dijous, 5 d’agost del 2010

Corazon tan blanco de Javier Marías

“No he querido saber pero he sabido...”, així comença la novel·la de Javier Marías, despertant-nos la curiositat des de la primera frase. Tot seguit el narrador ens parla d’una noia jove que acaba de tornar del seu viatge de noses i se suïcida amb un tret al cor. La història queda així, enunciada, i nosaltres no sabrem fins al final què va passar al cor blanc de Teresa. Abans se’ns hauran d’explicar altres coses.

El narrador és un traductor intèrpret, obsessionat en les paraules, que acaba de casar-se i se sent envaït per un seguit de mals pressentiments que necessita saber d’on vénen. Hi haurà la història de Teresa, també la conversa que sent a l’Havana entre la mulata Míriam i el seu amant Guillermo, els secrets del seu pare Ranz, que els té, segur, i li aconsella, just després del casament, que no expliqui els seus secrets a la dona...

En Corazón tan blanco hi ha molta acció, molta més que en altres obres de Javier Marías, les històries són molt atractives, els personatges són peculiars, però el protagonista absolut de la novel·la és el narrador que ens va explicant els diferents esdeveniments i els va entrelligant amb les seves reflexions i divagacions. El nexe de tot serà sempre la parla. D’una banda, el pànic a les paraules, com aquestes condicionen el futur, com poden tenir conseqüències nefastes; d’altra banda, la consideració que les paraules mai no corresponen del tot a la realitat i com deformen i tergiversen els fets.

Aquestes reflexions ocupen paràgrafs llargs i es van repetint, ampliant, en tota la novel·la. Això, que és habitual en la narrativa de l’escriptor, no agrada a tothom. Una lectora i amiga ens va comentar quant li molestava aquest narrador que no calla mai, que ho vol explicar tot, quan el que és més bonic és que de tant en tant calli i deixi alguna cosa per al lector; una altra lectora i amiga ens va explicar que el va trobar tan avorrit que el va abandonar sense cap mena de recança... Molt ens sembla que Marías és d’aquells autors que desperten passions. O agrada ( i molt) o no agrada (i gens). Demà, al nostre grup de lectura, hi haurà polèmica.

Nosaltres el defensarem perquè ens ha agradat la història, perquè hem entrat en el cap obsessiu del narrador, perquè és divertida la seva ironia (i la de l’autor) i sobretot perquè considerem que l'estil i la estructura de la novel·la són exquisides. Bona literatura.

I pels que no han tingut prou, el començament d'un altre Marías : “No debería uno contar nunca nada...”. Són les primeres paraules de Tu rostro mañana.

Javier Marías, Corazón tan blanco. Barcelona: Anagrama, 1997, pàg. 11

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada