Homes i ratolins de John Steinbeck

"Los libros no sirven. Un hombre necesita a alguien, alguien que esté cerca. Uno se vuelve loco si no tiene a nadie” 

Per encapçalar aquesta entrada, el lector més fascinador de Lost llegint Homes i ratolins. Què ens hauria explicat el perdut Sawyer, solitari i necessitat, com tots en definitiva, de tenir un somni i algú ben a prop?

Aquest llibre no pot deixar indiferent ningú. Hi ha la mestria d'Steinbeck per retratar una època i descriure uns personatges atrapats pel seu destí. Som als anys de la Gran Depressió americana i una estranya parella va de ranxo en ranxo fugint de les adversitats. 

En un món rude i cruel, on sembla que no hi ha lloc per a la responsabilitat i els sentiments, destaca la relació entranyable d'aquests dos homes tan diferents que s'acompanyen. Què fa que George es faci càrrec de Lennie, un home retardat? Per què es complica la vida si Lennie, encara que amb innocència, sempre es fica en embolics? 

Més enllà de la duresa del relat, Steinbeck fa un cant a la solidaritat. La realitat és la que és però tots necessitem esperança. És possible, com en la poesia de Burns que dóna títol al llibre, que no es puguin aconseguir els somnis, però com ens ajuda a viure tenir-los i compartir-los amb algú...

“Los hombres como nosotros, que trabajan en los ranchos, son los tipos más solitarios del mundo. No tienen familia. No son de ningún lugar (...) No tienen nada que esperar del futuro (...) Con nosotros no pasa así. Tenemos un porvenir. Tenemos alguien con quien hablar, alguien que piensa en nosotros...”

- John Steinbeck, De ratones y hombres. Barcelona: Edhasa, 2010, pàg. 115, 26-27.

Qui no voldria tenir la lluna a casa?: Pere Calders

Després de tres mesos de silenci, Bibliotossa torna amb la lluna dins de casa. I ho fa de la mà d'un escriptor que sempre ens ha acompanyat i ens ha despertat els somriures més torbadors. Ja ens advertia: "(…) Hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

El meu primer Calders, com per tants de nosaltres, van ser les Cròniques de la veritat oculta, un descobriment amb l'Emília en els anys d'institut, que ens van fer desbordar la imaginació. El darrer, Ronda naval sota la boira, que us recomano especialment. La història del transatlàntic Panoràmic que va cap al naufragi; i, com hi ha finals i finals, el capità Maurici desitja un final tan èpic com el del Titànic.

Calders és, per a molts, el mestre del conte contemporani català i un dels aspectes que més destaca de la seva obra és com sota una aparent senzillesa hi podem trobar tant.  Es llegeix fàcilment, agrada, t'ho fa passar molt bé i sempre trobes aspectes que et sorprenen. És un escriptor que es pot llegir de moltes maneres i que crida a la relectura. 

Avui recordem un conte, un dels més coneguts, que ens parla de la invasió més subtil de la història i que té molt a veure amb Bibliotossa:

"A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa..." (2)

I seguiu llegint..., que l'agut sentit de l'humor de Calders s'ho val.

Aquí un documental molt entranyable on trobareu la lluna i el Calders més personal. 

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelna: La Magana, 2009, pàg. 17
(2) Pere Calders, La invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2007

Com llàgrimes en la pluja...

“Tiendo a ser un poco sombrío. Miro al lado oscuro. No porque sea un maníaco depresivo, sino porque encuentro la oscuridad interesante. Particularmente en sus aspectos más inusuales. Estoy seguro que tiene algo que ver con mi propia herencia. Soy celta, después de todo. Y los celtas estan fascinados por la melancolía” (Ridley Scott) 

Si hagués d'escollir una única pel·lícula seria aquesta. No sóc molt original, molts altres també la triarien. En la meva tria s'hi afegeix, a banda del valor de la pel·lícula, una càrrega personal emotiva, la dels moments en què l'he vist. 

Aquesta pel·lícula futurista, fosca i malenconiosa s'ha convertit en una pel·lícula de culte, en un mite. Blade Runner avui fa trenta anys i molts ens sentim d'aniversari.

.

I tu, has llegit l'Ulisses?

Al  grup de lectura de Caldes

No fa gaire em van preguntar, has llegit aquell llibre que no entén ningú?.... Sí, un molt estrany, que té una part on no hi ha punts ni comes?... I de sobte li surt el títol: l'Hèrcules!

Li explico l'anècdota a la Mercè, que a Caldes llegiran l'Ulisses, i li recordo un capítol de Plats Bruts, divertidíssim, en què en David s'entesta a llegir-lo. “El món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses i els que no. Amb això t'ho he dit tot", afirma en Pol.

Aquí teniu el desenllaç (a partir del minut 2:15).

Cròniques lectores de Ray Bradbury

No fa gaire parlàvem de les Cròniques marcianes d'en Bradbury, aquelles històries sobre la colonització de Mart tan desoladores i de les quals deia Borges: “¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?”

Ray Bradbury va morir dimarts passat. Aquests dies posem els seus llibres a la nostra prestatgeria d'honor. Volem que visquin, com ell demanava. I us els recomanem molt. 

Bradbury era un gran lector i un entusiasta de les biblioteques. Llegeixo la traducció de l'entrevista que li van fer a The Big Read i xafardejo en la seva ànima lectora. Sé que va començar a imaginar amb les tires còmiques i amb contes com La bella i la bèstia; que corria cap a les biblioteques buscant la fantasia i la màgia; que el llibre que més el va influenciar va ser Els raïms de la ira de l'Steinbeck i que el llibre més important de la seva vida va ser Conte de Nadal de Charles Dickens, perquè, diu, allà hi és tot sobre la vida i la mort. 

I llegeixo també, entusiasmada, que té set còpies de Tendra és la nit, el qual no es cansa de rellegir. Això es sentir la passió d'una lectura:

“(...) Aquí tengo un libro de Scott Fitzgerald, Suave es la noche; tengo siete copias. He estado en París veinte veces. Cada vez que voy llevo este libro y comienzo en la torre Eiffel y camino por París desde que amanece hasta que el anochecer. Paro en restaurantes y leo otro capítulo, y al terminar el día ya lo he leído entero. Leer debe ser una experiencia total. Puedes leer mientras caminas y te sientas en los restaurantes y lees el siguiente capítulo, y te enamoras más...”.

Medecina de vida

L'Esther em fa conèixer aquest còmic, Alícia en un món real.  És material sensible. Ens parla d'una malaltia que encara molts no gosen ni esmentar i hi ha una profunda reflexió sobre l'esclavatge dels cànons de la bellesa física. Llegit i rellegit, em sorprèn molt i m'omple d'optimisme.

L'Alícia de la història no viu en cap país de les meravelles, li han diagnosticat un càncer de mama.

 

L'escriptora, Isabel Franc, va patir aquest càncer i ens explica des de la pròpia experiència com és de dur i traumàtic tot el procés alhora que sap donar-li un sentit positiu i vital. No s'amaguen els mals moments, que hi són, però per sobre d'ells hi ha la força que s'acaba trobant i sentim com l'acceptació i el sentit de l'humor poden ser medecina de vida.

Com es viu un tractament tan agressiu? Com és la vida després del càncer? Com es viu una masectomia? Veurem com Alícia amb el seu tarannà i amb el suport de les seves amigues se n'acaba ensortint i acaba trobant una solució valenta, agosarada.  Alícia ens diu: "la vida després del càncer mai no torna a ser igual... Però si fa no fa és el mateix". Acompanyem Alícia i sentim el seu cant a la vida.

Aquí una entrevista a les autores:

http://ww.dadanoias.net/2010/05/02/isabelysusanna/

- Isabel Franc; Susanna Martin. Alícia en un món real. Barcelona: Norma, 2010.

Contes d'hivern d'Isak Dinesen

Aquests darrers mesos el nostre bloc ha estat callat. Hi he pensat, hi havia llibres per comentar i recomanar, però hi ha moments en què es fa difícil parlar o escriure. Però a Bibliotossa la lectura sempre està present. I avui, al mig de la primavera, tinc ganes de parlar-vos d'uns contes d'hivern.

En Jordi, en un exquisit sopar d'amics bibliotecaris, em comentava la fascinació que transmet l'obra de la baronesa Blixen i vaig recordar un escrit que tenia a mitges des de feia temps. Començava amb unes paraules de Carson McCullers i seguia amb una fotografia ben coneguda.

“Empecé Memorias de África en el coche y leí hasta la caída del sol. Nunca me había sentido tan maravillada. Después de años leyendo este libro, y lo he leído muchas veces, cada vez que lo empiezo sigo experimentando una sensación de consuelo y, a la vez, de libertad. Naturalmente, leí todos sus libros, pero estos dos son mis preferidos  [Memòries de l'Àfrica i Set contes gòtics]. Recuerdo que, en la Academia Americana de Artes y Letras, una amiga me dijo que Memorias de África era un libro primordial para ella, y que juzgaba a sus nuevos amigos según cómo reaccionaban al leerlo” (1).

Carson McCullers va conèixer l'escriptora que tant admirava en aquell mític dinar on van compartir taula totes dues amb Marilyn Monroe i Arthur Miller. Allà la va sorprendre l’extraordinària capacitat de Karen Blixen per narrar contes, una cosa que havia fet des de ben petita. També com sota una aparença física artificial, els ulls remarcats de kohl, el turbant, les joies... hi enlluernava la seva naturalitat i encant. Al final de la seva vida es veu que només menjava ostres i bebia xampany. Quan no era temporada d'ostres, s'havia de conformar amb els espàrrecs. Quan Arthur Miller li va preguntar quin metge li va recomanar aquesta dieta, va contestar "ningún médico, yo misma opté por esta dieta. Va bien conmigo y, además, me encanta".

A Bibliotossa compartim la passió per l'escriptora danesa. Les seves històries ens arriben com quan algú ens explica contes ben a prop, hi és present el caràcter i el ritme del relat oral, així com un domini dels discurs narratiu extraordinari. Hi havia una vegada... i després passen coses i les que passen no són el que semblen, i l'impossible es fa possible, i el final sempre és inesperat, gairebé mai del tot feliç, però no importa perquè la fetillera ens ha atrapat, és un final perfecte.

Aquests contes, que no tenen res de fred, són sensacionals. Es pot llegir de moltes maneres i per diferents raons però, no sé vosaltres, jo necessito trobar de tant en tant històries que em meravellin com aquestes.

No desplegarem cap relat, només dir-vos que hi trobareu moltes coses, entre els contes populars d'Andersen i les històries de les mil i una nits,  l'autora com una Xahrazad nòrdica, ens enlluerna amb la màgia més versemblant . Aquí unes línies d"El camp del dolor", un dels contes més durs i commovedors, en el qual s'expressa l'esperit de la ruralitat, l'abnegació d'una mare i, especialment, les paradoxes de la moralitat.

"L’home fill d’aquestes terres llegia al paisatge clar com en un llibre. El mosaic irregular de prats i camps de blat era un quadre que representava, amb traces imprecises de verd i de groc, afanys de la gent pel pa de cada dia; les centúries els havien ensenyat a llaurar i sembrar la terra d’aquesta manera. A dalt d’un puig llunyà les ales immòbils d’un molí de vent, petita creu blavosa contra el cel, indicaven una etapa posterior de la lluita del pa. El perfil imprecís de les teulades de palla –tumor de la terra on s’apinyaven les barraques del llogaret- explicava la història, del bressol a la sepultura, del pagès, l’ésser més vinculat al sòl i que més en depèn, que prospera quan hi ha un any fèrtil i mor en temps de secada i de plagues". (2)

Karen Blixen va tenir una vida intensa. Gustavo Martín Garzo ens parla de l'escriptora i de la seva obra i acaba amb aquestes paraules, "La verdadera tragedia, había escrito una vez, es estar varado en un insípido paraíso, en un limbo sin cargas, llevar una existencia con la que no podrá hacerse un cuento".

1) Carson McCullers, Iluminación y fulgor nocturno: autobiografía inacabada. Barcelona: Seix Barral, 2008, pàg. 104.

2) Isak Dinesen, Contes d'hivern. Barcelona: Edicions 62, 1999, pàg. 199.