El desig de Nadal de Chris

(Capítol 10 de la tercera temporada de Doctor en Alaska)

El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster

Em repeteixo però és que aquest conte de Nadal és deliciós. Un conte nadalenc atípic, sense neu ni gelades i on hi ha trampes i mentides.

L’Auggie Wren treballa en un estanc al centre de Brooklyn, és un persona sentimental i divertida. Allà va l’escriptor Benjamin a comprar cigars holandesos i un dia s’assabenta de la passió de l’estanquer. Durant els últims anys s’ha dedicat, cada dia, a la mateixa hora, a fotografiar una cantonada del barri. Quatre mil fotografies iguals? Wren li ensenyarà a mirar. I li explica l’origen de la seva passió, d'un dinar de Nadal amb una desconeguda cega i del robatori d’una càmera fotogràfica. Benjamin queda tan fascinat que ho escriu tot com un conte. Hi ha un moment en què es pregunta si la història del seu amic és verdadera; tant s'hi val, ho és si algú creu en ella.

Aquí podreu llegir el conte sencer i a sota, una altra vegada, unes imatges d’Smoke, la pel·lícula que va fer Wayne Wang sobre el conte de Paul Auster.

La funció del lector

“Cuando Lucía Peláez era muy niña, leyó una novela a escondidas. La leyó a pedacitos, noche tras noche, ocultándola bajo la almohada. Ella la había robado de la biblioteca de cedro donde el tío guardaba sus libros preferidos. Mucho caminó Lucía, después, mientras pasaban los años. En busca de fantasmas caminó por los farallones sobre el río Antioquia, y en busca de gente caminó por las calles de las ciudades violentas. Mucho caminó Lucía, y a lo largo de su viaje iba siempre acompañada por los ecos de los ecos de aquellas lejanas voces que ella había escuchado, con sus ojos, en la infancia. Lucía no ha vuelto a leer ese libro. Ya no lo reconocería. Tanto le ha crecido adentro que ahora es otro, ahora es suyo”.

El llibre d’Eduardo Galeano comença amb un “Recordar: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón”, que dóna pas a 250 relats curts recordats i narrats en l’estil de l’escriptor uruguaià. Hi ha una barreja d’anècdotes personals, fragments d’història dels països llatinoamericans, narracions llegendàries, ficcions i somnis. Com en tota la seva obra, ben present l’esperit de denúncia davant la història i la realitat dels països de l’Amèrica Llatina.

Aquí podreu llegir els microrelats.

- Eduardo Galeano, “La función del lector/1”, El libro de los abrazos. Madrid: S. XXI, 2002, pàg. 8

La balada del cafè trist de Carson McCullers

No podré oblidar mai el dia que vaig llegir per primera vegada La balada del cafè trist. Tot seguit va venir tota Carson McCullers. Tot l’estiu d’aquell any plenament seduïda per la seva obra. Això no passa gaire sovint. No parlo de llibres essencials, que afortunadament n’hi ha molts, sinó d’escriptors que hagin marcat una època concreta de la teva vida.

Si algú de vosaltres no ha llegit La balada... regaleu-vos-la per aquests dies. És un novel·la curta que, us ho asseguro, no es pot oblidar; té fragments literàriament preciosos i unes històries d’amor tan sorprenents com commovedores. El centre de la història és Amèlia, una dona esquerpa i feréstega que viu absolutament sola, però que en un moment de la seva vida es va sentir il·luminada per l'amor. El cosí Lymon, un nan geperut, arriba al poble i desperta la tendresa i l’estima en Amèlia; però en els assumptes de l’amor les coses no sempre són fàcils ni recíproques. Com llegireu, hi ha l'amant i l'amat i cadascun d'ells prové de regions diferents... I encara un tercer personatge: el ben plantat Marvin Macy, el marit d'Amèlia que va ser rebutjat des del primer dia del casament i que torna ara al poble cercant venjança... La balada ens parla d’un triangle d’amors impossibles, esperpèntics i obsessius. Mai no s’ha vist tan clar que l’amor no entén de raons i que pot ser tan grotesc com sublim alhora.

En l’autobiografia de Carson Mccullers, Iluminación y fulgor nocturno, l’escriptora ens explica l’origen de la història:

“La calle Sand de Brooklyn siempre me trajo dulces recuerdos, impregnada como estaba del recuerdo de Walt Whitman y Hart Crane, y fue en un bar de la calle Sand, en compañía de W.H. Auden y de George Davis, donde vi a una pareja extraordinaria, que me fascinó. Entre los parroquianos había una mujer alta y fuerte como una giganta y, pegado a sus talones, un jorobadito. Los observé una sola vez, pero fue al cabo de unas semanas cuando tuve la iluminación de The Ballad of the Sad Café. ¿Cúal es el origen de una iluminación? En mi caso, llegan después de horas de búsqueda y de preparación anímica. Pero llegan como un relámpago, como un fenómeno religioso" (1).

Gustavo Martín Garzo, entusiasta com molts altres, d’aquesta novel·la escriu: “No discuto que pueda haber libros más perfectos, más abarcadores, más hondos, pero ninguno ha alcanzado la belleza desoladora, el poder para conmovernos y para helamos el corazón, de esta novelita de apenas ochenta páginas. Bastaría, de hecho, que en una catástrofe sólo ella se salvara para que toda la literatura de este siglo sobreviviera con ese golpe de fortuna” .

Tots els llibres de Carson McCullers tenen l’esperit de la desolació i un magnetisme molt especial. Els personatges sempre són éssers estranys que viuen aïllats en espais decadents i claustrofòbics; aquest sud on la pròpia escriptora no encaixava. Us recomanem tota la seva obra i n’acabarem parlant de tota ella.

(1) Carson McCullers, Iluminación y fulgor nocturno: autobiografía inacabada. Barcelona: Seix Barral, 2008, pàg. 65

- Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987

El mar de Blai Bonet

Han hagut de passar dies perquè pugui escriure sobre aquesta novel·la. Les sensacions que et transmet són dures i pertorbadores. Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958, alhora que la considerava la millor novel·la de l'any, va escriure: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera"(1). Cinquanta anys després la seva lectura continua sorprenent-nos i trasbalsant-nos.

El mar és la història de dos joves que no arriben als vint anys i que estan ingressats en un sanatori per a tuberculosos. Sentim el sanatori com un espai claustrofòbic, les referències a l’entorn i la natura externa no fan més que reforçar aquesta sensació. A dins: la presència de la malaltia, l’agonia i la proximitat de la mort. I més endins, en l’interior dels personatges, el turment.

Aquests dos joves són Manuel Tur i Andreu Ramallo; ells ens parlen amb la seva pròpia veu del que viuen al sanatori, dels seus records i del que porten dins. A banda de la seva malaltia, són éssers turmentats mentalment que han perdut molt més que la innocència. La guerra civil, que va arribar al seu poble quan tenien 9 i 10 anys, les seves experiències traumàtiques, l’assot de la religió i la repressió, han trastocat el seu esperit, carregant-lo de frustració i de sentiments de culpa. El capellà Gabriel Caldentey i sor Francisca Luna són les altres dues veus que ens ajuden a conèixer allò que els personatges principals no ens expliquen.

Les sensacions que et transmet la lectura són intenses. Sang, dolor, mort, i, per sobre de tot, el sentiment d’haver pecat, d’haver estat pervertit. Manuel Tur, més obsessionat per la religiositat i la cerca angoixosa de Déu, no podrà suportar la temptació i el pecat carnal que ha sentit induït per Andreu Ramallo. Però Ramallo també està atacat emocionalment per la sensació de culpa i és aquesta la que condiciona els seus actes. No hi ha salvació per a cap dels dos.

L'autor va explicar que tota la seva obra va ser escrita contra la culpa. "Jo no crec en la culpa. tota la meva obra és escrita contra la culpa, és una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L'home no és culpable" (2).

Blai Bonet va començar a escriure El mar durant la seva estada al sanatori de Caubet, malalt de tuberculosi, tot i que sempre ha insistit en què no és una obra autobiogràfica i que al sanatori es va sentir molt feliç. La novel·la s’editaria 10 anys després, l’any 1958. L’any 2000 Agustí Villaronga la portaria al cinema. En Jaume m'ha explicat que la pel·lícula és tan impressionant com el llibre.

"Éreu com uns innocents lúcids i cruels i ardents, closos dins la meva encesa idea de trobar el bé en el fons del mal. No debades éreu fills d'uns homes que havien usat la dialèctica de les pistoles, com uns croats perfectes i units en benefici de la religió. Era la guerra que venia després de la pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar." (3)

(1) Citat per Pere Roselló. Fragment a: Escriptors.cat
(2) Entrevista de Sebastià Alzamora. Fragment a: Magisteri Teatre - Mag Poesia
(3) Blai Bonet, El mar. València: Eliseu Climent, 2000, pàg. 224

Ainielle existeix

Ainielle és el poble on està ambientada la novel·la de Julio Llamazares La lluvia amarilla. Des del anys 70 és un poble deshabitat. No he estat mai al Pirineu d’Osca, però quan l’Estrella de Galícia passava per terres de l’Aragó i de Castella la sensació de tristesa i soledat de molts pobles despoblats travessava les finestres del tren. Puc imaginar-me la desolació d’Ainielle.

Osca no existeix. Així va titular Julio Llamazares la presentació de la seva novel·la i que hem pogut llegir en la conferència “La Lluvia amarilla, 20 años después” i en la qual recorda com un professor feia tal afirmació per la invisibilitat pública d’aquestes terres. Qui ha estat a Osca? Qui coneix una persona d’Osca? Quantes vegades surt a la televisió Osca? demanava el professor i concloïa: Osca no existeix. Llamazares no va oblidar la sentència i, buscant un escenari per a la novel·la que estava escrivint, va arribar a Osca, la província espanyola amb major nombre de pobles deshabitats.

“Por indicación de una escritora zaragozana, Ana María Navales, a quien consulté al venir, comencé por la sierra de Guara, cuya belleza y desolación me dejaron ya muy tocado. De allí pasé por el Ara arriba (visité Jánovas, pero ese era otro abandono) hacia el valle del Gállego, primero, y, luego, hacia el río Aragón, donde terminé aquel día visitando las ruinas de Acín, Bescós y Villanovilla, en el valle de la Garcipollera. A la mañana siguiente, en el hotel de Jaca en el que dormí, la dueña me encaminó hacia una relojería cuyo titular, me dijo, podía informarme mejor que ella sobre lo que yo buscaba. Y así sucedió, en efecto. El relojero, de nombre Mesado, pertenecía a una asociación de recuperación del patrimonio artístico altoaragonés, por lo que conocía muy bien la región, y me recomendó visitar el Sobrepuerto, que el día anterior yo había bordeado sin saber lo que escondía, y hacerlo con ayuda de un buen libro: El Pirineo abandonado, de Enrique Satué Oliván.

La recomendación del relojero de Jaca sería determinante para mi vida como escritor. Y ello porque, de una tacada, me descubrió un universo, el del Sobrepuerto, donde se escondía Ainielle, un libro maravilloso, el de Enrique Satué, y al propio autor de este, si bien aún tardaría un tiempo en conocerlo personalmente. Aunque aquel día yo iba leyendo su libro por el camino que sube de Oliván hacia Susín, entre el olor a madera de los pinos que cortaban unos aserradores de Ansó y las manchas de nieve que todavía quedaban por el camino. Cuando divisé Ainielle, yo ya sabía que ese sería el escenario de mi novela y que esta, por fin, había encontrado su sitio”.

Aquí podeu veure el documental de Crónicas: "Ainielle tiene memoria". Una crònica del despoblament rural i de la pèrdua d'un món.

“Ainielle existe. En el año 1970 quedó completamente abandonado, pero sus casas aún resisten, pudriéndose en silencio, en medio del olvido y de la nieve, en las montañas del Pirineo de Huesca que llaman Sobrepuerto. Todos los personajes de este libro, sin embargo, son pura fantasía de su autor, aunque (sin él saberlo) bien pudieran ser los verdaderos” (1)

- (1) Julio Llamazares, La lluvia amarilla. Barcelona: Seix Barral, 2003, pàg. 8

Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro

Fa unes setmanes vaig anar a la 22 de compres. Mires, t’encantes, i tot d’una ve un desconegut i et parla directament de llibres. Així m’han arribat llibres com Amkul·lel, el nen ful o Mientras cenan con nosotros lo amigos. L’altre dia el desconegut va ser generós i, entre d’altres lectures, em va recomanar la poesia de Ponç Pons i aquestes Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro.

Ribeyro, que té gust nostàlgic de vi atlàntic, ha estat una sorpresa. Què són aquestes proses? Ell mateix ens diu que són textos que no tenen un territori literari propi i que per això els va aplegar sota aquest títol. No són contes ni poemes en prosa, no són escrits d’un diari personal ni textos aforístics; podríem dir que tenen una mica de tot. I de seguida vaig recordar l'accepció de Cristóbal Serra i el seu llibre Nótulas, “La nótula se toca con la nota y linda con el aforismo (...), pretende ser típicamente literaria y veladamente expresiva”.

Això són els 200 textos curts de Ribeyro, uns fragments literaris molt bells on trobem expressades emocions diverses davant la vida i la literatura, sobre les seves pròpies experiències personals, sobre el que veuen els seus ulls. La visió de les coses és malenconiosa, sovint trista, però hi ha també espai per al sentit de l’humor i l'esperança. És d’aquells llibres que es llegeixen a poc a poc, assaborint-lo, i que t’agrada tenir per tornar-hi.

Deixo que l’atzar triï per vosaltres uns tasts de Ribeyro:

99. “Durante muchos años, por un error del editor, que se había equivocado en el retrato de la contratapa, leí obras de Balzac pensando que tenía el rostro de Amiel, es decir, un rostro alargado, magro, elegante, enfermizo y metafísico. Sólo cuando más tarde descubrí el verdadero rostro de Balzac su obra para mí cambió de sentido y se me iluminó. Cada escritor tiene la cara de su obra. Así me divierto a veces pensando cómo leería las obras de Víctor Hugo si tuviera la cara de Baudelaire i las de Vallejo si se hubiera parecido a Neruda. Pero es evidente que Vallejo no hubiera escrito los Poemas humanos si hubiera tenido al cara de Neruda”.

107. “Marcado al rojo vivo por un mal zodiacal, agobiado por cuentas vencidas e invencibles, privado de toda gracia creadora, sintiendo que de hora en hora caen sobre mí las paletadas de mi propio sepelio, enclaustrado por ello mismo en casa en esta tarde benemérita, me deleito sin embargo en mi encierro y tomo de aquí y de allá el zumo de las cosas, la frase de un libro, la línea de un grabado, la cadencia de una melodía, el aroma de una copa, la silueta de una idea que asoma, refulge y desaparece, diciéndome que no hay nada más duradero que el instante perfecto”

119. “Momentos de absoluta soledad, en los cuales nos damos cuenta de que no somos más que un punto de vista, una mirada. Nuestro ser nos ha abandonado y en vano corremos tras él, tratando de retenerlo por el faldón de la levita.”

I de Ribeyro a dos escriptors mallorquins solitaris i estranys que tenen dos llibres cosins d’aquestes proses; fragments literaris que ens sacsegen per dins i ens omplen de sensacions. Extraordinaris, també, i dels quals hauré de parlar algun dia. Les esmentades Nótulas de Cristóbal Serra i Rudiments de saviesa de Miquel Bauçà. I els anomeno i recordo la nota de Ribeyro, veritablement, cada escriptor té la cara de la seva obra?

- Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas (completas), 3ª ed. Barcelona: Tusquets, 1986, pàg, 106, 112, 121.