divendres, 15 de febrer de 2019

Literatura en majúscules: Llum d'agost de William Faulkner





Entrem intensament en el Sud de Faulkner, en els seus paisatges i en la seva gent. Tot passa un estiu d’agost, en plena Gran Depressió, i comença amb una ingènua noia embarassada que fa un mes que camina, des d’Alabama a Mississipí. I ens endinsem de ple en un món dominat pels prejudicis racials, per la pobresa d’uns i la cobdícia d’altres, per la brutalitat d’alguns i per la candidesa d’altres.

Aquesta novel·la és fascinadora per la seva història, una de les més desoladores que té lloc al comptat imaginari de Yoknapatawpha, símbol del sud-est dels Estats Units on els ressons de la ràbia i l’horror del racisme encara continuen. 

No trobareu gaire felicitat entre aquestes pàgines. Tots els personatges estan marcats per certa tristesa, desemparament o solitud. Christmes, un mestís que no troba lloc ni entre els blancs ni entre els negres, és el personatge central de la novel·la. Sentiu-lo:

"Respira fondo i lent, amb la sensació que a cada alenada tot ell es dissol en aquella grisor neutra i es fon amb aquella solitud i aquella serenor que no han conegut mai fúria ni desesperació. «Era l'únic que volia», pensa d'esma, meravellat i tranquil. «Era l'únic que he desitjat en aquests trenta anys...» (1)

I al seu voltant tot un seguit de personatges que, com passa a la realitat, no acabarem de conèixer del tot. I, també com passa sempre, al costat de les ànimes més fosques (algunes tocades per la maldat), la presència, també, de la solidaritat i de l’esperança. 

Llum d’agost té un model d’estructura més convencional que altres novel·les de Faulker, però presenta també una bellíssima complexitat que reclama una lectura atenta. És una obra mestra que ens meravella per un estil tan acurat com creatiu, amb aquestes frases llargues en les quals de vegades et perds i hi has de tornar, enlluernada, a fer el camí. També per aquest riquíssim vocabulari, amb el qual la traductora Esther Tallada fa el mateix joc: explosió de matisos, formació de noves paraules, invenció de mots que proven d’explicar-nos més: eixarreïda, arrossinada, capcineig ullviva, ventrebotida, sorrainnivada... I la gent parla com parla: afigurava, onte, allavores, enacabat, aviam...

I encara més. La profunditat. En la narració trobarem fins a tres nivells de consciència: allò què diuen els personatges (els diàlegs), allò què pensen (els pensaments) i allò que rumien d’una altra manera, gairebé inconscient. 

La novel·la és fa llegir amb tots els sentits. Una meravella literària.

"La memòria creu abans que l’enteniment recordi. Creu durant més temps que no pas recorda, durant més temps del que triga l’enteniment a ni tan sols qüestionar-se el que fa el fet. Sap, recorda, creu..." (2) "
I això el record ho sap: al cap de vint anys el record encara s'ha d'acabar de creure" (3)

- William Faulkner, Llum d'agost. Brcelona: Edicions de 1984, 2018, pàg. 353-354; 127; 156

dilluns, 24 de setembre de 2018

Frankie Addams: una melodia de blues



Poques vegades s’han fet sentir amb tanta intensitat les sensacions i les emocions del pas desconcertant i crític de la pubertat a l’adolescència.

La protagonista d’aquesta història és Frankie, una nena de 12 anys que viu en un poblet del sud dels Estats Units. Durant un estiu, l’estiu de la por, esclaten de cop un seguit de canvis físics i psicològics que la fan sentir sola, trista, avorrida i confosa davant el món. 

Fins l’abril havia estat com els altres, però ara no forma part de res, es veu gairebé com un monstre, tan alta i desmanegada, se sent perduda, “atrapada” i “solta” al món, i necessita desesperadament trobar una sortida. El casament del seu germà és agafat com el somni reparador de tot aquest terrabastall emocional. Marxar amb ells, “ells són els meus nosaltres”(1) clama la nena; viure una altra vida en un altre lloc; ser una altra, que manifesta explícitament canviant-se el nom: de Frankie a F. Jasmine , de F. Jasmine a Frances.

Havíem llegit fascinats El cor és un caçador solitari i La Balada del cafè trist, i ara tornem a sentir l’estil magistral de l’autora i la capacitat que té per endinsar-se en la complexitat de  la vida i en les turbulències emocionals de les persones. 

Carson McCullers tria expressament éssers solitaris, diferents, fins i tot grotescs, per posar de manifest també una societat injusta i deforme. El tractament de la desolació i les dificultats de les relacions personals són una constant en la seva obra com també ho són posar en evidència les discriminacions racials i les diferències socials.  No oblidem on som, però podríem ser a qualsevol lloc...

Al costat de Frankie, Berenice, la criada negra, i el petit John Henry. Hi ha converses memorables entre ells sobre les grans qüestions de la vida. Amb pell de gallina recordem Berenice jugant amb els nens a criticar el Creador i a millorar el món. 

I, com un personatge més, sempre, la música que se sent de rerefons, piano, blues, jazz... La música que acompanya i expressa la vida. 

1)  Carson McCullers, Frankie Addams. Barcelona: Empúries, 2008, pàg. 54