divendres, 3 de setembre del 2010

Sentir-se un monstre?

I penses en el que sent quan es mira i, sobretot, en el que sent quan els altres miren el seu cos. Molt sovint no expressa res, ho pateix i camufla la seva esquena desproporcionada i asimètrica. És el silenci. Fins que arriba el dia en què aconsegueix acceptar aquella columna i les deformitats que arrossega, petites o grotesques, i ja ho sent tot d'una altra manera. Així ens ho fa veure Laura Ferguson, representant de forma valenta i intensa les irregularitats del seu propi cos.

Ray Bradbury ha explicat que quan tenia tres anys va veure la seva primera pel·lícula, Nostra senyora de París; li va impressionar tant, que somiava en ser un geperut com Quasimodo. Víctor Hugo va crear el geperut més famós de la literatura, el campaner deforme que s’enamora de la bella Esmeralda i que mor abraçat al cadàver de l’estimada.

Quasinodo és un ser noble i sensible, res a veure amb Lymon, el geperut diabòlic i cruel de La Balada del cafè trist. La novel·la de Carson McCullers, una de les més commovedores històries que s’ha escrit mai, ens parla d’un triangle d’amors esperpèntics i impossibles. Al mig del triangle el trobem a ell, més grotesc encara per dins que per fora. La deformitat física com una representació de la perversitat de l'esperit. Aquesta representació ha estat ben usual en la narrativa oral i en la literatura.

Constant també és la reflexió sobre la desventura d'unes persones que sovint han estat objecte de burla i que senten una profunda soletat. Així, el narrador de Bartleby i companyia, que suporta amb resignació la seva gepa, és un ésser tan desolat com el conegut escrivent. Vila-Matas ens explica que va voler crear una contrafigura de Lichtenberg, científic i escriptor d’irònics aforismes, al qual qualificava fa uns dies com “el más agraciado de todos los jorobados de la historia”. També és un geperut solitari Miguel Castillejo, el protagonista d'Un hombre sin espíritu de Francisco Ayala, el qual, angoixat per la seva desgràcia física, busca consol en la lectura. Castillejo esmenta no casualment Pope, el poeta anglès del s. XVIII que va patir el Mal de Pott que va atrofiar i deformar el seu cos.

La literatura n’és plena de personatges amb columnes que es desvien. “El hombrecillo jorobado” de Walter Benjamin, El jorobado d’Arthur Conan Doyle, El jorobadito de Roberto Arlt, el conte que va explicar Sherezade sobre les aventures, després de mort, d’un gibós tan grotesc que servia d’antídot per a tota melancolia i molts altres. Però de tots ells, potser, el més impressionant sigui Bomarzo.

Mujica Lainez va novel·lar en Bomarzo un personatge real, el contrafet duc renaixentista Pier Francesco Orsini del s. XVI que va manar construir a Viterbo el parc dels monstres com a expressió de la seva solitud i dels seus turments. La novel·la ens transporta al renaixement italià però sobretot és un apropament intens a la personalitat complexa d'aquest home. Bomarzo, d'esperit sensible, és alhora un ésser amargat, condicionat per la seva deformitat física. Acomplexat i obsessionat per la bellesa viurà sempre una eterna soletat interior.

"Creo que ha llegado el momento de que aborde el tema que hasta ahora he eludido y que por principal debí tratar al comienzo de estas memorias. Me refiero al tema de mi físico. Lo revelaré en seguida, de un golpe, sin perífrasis, aunque me cueste, me duela hacerlo. Allá va: cuando nací, el Esculapio hogareño que tuvo a su cargo la tarea de facilitar mi ingreso en el mundo destacó una anomalía en mi espalda, provocada por la corvadura y desviación de mi columna vertebral hacia el lado izquierdo. Luego, al crecer y definirse mi cuerpo, se tuvo la certidumbre de que aquello era una giba, corcova, joroba, llámesela como se la quiera llamar -ya lo he dicho, ya lo he dicho-, deformación a la cual se sumó otra, en la pierna derecha, que me obligó a arrastrarla levemente (...). Quienes han escrito sobre mí, con áulica retórica, silenciaron esos defectos prudentemente. Si los detallo es porque ellos contribuyeron a explicar mi carácter y porque se trata de algo para mí esencialísimo ..."

Material sensible: Quin és el ideal de bellesa? No el creem i recreem constament nosaltres mateixos?

Lectures recomanades:
- Víctor Hugo, Nostra Senyora de París. Barcelona: Edicions 62, 2002
- Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987
- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2004
- Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos. Madrid: Cátedra, 2009
- Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Barcelona: Seix Barral, 2001, pàg. 28

De música: "Come as you are" de Nirvana. Kurt Cobain va patir d'escolisis.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada