divendres, 4 abril de 2014

El sentit d'un final de Julian Barnes



 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410

dimarts, 11 març de 2014

Amor a la literatura

“La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres"

Maria-Mercè Marçal (La germana, l’estrangera)




)

dijous, 20 febrer de 2014

He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps...

“(...) He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps, a la vora de l’emperador Adrià amb la Yourcenar o de Julià l’Apòstata amb Gore Vidal; he estat malalt de tuberculosi en un sanatori suís amb Mann i he patit les privacions de la guerra dels cent anys. La Colometa m’ha fet passejar per Gràcia. He viscut a la Mequinensa que avui és sota les aigües amb Moncada. Amb Lobo Antunes he viatjat a l’Àfrica colonial i a guerres fastigoses. De la mà de la Mila de Víctor Català he conegut paisatges feréstecs, a més del desconsol d’una dona i he escoltat les increïbles rondalles del pastor creador de mons ficticis. He estat, a la vora d’Homer, davant de les muralles de Troia amb el cor bategant de por i també dins de les mateixes muralles esperant la mort segura. He sentit pudors a Dinamarca i m’he marejat dins d’un balener. Sé els somnis dels habitants de la nit de l’Albanell. Conec la desesperança del Zaire amb Barbara Kingsolver i he participat en la batalla de Borodin i l’incendi de Moscou amb Tolstoi. Amb Magris he recorregut el Danubi i amb Dante l’Infern i el Cel. És que quan llegeixes no aprens coses: et converteixes en.

- Jaume Cabré, La matèria de l’esperit. Barcelona: Proa, 2005, pàg. 114

divendres, 24 gener de 2014

"Suicidios ejemplares" d'Enrique Vila-Matas


A  l’Àngel, pel Rèquiem de Fauré

Aquest llibre de Vila-Matas ens va arribar per casualitat a les mans l’altre dia a la Llibreria 22. No estava en cap taulell de novetats ni massa a la vista, però per alguna raó es va fer veure. De Vila-Matas ja n’hem parlat. Bartleby y compañía o El mal de Montano són llibres extraordinaris i de molts altres llibres seus sempre extraiem algun fragment que ens acaba fascinant. No és estrany, doncs, aturar-se davant el llibre que t’arriba i sentir que ja el títol suggereix alguna cosa “suicidios ejemplares”?... El que ja no és tan casual és que l’obris a l’atzar i llegeixis:

 “Mi muy modesta y humilde persona, porque yo no soy más que un pobre diablo que nació en Cataluña, en este entrañable pueblo de Tossa de Mar desde donde ahora escribo mientras me digo que me hallo en uno de los mejores lugares de la tierra, y que conste que no me lo digo porque haya nacido aquí, pues de hecho hay sitios que me gustan más y a los que me siento mucho más vinculado sentimentalmente.
Babàkua, por ejemplo...”

A Bibliotossa ens agraden els conjurs literaris.

El llibre conté deu relats que ens parlen del suïcidi. Així ens ho explica el mateix autor en la seva web:

“Libro unitario de relatos en torno al tema del suicidio. Precedente claro de Bartleby y compañía en cuanto a narrar historias de personas que se retiran de una actividad. Lo escribí para indagar cuáles eran mis relaciones con la vida y con la muerte, sobre todo con esta última, puesto que desde la ventana de mi sexto piso se ofrecía fácil la posibilidad del vuelo...”

Però ja l’adjectiu dels suïcidis, això de que siguin exemplars, ja ens avisa que aquí hi ha molta particularitat. I no passa res si us diem que tots els protagonistes, aquests suïcides potencials, acaben sent només aspirants a suïcides. Hi trobem apropaments, personatges que sí se suïciden, però els protagonistes no l’acaben culminant, ells flirtegen amb la mort. I per això, segurament, són exemplars.

Cada història conté el seu propi drama, certa pàtina d’humor negre, i la seva pròpia sortida. Són contes que tenen capacitat de sorprendre molt, plens de frases lapidàries i amb la ironia peculiar de l’autor. Tot i la intensitat i la grisor de molts dels relats, no en sortireu frustrats ni desesperançats.

Com a exemples, per fer-vos una idea, aquí dins trobareu l’aspirant a suïcida per melancolia, aquella forma de tristesa lleu;  un actor que està disposat a prendre una bona dosi d’estricnina per fer parella còmica amb un fantasma (“la vida misma está hecha de pura risa y que, por mucho que ignoremos lo que nos espera al final de la misma, lo mejor es ir hacia todo eso riendo, con una trágica falta de seriedad”) o una dona cansada de viure i que acaba, amb sentiment d’amargura però alhora alleugerida,  tornant a la seva vida gris.

Hi ha també l’escriptor que vol desaparèixer un cop s’ha fet visible la seva obra, una societat de suïcides que tenen com a màxima desaparèixer digna i serenament (“a la manera de un Catón o de un Séneca, cuyas muertes son, todavía en nuestros días, el más perfecto ejemplo y modelo del suicidio clásico y sereno, profundamente mediterráneo...”) , o una dona gran  que, a partir d’una carta tan amarga com divertida, ens farà ballar el cap jugant amb la realitat i la invenció. Hi trobareu, entre d’altres, el mateix dimoni, aquell que va néixer a Tossa i amb el que l’autor juga com el seu alter ego invers, i al col·leccionista de tempestes que ens descriu minuciosament un invent per suïcidar-se (“me provocaba una pena y tristeza infinitas pero, viéndole tan entusiasmado con su invento, resultava difícil oponerse a sus planes suicidas”).   

El llibre comença citant a Pessoa i acaba amb un fragment de la carta de comiat que li va escriure el suïcida Sà-Carneiro: “Pero no hagamos ya más literatura”...

Per acabar, una banda sonora:

 (...) mientras te escribo estas líneas suena el Requiem de Gabriel Fauré (...) se presenta ante mí esta noche como un requiem para muertes tranquilas - como espero que algún día sea la mía-, para las muertes de aquellos que han vivido en paz con los hombres y consigo mismos y quieren irse de este mundo sin molestar, sin hacer el más mínimo ruido.”

Enrique Vila-Matas, Suicidios ejemplares. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 126, 35, 96, 172, 119, 173


dissabte, 21 desembre de 2013

Avui, 21 de desembre...

"Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses".

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol. 

dijous, 12 desembre de 2013

Els llibres que exactament necessitem


“Nunca leí tanto como en aquel período: devoraba, tanto para compensar las carencias pasadas como para afrontar la inminente crisis. Aquellos que creen que leer es una evasión están en los antípodas de la verdad: leer es verse confrontado a lo real en su estado de mayor concentración; lo cual, extrañadamente, resulta menos espantoso que tener que vérselas con perpetuas diluciones (…)
Se equivocan los que creen leer al azar: fue en aquel momento cuando empecé a leer a Bernanos, el autor que exactamente necesitaba…

Parla Blanche, l’adolescent lectora i solitària d’Antichrista d’Amélie Nothomb.

A tots ens han arribat llibres just quan els necessitàvem.

- Amélie Nothomb, Antichrista. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 205-206.

dijous, 21 novembre de 2013

Li i altres relats de Nikos Kavadias


Una de les troballes literàries d’aquest any ha estat aquest petit llibre publicat per Club Editor. El llibre, que es pot llegir d’una tirada, conté tres relats breus de Nikos Kavadias i després unes notes del traductor del llibre que ens apropa l’escriptor grec i la seva obra. Kavadias, que va passar pràcticament tota la vida embarcat, tenia una vocació literària ferma, tot i que va escriure molt poc i de manera molt breu.

La primera referència que m’arriba del llibre és una carta elèctrica de l'editora Maria Bohigas en què explicava la gènesi de l’edició del llibre i que ens engrescava amb il·lusió a esperar-lo i llegir-lo. A “Nikos Kavadis, amb devoció” ens comenta que publicar aquests tres contes inoblidables ha estat fruit d’una sèrie de trobades que, com les dels relats, són casuals però molt intenses: “És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias”.

Una setmana després en una segona carta, “Sota l’obra, la vida: Kavadias i Almirall”, l’editora ens parla de l’epíleg del traductor, que ens explica quina vida fa possible una obra com aquesta. 

Veritablement aquests tres relats de Kavadias contenen alguna cosa impressionant. La brevetat i la senzillesa de les històries, ell mateix escriu al tercer relat que li agrada la concisió i fugir de la grandiloqüència, no fan més que intensificar el seu valor literari i humà.

El primer conte ens parla d’una relació casual i curta amb una nena xinesa, Li, que ha viscut sempre en un sanpan a sobre el mar; en ella, el mariner troba una bondat i una intel·ligència fascinadores. “De la guerra” i “Al meu cavall” se situen a la campanya d’Albània, on Kavadias va ser mobilitzat durant la guerra. Tots ells són commovedors.

Així ens ho explica Jaume Almirall: “Res d’heroic no es trobarà en les pàgines d’aquests relats; però sí fragments de vides de gent senzilla enfrontada als atzars de l’existència, al sofriment que a tots ens iguala –fins i tot els enemics i les bèsties– i, per damunt, la mirada compassiva del narrador".

I quant es pot arribar a transmetre en unes poques pàgines! No us esteu de llegir aquest llibre deliciós.

(Nikos Kavadias, mariner radiotelegrafista)

-  Nikos Kavadias, Li i altres relats. Barcelona: Club Editor, 2013.