El primer que vaig llegir de Raymond Carver va ser un
fragment, preciós, d’una poesia seva, “El don de la ternura”:
“(...) Creemos adivinar los sentimientos del otro,
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".
Els contes de Carver ens parlen també de sentiments que no podem arribar a conèixer i d'aquesta necessitat de tendresa que ens ajuda a viure.
Extraordinaris. I podríem
deixar-ho així. La contundència d’un únic adjectiu per recomanar-vos aquests
contes que sorprenen, que t’atrapen des del primer paràgraf. Raymond Carver fa de cada relat curt una gran obra mestra.
Al seu conte “Visor”, un hombre
sense mans fotografia una casa. Una instantània li serveix per copsar tot el que
hi ha dins i arribar a l’ànima de l’home que el mirava des de la finestra: “Así que se han ido y lo han abandonado, ¿no
es eso?”. No cal un desenvolupament argumental, no cal una estructura
conclusa, per explicar-nos què hi ha. Això fa Carver, a partir de moments molt
concrets retrata per dins i ens fa mirar. I prepareu-vos per sentir.
Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.
Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....
Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.
Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.
Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....
Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.
- Raymond Carver, Catedral. Barcelona: Anagrama, 1990.
- Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor. Barcelona: Anagrama, 2008.
Aquí una selecció de deu contes de Raymond Carver. Curts i contundents. Imprescindibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada