Pedro Páramo de Juan Rulfo

"¿La ilusión? Eso cuesta caro. A mí me costó vivir más de lo debido" (1)

Juan Preciado viatja fins a Comala per saber del seu pare, Pedro Páramo. Es troba amb un poble trist, xafogós i deshabitat. De seguida li diuen que Comala està a la boca de l’infern i aviat se n’adona, aterrat, que ha entrat en un món de morts. El viatge cap al seus orígens, cap a la història del seu pare i la d’aquestes terres, el portarà també a la mort. No hi ha pau en una terra plena de ressentiment i odi; les ànimes estan condemnades. Tot està impregnat de violència, terror i soledat.

Les sensacions d’angoixa i desconcert es transmeten d’una manera extraordinària en el relat. L’estil narratiu, una estructura fragmentada en la qual hi ha diverses veus narratives, els salts cronològics... acaben determinant aquestes sensacions. On sóc? Però qui parla ara? Què s’està explicant? Què significa tot això? Ens sentim una mica com Juan Preciado, perduts i confosos fora de la realitat.

Juan Rulfo parla a l’entrevista del programa A Fondo de les dificultats que es poden tenir per entendre la novel·la. Explica que és un novel·la difícil i que va ser escrita amb aquesta intenció. “Está roto el tiempo y el espacio, y es que se trabajó con muertos y eso facilitó el no poderlos ubicar en ningún momento (...) En realidad es una novela de fantasmas, que cobran vida y la vuelven a perder”.

En aquesta web trobareu molta informació sobre Juan Rulfo.

Nosaltres, des de Bibliotossa, us recomanem molt aquest llibre. Cal llegir-lo amb atenció però sense obsessionar-se en les seves dificultats. Llegir és essencialment sentir. Després, molts lectors, tindran ganes de fer una segona lectura i encara en gaudiran més. Llegir també és admirar.

(1) Paraules de Dorotea a Juan Preciado:
- Juan Rulfo, Pedro Páramo. Madrid: Cátedra, 2009 (Mil letras), pàg. 119

I d'acompanyament, "Luz de luna" de Chavela Vargas.

90 lectures compartides

“El tema de conversación verdadero y oculto de un grupo de lectura son los propios componentes del grupo” , Margaret Atwood (1)

El grup de lectura de la Biblioteca de Tossa ha complert 90 lectures. La nostra primera trobada va ser a mitjans de desembre del 2002; vam començar amb molta il·lusió i certa timidesa les ganes de compartir emocions i experiències i ara mirem endavant amb la mateixa il·lusió. La lectura en companyia és molt gratificant. Per una banda, ens obre nous horitzons i així ens apropem a gèneres i llibres que potser no hauríem conegut mai, i, d’altra banda, ens fa aprofundir en la lectura, coneixem diferents perspectives i altres maneres de fer nostra la lectura.

Tot i que cada persona faria la seva tria particular, aquestes són les lectures que, com a grup lector, recordem especialment:

El cartero de Neruda d’Antonio Skármeta
L’amant de Marguerite Duras
Adreça desconeguda de Kathrine Kressmann Taylor
Les filles de Hanna de Marianne Fredriksson
L’última trobada de Sándor Márai
84 Charing Cross Road de Helene Hanff
Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Afrima Pereira d’Antonio Tabucchi
Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez
Tot un caràcter d’Imma Monsó
El lector de Bertrand Schlink
Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda
La balada del cafè trist de Carson McCullers
Cien años de soledad de Gabriel García Márquez
Maus d’Art Spiegelman
El manuscrit de Virgili de Miquel Pairolí
Bulbs de J.N. Santaeulàlia
Corazón tan blanco de Javier Marías
L’estrany d’Albert Camus
La lluvia amarilla de Julio Llamazares

Aquí podeu trobar el llistat complet dels 90 llibres que hem compartit al llarg d’aquest temps.

(1) Citat a:

- Elizabeth Noble, El grupo de lectura. Barcelona: Roca, 2005, pàg. [9].

Altres novel·les al voltant dels grups de lectura:

- Karen Joy Fowler, El club de lectura de Jane Austen. Barcelona: El Aleph, 2005

- Azar Nafisi, Leer Lolita en Teheran. Barcelona: El Aleph, 2004
- Mary Ann Shaffer, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Barcelona: Ara Llibres, 2009

Juan Rulfo i el seu oncle Celerino

Enrique Vila-Matas en la seva novel·la Bartleby y compañía ens parla d’escriptors que renuncien a escriure com Robert Walser, Salinger, Rimbaud i Rulfo. Escriptors de qualitat que escriuen algun llibre i que després, per la raó que sigui, deixen de fer-ho.

Juan Rulfo és un exemple d’aquesta literatura del No. Va publicar dues obres mestres: la recopilació de contes El llano en llamas (1953) i la novel·la Pedro Páramo (1955). Després d'elles, el silenci. Només publicaria abans de morir El gallo de oro y otros textos para cine (1980).

Llegim què ens explica sobre Juan Rulfo, després de l’èxit aconseguit amb la seva extraordinària novel·la Pedro Páramo:

“(…) Tras el éxito de la novela que escribió como si fuera un copista, ya no volvió Rulfo a escribir nada más en treinta años. Con frecuencia se ha comparado su caso con el de Rimbaud, que tras publicar su segundo libro, a los diecinueve años, lo abandonó todo y se dedicó a la aventura, hasta su muerte, dos décadas después.

Durante un tiempo, el pánico a ser despedido por el apretón de manos de su jefe convivió con el temor a la gente que se le acercaba para decirle que tenía que publicar más. Cuando le preguntaban por qué ya no escribía, Rulfo solía contestar:

—Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias.

Su tío Celerino no era ningún invento. Existió realmente. Era un borracho que se ganaba la vida confirmando niños. Rulfo le acompañaba muchas veces y escuchaba las fabulosas historias que éste le contaba sobre su vida, la mayoría inventadas. Los cuentos de El llano en llamas estuvieron a punto de titularse Los cuentos del tío Celerino. Rulfo dejó de escribir poco después de que éste muriera. La excusa del tío Celerino es de las más originales que conozco de entre todas las que han creado los escritores del No para justificar su abandono de la literatura.

—Que por qué no escribo? -se le oyó decir a Juan Rulfo en Caracas, en 1974-. Pues porque se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias (...)".

- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2000, pàg. 16-17.

Biblioteca personal de Borges

Biblioteca personal aplega els pròlegs que Jorge Luis Borges va escriure per a una col·lecció de libres editada per Hyspamérica l’any 1985. Ell mateix va ser l’encarregat de fer la selecció dels títols, que va fer d'acord amb les seves preferències. En el pròleg ens ho explica:

“A lo largo del tiempo, nuestra memoria va formando una biblioteca dispar, hecha de libros, o de páginas, cuya lectura fue una dicha para nosotros y que nos gustaría compartir. Los textos de esa íntima biblioteca no son forzosamente famosos. La razón es clara. Los profesores, que son quienes dispensan la fama, se interesan menos en la belleza que en los vaivenes y en las fechas de la literatura y en el prolijo análisis de libros que se han escrito para ese análisis, no para el goce del lector.

No elegiré los títulos en función de mis hábitos literarios, de una determinada tradición, de una determinada escuela, de tal país o de tal época. Que otros se jacten de los libros que les ha sido dado escribir; yo me jacto de aquellos que me fue dado leer, dije alguna vez. No sé si soy un buen escritor; creo ser un excelente lector o, en todo caso, un sensible y agradecido lector (...).

Un libro es una cosa entre las cosas, un volumen perdido entre los volúmenes que pueblan el indiferente universo, hasta que da con su lector, con el hombre destinado a sus símbolos. Ocurre entonces la emoción singular llamada belleza, ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica. "La rosa es sin porqué", dijo Angelus Silesius; siglos después, Whistler declararía: "El arte sucede".

Ojalá seas el lector que este libro aguardaba”

Aquí trobareu els títols que va triar i va prologar. Entre ells Pedro Páramo de Juan Rulfo del qual parlarem ben aviat.

- Jorge Luis Borges, "Biblioteca personal. Prólogos (1988)", Obras completas. Barcelona: Emecé, 1996, vol. IV, pàg. [449].