“Un londinenc, amb una edat de seixanta-dos cap amunt, va morir ahir. Durant la major part de la seva vida va tenir bona salut i mai no va passar ni una sola nit a l’hospital fins a la seva malaltia terminal. Després d’uns inicis professionals lents i propers a la indigència, va aconseguir més èxit del que s’havia esperat. Després d’uns inicis emocionals lents i precaris, va aconseguir tanta felicitat com el seu caràcter li va permetre («la meva ha estat una vida feliç, tenyida pel desesper»). Malgrat l’egoisme dels seus gens, no els va transmetre (o, més aviat, s’hi va negar), creient, a més, que aquesta negativa era un acte de lliure albir davant del determinisme biològic. Va escriure llibres i després es va morir. Tot i que un amic irònic pensava que la seva vida estava dividida entre la literatura i la cuina (i l’ampolla de vi), s’hi comptaven altres facetes: amor, amistat, música, art, societat, viatges, esports, acudits. Era feliç tot sol mentre sabés quan acabaria aquesta solitud. S’estimava la seva dona i tenia por de la mort” (1). El llibre, entre l'assaig i la novel·la, és una barreja de memòries, reflexions i experiències sobre la manera en què l'escriptor i persones properes a ell s’han enfrontat a la mort i a la por (o no) de morir. Parlant de la mort acaba parlant molt de la vida i de la condició humana.
El nostre delicat escriptor, delicat d’exquisit per com escriu i pel que escriu, hi reflexiona profundament i ens exposa les vivències personals i familiars més íntimes al voltant de la mort. La mort dels avis, dels pares, la presa de consciència, la manera diversa en què l'han encarat. Barnes ens explica que el llibre no pretén ser la seva autobiografia ni una manera d’esbrinar qui eren els seus avis o els seus pares, “una part del que estic fent (que pot semblar innecessari) és intentar esbrinar fins a quin punt són morts”(2).
Julian Barnes no creu en Déu (tot i que el troba a faltar) ni espera cap vida més enllà, la mort completa arriba amb l’oblit, quan ja ningú ens recorda. I aquí entrem en un altre terreny recurrent de l'autor, com podem confiar en la nostra memòria. Ja sabem com acolorim els records i la permeabilitat entre memòria i imaginació. “Vivim, morim, som recordats («recordeu-me malament», els demanaria jo) i som oblidats"(3).
La història familiar tanatològica es complementa amb el que van manifestar i experimentar davant la mort un munt d’escriptors i compositors que formen el que ell anomena el seu veritable llinatge (Montaigne, Flaubert, Renard, Stravinski, Xostakóvitx...). Hi trobarem citacions, anècdotes, formes de morir, tombes, epitafis i moltes sorpreses.
S'hi parla d’un tema dur, però no us penseu de cap manera trobar-vos amb un llibre dramàtic o trist; al contrari, és un llibre essencialment vital i emotiu, que parla de qüestions decisives de la vida. Sense poder qualificar-lo de “la seva obra més divertida” com podem llegir a la contraportada, sí que us puc assegurar que és un llibre absorbent, impactant, amb una bona dosi d’ironia, tendresa, sentit de l’humor i molta humanitat.
Tots prenem consciència de la mort sense estar-ne prou preparats. Arriben les morts “anunciades” i també, sempre, alguna mort sobtada; i la mort, que forma part de la vida, sempre és difícil d’acceptar. Quan escrivia el llibre no podia imaginar que la dona de la seva vida moriria uns mesos després. En tot el llibre no havia fet ni una referència a la possible mort de qui més estimava, la mort que, segurament, més temia.
- Julian Barnes, Res a témer. Barcelona: Angle, 2010. (1) pàg. 205-206; (2) pàg. 47; (3) pàg. 257.
M'ha agradat molt el comentari d'aquest llibre i ja tinc ganes de llegir-lo, moltes gràcies bibliotossa!!!
ResponElimina