dijous, 16 d’agost de 2018

La literatura segons Pessoa

“(...) Creo que decir una cosa significa conservarle la virtud y despojarla del terror. Los campos son más verdes en el decirlos que en su verdor. Las flores, si se describen con frases que las definan en el aire de la imaginación, tendrán colores de una permanencia que la vida celular no permite.
Moverse es vivir, decirse es sobrevivir. No hay nada de real en la vida que no lo sea porque fue bien descrito...”
(Fernando Pessoa, Libro del desasosiego, Barcelona: Acantilado, 2009, pàg. 37-38)

dilluns, 23 de juliol de 2018

La literatura et pot destrossar la vida?



A Bibliotossa hem llegit gairebé d’una tirada aquesta novel·la d’Anita Brookner, que ens ha captivat pel seu estil subtil i acurat i per l’extraordinària capacitat per endinsar-nos en els matisos psicològics dels personatges. Una novel·la de somnis tristos, de vides prosaiques i molta soledat interior.

Un debut en la vida manlleva el títol d’una novel·la de Balzac. La protagonista, Ruth Weiss, és una professora especialitzada en els personatges femenins de Balzac i és sobretot, una dona solitària.
La coneixem amb quaranta anys però la sentim gran. La seva vida en una família excèntrica, descurada i egoista, condiciona la seva existència. Creix sola però sense aconseguir la llibertat i la independència que necessita.  El seu refugi, ja us ho podeu imaginar, serà la literatura. Però ara, mirant enrere, sent la literatura culpable de moltes coses, fins i tot del seu físic.  

Hi ha una pàtina de tristesa constant en aquesta dona que analitza la veu d’Eugénie Grandet:  “Je ne suis pas assez belles pour lui”, “Je suis trop laide, il ne fera pas attention à moi”…  A ella, de petita, li explicaven que la Ventafocs podria anar al ball. Però, i a la vida?

L’edició està presentada per Julian Barnes, amb l’article que va escriure després de la mort de la seva amiga. Sentim la proximitat entre tots dos. I pensem de seguida en “El lloro de Flaubert” de Barnes, en el qual el protagonista persegueix Flaubert buscant respostes a la seva pròpia vida. Aquí, Ruth Weiis també ho fa amb Balzac. 

Així comença la novel·la...

A sus cuarenta años, la doctora Weiss comprendió que la literatura le había destrozado la vida.
Según su costumbre reflexiva y académica, lo atribuyó a que había recibido una educación moral deficiente, pues las fuerzas antagónicas de su padre y de su madre se aliaron en este caso para exigirle que considerase la trayectoria de Anna Karenina y Emma Bovary pero emulara la de David Copperfield y la Pequeña Dorrit” (1))

Veritat que venen ganes de continuar….

  1) Anita Brookner, Un debut en la vida. Barcelona: Libros del Asteroide, 2017, pàg. 5

dimecres, 18 de juliol de 2018

EL NAVEGANT de Joan-Lluís Lluís: "Soc allò que dic i com ho dic"



El passat 6 de juliol l'escriptor Joan-Lluís Lluís va participar en el grup de lectura de la Biblioteca Municipal de Tossa per comentar-nos la seva novel·la El navegant. El tema central de la xerrada, com el de la novel·la, van ser les llengües. 

Va ser una trobada plena de reflexions i emocions al voltant de la rellevància de qualsevol llengua, de l’idèntic valor que tenen totes per elles mateixes, i de l’extrema vulnerabilitat de moltes d’elles davant les llengües dominants i dominadores. 

El protagonista de la novel·la, Assiscle Xatot, va néixer a Perpinyà l’any 1852 i té un do extraordinari. Només de sentir una paraula en una llengua desconeguda, de forma immediata, entén i aprèn a parlar-la de forma sencera. No és casual que l’autor el faci viure en aquesta època, quan aquest do no el servirà de gaire res i quan encara no s’havia desenvolupat la sociolingüística. 

Hi trobem temes com el desfici per trobar l’origen de les llengües, la constant jerarquització en categories o el significat de la pèrdua d’una llengua. També l’impacte de la realitat social i política i els contrasentits del poder.  I hi ha, per sobre tot, l’amor a les llengües.

“Sóc allò que dic i com ho dic, sóc d’allà d’on vénen les llengües, sóc tots aquells que no coneixeré mai però de qui sí sé el parlar. Bastants anys més tard algú em dirà que hauria de ser l’home més feliç del món, ja que ningú més que jo té a l’abast tantes maneres de dir la felicitat” (1)

Les impressions de la lectura van créixer amb els comentaris del seu autor i vam poder aprofundir en aquesta novel·la que va voler escriure com una història d’aventures però, com sol passar, també tenen molt de desventures. L’heroi que podríem imaginar amb múltiples possibilitats, és més bé un home pusil·lànime que no pren decisions i que, com ens diu el seu sobrenom “Nuvolet”, va allà on el porta el vent. 

El procés d’escriure la novel·la va ser llarg. Vint anys fins trobar el to i, sobretot, aquest final que no esperàvem, però que, segons l’autor, és el que calia.

La tertúlia va acabar amb un conte mític del poble Djugun d’Austràlia que parla d’una noia, Djikol,  que va fer el regal de les llengües a tota la humanitat. La llengua djugun ja no existeix. Silenci absolut a la Biblioteca.

Aquesta activitat ha estat promocionada pel Programa SAL (Selecció d’autors locals) del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.






(1) Joan-Lluís Lluís,  El Navegant. Barcelona: Proa, 2016, pàg. 53


dijous, 28 de juny de 2018

Anys llum de James Salter: la llum dels dies


Solquem amb el narrador un riu negre.  Deien els indis que buscaven un riu que discorregués en tots dos sentits, i el van trobar aquí, al Hudson.  Virem i mirem enrere i anem, prop de l’aigua, a  una mansió victoriana on viu una família. Som a la tardor de 1958. Aquí comença aquest viatge a través de la llum dels dies d’uns personatges. 

El narrador ens ho explica:
“Voy a describir su vida desde dentro hacia afuera, desde su médula, y también la casa, las habitaciones donde la vida se congelaba, cuartos a la luz de la mañana...”

En aquesta casa viuen Nedra i Viri, un matrimoni jove i ben avingut. Tenen una vida familiar tranquil·la amb unes filles que adoren. Se’ls sent feliços. Trobades amb els amics, àpats, festes d’aniversari, copes de vi, els contes de cada nit... La delícia de les coses del dia a  dia.

Però ja sabem com poden arribar a ser d’enganyoses les coses. Tot just els acabem de conèixer i en Viri ens diu que hi ha dues classes de vida, hi ha la que la gent pensa que estàs vivint i hi ha l’altra vida. 

Anem explorant amb la llum i saltem en un punt i a part ràpid, senzill, sense acotacions, d’una vida a una altra. Ell troba fora de casa el paradís terrenal i l’infern. Ella pren consciència que la vida pot ser una altra cosa.

“Tenía el libro en el regazo, no había leído nada más. El poder de cambiar la propia vida se desprende de un párrafo, de una observación señera (…) Las frases pulidas habían llegado, al parecer, como tantas otras cosas, justo en el momento exacto. ¿Cómo podemos imaginar cómo debiera ser nuestra vida sin la iluminación que nos procura la vida de otros?”

Vint anys. Trenta anys. Un retrat que abasta quasi tota la vida. I tornem a ser al riu on vam començar aquest viatge al passat. Som amb Viri a la riba... Hem conegut els límits de la felicitat i ens preguntem on va a parar tot. L’inapel·lable pas del temps amb tantes alegries i tantes desil·lusions. I què és el que ens resta?

James Salter, Años luz. Barcelona: Munick, 199, pàgs. 14, 166