La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua

“Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo"
(Quincas Berro Dágua)

No s’ha acabat d’aclarir com va morir Quincas Berro Dágua, aquell gris funcionari que, després de jubilat, va arribar a convertir-se en el rei de les festes nocturnes de Bahia. Si va viure dues vides, sembla que almenys va experimentar dues morts, una convencional, manipulada per la seva família, i una altra alegre i festiva, la que ell va triar.

Segons la família va morir a l’habitació de casa seva, de matinada, sol i sense paraules. Però sembla que aquesta no era mort per en Quincas i quan els seus amics de farra el vetllen s’aixeca per viure una darrera nit de disbauxa. La segona mort seria vint hores després de la primera, quan Quincas, viu o mort, i per pròpia voluntad, es llença al mar.

En Jordi Artigal ens va parlar fa anys d’aquest relat frenètic i vital de Jorge Amado que avui us recomanem molt. Si teniu ganes de passar-vos-ho molt bé, acompanyeu Quincas en la seva darrera nit. Us agradarà, segur.

“En medio del ruido, del mar enfurecido, del velero en peligro, a la luz de los rayos vieron a Quincas arrojarse al mar y oyeron sus últimas palabras.
El barquito entraba en las aguas calmas de la bahía, pero Quincas había quedado en la tempestad, envuelto en mortaja de olas y espuma, por su propia voluntad (...) Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo..."

I no me’n puc estar de recordar un funeral apoteòsic, el que va preparar l'inoblidable Chris de Doctor en Alaska per al seu amic de tota la vida. Oh!!!



- Jorge Amado, La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua. Buenos Aires: Emecé, 1984, pàg. 94.
També el trobareu compilat a Los Viejos marineros d’Ediciones B.

Verd aigua de Marisa Madieri

“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.

M’ha agradat molt aquest llibre concís i delicat que, segur, molts ja coneixeu. Encara no dues-centes pàgines de Minúscula, intenses, que es fan llegir i rellegir. Igual que L’illa de Giani Stuparich i altres títols selectes de l’editorial. El llibre és un diari escrit entre 1981 i 1984 en què Marisa Madieri evoca la seva infantessa i adolescència, intercalant-hi fets i apreciacions del present. Una reflexió sobre el pas del temps i com de rellevant és la memòria per explicar-nos qui som.

Verd aigua és el color del vestit d’olor verd Nil que li va comprar la mare de Marisa perquè pogués anar ben vestida a una festa de final de curs. Eren molt pobres i la mare va haver d’empenyorar el seu braçalet i el seu abric. Per ella simbolitza el color de l’amor i tot el llibre es ple d’amor.

La infància de l’escriptora va estar marcada per l’èxode i la diàspora de la seva família que, com molts altres italians de Fiume (avui Rijeka), van haver d’abandonar la ciutat quan aquesta va passar a Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia, l’any 1947. Deixant-ho enrere tot, van ser enviats com a refugiats al Silos de Trieste; Marisa va anar a viure a casa d’uns oncles. En poques pàgines ens descobreix la vida al Silos i ens parla de la seva família, dels veïns i coneguts. Petites i grans històries personals entre les quals destaca la figura de la mare, una dona amorosa i abnegada, que viu per la seva família sota el domini de la tirànica àvia Quarantotto. El llibre és en bona part un homenatge a ella.

Aquesta mirada al passat es complementa amb els fets del present de la escriptora, pinzellades de la seva vida, dels seus sentiments o del seu posicionament ètic cristià, que es van intercalant formant part del mateix relat.

Hi ha molta intensitat en les vivències de Marisa Madieri i precisament el que destaca és la capacitat senzilla i depurada que té per explicar-les, quasi insinuant-les. D’altra banda, la claretat. Ho diu Claudio Magris, en el fantàstic postfaci que acompanya el llibre escrit per la dona de la seva vida, recordant unes paraules de Nietzseche “som profunds, tornem a ser clars”, per explicar com a través de la transparència fa emergir a la superfície el fons més profund i fosc de la vida. Els temes de què ens parla no són fàcils, hi ha èxode, dolor, malenconia, malaltia, però l’escriptora sap parlar-nos amb franquesa i amb naturalitat de tot.

Així ho explica Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor..."

- Marisa Madieri, Verd aigua. Barcelona: Minúscula, 2010.

Totes aquestes menes d'amor

Montserrat Roig (1946-1991)

"–Vull un llibre per a la meva senyora… Que què li agrada llegir? Oh, què vol que li digui... És una dona, un cor sensible, li agraden les novel·les... Ja sap, és una dona. Potser una novel·la entretinguda, no gaire procaç, vull dir que no sigui una porqueria d’aquestes que s’escriuen avui... Ja m’entén, vostè... Una novel·la decent perquè la meva dona és molt decent.
–Voldria un llibre per al meu home... No, no llegeix gaire, el meu home. Només el diari. Quan ens vam casar, només duia un llibre i em va assegurar que, aquest llibre, l’havia llegit. Doni’m un manual, no ho sé..., un manual que ensenyi alguna cosa de manera ràpida, entenedor, que sigui fàcil de llegir... Com aprendre a dir no quan sempre diu que sí?... Potser aquest. El meu home és una mica ànima de càntir, sap... Sí, a mi doni’m les darreres novetats en novel·la... I me’n fa dos paquetets, ja ho sap, com sempre: les novel·les verdes –aquestes que avui en diuen eròtiques–, me les posa a part...
–Voldria dos exemplars de la mateixa novel·la, sí... aquesta mateixa... Diu que és un pèl pornogràfica? Això, dos exemplars, i posi’m una rosa a cada paquet. Jo vindré a les sis amb una dona rossa, que és la meva... I tornaré a les vuit amb una de bruna... Bé, és una amiga, ja sap, vull dir, no sé si m’entén...
–Té algun llibre dedicat especialment als homes poca-vergonyes? Algun llibre que produeixi basques... Vull dir que faci vomitar?
–Voldria un llibre qualsevol, que faci bonic, que no calgui llegir... Amb sants, si pot ser... És per la dona, sap?
–Vull un llibre ben porc ben porc ben porc... És per a una tia que està molt bona però que se’m fa l’estreta, oi que m’entén?
–Voldria un Kamasutra abreujat; és per a un tio que és un imbècil però que està boníssim.
–Vull el llibre més bonic que s’hagi escrit mai. M’acabo d’enamorar ara mateix.
–No tindria pas un llibre que faci parlar als tímids?
–Voldria un llibre ben gruixut per a posar-lo al menjador perquè vaig comprar una torre Eiffel una mica torta i cau a cada moment.
–Vull un llibre per a les meves nenes, que encara són jovenetes, sap, un llibre que no els faci mal...
–Voldríem un llibre per al papa, una llibre una mica innocent, un xic antic, perquè ell no sap res del món d’avui.
–Vull un llibre que digui que l’estimo.
–Vull un llibre que digui que l’odio.
–Voldria un llibre que no digués res.
–Voldria un llibre que ho digués tot.
–No tindria pas un llibre que no parlés de ningú?
–Vull un llibre que enraoni de tothom.
–Vull un llibre de receptes de cuina que facin trempar.
–Voldria un llibre que ajudés a viure.
–Vull un llibre que no faci pensar pensar.
–Voldria un llibre que et faci entendre la música en tres dies.
–Voldria un llibre on sortís jo"

Aquest escrit el trobareu al dietari de Montserrat Roig Un pensament de sal, un pessic de pebre, una selecció de les seves col·laboracions a l'Avui des del setembre de 1990 fins dos dies abans de la seva mort. Parli del que parli, us agradarà la sal i el pebre que hi posa en aquests articles. Molta lucidesa i molt sentit de l'humor intel·ligent.

- Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert 1990-1991. Barcelona: Edicions 62, 1992, pàg. 270-271.