"Aquesta era una
altra de les nostres pors: que la
Vida no fos pas com la Literatura"
Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens
agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem
de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors
aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la
seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la
vida.
El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man
Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha
dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per
mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.
Tony Webster, un jubilat que ha
deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment
la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no
van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la
vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb
algunes certeses i molts enganys.
Amb quina freqüència ens expliquem la vida a
nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem
trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden
per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és
pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que
hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.
La intensitat està assegurada des
de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits
detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història,
fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com
comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb
tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.
Barnes ens ho explica d’aquesta
manera: “(...) el tema de la
responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una
cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida
coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre
algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos
de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni
entender nuestras responsabilidades”.
Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.
“Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les
teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la
vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols
que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et
diguin que tot està bé. I això és dolent?”
- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada