dimecres, 2 de juny del 2010

Màrius Torres

La Sumpta Margenats ens parla fa uns dies de Màrius Torres. Ens parla de la seva obra intensa i de gran qualitat i ens recorda com algunes de les seves poesies han estat musicades per Lluís Llach i Xavier Ribalta. Havíem sentit moltes vegades "Cançó a Mahalta" de Lluís Llach però no sabíem que era un poema de Màrius Torres i, seguint les seves recomanacions, hem llegit algunes de les poesies. Extraordinàries. Afortunadament mai no direm com Madame Bovary que ja ho hem llegit tot. Sempre tindrem bons autors i obres meravelloses per conèixer.

Coincidint amb el centenari del naixement del poeta, Pagès Editors acaba de publicar una nova recopilació de la seva obra, a càrrec de Margarida Prats, que ben aviat trobareu a la Biblioteca.

Màrius Torres va néixer a Lleida l’any 1910 i va morir molt jove, l’any 1942. Quan tenia vint-i-cinc anys va contraure la tuberculosi i va haver de passar pràcticament la resta de la seva vida en un sanatori on va escriure la major part de la seva obra literària. Al sanatori va conèixer Mercè Figueras –la Mahalta dels seus poemes– que es va convertir en la seva amiga més íntima i musa. A ella li va escriure 275 cartes i li va dedicar 9 poemes.

Us convidem a llegir aquestes poesies plenes d’emocions. Hi trobem expressades tota la fragilitat de la vida i les seves tenebres (la malaltia, el dolor, la solitud, la mort) però també, en perfecte equilibri, la seva dolçor i esplèndida bellesa (la natura, la música, l’amor...). La melancolia trista d'una persona sensible, conscient del seu propi destí i de la situació que viu el país durant la postguerra, però també la melancolia dolça davant la magnitud de l'existència i de la capacitat de sentir.

En el silenci obscur...
La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire
.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

D'acompanyament, una de les suites més belles i perfectes: La Suite per a orquestra núm. 3 en re major, “Air” de J.S. Bach.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada