dilluns, 31 de gener de 2011

I lived on the Moon

Fa uns dies ens van fer conèixer el videoclip fet per Yannick Puig per al tema “I lived on the Moon” del grup Knoow.

Aquesta animació, plena de lluna i de somnis, ja us ho podeu imaginar, ens ha agradat molt.

“Your dream will be your only shell
Your secrets, your hiding place…”


divendres, 28 de gener de 2011

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Impossible no sentir-se afectat per aquesta història. Impossible no sentir que alguna cosa es remou profundament en el teu interior més profund i com quedes atrapat per una literatura tan intensa. Les sensacions perduren perquè aquest és d’aquells llibres que no es poden oblidar.

Aquesta novel·la va ser escrita l’any 1964 per Kenzaburo Oé, un dels autors japonesos contemporanis més reconeguts i premi Nobel de literatura l’any 1994. Us recomanem amb vehemència aquesta lectura; el que hi trobareu és extraordinari, una història tan dura com real, tan cruel com sincera.

Una qüestió personal és la que viu Bird, un jove que voldria volar, salvar-se d’una vida monòtona, i ha d’afrontar una experiència terrible que condemna la seva vida i la del seu fill. Bird, l’ocell, somia en viatjar a l’Àfrica mentre neix el seu fill amb una important malformació cerebral. El pronòstic és dur. Sembla ser una hèrnia cerebral, el bebè té una aparença monstruosa i les perspectives futures no són gens esperançadores. Si aconsegueix viure, les afeccions podrien ser molt severes. Les primeres reaccions del pare són egoistes. Què passarà ara amb la seva vida i amb els seus somnis? Els qüestionaments emocionals i ètics sobre la vida del nen apareixen només en segon terme. La ràbia, la impotència, el desig de fugir, l’arrossegarà d’una manera vertiginosa fins al final. Durant tres llargs dies i tres llargues nits, mentre espera la mort del bebè, escapa i es refugia en la beguda i en el llit de la seva amiga Himiko. El bebè, però, és fort, no vol morir, i ell es debatrà desesperadament en una qüestió personal.

En un mundo que compartían todos los demás, el tiempo de la humanidad transcurría como un gigantesco destino maligno. Bird sólo era responsable del bebé que llevaba en su regazo, el monstruo que regía su destino personal”.

Himiko recordava un dels proverbis de l’infern de William Blake, “Sooner murder an infant in its cradle than nurse unacted desires” (Abans matar un nadó al bressol que fomentar desitjos inassolibles). Bird arriba als abismes, a l’infern, fins que acaba afrontant-se a la seva pròpia responsabilitat. Poques vegades he llegit unes pàgines finals tan alliberadores. La vida és perseverar.

M’assabento després que l’any 1963 Kenzaburo Oé va ser pare d’un nen, Hikari (Llum), que va néixer amb un gran tumor cerebral i va quedar afectat en una discapacitat. Aquest fet va ser fonamental per a la seva vida i la seva obra literària. Sempre va parlar obertament de fins a quin punt el va commocionar i és, la seva pròpia experiència, la que dóna tanta força a aquesta novel·la.

Màrius Serra en Quiet, en un capítol que porta el suggerent títol de “Vampirisme”, ens explica que l'ha llegit fins a tres vegades i que cada cop li agrada més, al contrari del que li passa amb altres obres de Kenzaburo Oé. Màrius Serra el va entrevistar per al canal 33. “El dia de l’entrevista, Oé em va dir que el naixement d’Hikari l’havia influït tant que des de llavors es definia, primer de tot, com a pare de discapacitat”. Aquell dia van arribar a cantar plegats. “Veure tot un Nobel de literatura cantant alegrement la sintonia de la Heidi me’l va fer estranyament proper”. Ho llegeixo i no puc evitar cantar-la també....

- Kenzaburo Oé, Una cuestión personal. Barcelona: Anagrama, 2000, pàg. 174, 57.
- Màrius Serra, Quiet. Barcelona: Empúries, 2008, pag. 126

I d'acompanyament, per una qüestió personal, el "Yumeji's theme" de Shigeru Umebayashi.


dimecres, 26 de gener de 2011

Tiempo de vida de Marcos Giralt Torrente

Quan mor una persona estimada, m’ho acaben de dir amb aquestes paraules, t’hi has d’acostumar... Normalment es fan servir altres paraules, altres frases de consol, amb verbs més subtils i aparentment més positius, però aquest acostumar-s’hi és ben real i sincer. I de seguida he recordat que Marcos Giralt Torrente deia una cosa semblant al final de Tiempo de vida, com ha d’acostumar-se a la mort del seu pare i continuar la vida sense ell.



Giralt Torrente va escriure aquesta novel·la a raó de la mort del seu pare. En ella expressa d’una manera molt franca i valenta la relació difícil que havien viscut i com van saber acompanyar-se els darrers anys de la seva vida, des que li van diagnosticar un càncer fins que va morir.

“El mismo año en que mi padre enfermó publiqué una novela en la que lo mataba. He pasado días enteros, examinando a mi padre, y muy a menudo el resentimiento ha contagiado mi escritura. Me he vengado (...) Mi padre me ha dictado muchas páginas, pero nunca he escrito sobre él. Eran otros padres, los padres de cualquiera. Ahora escribo sobre él”.

Aquest és el començament del llibre, un propòsit escrit en la tardor de 2007. No li va ser fàcil. Durant gairebé dos anys va estar provant la manera de fer-ho, fugint i tornant-hi. No podia escriure de res més, necessitava parlar del seu pare sortint de la ficció, però, com? “Hay lugares que desconozco y lugares a los que no quiero llegar. No todo puedo contarlo. No todo quiero contarlo. Mi vista tiene que ser de pájaro. Intento abrir una ventana: enseñar una porción de nuestra vida, no la totalidad”.


El resultat aconseguit és molt destacable i commomedor. Hi ha molta sinceritat i una càrrega intimista que s'allunya dels tòpics, dels sentimentalismes forçats. La mirada enrere no dulcifica el temps viscut i perdut entre ombres, tot s’explica amb fidelitat. Tampoc hi ha lamentacions pel que podria haver estat, ni ressentiments ni sentiments de culpa. És una mirada honesta cap a la personalitat del pare, alhora rebutjada i admirada, i una reconstrucció de la seva relació al llarg del temps de vida. Hi ha coses que només s'acaben d'entendre quan queda poc temps o quan ja no en queda?

Aquí l'entrevista de Babelia a Giralt Torrente : "No creo en la literatura terapéutica"


- Marcos Giralt Torrente, Tiempo de vida. Barcelona: Anagrama, 2010, pag. 9, 17-18.

I d'acompanyament: "Father and son" de Yusuf Islam (Cat Stevens).