dijous, 29 d’agost de 2013

Un hotel a la costa

Aquest és un llibre que a Tossa ens estimem. No només pel retrat que fa del poble i de la seva gent en els anys 30, que és una delícia. Hi ha també el tarannà de la Nancy, una dona que ens agrada com a persona i com escriptora,  i hi ha, sobretot, una història real que comença amb l’alegria d’un somni i acaba amb l’horror de la guerra. Us el recomanem molt.

La història comença la primavera del 1934 quan un matrimoni anglès, l’Archie i la Nancy Johnston, van venir de vacances a la Costa Brava, perquè no sabien de ningú que hi hagués estat mai; uns mesos després decideixen muntar-hi un hotel. Van descobrir Tossa per casualitat i de seguida van considerar que era el lloc ideal. Aquell mateix any Rafael Benet feia la seva crònica “Tossa, babel de les arts” i Marc Chagall havia batejat Tossa com a “Paradís blau”. I aquí comença una aventura en la Tossa d’abans que els Johnston van conèixer i estimar i que acabaria l’any 1939, amb la fugida obligada per les circumstàncies del moment.

Un hotel a la costa aplega els dos llibres que va escriure Nancy Johnston explicant la seva vida a Tossa en un anys intensament significatius. La primera part, correspon a Hotel in Spain (1937), i  en ella, entre el dietari i la novel·la de viatges, seguim les peripècies de la construcció de l’hotel, l’arribada dels clients i la interacció que s’estableix entre el matrimoni i la vida a Tossa. La Nancy ens meravella amb la seva personalitat i un  bon sentit de l’humor. Aquí, com a mostra, una descripció de la sardana:

“ (...) La música és diferent a qualsevol altre música nacional. Utilitzen uns estranys instruments estridents i tot va sempre acompanyat d’un tam-tam que marca el ritme. Aquella gent ballant en rotllanes, il·luminats per fanals mig amagats entre les branques dels frondosos plàtans del passeig, feien pensar en algun ritual tribal sota la claror vacil·lant de les torxes. Ara, si t’hi fixaves bé, qualsevol evocació de l’Àfrica negra era fora de lloc. En realitat, els músics de la cobla semblen, més aviat, una colla de pastors metodistes. Seuen en unes rígides cadires de fusta posades al damunt d’uns taulons. Porten jaquetes negres i barrets negres. Hi posen cara de solemnitat. Fa la impressió que un músic de cobla no es relaxa mai, ni quan és a casa. Sembla mentida que una música que sona amb tanta intensitat, que convida a treure penes a còpia de refilets i vibracions, pugui sortir d’aquella colla d’homes amb cara de reprimits”.

 (Archie i Nancy Johnston)

Però l’experiència va molt més enllà de l’anecdotari. Hi trobem un testimoni valuós de la vida local i de com Tossa i tot el país es va veure afectat pel cop militat i  les seves conseqüències. Tot i que en un principi no es prenen massa seriosament la situació i la desdramatitzen; aviat són conscients del seu abast. Els Johnstone simpatitzen amb la causa republicana, denuncien l’actitud cínica del govern anglès i decideixen renunciar a la repatriació per quedar-se a Tossa, tot i la guerra.

Vam quedar parats de saber que estàvem atrapats entre ferotges bolxevics que no paraven d’udolar al voltant de les nostres cases clamant per una ració de sang fresca, mentre que els rebels (anomenats amb molt de tacte insurgents al Times) estaven fent tots els possibles per arribar a temps de salvar-los d’alguna cosa més paorosa que la mort”.

La segona part, correspon al llibre Hotel in Flight (1939) i s’inicia l’any 1937. Els Johnstone continuen a Tossa i aprenen a viure com la gent d’aquí. Enrere queda la seva dolça aventura hotelera i el llibre passa a ser una crònica intensa de la seva vida afectada per la guerra. La casa Johnstone passa a acollir simpatitzants de la república, entre ells el captivador poeta W.H. Auden: “Deambulava pel poble durant hores: una presència llarga i esfilagarsada amb una mata de cabells panotxa que es movia amb els aires maldestres d’un mastí”.


  (Tossa vista des de Casa Jonstone)

L’hotel acaba convertint-se en un residència per a nens refugiats, i quan els republicans van perdre la guerra, van viure l’experiència de l’exili. Els Johnstone i els nens van refugiar, camí cap a la frontera, en el teatre Edison de Figueres. L’horror de la guerra i de l’exili apareix terriblement explícit.

Una delegació de respectables cavallers anglesos amb bombatxos es van presentar amb la missió de matar totes les mules espanyoles que llanguien afamades pels camps de concentració perquè no patissin més. Em va passar pel cap que potser, pel mateix preu, podien matar els exiliats espanyols que llanguien afamats pels camps de concentració perquè no patissin més”.

Així acaba el llibre i l’aventura i desventura dels Johnstone en terres catalanes. No us el deixeu perdre.

- Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona: Tusquets, 2011, pàg. 101, 142, 219, 380.

MÉS A:
- “Un hotel a la costa” (Vicenç Pagès)

- “Un hotel con vistas a la guerra” (El País)

- “Testimonio inglés de la primera Costa Brava” (La Vanguardia)

dimarts, 20 d’agost de 2013

Rèquiem: una al·lucinació

¿No creus que la literatura ha de provocar precisament això, desassossec?, almenys jo no tinc cap mena de confiança en la literatura que tranquil·litza les consciències.

Qui parla és el mateix Pessoa. Prepareu-vos per fer la ruta més fantàstica i al·lucinant que us pugueu imaginar per Lisboa. El nostre narrador, que està llegint tranquil·lament en una masia de l’Azeitão el Llibre del desassossec, se sent transportat de cop al moll de Lisboa. Ha quedat amb Pessoa. Així comença la història:

“Vaig pensar: aquest paio ja no ve. I després vaig pensar: no li puc dir «paio», és un gran poeta, potser el poeta més gran del segle vint, fa molts anys que va morir, l’he de tractar amb respecte”.

Són les dotze del migdia i després de considerar que potser la cita era mitjanit decideix fer una volta per Lisboa. El moll, el Cemitério dos Prazeres, el Museu d’Art Antic, el far del Buzio..., plegats anem saltant, sota una calor soporífera, d’un lloc a un altre de la ciutat.  La visita és intensa i anem coneixent tot de personatges originals; alguns que podríem pensar “reals” com la gitana que ven samarretes Lacoste, el Sr. Casimiro i la seva dona, cuinera excel·lent; altres que podríem pensar que són “irreals”, com el venedor de loteria sortit d’un relat de Pessoa i altres que ja només existeixen en el record d’Ell: el pare jove, Tadeus, Isabel.

Al llarg de dotze hores, la realitat i la irrealitat, el passat i el present, la consciència i la inconsciència, conflueixen en el mateix punt per aquest narrador que necessita trobar respostes. De fet, acaba sent un viatge interior, una visita als propis fantasmes, fins que el nostre protagonista se sent més assossegat i lleuger.

Tabucchi va escriure el llibre en portuguès; va dir que no podia ser d’una altra manera (no va fer ell mateix la traducció a l’italià) i explica que, per damunt de tot, aquest llibre era un homenatge a Portugal.

Jo, que no he trepitjat mai Lisboa, sento que hi he estat intensament: he recorregut la ciutat, hi he menjat i hi he begut, he vist els detalls d’un quadre del Bosch, he estat en un far en ruïnes, he sopat amb Pessoa... Tot gràcies aquest llibre senzill i profund alhora.

Tabucchi descansa al Cemitério dos Prazeres. A prop hi ha Amália Rodrigues:




- Antonio Tabucchi, Rèquiem: una al·lucinació. Barcelona: Edicions 62, 2001; pàg. 97, 9.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Tossa, l'escenari del crim

Il·lustració d'Àngel del Pozo (Booktrailer)
J.P. Costa dedica la seva novel·la Invitació a un crim Als records que tinc de Tossa que moriran amb mi. A la tia  Agatha, en agraïment a les estones que hem passat plegats. Ella no morirà mai”.

Som molts els que ens voldríem sumar a aquest agraïment i recordem aquell temps, en que érem més joves i entreteníem els dies, molt més llargs que els d’ara, amb els llibres de l’Agatha Christie. Ha passat el temps i segur que no hem oblidat moltes d’aquelles històries; el pessigolleig de la intriga, les llistes de llegits i no llegits, els llibres passant de mà en mà... I qui ho ha fet?, ens preguntàvem mentre seguíem atentament les deduccions de Poirot o de Miss Marple. Com oblidar la perplexitat davant L’assassinat de Roger Ackroyd, la commoció amb La casa torta?


J.P. Costa fa un homenatge literari a la gran dama del crim i recrea el seu estil en una novel·la d’intriga ambientada a Tossa.  Tot passa a la casa pairal d’Ashfield, propietat dels Levy, una família rica i influent.

Ashfield és el nom de la casa on va créixer Agatha Christie. L’autor explica que li va semblar divertit utilitzar el mateix nom per la mansió dels Levy i que la casa que el va inspirar es troba a la Mar Menuda, just darrere la penya de sa Banyera de ses dones.


La matriarca de la família, una dona vella i autoritària, demana ajuda al professor de criminologia Richard Tancredi per evitar un assassinat. Quan hi arriba ja és tard. El cercle de sospitosos és reduït, tots podrien estar implicats i...

La novel·la es planteja com un entreteniment, una lectura per passar una bona estona. La història enganxa, no pots estar-te de seguir la trama i jugar a endevinar l’assassí; igual, igual, que quan llegíem Agatha Christie.


Al bloc A l’ombra del crim una completa ressenya sobre el llibre:
 http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2013/07/invitacio-un-crim-de-jp-costa.html


No és la primera vegada que Tossa és escenari d’un crim literari. Fa un any Marina Martori ens presentava a Dones salvatges una Tossa hivernal, solitària i misteriosa. Darrere l'aparent quietud s'hi amaguen secrets terribles. Unes noies joves són assassinades i ...

- J.P. Costa, Invitació a un crim. Barcelona: Columna, 2013
- Marina Martori, Dones salvatges. Barcelona: Alpina, 2012

divendres, 9 d’agost de 2013

Intriga a Tossa

"Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel·letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura..."

Gràcies a un dels comentaris de l’entrada "Som el que llegim" vaig saber d’aquest llibre. Un homenatge a l’Agatha Christie i una història que es desenvolupa a Tossa. Tota una sorpresa que ens fa molta il·lusió.

Avui, per començar, la presentació:


- J.P. Costa, Invitació a un crim. Barcelona: Columna, 2013.