracàs del matrimoni; del descobriment de l’amor compartit a la seva renúncia...

Què t’esperaves?, es pregunta a si mateix a les portes de la mort. I pensa en el fracàs que devia semblar la seva vida. En fa balanç i va enumerant tot el que va trobar i va perdre, tot el que no va arribar a aconseguir.

“(...) Havia somiat en una mena d’integritat, en una mena de puresa absoluta; havia trobat el compromís i la desviació agressiva de la banalitat. Havia considerat la saviesa i al cap dels anys havia trobat la ignorància. I què més, va pensar. Què més...!“

L’Stoner  és d’aquells personatges que no pots oblidar. Com Bartleby l’escrivent, com Mendel, el dels llibres... personatges que et transmeten una melancolia dolça i una peculiar tendresa. No és la història d’una vida fracassada, hi ha molt més. Des de Bibliotossa us el recomanem molt i molt.

Aquí els comentaris del seu traductor al català, Albert Torrescasana, i aquí els de la traductora al francès: "Lu, aimé et librement traduit", especifica Anna Gavalda.

- John Williams, Stoner. Barcelona: Edicions 62, 2012, pàg.21, 330.

 

dimarts, 23 d’abril del 2013

És perillós regalar llibres?

Per en Jordi Artigal que sempre ens regala textos bonics i encertats.




(...) Entré en una librería y descubrí que mi autor preferido, sin previo aviso, acababa de publicar su nuevo libro. Lo compré para regalarlo, porque había entrado allí con la idea de buscar algo para regalar a una amiga. Salí de la librería. Volví a entrar. Compré un segundo ejemplar, éste para mí. Entonces pensé que era inmoral comprar dos y regalar uno y me dije que debería haber comprado sólo el ejemplar de regalo, tal como estaba acostumbrado a hacerlo cuando se me presentaba ese dilema ético. Después, todo se complicó aún más cuando de pronto pensé en la amiga a la que iba a regalarle el libro y me di cuenta de que, a pesar de ser una de las personas que más quería en el mundo, en el fondo apenas sabía nada de ella –creo que en realidad no sé nada de nadie–, apenas sabía qué necesitaba o le gustaba. En realidad, me dije, es una completa desconocida para mí. Acabé ampliando mi biblioteca con los dos libros idénticos, diciéndome que era muy improbable que a alguien a quien en el fondo no conocía pudiera interesarle, gustarle exactamente el mismo libro que a mí. Al final, le regalé una lámpara, una que estaba de rebajas en la tienda de la esquina. Y ella, como si hubiera intuido lo que había sucedido, por poco me la tira por la cabeza. Es peligroso regalar.

(...) Es complicado regalar un libro porque muchas personas se fijan sólo en el título de la novela que les ofreces y creen que contiene un mensaje velado para ellos, y algunos acaban incluso sintiéndose aludidos. Me ha ocurrido varias veces. El día, por ejemplo, en que regalé En busca del tiempo perdido a un amigo que creyó que trataba de indicarle que había hecho siempre el imbécil, que toda su vida había estado perdiendo el tiempo. El día en que regalé El arte de callar, del abate Dinouart, a alguien tan susceptible que pensó que trataba de indicarle que fuera menos charlatán, que hablara menos, sobre todo en mi presencia. El día en que regalé El laberinto de la soledad y el amigo tímido que lo recibió y que llevaba años sufriendo en silencio su condición de solitario casi rompió a llorar porque había creído leer El laberinto de tu soledad. Me acuerdo del día en que regalé Rumbo a peor de Samuel Beckett a una amiga deprimida. Y también el más que inolvidable día en que por equivocación regalé una novela al autor de la misma, que precisamente acababa de mandármela a mi domicilio y entendió, con razón, que me burlaba de él y de su libro..”

Feliç Sant Jordi i felices lectures!!!

- Enrique Vila-Matas, Dietario voluble. Barcelona: Anagrama, 2008, pàg. 72-74