divendres, 24 de gener del 2014

"Suicidios ejemplares" d'Enrique Vila-Matas


A  l’Àngel, pel Rèquiem de Fauré

Aquest llibre de Vila-Matas ens va arribar per casualitat a les mans l’altre dia a la Llibreria 22. No estava en cap taulell de novetats ni massa a la vista, però per alguna raó es va fer veure. De Vila-Matas ja n’hem parlat. Bartleby y compañía o El mal de Montano són llibres extraordinaris i de molts altres llibres seus sempre extraiem algun fragment que ens acaba fascinant. No és estrany, doncs, aturar-se davant el llibre que t’arriba i sentir que ja el títol suggereix alguna cosa “suicidios ejemplares”?... El que ja no és tan casual és que l’obris a l’atzar i llegeixis:

 “Mi muy modesta y humilde persona, porque yo no soy más que un pobre diablo que nació en Cataluña, en este entrañable pueblo de Tossa de Mar desde donde ahora escribo mientras me digo que me hallo en uno de los mejores lugares de la tierra, y que conste que no me lo digo porque haya nacido aquí, pues de hecho hay sitios que me gustan más y a los que me siento mucho más vinculado sentimentalmente.
Babàkua, por ejemplo...”

A Bibliotossa ens agraden els conjurs literaris.

El llibre conté deu relats que ens parlen del suïcidi. Així ens ho explica el mateix autor en la seva web:

“Libro unitario de relatos en torno al tema del suicidio. Precedente claro de Bartleby y compañía en cuanto a narrar historias de personas que se retiran de una actividad. Lo escribí para indagar cuáles eran mis relaciones con la vida y con la muerte, sobre todo con esta última, puesto que desde la ventana de mi sexto piso se ofrecía fácil la posibilidad del vuelo...”

Però ja l’adjectiu dels suïcidis, això de que siguin exemplars, ja ens avisa que aquí hi ha molta particularitat. I no passa res si us diem que tots els protagonistes, aquests suïcides potencials, acaben sent només aspirants a suïcides. Hi trobem apropaments, personatges que sí se suïciden, però els protagonistes no l’acaben culminant, ells flirtegen amb la mort. I per això, segurament, són exemplars.

Cada història conté el seu propi drama, certa pàtina d’humor negre, i la seva pròpia sortida. Són contes que tenen capacitat de sorprendre molt, plens de frases lapidàries i amb la ironia peculiar de l’autor. Tot i la intensitat i la grisor de molts dels relats, no en sortireu frustrats ni desesperançats.

Com a exemples, per fer-vos una idea, aquí dins trobareu l’aspirant a suïcida per melancolia, aquella forma de tristesa lleu;  un actor que està disposat a prendre una bona dosi d’estricnina per fer parella còmica amb un fantasma (“la vida misma está hecha de pura risa y que, por mucho que ignoremos lo que nos espera al final de la misma, lo mejor es ir hacia todo eso riendo, con una trágica falta de seriedad”) o una dona cansada de viure i que acaba, amb sentiment d’amargura però alhora alleugerida,  tornant a la seva vida gris.

Hi ha també l’escriptor que vol desaparèixer un cop s’ha fet visible la seva obra, una societat de suïcides que tenen com a màxima desaparèixer digna i serenament (“a la manera de un Catón o de un Séneca, cuyas muertes son, todavía en nuestros días, el más perfecto ejemplo y modelo del suicidio clásico y sereno, profundamente mediterráneo...”) , o una dona gran  que, a partir d’una carta tan amarga com divertida, ens farà ballar el cap jugant amb la realitat i la invenció. Hi trobareu, entre d’altres, el mateix dimoni, aquell que va néixer a Tossa i amb el que l’autor juga com el seu alter ego invers, i al col·leccionista de tempestes que ens descriu minuciosament un invent per suïcidar-se (“me provocaba una pena y tristeza infinitas pero, viéndole tan entusiasmado con su invento, resultava difícil oponerse a sus planes suicidas”).   

El llibre comença citant a Pessoa i acaba amb un fragment de la carta de comiat que li va escriure el suïcida Sà-Carneiro: “Pero no hagamos ya más literatura”...

Per acabar, una banda sonora:

 (...) mientras te escribo estas líneas suena el Requiem de Gabriel Fauré (...) se presenta ante mí esta noche como un requiem para muertes tranquilas - como espero que algún día sea la mía-, para las muertes de aquellos que han vivido en paz con los hombres y consigo mismos y quieren irse de este mundo sin molestar, sin hacer el más mínimo ruido.”

Enrique Vila-Matas, Suicidios ejemplares. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 126, 35, 96, 172, 119, 173