diumenge, 17 de febrer del 2013

El Lector por horas de José Sanchis Sinisterra

El Lector por horas és una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra que té per protagonista la lectura. Una història molt enigmàtica entorn a la relació íntima que s’estableix entre la lectura i la personalitat del lector. Quan triem les nostres lectures, quan llegim, quan parlem de llibres, no posem en evidència bona part de nosaltres mateixos?

A l’obra hi ha tres personatges; tots tres intervenen en el procés lector: Celso, el pare que contracta un lector per a la seva filla cega i que, en principi, tria les obres que es llegiran; Lorena, la filla que necessita les paraules del lector; i, entre mig Ismael, el que posa la veu i al qual se li demana explícitament que llegeixi de manera transparent, sense expressar cap emoció o sentiment personal.

Una estranya proposició, pensem de seguida. És possible llegir en veu alta amb un to i una emotivitat neutra? Ja veurem de seguida que no. Ni triant, ni llegint, ni comentant un llibre podem evitar implicar-nos d’alguna manera.

Ismael llegirà a Lorena un seguit de novel·les i a partir de cada lectura anirà evolucionant la relació entre tots tres. La literatura no és innòcua i els seus efectes ens acabaran mostrant com són. Els tres personatges estan expressament a mig definir, tots amaguen importants secrets, tenen una personalitat opaca, i serà mitjançant aquestes lectures com acabarem descobrint-los o construint-los.

Atenció als títols que llegeix Ismael. Grans obres de la literatura universal que no són triades per casualitat:

- El Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell
- El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa
- En el cor de les tenebres de Joseph Conrad
- Madame Bovary de Gustave Flaubert
- Història somiada d’Arthur Schnitzler
- Pedro Páramo de Juan Rulfo
- Un fragment d’un llibre que plagia el lector de Faulkner

"(...) Lo sé todo de usted. Cada sesión de lectura es una confesión, en cada pàgina me descubre un pliegue de su alma, un miedo, un rencor, el trazo de un recuerdo o de un deseo. Esas miles y miles de palabras leídas... No, no me interrumpa. (Pausa). ¿Iba a decirme algo? (Pausa).Lo sé todo de usted. Los adjetivos, sobre todo, le traicionan. Y también algunos verbos...(...) Miente cuando habla, pero leyendo se desnuda..."

De la mateixa manera que Lorena acaba sabent d'Ismael i creant la seva història, nosaltres, com a espectadors/lectors, sentim, intuïm, interpretem i acabem decidint de forma activa la vida de Celso, Lorena i Ismael.

- Josè Sanchis Sinisterra, El lector por horas. Barcelona: Proa; Teatre Nacional de Catalunya, 1999, pàg. 97-98.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Història universal de Paniceiros de Xuan Bello

“Saber veure el món en un gra de sorra és una cosa que saben fer els poetes, si més no això deia Blake” (1)

Història universal de Paniceiros és un llibre especial, un d'aquells regals literaris que t'arriba només de tant en tant. Intens, poètic...; paraules plenes que ens apropen al nostre propi món universal, al passat que anem recreant, als llocs mítics, a la nostra història viscuda o inventada, als petits detalls que conformen la vida. Llegir i rellegir aquest llibre és un plaer.

Xuan Bello escriu en asturià, una llengua que només parlen uns pocs, i ens parla del seu poble, Paniceiros, una aldea molt petita amb una quarantena d'habitants. Des d'allà, aquest estiu la Mercè m'enviava un SMS: “t'escric des del centre del món...” . Ella volia veure aquell món i aviat ens el portarà ben aprop.

“En Pepín del Sueiru, un dia, ens va preguntar per què no dibuixàvem el món. Jo vaig traçar les línies dels continents, si fa no fa, i en Zoilo estigué molta estona pensant fins que va començar. Quan ens va ensenyar el que havia fet, vaig riure com un beneït: en aquell mapa hi havia les catorze cases de Paniceiros, el llogaret de Busturniegu al davant, i el cavall Jimmy, molt gran i de color clau, pasturant uns prats que reben el nom del Curqueidar” (2).

Xuan Bello, com havia fet el seu company Zoilo, ara ens dibuixa literàriament el món. Paniceiros, el poble de la seva infantesa. En diferents capítols que es poden llegir de manera independent ens parla d'històries diverses, d'episodis de la vida quotidiana, d'aventures amb llops i l'existència dels fantasmes, de la màgia de les terres cèltiques, de llibres i de viatges, de personatges senzills que meravellen. La seva ambició, així ens ho diu, és retratar la vida tal com va ser o tal com va somiar que era. Una manera de fer que aquell univers, amb les seves faules i la seva vida, no desaparegui del tot.  I ell, que té el do de les paraules, el fa renéixer esplendorós.

- Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials. Barcelona: Adesiara, 2010, pàg. 11
- Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 82

dijous, 7 de febrer del 2013

Literatura

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.

- Gabriel Ferrater, "Literatura" a Les dones i els dies (1968)