Quan s'han llegit tots els llibres (I)

“La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres."

Maria-Mercè Marçal, “La carn, sense paraules”, Llengua abolida (1973-1988). València: Eliseu Climent, 2000, pàg. 331.

José Saramago

Aquest migdia ens ha deixat José Saramago però tindrem per sempre les seves obres, moltes d'elles inoblidables com Tots els noms, Assaig sobre la ceguesa, La caverna, Memorial del convent...

Com som a la secció de les emocions de la lectura, us copiem aquest fragment de La caverna:

“(...) Leyendo se acaba sabiendo casi todo, Yo también leo, Por tanto algo sabrás, Ahora ya no estoy tan segura, Entonces tendrás que leer de otra manera, Cómo, No sirve la misma forma para todos, cada uno inventa la suya, la suya propia, hay quien se pasa la vida entera leyendo sin conseguir nunca ir más allá de la lectura, se quedan pegados a la página, no entienden que las palabras son sólo piedras puestas atravesando la corriente de un río, si están allí es para que podamos llegar a la otra margen, la otra margen es lo que importa, A no ser, A no ser, qué. A no ser que esos tales ríos no tengan dos orillas sino muchas, que cada persona que lea sea, ella, su propia orilla, y que sea suya y sólo suya la orilla a la que tendrá que llegar..."

José Saramago, La caverna. Madrid: Alfaguara, 2001, pàg. 98-99.



Saramago parlant de la seva darrera novel·la, Caín. "Yo no escribo para agradar, tampoco para desagradar, yo escribo para desasosegar"

L'ànima dels llibres

“Pesaven el cos uns minuts abans de morir. Pesaven el mateix cos uns minuts després de morir. Una simple sostracció matemàtica els havia d’indicar el pes de l’ànima. Hi penso, ara, mentre sostinc el llibre nou entre les mans, les paraules encara untoses com les plomes d’un ocell nascut de poc. I em pregunto si, un cop llegit, també pesarà menys. Com un cos quan perd l’ànima”.

Aquest poema en prosa pertany al deliciós llibre de Gemma Gorga, Llibre dels minuts. Tot i que va obtenir el Premi Miquel de Palol de poesia de l’any 2006, el llibre ha passat massa desapercebut, almenys a la nostra Biblioteca. Gemma Gorga ens regala 60 “minuts” plens de sensibilitat, per llegir i rellegir amb calma i tranquil·litat.

El text citat ens fa pensar en dues pel·lícules que ben segur coneixeu però que no ens podem estar de recordar-vos. La primera, 21 gramos dirigida per Alejandro González Iñárritu. El títol fa referència als experiments realitzats per Duncan MacDouggall entossudit en voler saber el pes de l’ànima. A la segona, Smoke, dirigida per Wayne Wang, se’ns parla d’un altre pes; de la juguesca que van fer sir Walter Raleigh i la reina d’Anglaterra sobre com mesurar el pes del fum:

“Reconozco que es extraño, es casi como pesar el alma de alguien; pero Sir Walter era un tipo hábil...”

Smoke està basada en un dels contes de Nadal més bonics que s’han escrit mai, El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster.

Gemma Gorga, Llibre dels minuts. Barcelona: Columna, 2006, pàg. 21

Elegia de Philip Roth

El títol, tot i que no és la traducció del títol original, i la coberta del llibre, expressament negra per exigència de l’autor, ja ens diuen molt: aquí se’ns parlarà de la mort d’algú. El títol original que va triar Philip Roth va ser Everyman i fa referència a una obra de teatre anglesa del s. XV que té com a tema central la mort. La història comença al voltant d’una tomba d’un cementiri amb els pocs familiars i amics que assisteixen a l’enterrament del protagonista, un home qualsevol.

Aquesta és la temàtica d'Elegia: una mirada retrospectiva a totes les trobades que ha tingut el protagonista amb la malaltia i la mort. Hi ha també una mirada cap al seu passat i cap a totes les equivocacions que ha fet al llarg de la seva vida. Un lament per la mort i per la vida que va ser i que ara, quan és el final, pren la seva veritable rellevància.

“Encara que el que havia après no era res comparat amb l’inevitable atac que representa el final de la vida. Havia pres consciència del patiment mortal de cadascun dels homes i dones que per casualitat havia conegut durant tots els anys de vida professional; de la dolorosa història de lamentacions, de pèrdua i d’estoïcisme de cadascun d’ells; de la por, el pànic, l’aïllament i el terror; havia descobert cadascuna de les últimes coses de les quals s’havien separat i que una vegada havien estat vitals per a ells, i com, sistemàticament, s’anaven destruint...”

Si voleu saber més d’aquesta novel·la breu, 125 pàgines corprenedores, o d'altres llibres de Roth visiteu el bloc El Lamento de Portnoy.

Per acabar, recordar-vos dues novel·les també molt breus i magnífiques sobre la mort. La primera, Pedro Páramo de Juan Rulfo, una història de tenebres en què visitem un poble de morts. La segona, l’alegre i festiva obra de Jorge Amado, La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua, aquell que va experimentar dues morts i que va morir com volia, al pur estil de Big Fish.

I d’acompanyament l’Elegia de Gabriel Fauré.

El grup de lectura de la Biblioteca comentarà aquest llibre el 9 de juliol.

Philip Roth, Elegia. Barcelona: La Magrana, 2006, pàg. 108.

Stitches: una infancia muda de David Small

En Lluís, el nostre assessor particular sobre còmics, ens parla de la novel·la gràfica de David Small. Ens avisa de la seva capacitat expressiva i de com les imatges i el text ens portarà a la infantesa, dura, terrible, de l’autor.

El títol: Stitches, els punts de sutura que van quedar per sempre al seu coll després d’una intervenció quirúrgica. El subtítol: una infantesa muda, però no només pels efectes de l’operació que li va deixar una única corda vocal; la mudesa del nen va començar abans i va molt més enllà.

Amb amor es poden superar la malaltia, les privacions... però, ¿com és la vida d’un nen que se sent abandonat, que viu en una família incapaç de manifestar estima? Com sobreviu una ànima sensible a la crueltat, a la còlera?

El còmic ens deixa sense paraules, però també hi ha lloc per a l’esperança. De petit es refugia en el dibuix i en la seva pròpia imaginació; adora Alícia i espera entrar en un país de les meravelles. Afortunadament David Small va acabar trobant el seu conill blanc, la persona a qui dedica el còmic, que el va ajudar i li va mostrar el camí.

En Lluís ens parla també de Píldoras azules de Frederik Peeters. Què fem sense llegir-lo?

David Small. Stitches: una infancia muda. Barcelona: Mondadori, 2010

Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson

Aquest hivern us recomanàvem un llibre recuperat per les editorials Viena, en català, i Acantilado, en castellà, i que ens havia agradat molt. Ara ho tornem a fer.

Parlem de Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, un llibre de 22 relats sobre diferents personatges que viuen en una petita ciutat rural d’Ohio, a principis del s. XX. La mirada és profunda i acaba arribant a la part més íntima i oculta d’aquestes persones; totes elles tenen els seus secrets, les seves inquietuds ben amagades. Hi ha històries personals molt dures, algunes que ens parlen de la soledat més absoluta, d’amors desgraciats i terribles frustracions, però també hi ha delicioses històries d’amor i personatges que tenen poders fascinadors. Éssers del carrer, normals, que se'ns descobreixen d'una altra manera.

El llibre es va publicar l’any 1919 i, tot i la seva qualitat, no es tractava d’una obra gaire coneguda. El fet d’haver estat premiat amb el Premi Llibreter ha ajudat a fer-lo més visible però nosaltres el van conèixer abans, en les extraordinàries memòries d’Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Oz va marxar de casa seva als 15 anys i se’n va anar a viure a un kibbutz. Havia viscut tota la vida envoltat de llibres (un altre dia us en parlarem) i allà, cada nit, anava al centre cultural a llegir. Allà va llegir de tot i se li va despertar el desig d’escriure, però no podia, pensava que el seu món era massa petit i que per escriure hauria de viatjar a un lloc “de veritat”, sentir aventures i conèixer moltes coses interessants per explicar. Sherwood Anderson li va donar una nova perspectiva.

“Y resultó que este modesto libro me conmovió profundamente: una noche de verano entera, hasta las tres y media de la madrugada, estuve dando vueltas por los caminos del kibbutz, presa de una febril emoción, ebrio, hablando solo en voz alta, temblando como un enamorado, cantando y saltando, sollozando de miedo, de alegría y de exaltación: ¡Ahí está!" (1)

Ens explica que els esdeveniments narrats a Winesburg, Ohio són tots quotidians, fruit de xafarderies, històries de persones que mai no hauria pensat que podien tenir un lloc a la literatura. Aquests relats li van permetre mirar enrere, a la seva pròpia vida, i entendre d'on venia. Aquest llibre li va fer descobrir Txèjov abans de llegir-lo i li va fer adonar-se'n de com havia d'escriure. Quan li van demanar de fer unes línees per promocionar un llibre d'Anderson es va sentir feliç:

"Era como si, supongamos, a un violinista ambulante de repente le pidieran permiso para utlizar su nombre con el fin de divulgar la música de Bach" (2)

Més vehemència, impossible.

- Sherwood Anderson, Winesburg, Ohio. Barcelona, Viena, 2009
(1) Amos Oz, Una historia de amor y ocuridad. Madrid: Siruela, 2004, pàg. 588
(2) Ibid., pàg. 593

Màrius Torres

La Sumpta Margenats ens parla fa uns dies de Màrius Torres. Ens parla de la seva obra intensa i de gran qualitat i ens recorda com algunes de les seves poesies han estat musicades per Lluís Llach i Xavier Ribalta. Havíem sentit moltes vegades "Cançó a Mahalta" de Lluís Llach però no sabíem que era un poema de Màrius Torres i, seguint les seves recomanacions, hem llegit algunes de les poesies. Extraordinàries. Afortunadament mai no direm com Madame Bovary que ja ho hem llegit tot. Sempre tindrem bons autors i obres meravelloses per conèixer.

Coincidint amb el centenari del naixement del poeta, Pagès Editors acaba de publicar una nova recopilació de la seva obra, a càrrec de Margarida Prats, que ben aviat trobareu a la Biblioteca.

Màrius Torres va néixer a Lleida l’any 1910 i va morir molt jove, l’any 1942. Quan tenia vint-i-cinc anys va contraure la tuberculosi i va haver de passar pràcticament la resta de la seva vida en un sanatori on va escriure la major part de la seva obra literària. Al sanatori va conèixer Mercè Figueras –la Mahalta dels seus poemes– que es va convertir en la seva amiga més íntima i musa. A ella li va escriure 275 cartes i li va dedicar 9 poemes.

Us convidem a llegir aquestes poesies plenes d’emocions. Hi trobem expressades tota la fragilitat de la vida i les seves tenebres (la malaltia, el dolor, la solitud, la mort) però també, en perfecte equilibri, la seva dolçor i esplèndida bellesa (la natura, la música, l’amor...). La melancolia trista d'una persona sensible, conscient del seu propi destí i de la situació que viu el país durant la postguerra, però també la melancolia dolça davant la magnitud de l'existència i de la capacitat de sentir.

En el silenci obscur...
La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

D'acompanyament, una de les suites més belles i perfectes: La Suite per a orquestra núm. 3 en re major, “Air” de J.S. Bach.

"Una biblioteca en el desert" de Joan F. Mira

Joan F. Mira ens parla d’una esplèndida biblioteca situada a Tamgrut, a les portes del desert. Ens descriu el camí per arribar-hi i com en una sala gran i trista es troben uns cinc mil llibres. Hi ha exemplars il·lustres i molt bells, edicions molt antigues, llibres de poemes i tractats de tot tipus de coneixement. La biblioteca pertanyia al senyor Ben Nassir o Bennasser, el qual va aconseguir a principis del s. XVIII aplegar una de les biblioteques privades més importants de la història. Joan F. Mira l’imagina com un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la lectura.

"El senyor Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers”.

Mira, Joan F. "Una biblioteca en el desert", Una biblioteca en el desert. Alzira: Bromera, 2009, pàg. 37-40