dissabte, 27 de novembre del 2010

"No volveré a ser joven" de Jaime Gil de Biedma

"Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra"

Aquest és el poema que ha triat l'Emília per compartir amb el grup de lectura. Va ser publicat dins Poemas póstumos l'any 1968. Veritablement un poema impressionant, del qual Gil de Biedma va dir: "Para mi gusto, es el mejor que he escrito en mi vida". I d'acompanyament, és clar, la versió que en va fer Loquillo. Poesia i música per un dissabte com avui, quiet i amb pluja fina.




- Jaime Gil de Biedma, "No volveré a ser joven", Las palabras del verbo. Barcelona: Lumen, 2002, pàg. 164.

dijous, 25 de novembre del 2010

El libro de los libros de Quint Buchholz

Al pròleg se’ns explica la història d’aquest llibre tan bonic. L’any 1996 l’editor Michael Krüger va distribuir 46 dibuixos de l’il·lustrador alemany Quint Buchholz a 46 escriptors, entre els quals podem destacar W.G. Sebald, George Steiner, Amos Oz, John Berger, David Grossman, Antonio Tabucchi, Susan Sontag... En el llistat hi trobem nou escriptors espanyols. Els dibuixos tenien com a tema comú el llibre i els escriptors van escriure allò que els suggeria la làmina.

Més enllà dels textos, el que destaca de l'obra són les il·lustracions, poètiques i oníriques, amb llibres que podem travessar, que ens fan volar, que trobem al mig del camí, sota la lluna, piles immenses de lectures... Tot i que Buchholz representa la realitat quasi d’una forma fotogràfica ho fa deixant espai per a la màgia i els matisos insòlits. Una mena de realisme màgic que ens desperta la imaginació i que ja vam trobar en el seu àlbum El coleccionista de momentos. En la seva web trobareu alguns dels dibuixos que formen part del llibre. Són preciosos.

I perquè també volia parlar d'Ana María Matute, que acaba de rebre un Cervantes molt merescut, copio el començament del text que va escriure inspirant-se en aquest dibuix:

"Ahora, cuando he contemplado mi ausencia, sobrevolando y alejándome, como globo errante, de todo aquello que fui, de todo aquello que creía -o quizá sabía- lo más hondo y verdadero de mi vida.
Ahora, ahí está una silla sin nadie, apoyada en el borde de una mesa sin mí. Es el gesto de una infinita desolación, de un espacio vaciado de su contenido natural, como ese vaso boca abajo, negándose a recibir, a contener, a calmar una sed..." (1)

(1) Ana María Matute, "La propia ausencia", dins: Quint Buchholz, El libro de los libros: historias sobre imágenes. Barcelona: Lumen, 1998, pàg. 24.

dimecres, 17 de novembre del 2010

El bon soldat de Ford Madox Ford

“Pel que fa als començaments, el millor, per a mi, és el d’El bon soldat, de Ford Madox Ford: «Aquesta és la història més trista que he sentit mai». Dotzenes de vegades, el dec haver llegit, i continua deixant-me petrificat. Ford Madox Ford va ser un dels més grans” (1)

Això ens ho explica Firmin, la rata lectora de Sam Savage, i no podem deixar de donar-li la raó. Aquesta primera frase del llibre és una obertura que ens fa parar l’atenció. La primera idea de l’autor era titular el llibre “La història més trista”, la va canviar jugant amb l'editor i així va quedar; sempre se'n va penedir. El títol es complementa amb dos subtítols: “història d’una passió” i "Beati Immaculati" (benaurats els homes de conducta íntegra, Salm 119). Ja ens podem fer una idea: una història passional trista on hi ha en joc principis morals.

El llibre ens parla de la vida sentimental de dues parelles de principis de segle, una anglesa i l’altra nord-americana, que al llarg de nous anys coincideixen en un balneari d’Alemanya i en altres llocs d'Europa i mantenen una bona amistat. Són gent benestant, amants de les bones maneres, matrimonis "perfectes" que al darrere de la seva vida convencional extremadament correcta, amaguen mentides i infidelitats.

Un tema recurrent que podem trobar en molts altres llibres: les falses aparences, les turbulències de les passions, les catàstrofes emocionals que acaben de manera tràgica... però aquest llibre, tan estimat per autors com J.M. Coetzee i Julian Barnes, té alguna cosa molt especial i desconcertant. És la veu del narrador, la manera en què ens parla. Així comença:

"Ésta es la historia más triste que jamás he oído. Habíamos tratado a los Ashburnham durante nueve temporadas en la ciudad de Nauheim con gran intimidad... O, más bien, habíamos mantenido con ellos unas relaciones tan flexibles y tan cómodas y sin embargo tan íntimas como las de un guante de buena calidad con la mano que protege. Mi mujer y yo conocíamos al capitán Ashburnham y a su señora todo lo bien que es posible conocer a alguien, pero, por otra parte, no sabíamos nada en absoluto acerca de ellos..." (2)

I així seguirà, amb el mateix to oscilant i dubtós, al llarg de tota la novel·la. John Dowle, que és qui ens explica la història, és partícip d’ella, és el marit americà enganyat que no s'entera de res o que no es vol enterar. Veritablement sembla que no sabia absolutament res ni de la parella americana ni de la seva pròpia dona. I se'ns presenta com una persona ingènua, confosa... que pot despertar certa simpatia però de seguida ens adonem que la cosa és més complexa: no ens deia com enganyen les aparences? Doncs, això. Dowle és un dels exemples més característics de narrador no fiable. Ens porta d'aquí cap allà, trenca l'evolució dels esdeveniments, ara cap endavant ara cap enrere, canvia constantment les seves impressions i els seus judicis, es contradiu... Vaja, que no poden refiar-nos. I nosaltres haurem de prendre partit i intuir més enllà de les seves impressions. Sabrem algunes coses d' Edward, l'oficial anglès, apassionat i infidel; de la seva dona Leonora, orgullosa, freda; de Florence, l'esposa adúltera i volàtil de John. Però segurament a qui acabem coneixent millor és a ell, al pobre narrador, conformista i gèlid, també.

La història, ja ho sabem des del principi, és trista. Els apassionats acaben tots tràgicament; els més freds sembla que es mantenen. John no guanya res, Leonora semblaria que sí... Però, com pot ser una vida, si el cor no batega?

(1) Sam Savage, Firmin. Barcelona: Columna, 2009, pàg. 11
(2) Ford Madox Ford. El buen soldado. Barcelona; Círculo de lectores, 2003, pàg. 55

dijous, 11 de novembre del 2010

Llegir d'amagat

“Autodidacta, sin libros, sin formación más allá de los años de escuela, pocos, incomprendido, durante mucho tiempo tuvo que leer a escondidas, de noche, libros que le prestaban o que sacaba de la biblioteca pública, y que debía ocultar a los ojos de su padre que, iracundo, se los arrebataba de las manos, mientras le daba dolorosos coscorrones. Tantos, tan persistentes, que, ya de adulto, achacó sus continuas migrañas a aquellos golpes en la cabeza” (1)


Ell, Miguel Hernández (1910-1942), que va ser perit en llunes, que ens fa sentir la poesia com un llamp que no cessa, que va cantar a les absències i a l'amor, al vent del poble, al patiment de l'home.

Nosaltres, afortunadament, no hem de llegir d’amagat. Per recordar-lo triem una de les seves poesies: “Canción última” (2) inclosa en El hombre acecha, llibre escrit al final de la Guerra Civil on expressa el seu profund abatiment pel cruel desenllaç de la guerra. El llibre acaba amb aquesta cançó on el poeta reclama que no li treguin, però, l’esperança.


Canción última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su inmensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.


- (1) Jesús Marchamalo, “La pasión del inocente”, M100guel : 1910-2010, 100 años Miguel Hernández. Madrid: Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, DL 2010, pàg. 16-17
- (2) Miguel Hernández, El hombre acecha; Cancionero y romancero de ausencias. Madrid: Cátedra, 1998, pàg. 159-160

dilluns, 8 de novembre del 2010

Francesc Serés a la Biblioteca


Divendres passat el nostre grup de lectura va ser afortunat. Ens va acompanyar Francesc Serés per comentar-nos el seus Contes russos. Un plaer llegir la seva obra, un plaer sentir-lo parlar. Ens va despertar les ganes de continuar llegint els seus llibres i ens va regalar una llista llarga de recomanacions, de bones lectures.

Contes russos és un joc de ficcions. Hi trobem una antologia de vint-i-un relats de cinc escriptors russos, rellevants i representatius de la literatura russa contemporània, però inventats. Des de la primera pàgina et creus plenament el joc i aquesta és la gràcia i la mestria. Ets trobes amb cinc estils literaris i cinc esperits ben diferenciats que es fan reals.

Els personatges de tots els contes representen una vida quotidiana silenciosa i trista. Són gent corrent que calla i accepta un destí condicionat i impossat des de fora. No hi ha rebeldia per l'amor trist, com l'home que accepta el matrimoni de conveniència de la seva estimada; ni per l'abandonament, com l'astronauta que ha quedat perdut en l'espai o un espia del qual s'han oblidat; ni pel fracàs de les utopies, com el pobre revolucionari que torna a casa i veu que res ha canviat; tampoc davant el control absurd de l'estat, les terribles seves persecucions i purgues... Acabes el llibre i no pots evitar tenir una sensació amarga per aquest silenci imposat i per certes circumstàncies que no han variat gaire al llarg de tot un segle d'història i canvis revolucionaris.

Francesc Serés ens va explicar que li agrada experimentar, fer coses noves, i així, després del que havia escrit darrerament, va començar a fer provatures recreant estils i històries. El procés d'escriptura i revisió dels contes ha estat llarg. Rússia li va oferir un eix vertebrador, una manera de compactar contes diversos, que van acabar sent ben russos però que alhora tracten temes universals. I sí, és curiós com llevat la contextualització claríssima, tens la sensació que el que passa no és gaire lluny.

L'escriptor va començar i acabar la xerrada parlant-nos de literatura. Primer ens va explicar com molts dels contes estan inspirats en obres que el fascinen. Així “La penyora” és un homenatge a Lolita de Nabokov; “La pagesa i el mecànic” s’inspira en el conte de Salinger “A Esmé, amb amor i abjecció”; “La resurrecció de les ànimes” és un tribut a Les ànimes mortes de Gogol i al darrere d’ “Enciclopèdia russa” hi ha una picada d'ull al Nas de Gogol.

Després ens va citar autors que llegeix, que li agraden especialment. Clàssics russos com Pushkin, Thèkhov, Tolstoi… amb la recomanació concreta dels llibres Cor de gos i El mestre i Margarida de Bulgakov. També noms com Clarice Lispector, Elisabeth Bishop, Truman Capote, John Steinbeck, Richard Ford, Mercè Rodoreda o Cristina Fernández Cubas... I uns quants títols més: Nou contes de J.D. Salinger, que no es cansa mai de recomanar; Delito por bailar el chachachá de Guillermo Cabrera Infante; Una novel·la russa d'Emmanuel Carrère...

Tenim, doncs, molt per llegir i rellegir. Començant per l'obra de Francesc Serés, un escriptor de qualitat i, també s'ha de dir, amb molt d'encant personal.

dimecres, 3 de novembre del 2010

alfaBet de Josep Palàcios

"Jo només seria jo, o jo seria vertaderament jo, si hagués llegit tots els llibres, i sobretot els que no parlen de mi”.
Josep Palàcios (1)

La primera vegada que vaig sentir anomenar l’escriptor va ser a l’editor Xavier Folch. Va esmentar dos noms desconeguts per mi llavors: Miquel Bauçà i Josep Palàcios. Vaig llegir alfaBet de Josep Palàcios amb moltes dificultats i vaig sentir-me plenament torbada per unes històries tan intenses com estranyes.

Vaig retrobar-lo uns anys després dins del llibre de Manuel Baixauli L’home manuscrit on figura precisament com a “l’Escriptor”. Em va fer rellegir alfaBet. Baixauli ha estat un extraordinari difusor d'aquest llibre gairebé secret. I ara hi torno; busco concretament els relats que em vam inquietar més, que encara m'alteren només de recordar-los.

Josep Palàcios (Sueca, 1938) és un escriptor expressament invisible. En trobareu molt poques referències perquè fuig de la vida literària pública i tindreu dificultats en trobar els seus llibres perquè, llevat la versió d’alfaBet en Empúries, estan publicats per editorials no comercials, amb molt poca difusió. Sovint oculta el seu nom i signa els seus escrits amb una abreviatura. El seu darrer llibre Un nu ha estat publicat fa uns mesos per la Universitat de València sota l’autoria de Josep P. Aquí trobareu una de les poques entrevistes que li han fet on es defineix com a escriptor d’un sol llibre i on ens mostra el seu tarannà perfeccionista i meticulós.

Bona part de la seva obra està realitzada en col·laboració amb el pintor Manuel Boix. És una obra impressionant, feta i editada amb una cura extraordinària. Palàcios ha escrit poesia, assaig, narrativa i també destaca la seva tasca com a traductor. Va ser amic i col·laborador de Joan Fuster, que el va designar el seu hereu. El llibre més conegut de Palàcios és aquest alfaBet, editat el 1989 per Empúries, gràcies al bon saber fer de l’editor i a la complicitat aconseguida entre tots dos. Així ens ho fa entreveure el colofó:

“L’editor, que és qui vol tenir l’última paraula, em diu: «Encara que no tenim costum de posar-ne, redacta tu també el colofó, perquè no quede cap fil solt ni hi haja dubte que el llibre s’ha acabat». El redacte: «Acabada de fer aquesta segona versió d’Alfabet –alfaBet, doncs–, la vigília del 20 de març de 1989, començament de l’any 52 de l’Era Definitiva, en el qual n’emprenc la tercera» (2)

El llibre és una nova versió d’Alfabet que havia estat editada per l’Ajuntament d’Alcúdia dos anys abans amb la coautoria de Manuel Boix. Allà els relats s’acompanyen i complementen amb l’obra gràfica. No he pogut tenir-la mai a les mans però he llegit que es tracta d’una obra molt bella, amb un efecte tipogràfic colpidor. Amb Empúries Palàcios fa una aventura editorial i reescriu els relats per adaptar-los a la nova forma, sense les reproduccions de Boix.

Què ens ofereix Palàcios sortint una mica de la invisibilitat? Hi trobem 26 relats, encapçalats per cada lletra de l'alfabet, seguits de tres relats més com a esvaïments. Són narracions curtes, d’unes quatre o cinc pàgines, críptiques i trasbalsadores. Sovint s’han de rellegir donada la seva complexitat. L’efecte de la lectura és immediat, però cal tornar-hi, reflexionar, i deixar-se impressionar per l’art literari. El llibre es tanca amb una mena d’apèndix on l’autor ens dóna notes i pautes que ens ajuden a comprendre què volia explicar o que ens ho embolica tot encara més. Per fer-vos una idea, l'enunciat del post-scriptum “(...) en dens negre bodonià, per a cloure simètricament el llibre i impedir que en surta un sol raig de llum que il·lumine els altres”.

De l'“A” a la “Z”, Palàcios jugar a dissenyar un alfabet i tracta temàtiques diverses: la bellesa, la figura del doble, l’honor, la literatura, la tendresa, la voracitat... No hi trobareu gaire dolçor, la majoria de les històries són devastadores; algunes estrambòtiques i sarcàstiques; totes elles provocadores i sorprenents. No hi ha lloc per a la indiferència; l'impacte emocional, per la forma i pel fons, està assegurat.

1) Citat a: Joan Fuster, viciós de la lectura. València: Universitat de València, 2005, pàg. 11
2) Josep Palàcios, alfaBet. Barcelona: Empúries, 1989