Li i altres relats de Nikos Kavadias

Una de les troballes literàries d’aquest any ha estat aquest petit llibre publicat per Club Editor. El llibre, que es pot llegir d’una tirada, conté tres relats breus de Nikos Kavadias i després unes notes del traductor del llibre que ens apropa l’escriptor grec i la seva obra. Kavadias, que va passar pràcticament tota la vida embarcat, tenia una vocació literària ferma, tot i que va escriure molt poc i de manera molt breu.

La primera referència que m’arriba del llibre és una carta elèctrica de l'editora Maria Bohigas en què explicava la gènesi de l’edició del llibre i que ens engrescava amb il·lusió a esperar-lo i llegir-lo. A “Nikos Kavadis, amb devoció” ens comenta que publicar aquests tres contes inoblidables ha estat fruit d’una sèrie de trobades que, com les dels relats, són casuals però molt intenses: “És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias”.

Una setmana després en una segona carta, “Sota l’obra, la vida: Kavadias i Almirall”, l’editora ens parla de l’epíleg del traductor, que ens explica quina vida fa possible una obra com aquesta. 

Veritablement aquests tres relats de Kavadias contenen alguna cosa impressionant. La brevetat i la senzillesa de les històries, ell mateix escriu al tercer relat que li agrada la concisió i fugir de la grandiloqüència, no fan més que intensificar el seu valor literari i humà.

El primer conte ens parla d’una relació casual i curta amb una nena xinesa, Li, que ha viscut sempre en un sanpan a sobre el mar; en ella, el mariner troba una bondat i una intel·ligència fascinadores. “De la guerra” i “Al meu cavall” se situen a la campanya d’Albània, on Kavadias va ser mobilitzat durant la guerra. Tots ells són commovedors.

Així ens ho explica Jaume Almirall: “Res d’heroic no es trobarà en les pàgines d’aquests relats; però sí fragments de vides de gent senzilla enfrontada als atzars de l’existència, al sofriment que a tots ens iguala –fins i tot els enemics i les bèsties– i, per damunt, la mirada compassiva del narrador".

I quant es pot arribar a transmetre en unes poques pàgines! No us esteu de llegir aquest llibre deliciós.

(Nikos Kavadias, mariner radiotelegrafista)

-  Nikos Kavadias, Li i altres relats. Barcelona: Club Editor, 2013.

La gatera de Muriel Villanueva

Aquest llibre et pot agradar més o menys, però no pot deixar indiferent ningú. Comences llegint la novel·la, que entra amb una aparent senzillesa narrativa i argumental, i acabes trobant-te amb un huracà que trenca límits narratius i fa explotar la història.

Tot i que des de la primera línia la novel·la està plena d’indicis, tot i que ja comences a intuir que hi ha gat amagat, l’impacte és brutal i desconcertant.

La Raquel és òrfena i ha heretat dels seus tiets dos pisos simètrics, un dóna al carrer, l’altre a un pati interior. S’instal·la al pis del tiet, pintat de color blanc i amb un munt de plantes amb flors i decideix llogar l’altre, amb plantes sense flor i que acabarà tot pintat de coloraines contrastades. “Em fa gràcia, sembla una mica invertit”, escriu la Raquel. El llibre és ple de dualitats constants, el poble on ha anat a viure és Mim, amb un palíndrom no casual; hi trobem la Rac (la Raquel) i en Ric, (en Ricard, el llogater que té el mateix nom que el seu germà), hi ha bessons, bambes idèntiques, dies i nits, un amant i una amant pèl-roigs, un gat o una gata taronja; i un llarg etcètera.

La gatera serà el forat que connectarà aquests dos pisos, símbol de dos mons sense intersecció aparent i on es traspassen llindars i fronteres. Aquest forat és un pas perquè la protagonista descobreixi la seva identitat.

Tot ens ho explica la Raquel en un dietari personal, en el qual escriu durant un any la seva història. Però si la trama era aparentment superficial, l’estil literari també amaga moltes sorpreses. De tant en tant es trenca la primera persona i ens apareix un narrador extern que diu la seva en el dietari, hi ha canvis de temps verbals, girs, els personatges es transformen...

La narració va en crescendo, fent passar al  lector per la sorpresa, la inquietud i l’estupefacció. La Raquel necessita explicar-se i trobar-se a sí mateixa; experimenta, traspassa els límits de la realitat i la ficció, de la veritat i la mentida, i per això escriu.

“Si volgués una etiqueta això seria un aforisme en lloc d’una obra narrativa. La vida, dic. Quan l’escric al diari”.

Dietari de ficció? Novel·la de no-ficció? Muriel Villanueva juga amb el lector fins al darrer moment per parlar-nos especialment del procés creatiu: La ficció pren elements de la realitat, té una part real; i la realitat, sempre que es narra, es va fent ficció.

- Muriel Villanueva, La gatera. Barcelona: Amsterdam, 2012