dijous, 26 juny de 2014

Fàbrica de somnis

"La lectura es una fábrica de sueños. Yo de niña me imaginaba los personajes, las ciudades. Tenía una idea fabulosa de la ciudad de Copenhague por lo que leía en Andersen, y cuando realmente la conocí, encontré mi sueño. Había un ilustrador ruso del siglo pasado que nunca pintaba al protagonista, lo ponía de espaldas para que el lector lo imaginara…" (Ana María Matute)


Avui, els seus llibres bateguen amb més força a les lleixes.I ens conviden a fabricar somnis amb la realitat i més enllà d'ella. 

Entrevista al programa Savis: 
http://www.tv3.cat/videos/1562399




dimecres, 11 juny de 2014

Amb bon sentit de l'humor

“(...) hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari” (Pere Calders)

dijous, 5 juny de 2014

Mig pa i un llibre



AVUI, 5 de juny...

Un dia com avui, de fa cent setze anys, naixia Federico Garcia Lorca i el recordem amb les seves paraules en la inauguració de la biblioteca del seu poble l'any 1931, reivindicant que la cultura sigui a l'accés de tothom. "No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro..."

Aquí el text sencer:

Discurs de Federico García Lorca en la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros (1931)

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".

dimarts, 20 maig de 2014

Recordant Gabriel Ferrater



AVUI, 20 de maig...


Un dia com avui, de fa noranta-dos anys, naixia Gabriel Ferrater. Poeta maleït, obra sorprenent, agosarada, posicionament vital.

Al recull Da nuces oueris, se’ns presenta així: “Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.

Considerava que era el fons el que feia el poema i que tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat.

    A l'inrevés

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.


Aquí  "Metrònom Ferrater", un excel·lent documental al voltant de la figura i l'obra de Gabriel Ferrater.

http://www.tv3.cat/videos/2621459

divendres, 16 maig de 2014

Recordant Joan Salvat-Papasseit

AVUI, 16 de maig...  I tot és Primavera.


Un dia com avui, de fa cent vint anys, naixia Joan Salvat-Papasseit, poeta sensible, passional, vitalista.
Per començar el dia bé, recordem aquest poema, un cant a la vida.

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

divendres, 25 abril de 2014

Llegint Raymond Carver


El primer que vaig llegir de Raymond Carver va ser un fragment, preciós, d’una poesia seva, “El don de la ternura”:

“(...) Creemos adivinar los sentimientos del otro,
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".

Els contes de Carver ens parlen també de sentiments que no podem arribar a conèixer i d'aquesta necessitat de tendresa que ens ajuda a viure.
 
Extraordinaris. I podríem deixar-ho així. La contundència d’un únic adjectiu per recomanar-vos aquests contes que sorprenen, que t’atrapen des del primer paràgraf.  Raymond Carver fa de cada relat curt una gran obra mestra.

Al seu conte “Visor”, un hombre sense mans fotografia una casa. Una instantània li serveix per copsar tot el que hi ha dins i arribar a l’ànima de l’home que el mirava des de la finestra: “Así que se han ido y lo han abandonado, ¿no es eso?”. No cal un desenvolupament argumental, no cal una estructura conclusa, per explicar-nos què hi ha. Això fa Carver, a partir de moments molt concrets retrata per dins i ens fa mirar. I prepareu-vos per sentir.

Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.

Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....

Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.

- Raymond Carver, Catedral. Barcelona: Anagrama, 1990.
- Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor. Barcelona: Anagrama, 2008.

Aquí una selecció de deu contes de Raymond Carver. Curts i contundents. Imprescindibles.


divendres, 4 abril de 2014

El sentit d'un final de Julian Barnes



 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410