"I, cap a l'altura de Tossa, no van saber
resistir l'atracció d'una costa turmentada pel rocam a la qual
s'arrengleraven tot de racons tancats a l'interior, abocats únicament a
la mar que no gosava endinsar-s'hi i llepava els baixos amb les seves
llengües blaves. Amb precaució, per no encallar, van atansar-se a
cinquanta metres d'una caleta petita com un cop de puny, van ancorar i,
amb la barca prosseguiren fins a la platja, molt abans d'arribar a la
qual l'Alba ja va llançar-se a l'aigua càlida i es confià a les onades que l'arrossegaven a la badia.
Com enlluernats per la meravella de l'indret, van rebolcar-se com dos cadells per la sorra que cremava, van tornar a l'aigua i s'adollaren de sol i d'escuma fins al vespre, quan van decidir quedar-s'hi a dormir
(...)
I l'endemà, la mar era més blava i el cel més resplendent..."
Com enlluernats per la meravella de l'indret, van rebolcar-se com dos cadells per la sorra que cremava, van tornar a l'aigua i s'adollaren de sol i d'escuma fins al vespre, quan van decidir quedar-s'hi a dormir
(...)
I l'endemà, la mar era més blava i el cel més resplendent..."
- Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. Barcelona: Edicions 62, 1999, pàg. 104.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada