El desig de Nadal de Chris

(Capítol 10 de la tercera temporada de Doctor en Alaska)

El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster

Em repeteixo però és que aquest conte de Nadal és deliciós. Un conte nadalenc atípic, sense neu ni gelades i on hi ha trampes i mentides.

L’Auggie Wren treballa en un estanc al centre de Brooklyn, és un persona sentimental i divertida. Allà va l’escriptor Benjamin a comprar cigars holandesos i un dia s’assabenta de la passió de l’estanquer. Durant els últims anys s’ha dedicat, cada dia, a la mateixa hora, a fotografiar una cantonada del barri. Quatre mil fotografies iguals? Wren li ensenyarà a mirar. I li explica l’origen de la seva passió, d'un dinar de Nadal amb una desconeguda cega i del robatori d’una càmera fotogràfica. Benjamin queda tan fascinat que ho escriu tot com un conte. Hi ha un moment en què es pregunta si la història del seu amic és verdadera; tant s'hi val, ho és si algú creu en ella.

Aquí podreu llegir el conte sencer i a sota, una altra vegada, unes imatges d’Smoke, la pel·lícula que va fer Wayne Wang sobre el conte de Paul Auster.

La funció del lector

“Cuando Lucía Peláez era muy niña, leyó una novela a escondidas. La leyó a pedacitos, noche tras noche, ocultándola bajo la almohada. Ella la había robado de la biblioteca de cedro donde el tío guardaba sus libros preferidos. Mucho caminó Lucía, después, mientras pasaban los años. En busca de fantasmas caminó por los farallones sobre el río Antioquia, y en busca de gente caminó por las calles de las ciudades violentas. Mucho caminó Lucía, y a lo largo de su viaje iba siempre acompañada por los ecos de los ecos de aquellas lejanas voces que ella había escuchado, con sus ojos, en la infancia. Lucía no ha vuelto a leer ese libro. Ya no lo reconocería. Tanto le ha crecido adentro que ahora es otro, ahora es suyo”.

El llibre d’Eduardo Galeano comença amb un “Recordar: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón”, que dóna pas a 250 relats curts recordats i narrats en l’estil de l’escriptor uruguaià. Hi ha una barreja d’anècdotes personals, fragments d’història dels països llatinoamericans, narracions llegendàries, ficcions i somnis. Com en tota la seva obra, ben present l’esperit de denúncia davant la història i la realitat dels països de l’Amèrica Llatina.

Aquí podreu llegir els microrelats.

- Eduardo Galeano, “La función del lector/1”, El libro de los abrazos. Madrid: S. XXI, 2002, pàg. 8

La balada del cafè trist de Carson McCullers

No podré oblidar mai el dia que vaig llegir per primera vegada La balada del cafè trist. Tot seguit va venir tota Carson McCullers. Tot l’estiu d’aquell any plenament seduïda per la seva obra. Això no passa gaire sovint. No parlo de llibres essencials, que afortunadament n’hi ha molts, sinó d’escriptors que hagin marcat una època concreta de la teva vida.

Si algú de vosaltres no ha llegit La balada... regaleu-vos-la per aquests dies. És un novel·la curta que, us ho asseguro, no es pot oblidar; té fragments literàriament preciosos i unes històries d’amor tan sorprenents com commovedores. El centre de la història és Amèlia, una dona esquerpa i feréstega que viu absolutament sola, però que en un moment de la seva vida es va sentir il·luminada per l'amor. El cosí Lymon, un nan geperut, arriba al poble i desperta la tendresa i l’estima en Amèlia; però en els assumptes de l’amor les coses no sempre són fàcils ni recíproques. Com llegireu, hi ha l'amant i l'amat i cadascun d'ells prové de regions diferents... I encara un tercer personatge: el ben plantat Marvin Macy, el marit d'Amèlia que va ser rebutjat des del primer dia del casament i que torna ara al poble cercant venjança... La balada ens parla d’un triangle d’amors impossibles, esperpèntics i obsessius. Mai no s’ha vist tan clar que l’amor no entén de raons i que pot ser tan grotesc com sublim alhora.

En l’autobiografia de Carson Mccullers, Iluminación y fulgor nocturno, l’escriptora ens explica l’origen de la història:

“La calle Sand de Brooklyn siempre me trajo dulces recuerdos, impregnada como estaba del recuerdo de Walt Whitman y Hart Crane, y fue en un bar de la calle Sand, en compañía de W.H. Auden y de George Davis, donde vi a una pareja extraordinaria, que me fascinó. Entre los parroquianos había una mujer alta y fuerte como una giganta y, pegado a sus talones, un jorobadito. Los observé una sola vez, pero fue al cabo de unas semanas cuando tuve la iluminación de The Ballad of the Sad Café. ¿Cúal es el origen de una iluminación? En mi caso, llegan después de horas de búsqueda y de preparación anímica. Pero llegan como un relámpago, como un fenómeno religioso" (1).

Gustavo Martín Garzo, entusiasta com molts altres, d’aquesta novel·la escriu: “No discuto que pueda haber libros más perfectos, más abarcadores, más hondos, pero ninguno ha alcanzado la belleza desoladora, el poder para conmovernos y para helamos el corazón, de esta novelita de apenas ochenta páginas. Bastaría, de hecho, que en una catástrofe sólo ella se salvara para que toda la literatura de este siglo sobreviviera con ese golpe de fortuna” .

Tots els llibres de Carson McCullers tenen l’esperit de la desolació i un magnetisme molt especial. Els personatges sempre són éssers estranys que viuen aïllats en espais decadents i claustrofòbics; aquest sud on la pròpia escriptora no encaixava. Us recomanem tota la seva obra i n’acabarem parlant de tota ella.

(1) Carson McCullers, Iluminación y fulgor nocturno: autobiografía inacabada. Barcelona: Seix Barral, 2008, pàg. 65

- Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987

El mar de Blai Bonet

Han hagut de passar dies perquè pugui escriure sobre aquesta novel·la. Les sensacions que et transmet són dures i pertorbadores. Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958, alhora que la considerava la millor novel·la de l'any, va escriure: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera"(1). Cinquanta anys després la seva lectura continua sorprenent-nos i trasbalsant-nos.

El mar és la història de dos joves que no arriben als vint anys i que estan ingressats en un sanatori per a tuberculosos. Sentim el sanatori com un espai claustrofòbic, les referències a l’entorn i la natura externa no fan més que reforçar aquesta sensació. A dins: la presència de la malaltia, l’agonia i la proximitat de la mort. I més endins, en l’interior dels personatges, el turment.

Aquests dos joves són Manuel Tur i Andreu Ramallo; ells ens parlen amb la seva pròpia veu del que viuen al sanatori, dels seus records i del que porten dins. A banda de la seva malaltia, són éssers turmentats mentalment que han perdut molt més que la innocència. La guerra civil, que va arribar al seu poble quan tenien 9 i 10 anys, les seves experiències traumàtiques, l’assot de la religió i la repressió, han trastocat el seu esperit, carregant-lo de frustració i de sentiments de culpa. El capellà Gabriel Caldentey i sor Francisca Luna són les altres dues veus que ens ajuden a conèixer allò que els personatges principals no ens expliquen.

Les sensacions que et transmet la lectura són intenses. Sang, dolor, mort, i, per sobre de tot, el sentiment d’haver pecat, d’haver estat pervertit. Manuel Tur, més obsessionat per la religiositat i la cerca angoixosa de Déu, no podrà suportar la temptació i el pecat carnal que ha sentit induït per Andreu Ramallo. Però Ramallo també està atacat emocionalment per la sensació de culpa i és aquesta la que condiciona els seus actes. No hi ha salvació per a cap dels dos.

L'autor va explicar que tota la seva obra va ser escrita contra la culpa. "Jo no crec en la culpa. tota la meva obra és escrita contra la culpa, és una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L'home no és culpable" (2).

Blai Bonet va començar a escriure El mar durant la seva estada al sanatori de Caubet, malalt de tuberculosi, tot i que sempre ha insistit en què no és una obra autobiogràfica i que al sanatori es va sentir molt feliç. La novel·la s’editaria 10 anys després, l’any 1958. L’any 2000 Agustí Villaronga la portaria al cinema. En Jaume m'ha explicat que la pel·lícula és tan impressionant com el llibre.

"Éreu com uns innocents lúcids i cruels i ardents, closos dins la meva encesa idea de trobar el bé en el fons del mal. No debades éreu fills d'uns homes que havien usat la dialèctica de les pistoles, com uns croats perfectes i units en benefici de la religió. Era la guerra que venia després de la pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar." (3)

(1) Citat per Pere Roselló. Fragment a: Escriptors.cat
(2) Entrevista de Sebastià Alzamora. Fragment a: Magisteri Teatre - Mag Poesia
(3) Blai Bonet, El mar. València: Eliseu Climent, 2000, pàg. 224

Ainielle existeix

Ainielle és el poble on està ambientada la novel·la de Julio Llamazares La lluvia amarilla. Des del anys 70 és un poble deshabitat. No he estat mai al Pirineu d’Osca, però quan l’Estrella de Galícia passava per terres de l’Aragó i de Castella la sensació de tristesa i soledat de molts pobles despoblats travessava les finestres del tren. Puc imaginar-me la desolació d’Ainielle.

Osca no existeix. Així va titular Julio Llamazares la presentació de la seva novel·la i que hem pogut llegir en la conferència “La Lluvia amarilla, 20 años después” i en la qual recorda com un professor feia tal afirmació per la invisibilitat pública d’aquestes terres. Qui ha estat a Osca? Qui coneix una persona d’Osca? Quantes vegades surt a la televisió Osca? demanava el professor i concloïa: Osca no existeix. Llamazares no va oblidar la sentència i, buscant un escenari per a la novel·la que estava escrivint, va arribar a Osca, la província espanyola amb major nombre de pobles deshabitats.

“Por indicación de una escritora zaragozana, Ana María Navales, a quien consulté al venir, comencé por la sierra de Guara, cuya belleza y desolación me dejaron ya muy tocado. De allí pasé por el Ara arriba (visité Jánovas, pero ese era otro abandono) hacia el valle del Gállego, primero, y, luego, hacia el río Aragón, donde terminé aquel día visitando las ruinas de Acín, Bescós y Villanovilla, en el valle de la Garcipollera. A la mañana siguiente, en el hotel de Jaca en el que dormí, la dueña me encaminó hacia una relojería cuyo titular, me dijo, podía informarme mejor que ella sobre lo que yo buscaba. Y así sucedió, en efecto. El relojero, de nombre Mesado, pertenecía a una asociación de recuperación del patrimonio artístico altoaragonés, por lo que conocía muy bien la región, y me recomendó visitar el Sobrepuerto, que el día anterior yo había bordeado sin saber lo que escondía, y hacerlo con ayuda de un buen libro: El Pirineo abandonado, de Enrique Satué Oliván.

La recomendación del relojero de Jaca sería determinante para mi vida como escritor. Y ello porque, de una tacada, me descubrió un universo, el del Sobrepuerto, donde se escondía Ainielle, un libro maravilloso, el de Enrique Satué, y al propio autor de este, si bien aún tardaría un tiempo en conocerlo personalmente. Aunque aquel día yo iba leyendo su libro por el camino que sube de Oliván hacia Susín, entre el olor a madera de los pinos que cortaban unos aserradores de Ansó y las manchas de nieve que todavía quedaban por el camino. Cuando divisé Ainielle, yo ya sabía que ese sería el escenario de mi novela y que esta, por fin, había encontrado su sitio”.

Aquí podeu veure el documental de Crónicas: "Ainielle tiene memoria". Una crònica del despoblament rural i de la pèrdua d'un món.

“Ainielle existe. En el año 1970 quedó completamente abandonado, pero sus casas aún resisten, pudriéndose en silencio, en medio del olvido y de la nieve, en las montañas del Pirineo de Huesca que llaman Sobrepuerto. Todos los personajes de este libro, sin embargo, son pura fantasía de su autor, aunque (sin él saberlo) bien pudieran ser los verdaderos” (1)

- (1) Julio Llamazares, La lluvia amarilla. Barcelona: Seix Barral, 2003, pàg. 8

Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro

Fa unes setmanes vaig anar a la 22 de compres. Mires, t’encantes, i tot d’una ve un desconegut i et parla directament de llibres. Així m’han arribat llibres com Amkul·lel, el nen ful o Mientras cenan con nosotros lo amigos. L’altre dia el desconegut va ser generós i, entre d’altres lectures, em va recomanar la poesia de Ponç Pons i aquestes Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro.

Ribeyro, que té gust nostàlgic de vi atlàntic, ha estat una sorpresa. Què són aquestes proses? Ell mateix ens diu que són textos que no tenen un territori literari propi i que per això els va aplegar sota aquest títol. No són contes ni poemes en prosa, no són escrits d’un diari personal ni textos aforístics; podríem dir que tenen una mica de tot. I de seguida vaig recordar l'accepció de Cristóbal Serra i el seu llibre Nótulas, “La nótula se toca con la nota y linda con el aforismo (...), pretende ser típicamente literaria y veladamente expresiva”.

Això són els 200 textos curts de Ribeyro, uns fragments literaris molt bells on trobem expressades emocions diverses davant la vida i la literatura, sobre les seves pròpies experiències personals, sobre el que veuen els seus ulls. La visió de les coses és malenconiosa, sovint trista, però hi ha també espai per al sentit de l’humor i l'esperança. És d’aquells llibres que es llegeixen a poc a poc, assaborint-lo, i que t’agrada tenir per tornar-hi.

Deixo que l’atzar triï per vosaltres uns tasts de Ribeyro:

99. “Durante muchos años, por un error del editor, que se había equivocado en el retrato de la contratapa, leí obras de Balzac pensando que tenía el rostro de Amiel, es decir, un rostro alargado, magro, elegante, enfermizo y metafísico. Sólo cuando más tarde descubrí el verdadero rostro de Balzac su obra para mí cambió de sentido y se me iluminó. Cada escritor tiene la cara de su obra. Así me divierto a veces pensando cómo leería las obras de Víctor Hugo si tuviera la cara de Baudelaire i las de Vallejo si se hubiera parecido a Neruda. Pero es evidente que Vallejo no hubiera escrito los Poemas humanos si hubiera tenido al cara de Neruda”.

107. “Marcado al rojo vivo por un mal zodiacal, agobiado por cuentas vencidas e invencibles, privado de toda gracia creadora, sintiendo que de hora en hora caen sobre mí las paletadas de mi propio sepelio, enclaustrado por ello mismo en casa en esta tarde benemérita, me deleito sin embargo en mi encierro y tomo de aquí y de allá el zumo de las cosas, la frase de un libro, la línea de un grabado, la cadencia de una melodía, el aroma de una copa, la silueta de una idea que asoma, refulge y desaparece, diciéndome que no hay nada más duradero que el instante perfecto”

119. “Momentos de absoluta soledad, en los cuales nos damos cuenta de que no somos más que un punto de vista, una mirada. Nuestro ser nos ha abandonado y en vano corremos tras él, tratando de retenerlo por el faldón de la levita.”

I de Ribeyro a dos escriptors mallorquins solitaris i estranys que tenen dos llibres cosins d’aquestes proses; fragments literaris que ens sacsegen per dins i ens omplen de sensacions. Extraordinaris, també, i dels quals hauré de parlar algun dia. Les esmentades Nótulas de Cristóbal Serra i Rudiments de saviesa de Miquel Bauçà. I els anomeno i recordo la nota de Ribeyro, veritablement, cada escriptor té la cara de la seva obra?

- Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas (completas), 3ª ed. Barcelona: Tusquets, 1986, pàg, 106, 112, 121.

"No volveré a ser joven" de Jaime Gil de Biedma

"Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,

es el único argumento de la obra"

Aquest és el poema que ha triat l'Emília per compartir amb el grup de lectura. Va ser publicat dins Poemas póstumos l'any 1968. Veritablement un poema impressionant, del qual Gil de Biedma va dir: "Para mi gusto, es el mejor que he escrito en mi vida". I d'acompanyament, és clar, la versió que en va fer Loquillo. Poesia i música per un dissabte com avui, quiet i amb pluja fina.

- Jaime Gil de Biedma, "No volveré a ser joven", Las palabras del verbo. Barcelona: Lumen, 2002, pàg. 164.

El libro de los libros de Quint Buchholz

Al pròleg se’ns explica la història d’aquest llibre tan bonic. L’any 1996 l’editor Michael Krüger va distribuir 46 dibuixos de l’il·lustrador alemany Quint Buchholz a 46 escriptors, entre els quals podem destacar W.G. Sebald, George Steiner, Amos Oz, John Berger, David Grossman, Antonio Tabucchi, Susan Sontag... En el llistat hi trobem nou escriptors espanyols. Els dibuixos tenien com a tema comú el llibre i els escriptors van escriure allò que els suggeria la làmina.

Més enllà dels textos, el que destaca de l'obra són les il·lustracions, poètiques i oníriques, amb llibres que podem travessar, que ens fan volar, que trobem al mig del camí, sota la lluna, piles immenses de lectures... Tot i que Buchholz representa la realitat quasi d’una forma fotogràfica ho fa deixant espai per a la màgia i els matisos insòlits. Una mena de realisme màgic que ens desperta la imaginació i que ja vam trobar en el seu àlbum El coleccionista de momentos. En la seva web trobareu alguns dels dibuixos que formen part del llibre. Són preciosos.

I perquè també volia parlar d'Ana María Matute, que acaba de rebre un Cervantes molt merescut, copio el començament del text que va escriure inspirant-se en aquest dibuix:

"Ahora, cuando he contemplado mi ausencia, sobrevolando y alejándome, como globo errante, de todo aquello que fui, de todo aquello que creía -o quizá sabía- lo más hondo y verdadero de mi vida.
Ahora, ahí está una silla sin nadie, apoyada en el borde de una mesa sin mí. Es el gesto de una infinita desolación, de un espacio vaciado de su contenido natural, como ese vaso boca abajo, negándose a recibir, a contener, a calmar una sed..." (1)

(1) Ana María Matute, "La propia ausencia", dins: Quint Buchholz, El libro de los libros: historias sobre imágenes. Barcelona: Lumen, 1998, pàg. 24.

El bon soldat de Ford Madox Ford

“Pel que fa als començaments, el millor, per a mi, és el d’El bon soldat, de Ford Madox Ford: «Aquesta és la història més trista que he sentit mai». Dotzenes de vegades, el dec haver llegit, i continua deixant-me petrificat. Ford Madox Ford va ser un dels més grans” (1)

Això ens ho explica Firmin, la rata lectora de Sam Savage, i no podem deixar de donar-li la raó. Aquesta primera frase del llibre és una obertura que ens fa parar l’atenció. La primera idea de l’autor era titular el llibre “La història més trista”, la va canviar jugant amb l'editor i així va quedar; sempre se'n va penedir. El títol es complementa amb dos subtítols: “història d’una passió” i "Beati Immaculati" (benaurats els homes de conducta íntegra, Salm 119). Ja ens podem fer una idea: una història passional trista on hi ha en joc principis morals.

El llibre ens parla de la vida sentimental de dues parelles de principis de segle, una anglesa i l’altra nord-americana, que al llarg de nous anys coincideixen en un balneari d’Alemanya i en altres llocs d'Europa i mantenen una bona amistat. Són gent benestant, amants de les bones maneres, matrimonis "perfectes" que al darrere de la seva vida convencional extremadament correcta, amaguen mentides i infidelitats.

Un tema recurrent que podem trobar en molts altres llibres: les falses aparences, les turbulències de les passions, les catàstrofes emocionals que acaben de manera tràgica... però aquest llibre, tan estimat per autors com J.M. Coetzee i Julian Barnes, té alguna cosa molt especial i desconcertant. És la veu del narrador, la manera en què ens parla. Així comença:

"Ésta es la historia más triste que jamás he oído. Habíamos tratado a los Ashburnham durante nueve temporadas en la ciudad de Nauheim con gran intimidad... O, más bien, habíamos mantenido con ellos unas relaciones tan flexibles y tan cómodas y sin embargo tan íntimas como las de un guante de buena calidad con la mano que protege. Mi mujer y yo conocíamos al capitán Ashburnham y a su señora todo lo bien que es posible conocer a alguien, pero, por otra parte, no sabíamos nada en absoluto acerca de ellos..." (2)

I així seguirà, amb el mateix to oscilant i dubtós, al llarg de tota la novel·la. John Dowle, que és qui ens explica la història, és partícip d’ella, és el marit americà enganyat que no s'entera de res o que no es vol enterar. Veritablement sembla que no sabia absolutament res ni de la parella americana ni de la seva pròpia dona. I se'ns presenta com una persona ingènua, confosa... que pot despertar certa simpatia però de seguida ens adonem que la cosa és més complexa: no ens deia com enganyen les aparences? Doncs, això. Dowle és un dels exemples més característics de narrador no fiable. Ens porta d'aquí cap allà, trenca l'evolució dels esdeveniments, ara cap endavant ara cap enrere, canvia constantment les seves impressions i els seus judicis, es contradiu... Vaja, que no poden refiar-nos. I nosaltres haurem de prendre partit i intuir més enllà de les seves impressions. Sabrem algunes coses d' Edward, l'oficial anglès, apassionat i infidel; de la seva dona Leonora, orgullosa, freda; de Florence, l'esposa adúltera i volàtil de John. Però segurament a qui acabem coneixent millor és a ell, al pobre narrador, conformista i gèlid, també.

La història, ja ho sabem des del principi, és trista. Els apassionats acaben tots tràgicament; els més freds sembla que es mantenen. John no guanya res, Leonora semblaria que sí... Però, com pot ser una vida, si el cor no batega?

(1) Sam Savage, Firmin. Barcelona: Columna, 2009, pàg. 11
(2) Ford Madox Ford. El buen soldado. Barcelona; Círculo de lectores, 2003, pàg. 55

Llegir d'amagat

“Autodidacta, sin libros, sin formación más allá de los años de escuela, pocos, incomprendido, durante mucho tiempo tuvo que leer a escondidas, de noche, libros que le prestaban o que sacaba de la biblioteca pública, y que debía ocultar a los ojos de su padre que, iracundo, se los arrebataba de las manos, mientras le daba dolorosos coscorrones. Tantos, tan persistentes, que, ya de adulto, achacó sus continuas migrañas a aquellos golpes en la cabeza” (1)

Ell, Miguel Hernández (1910-1942), que va ser perit en llunes, que ens fa sentir la poesia com un llamp que no cessa, que va cantar a les absències i a l'amor, al vent del poble, al patiment de l'home.

Nosaltres, afortunadament, no hem de llegir d’amagat. Per recordar-lo triem una de les seves poesies: “Canción última” (2) inclosa en El hombre acecha, llibre escrit al final de la Guerra Civil on expressa el seu profund abatiment pel cruel desenllaç de la guerra. El llibre acaba amb aquesta cançó on el poeta reclama que no li treguin, però, l’esperança.

Canción última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su inmensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

- (1) Jesús Marchamalo, “La pasión del inocente”, M100guel : 1910-2010, 100 años Miguel Hernández. Madrid: Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, DL 2010, pàg. 16-17
- (2) Miguel Hernández, El hombre acecha; Cancionero y romancero de ausencias. Madrid: Cátedra, 1998, pàg. 159-160

Francesc Serés a la Biblioteca

Divendres passat el nostre grup de lectura va ser afortunat. Ens va acompanyar Francesc Serés per comentar-nos el seus Contes russos. Un plaer llegir la seva obra, un plaer sentir-lo parlar. Ens va despertar les ganes de continuar llegint els seus llibres i ens va regalar una llista llarga de recomanacions, de bones lectures.

Contes russos és un joc de ficcions. Hi trobem una antologia de vint-i-un relats de cinc escriptors russos, rellevants i representatius de la literatura russa contemporània, però inventats. Des de la primera pàgina et creus plenament el joc i aquesta és la gràcia i la mestria. Ets trobes amb cinc estils literaris i cinc esperits ben diferenciats que es fan reals.

Els personatges de tots els contes representen una vida quotidiana silenciosa i trista. Són gent corrent que calla i accepta un destí condicionat i impossat des de fora. No hi ha rebeldia per l'amor trist, com l'home que accepta el matrimoni de conveniència de la seva estimada; ni per l'abandonament, com l'astronauta que ha quedat perdut en l'espai o un espia del qual s'han oblidat; ni pel fracàs de les utopies, com el pobre revolucionari que torna a casa i veu que res ha canviat; tampoc davant el control absurd de l'estat, les terribles seves persecucions i purgues... Acabes el llibre i no pots evitar tenir una sensació amarga per aquest silenci imposat i per certes circumstàncies que no han variat gaire al llarg de tot un segle d'història i canvis revolucionaris.

Francesc Serés ens va explicar que li agrada experimentar, fer coses noves, i així, després del que havia escrit darrerament, va començar a fer provatures recreant estils i històries. El procés d'escriptura i revisió dels contes ha estat llarg. Rússia li va oferir un eix vertebrador, una manera de compactar contes diversos, que van acabar sent ben russos però que alhora tracten temes universals. I sí, és curiós com llevat la contextualització claríssima, tens la sensació que el que passa no és gaire lluny.

L'escriptor va començar i acabar la xerrada parlant-nos de literatura. Primer ens va explicar com molts dels contes estan inspirats en obres que el fascinen. Així “La penyora” és un homenatge a Lolita de Nabokov; “La pagesa i el mecànic” s’inspira en el conte de Salinger “A Esmé, amb amor i abjecció”; “La resurrecció de les ànimes” és un tribut a Les ànimes mortes de Gogol i al darrere d’ “Enciclopèdia russa” hi ha una picada d'ull al Nas de Gogol.

Després ens va citar autors que llegeix, que li agraden especialment. Clàssics russos com Pushkin, Thèkhov, Tolstoi… amb la recomanació concreta dels llibres Cor de gos i El mestre i Margarida de Bulgakov. També noms com Clarice Lispector, Elisabeth Bishop, Truman Capote, John Steinbeck, Richard Ford, Mercè Rodoreda o Cristina Fernández Cubas... I uns quants títols més: Nou contes de J.D. Salinger, que no es cansa mai de recomanar; Delito por bailar el chachachá de Guillermo Cabrera Infante; Una novel·la russa d'Emmanuel Carrère...

Tenim, doncs, molt per llegir i rellegir. Començant per l'obra de Francesc Serés, un escriptor de qualitat i, també s'ha de dir, amb molt d'encant personal.

alfaBet de Josep Palàcios

"Jo només seria jo, o jo seria vertaderament jo, si hagués llegit tots els llibres, i sobretot els que no parlen de mi”.
Josep Palàcios (1)

La primera vegada que vaig sentir anomenar l’escriptor va ser a l’editor Xavier Folch. Va esmentar dos noms desconeguts per mi llavors: Miquel Bauçà i Josep Palàcios. Vaig llegir alfaBet de Josep Palàcios amb moltes dificultats i vaig sentir-me plenament torbada per unes històries tan intenses com estranyes.

Vaig retrobar-lo uns anys després dins del llibre de Manuel Baixauli L’home manuscrit on figura precisament com a “l’Escriptor”. Em va fer rellegir alfaBet. Baixauli ha estat un extraordinari difusor d'aquest llibre gairebé secret. I ara hi torno; busco concretament els relats que em vam inquietar més, que encara m'alteren només de recordar-los.

Josep Palàcios (Sueca, 1938) és un escriptor expressament invisible. En trobareu molt poques referències perquè fuig de la vida literària pública i tindreu dificultats en trobar els seus llibres perquè, llevat la versió d’alfaBet en Empúries, estan publicats per editorials no comercials, amb molt poca difusió. Sovint oculta el seu nom i signa els seus escrits amb una abreviatura. El seu darrer llibre Un nu ha estat publicat fa uns mesos per la Universitat de València sota l’autoria de Josep P. Aquí trobareu una de les poques entrevistes que li han fet on es defineix com a escriptor d’un sol llibre i on ens mostra el seu tarannà perfeccionista i meticulós.

Bona part de la seva obra està realitzada en col·laboració amb el pintor Manuel Boix. És una obra impressionant, feta i editada amb una cura extraordinària. Palàcios ha escrit poesia, assaig, narrativa i també destaca la seva tasca com a traductor. Va ser amic i col·laborador de Joan Fuster, que el va designar el seu hereu. El llibre més conegut de Palàcios és aquest alfaBet, editat el 1989 per Empúries, gràcies al bon saber fer de l’editor i a la complicitat aconseguida entre tots dos. Així ens ho fa entreveure el colofó:

“L’editor, que és qui vol tenir l’última paraula, em diu: «Encara que no tenim costum de posar-ne, redacta tu també el colofó, perquè no quede cap fil solt ni hi haja dubte que el llibre s’ha acabat». El redacte: «Acabada de fer aquesta segona versió d’Alfabet –alfaBet, doncs–, la vigília del 20 de març de 1989, començament de l’any 52 de l’Era Definitiva, en el qual n’emprenc la tercera» (2)

El llibre és una nova versió d’Alfabet que havia estat editada per l’Ajuntament d’Alcúdia dos anys abans amb la coautoria de Manuel Boix. Allà els relats s’acompanyen i complementen amb l’obra gràfica. No he pogut tenir-la mai a les mans però he llegit que es tracta d’una obra molt bella, amb un efecte tipogràfic colpidor. Amb Empúries Palàcios fa una aventura editorial i reescriu els relats per adaptar-los a la nova forma, sense les reproduccions de Boix.

Què ens ofereix Palàcios sortint una mica de la invisibilitat? Hi trobem 26 relats, encapçalats per cada lletra de l'alfabet, seguits de tres relats més com a esvaïments. Són narracions curtes, d’unes quatre o cinc pàgines, críptiques i trasbalsadores. Sovint s’han de rellegir donada la seva complexitat. L’efecte de la lectura és immediat, però cal tornar-hi, reflexionar, i deixar-se impressionar per l’art literari. El llibre es tanca amb una mena d’apèndix on l’autor ens dóna notes i pautes que ens ajuden a comprendre què volia explicar o que ens ho embolica tot encara més. Per fer-vos una idea, l'enunciat del post-scriptum “(...) en dens negre bodonià, per a cloure simètricament el llibre i impedir que en surta un sol raig de llum que il·lumine els altres”.

De l'“A” a la “Z”, Palàcios jugar a dissenyar un alfabet i tracta temàtiques diverses: la bellesa, la figura del doble, l’honor, la literatura, la tendresa, la voracitat... No hi trobareu gaire dolçor, la majoria de les històries són devastadores; algunes estrambòtiques i sarcàstiques; totes elles provocadores i sorprenents. No hi ha lloc per a la indiferència; l'impacte emocional, per la forma i pel fons, està assegurat.

1) Citat a: Joan Fuster, viciós de la lectura. València: Universitat de València, 2005, pàg. 11
2) Josep Palàcios, alfaBet. Barcelona: Empúries, 1989

Breu antologia de la literatura universal II

Els llibres que s'amaguen dins la "Breve antología de la literatura universal" de Luis Landero

1 - Canta, oh diosa, no sólo la cólera de Aquiles: La Ilíada d’Homer
2 - [Sino] cómo al principio creó Dios los cielos y la tierra: El Gènesi
3 - [Y cómo luego] durante más de mil noches: Les mil i una nits
4 - Alguien contó la historia abreviada del hombre: De la brevetat de la vida de Sèneca
5 - [Y así supimos que] a mitad del andar de la vida: La divina comèdia de Dante
6 - Uno despertó una mañana convertido en un enorme insecto: La metamorfosi de Kafka
7 - Otro probó una magdalena y recuperó de golpe el paraíso de la infancia: A la recerca del temps perdut de Proust
8 - Otro dudó ante la calavera: Hamlet de Shapespeare
9 - Otro se proclamó melibeo: La Celestina de Fernando de Rojas
10 - Otro lloró las prendas mal halladas: Soneto X de Garcilaso de la Vega
11 - Otro quedó ciego tras las nupcias: Edip de Sòfocles
12 - Otro soñó despierto: La vida es sueño de Calderón de la Barca
13 - Otro nació y murió en un lugar de cuyo nombre no me acuerdo: Don Quijote de la Mancha de Cervantes
14 - [Y canta, oh diosa,] con tu canto general: Canto general de Neruda
15 - A la ballena blanca: Moby Dick de Melville
16 - A la noche oscura: Noche oscura de San Juan de la Cruz
17 - Al arpa en el rincón: Rima VII de Bécquer
18 - A los cráneos privilegiados: Luces de bohemia de Valle Inclán
19 - Al olmo seco: A un olmo seco d’Antonio Machado
20 - A la dulce Rita de los Andes: Idilio muerto de César Vallejo
21 - A las ilusiones perdidas: Les il·lusions perdudes de Balzac
22 - Y al verde viento: Romance sonámbulo de García Lorca
23 - Y a las sirenas : L’Odissea d’Homer
24 - Y a mí mismo: Cant de mi mateix de Walt Whitman

Breu antologia de la literatura universal

“Canta, oh diosa, no sólo la cólera de Aquiles sino cómo al principio creó Dios los cielos y la tierra y cómo luego, durante más de mil noches, alguien contó la historia abreviada del hombre, y así supimos que a mitad del andar de la vida, uno despertó una mañana convertido en un enorme insecto, otro probó una magdalena y recuperó de golpe el paraíso de la infancia, otro dudó ante la calavera, otro se proclamó melibeo, otro lloró las prendas mal halladas, otro quedó ciego tras las nupcias, otro soñó despierto y otro nació y murió en un lugar de cuyo nombre no me acuerdo. Y canta, oh diosa, con tu canto general, a la ballena blanca, a la noche oscura, al arpa en el rincón, a los cráneos privilegiados, al olmo seco, a la dulce Rita de los Andes, a las ilusiones perdidas, y al verde viento y a las sirenas y a mí mismo”

Aquest conte de Luis Landero “Breve antología de la literatura universal” ens convida a jugar amb la literatura. S'hi amaguen fins a 24 títols. Els sabem trobar tots?

D'amor i de llibres

"(...) Vaig trobar un d’aquells llibres que m’alteren el cor i em tornen l’alegria de viure. En acabar-lo, em va assaltar una altra vegada el desig que sempre sent en casos semblants: telefonar als amics, eixir a cridar enmig del carrer, proclamar-ho arreu del món. Dir a la gent que no poden seguir vivint sense llegir un llibre així, hi ha massa bellesa per a ignorar-lo.”

El llibre de l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor, va obtenir l’any 2008 el Premi nacional de literatura juvenil. Aquest llibre, deliciosament editat per Bromera en L’eclèctica, és un recull de relats per a lectors de totes les edats sobre la importància de l’amor i la importància de la lectura en les nostres vides, perquè com el mateix autor ens explica, hi ha un homenatge explícit a alguns dels llibres que més s’ha estimat i dels quals ens ofereix deliciosos fragments. Alguns dels autors citats són José Ángel Valente, Xesús Valcárcel, Pablo Neruda, Yeats, Manuel Rivas, Paul Auster...

En les 10 històries d’amor trobareu sentiments secrets que mai no es van arribar a expressar; amors impossibles que no van poder ser; el gran amor que encara no s’ha trobat; nostàlgia i esperança d’amor... I envoltant-t’ho tot el poder de la literatura. El llibre comença amb “Un radiant silenci”, el relat d’un llibreter que pretén enamorar Sara amb fragments de poemes d’amor i acaba amb “Un riu de paraules”, en un barri inundat de començaments magnífics, temptant-nos a llegir. Ben a prop també ho teniu això: Inicis memorables a Espai de Llibres.

I com tinc esperit atlàntic, recomanar-vos de veure avui (que sempre dóna gust de veure i de sentir) Manuel Rivas a L’hora del lector.

I d'acompanyameny, la mítica "Negra sombra" de Rosalía. Interpretada per Luz Casal i Carlos Núñez.

- Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor. València: Bromera, 2008, pàg. 167-168

Com es conserven els records

Al llarg de tot l’any hem sentit parlar molt de records. El Me’n recordo de Joe Brainard ha precipitat un allau de reminiscències en articles, blocs i converses personals. Avui no parlarem de records concrets sinó de les diferents maneres de conservar-los.

Ella va perdre fa uns dies part de la seva memòria escrita, la més secreta. Allà hi guardava sentiments, confidències, trobades... tot de manera poc convencional, diaris personals que no eren diaris ni mensuals, cartes que no havia enviat mai, frasses significatives, esborranys, caòtics records... No necessitava mirar aquest arxiu secret però li agradava saber que allà ho tenia, per si de cas. Jo de seguida vaig pensar en el conte de Cortázar i en si ella era més aviat "fama" o més aviat "cronopio". Un aspecte molt important per considerar l'abast de la pèrdua.

“Conservación de los recuerdos.

Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".

Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras que en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempres de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio”

Us recomano llegir o rellegir Cortázar i avui, pel tema, Historias de cronopios y de famas que, personalment, porta corredisses de records vius d'un pis d'estudiants a Cerdanyola. Són, ben segur, dels contes més divertits i irònics que he llegit. En la primera part del llibre trobareu les instruccions per aprendre a fer les coses bé com, per exemple, plorar o donar corda a un rellotge, que sempre són importants; en la segona i tercera part, tot un seguit d’ocupacions i conductes estranyes, tant com les nostres; i, per últim, les vivències de "famas", "cronopios" i "esperanzas". Sentiu Cortázar parlant dels seus éssers fantàstics.

- Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas, 2a ed. Madrid: Santillana, 2002, pàg. 115

Francesc Serés

El proper 5 de novembre, Francesc Serés ens comentarà el seu llibre Contes russos, en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.

De Francesc Serés (Saidí -Baix Cinca-, 1972) n’hem sentit parlar molt i sempre bé. L’originalitat dels temes que tracta, el domini excel·lent de la tècnica literària, fan que estigui considerat com un dels més prestigiosos escriptors catalans contemporanis. Des d’aquí us convidem, decididament, a llegir-lo.

Serés és autor de les novel·les Els ventres de la terra, L'arbre sense tronc i Una llengua de plom, aplegades posteriorment com a trilogia en De fems i de marbres i on es tracta sobre la desaparició de la vida rural. Després ha escrit el llibres de contes La força de la gravetat, La matèria primera i Contes russos, el seu darrer llibre publicat. Ha escrit també l'obra de teatre Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig i ara mateix s'està representant la seva comèdia No som res.

Feu una ullada a la seva web llegiu alguna de les seves narracions i mireu les fotografies; assabenteu-vos a Lletra de qui és i per què escriu; mireu l'entrevista que li van fer fa uns mesos a L'hora del lector; busqueu comentaris de la seva obra, com les del bloc Llunàtic (aquí, aquí i aquí), de Toni Sala, Riell Bulevard... Sentireu aquesta excel·lència que us comentava.

Com entrant per als Contes russos, el que ens explica ell mateix en la introducció d'aquesta antologia de jocs de ficcions: vint-i-un contes escrits per cinc imaginaris escriptors russos del s. XX.

“Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot, la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus… I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats...”

- Francesc Serés, Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010, pàg. 11.

Les cartes d'amor de Fernando Pessoa II

Gràcies a l'Esther, aquí teniu la cançó de Roberto Vecchioni sobre les cartes d'amor de Fernando Pessoa.

Le lettere d'amore
Fernando Pessoa chiuse gli occhiali
e si addormentò
e quelli che scrivevano per lui
lo lasciarono solo
finalmente solo...

Così la pioggia obliqua di Lisbona
lo abbandonò
e finalmente la finì di fingere fogli
di fare male ai fogli...

E la finì di mascherarsi dietro tanti nomi,
dimenticando Ophelia
per cercare un senso che non c'è
e alla fine chiederle:
scusa se ho lasciato le tue mani,
ma io dovevo solo scrivere, scriveree
scrivere di me..."

E le lettere d'amore,
le lettere d'amore
fanno solo ridere.
Le lettere d'amore
non sarebbero d'amore
se non facessero ridere.
Anch'io scrivevo un tempo lettere d'amore
anch'io facevo ridere;
le lettere d'amore, quando c'è l'amore,
per forza fanno ridere.

E costruì
un delirante universo senza amore,
dove tutte le cose
hanno stanchezza di esisteree
spalancato dolore.

Ma gli sfuggì che il senso delle stelle
non è quello di un uomo,
e si rivide nella pena di quel brillare inutile,
di quel brillare lontano...

E capì tardi che dentro
quel negozio di tabaccheria
c'era più vita di quanta ce ne fosse
in tutta la sua poesia;
e che invece di continuare a tormentarsi
con un mondo assurdo
basterebbe toccare il corpo di una donna,
rispondere a uno sguardo...

E scrivere d'amore,
e scrivere d'amore,
anche se si fa ridere;
anche quando la guardi,
anche mentre la perdi
quello che conta è scrivere.
E non aver paura
non aver mai paura
di essere ridicoli;
solo chi non ha scritto mai
lettere d'amore
fa veramente ridere.

Le lettere d'amore,
le lettere d'amore,
di un amore invisibile;
le lettere d'amore
che avevo cominciato
magari senza accorgermi;
le lettere d'amore
che avevo immaginato,
ma mi facevan ridere
magari fossi in tempo
se avessi ancora il tempo
per potertele scrivere...

I també la versió que ha fet Joan Isaac.

Les cartes d'amor de Fernando Pessoa

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor
com les altres,
ridícules.

Però, a la fi,
només aquells que no han escrit mai
cartes d’amor
són els que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules

La veritat és que avui
són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són, naturalment,
ridícules)

Álvaro de Campos, 1935 (heterònim de Fernando Pessoa)

--------------------------------------------------------------

Avui iniciem una nova actvitat al grup de lectura de la Biblioteca: Compartim poesia. Cada mes un dels components del grup triarà una poesia perquè sigui llegida i comentada en la nostra trobada mensual. La primera ha estat escollida per en Jaume i ens parla sobre les cartes d'amor. Nosaltres, com a complement, us convidem a llegir el llibre Cartas a Ophélia de Fernando Pessoa.

Libros del Zorro Rojo recopila, en Cartas a Ophélia, les 48 cartes que Pessoa va escriure a Ophélia Queiroz. Hi trobem també una selecció de poesies, la darrera, és clar: “Totes les cartes d’amor són ridícules”. Segons els seus biògrafs aquesta és l’única relació amorosa que es coneix de l’escriptor portuguès. Ell tenia 32 anys, ella 19, i van viure una història essencialment epistolar. Les seves trobades van ser breus, secretes i castes. “Mi querido y pequeño bebé”, “Querida Ninhina pequeña”, “Víbora”, “Terrible bebé”... en aquests termes encapçala les cartes a la seva estimada, ens les quals trobem declaracions deliciosament ridícules. Una primera lectura ens fa pensar en una història pueril, més escrita que viscuda, però de seguida sentim alguna cosa profundament torbadora i desconcertant: la personalitat complexa i múltiple de Pessoa, el seu desassossec i la seva incapacitat per entregar-se a l’amor. Com diu Tabucchi en el pròleg del llibre “Pessoa escogió la literatura simplemente porque no podía escoger el amor”.

“(...) Alcancé la edad en que se tiene pleno dominio de las cualidades propias, y la inteligencia ha adquirido la fuerza y la destreza de que puede disponer. Es pues el momento de realizar mi obra literaria, completando unas cosas, reuniendo o escribiendo otras que están por ser escritas. Para realizar esa obra necesito tranquilidad y cierta soledad (...) Me gusta mucho –pero mucho- Opelinha. Aprecio mucho -muchísimo- su índole y su carácter. De casarme, sólo lo haría con usted. Queda por saber si el matrimonio, el hogar (o como quieran llamarlo) son cosas compatibles con mi vida interior. Lo dudo. Por ahora, quiero organizar a la brevedad esa vida interior y mi trabajo (...) Adiós, Ophelinha. Duerma y no pierda gramos Su muy devoto, Fernando”.

(29/9/1929)

- Fernando Pessoa, Cartas a Ophélia. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2010, pàg. 108-109

Recordant Walter Benjamin

Fa 70 anys va morir tràgicament a Portbou Walter Benjamin, un dels pensadors alemanys més rellevants del s. XX.

Jueu i marxista va ser perseguit des de l’arribada al poder del nazisme i va haver de treballar gairebé de forma clandestina i refugiant-se en altres països. Es va exiliar definitivament a França i, després de l’ocupació alemanya del país, va intentar passar a Espanya per marxar cap a Estats Units. Va arribar a Portbou el 25 de setembre de 1940, després de set anys d’exili. Les autoritats franquistes li neguen l’entrada i rep l’amenaça de ser deportat a França. La mateixa nit comença a agonitzar. Tothom parla d’un suïcidi tot i que el certificat de defunció registra la seva mort com a natural. Hi ha teories que parlen també d'un possible assassinat.

Susan Sontag ens va oferir un esplèndid retrat de la seva persona i de la seva obra.

“(…) Benjamin era lo que los franceses llaman un triste. En su juventud parecía marcado por “una profunda tristeza”, escribió Scholem. Se consideraba a sí mismo un melancólico, desdeñando las modernas etiquetas psicológicas e invocando la tradicional etiqueta astrológica: “Yo vine al mundo bajo el signo de Saturno: el astro de revolución más lenta, el planeta de las desviaciones y demoras...” (…) Benjamin se proyectaba a sí mismo, su temperamento, en todos sus grandes temas, y su temperamento determinaba lo que elegía para escribir. Era este temperamento lo que veía en los temas, como las obras barrocas del siglo XVII (que dramatizan distintas facetas de la “acedía saturnina”) y en los escritores sobre cuya obra escribió él más brillantemente: Baudelaire, Proust, Kafka., Karl Kraus. Hasta en Goethe encontró el elemento saturnino. Pues, pese a la polémica en su gran ensayo (aún no traducido al inglés) sobre Las afinidades electivas de Goethe, en contra de interpretar la obra de un escritor por su vida, sí hizo un uso selectivo de la vida en sus más profundas meditaciones sobre textos: información que revelaba al melancólico, al solitario. (Así, describe la “soledad de Proust, que hace que el mundo se encoja dentro de su vórtice” explica cómo Kafka, al igual que Klee, era “esencialmente solitario”; cita el horror de Robert Walser al triunfo en la vida”). No es posible valerse de la vida para interpretar la obra. Pero si puede emplear la obra para interpretar la vida..."

Per apropar-nos a Walter Benjamin us recomanem un llibre deliciós: Infancia en Berlín hacia 1900. Són trenta-set relats breus, la majoria de tres o quatre pàgines, en les quals evoca, amb tendresa i intensitat, vivències i emocions de quan era petit. El "me'n recordo" amb exquisit talent literari i amb un rerefons profund que va molt més enllà de la narració de l'anècdota o de la nostàlgia de fets passats. En aquests relats hi trobem l'esperit d'una època i d'una vida, tal i com era sentida pel nen que va ser, i una mena de raó fantàstica i mítica de la realitat.

Benjamin va escriure aquests relats a principis dels anys trenta, quan ja era fora de Berlin. La realitat era dura i fosca, els temps estaven canviant, i l'home adult busca dins les experiències de la infantesa una mena de sentit que cal recuperar. Els relats són poètics i intensos, i els sentim com contes amb gust de fàbula, misteri i veritat.

Cada història rememora fets quotidians que, d'una manera o una altra, són viscuts com a impressionants: indrets de la ciutat, llocs de vacances, amagatalls de la casa i tresors que es tanquen dins els armaris, les primeres lectures i les lectures prohibides, experiències concretes amb la malaltia o la mort, històries fantàstiques..., totes aquelles imatges que, tal i com ens explica en el darrer relat, "el hombrecillo jorobado" havia vist i havia guardat en el record.

"(...) Pues nunca me ha gustado el día, por largo que fuera, como cuando la lluvia le peinaba lentamente durante horas y minutos con sus dientes finos y rudos. Obediente como una niña pequeña, yo agachaba la cabeza ante este peine gris. Y entonces lo contemplaba insaciablemente. Esperaba; pero no que cesara, sino al contrario, que cayera cada vez con mayor intensidad. Oía como golpeaba las ventanas, cómo fluía por los canalones y desaparecía con gargarismos por los tubos del desagüe. En esta lluvia saludable me sentía totalmente a salvo. El futuro se me aproximaba con un murmullo comparable a la nana que se canta junto a la cuna. Comprendí perfectamente que se crece en la lluvia..."

"El primer mueble que se abría obedeciendo a mi voluntad fue la cómoda (...) Tenía que abrirme camino hasta el rincón más recóndito; entonces daba com mis calcetines que estaban amontonados allí, enrollados y plegados según antiquísima costumbre, de forma que cada uno de los pares presentaba el aspecto de una pequeña bolsa. Para mí no había mayor placer que el meter mi mano lo más profundo posible en su interior; no sólo por el calor de la lana. Era la "tradición" la que, enrollada en su interior, tomaba siempre en mi mano y que me atraía de esta manera hacia la profundidad..."

(1) Susan Sontag, Bajo el signo de Saturno. Madrid: Edhasa, 1987
(2) Walter Benjamin, Infancia en Berlín hacia 1990. Madrid: Alfaguara, 1982, pàg. 56, 102

Sentir-se un monstre?

I penses en el que sent quan es mira i, sobretot, en el que sent quan els altres miren el seu cos. Molt sovint no expressa res, ho pateix i camufla la seva esquena desproporcionada i asimètrica. És el silenci. Fins que arriba el dia en què aconsegueix acceptar aquella columna i les deformitats que arrossega, petites o grotesques, i ja ho sent tot d'una altra manera. Així ens ho fa veure Laura Ferguson, representant de forma valenta i intensa les irregularitats del seu propi cos.

Ray Bradbury ha explicat que quan tenia tres anys va veure la seva primera pel·lícula, Nostra senyora de París; li va impressionar tant, que somiava en ser un geperut com Quasimodo. Víctor Hugo va crear el geperut més famós de la literatura, el campaner deforme que s’enamora de la bella Esmeralda i que mor abraçat al cadàver de l’estimada.

Quasinodo és un ser noble i sensible, res a veure amb Lymon, el geperut diabòlic i cruel de La Balada del cafè trist. La novel·la de Carson McCullers, una de les més commovedores històries que s’ha escrit mai, ens parla d’un triangle d’amors esperpèntics i impossibles. Al mig del triangle el trobem a ell, més grotesc encara per dins que per fora. La deformitat física com una representació de la perversitat de l'esperit. Aquesta representació ha estat ben usual en la narrativa oral i en la literatura.

Constant també és la reflexió sobre la desventura d'unes persones que sovint han estat objecte de burla i que senten una profunda soletat. Així, el narrador de Bartleby i companyia, que suporta amb resignació la seva gepa, és un ésser tan desolat com el conegut escrivent. Vila-Matas ens explica que va voler crear una contrafigura de Lichtenberg, científic i escriptor d’irònics aforismes, al qual qualificava fa uns dies com “el más agraciado de todos los jorobados de la historia”. També és un geperut solitari Miguel Castillejo, el protagonista d'Un hombre sin espíritu de Francisco Ayala, el qual, angoixat per la seva desgràcia física, busca consol en la lectura. Castillejo esmenta no casualment Pope, el poeta anglès del s. XVIII que va patir el Mal de Pott que va atrofiar i deformar el seu cos.

La literatura n’és plena de personatges amb columnes que es desvien. “El hombrecillo jorobado” de Walter Benjamin, El jorobado d’Arthur Conan Doyle, El jorobadito de Roberto Arlt, el conte que va explicar Sherezade sobre les aventures, després de mort, d’un gibós tan grotesc que servia d’antídot per a tota melancolia i molts altres. Però de tots ells, potser, el més impressionant sigui Bomarzo.

Mujica Lainez va novel·lar en Bomarzo un personatge real, el contrafet duc renaixentista Pier Francesco Orsini del s. XVI que va manar construir a Viterbo el parc dels monstres com a expressió de la seva solitud i dels seus turments. La novel·la ens transporta al renaixement italià però sobretot és un apropament intens a la personalitat complexa d'aquest home. Bomarzo, d'esperit sensible, és alhora un ésser amargat, condicionat per la seva deformitat física. Acomplexat i obsessionat per la bellesa viurà sempre una eterna soletat interior.

"Creo que ha llegado el momento de que aborde el tema que hasta ahora he eludido y que por principal debí tratar al comienzo de estas memorias. Me refiero al tema de mi físico. Lo revelaré en seguida, de un golpe, sin perífrasis, aunque me cueste, me duela hacerlo. Allá va: cuando nací, el Esculapio hogareño que tuvo a su cargo la tarea de facilitar mi ingreso en el mundo destacó una anomalía en mi espalda, provocada por la corvadura y desviación de mi columna vertebral hacia el lado izquierdo. Luego, al crecer y definirse mi cuerpo, se tuvo la certidumbre de que aquello era una giba, corcova, joroba, llámesela como se la quiera llamar -ya lo he dicho, ya lo he dicho-, deformación a la cual se sumó otra, en la pierna derecha, que me obligó a arrastrarla levemente (...). Quienes han escrito sobre mí, con áulica retórica, silenciaron esos defectos prudentemente. Si los detallo es porque ellos contribuyeron a explicar mi carácter y porque se trata de algo para mí esencialísimo ..."

Material sensible: Quin és el ideal de bellesa? No el creem i recreem constament nosaltres mateixos?

Lectures recomanades:
- Víctor Hugo, Nostra Senyora de París. Barcelona: Edicions 62, 2002
- Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987
- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2004
- Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos. Madrid: Cátedra, 2009
- Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Barcelona: Seix Barral, 2001, pàg. 28

De música: "Come as you are" de Nirvana. Kurt Cobain va patir d'escolisis.

"Misteriosament feliç" de Joan Margarit

Hi ha dies que necessites un llibre així, un recull de poesies que semblen escrites, avui, per a tu. La teva vida entra dins d'aquests poemes.

Hi trobes tot el que estàs sentint, la tristesa dels dolors i les pèrdues, però també allò que, malgrat tot, també et fa sentir "misteriosament feliç". Joan Margarit, com altres vegades, ens parla sincerament de la realitat, no ensucra ni idealitza els records, és conseqüent amb el patiment i la soletat, "Tot és quiet: ja sóc al fons de la tristesa", però alhora amb gran valentia va més enllà i ens explica també que podem trobar la calma que els desastres, quan ja han passat, ens deixen. Perquè, des de qualsevol condició i assumint els grans dolors de la realitat, podem aconseguir serenitat i alegria. El dolor no té perquè ser el contrari de la felicitat.

VERS LA TRISTESA
Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.
Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

EN UN PETIT PORT
El mar d'hivern, quan bufa tramuntana,
entra i colpeja amb força els pantalans.
Abandonat per barques i velers,
el port està envoltat pel tro de les onades.
Veient el mar entrant per la bocana,
fuetejant aquests amarradors,
sento la calma que els desastres,
quan ja han passat, ens deixen.
Feliç perquè la meva vida avui
és un petit i inútil port d'hivern,
m'alço el coll de l'abric, enfonso els punys
a les butxaques, ploro d'alegria
i el vent de cara em va assecant les llàgrimes.

- Joan Margarit, Misteriosament feliç. Barcelona: Proa, 2008, pàg. 2o i pàg. 25

"Sé todos los cuentos" de León Felipe

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan
con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos

León Felipe

Mendel el de los libros d'Stefan Zweig

Si parlem d’Stefan Zweig les primeres lectures que ens vénen al cap, segurament, són les famosíssimes Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda. A la nostra biblioteca sempre tenen molt bona acceptació, sobretot entre dones, tot s’ha de dir. L’obra de Zweig és molt extensa, però els llibres que, personalment, m’agraden més són la magnífica novel·la biogràfica Un món d’ahir i dos relats breus però molt intensos, Novel·la d’escacs i Mendel, el de los libros.

Avui us parlem d’aquest Mendel. El llibre és una delícia d’Acantilado, d’aquells que et vénen ganes d’acariciar i protegir; molt petit, breu i lleuger; són només 57 pàgines però plenes de sensacions.

La història comença quan l’any 1929 el narrador entra, per refugiar-se de la pluja, en el cafè Gluck de Viena. Quan és dins, de cop, se li desperta el record d’una persona extraordinària que va estar vinculada al cafè durant el primer quart del s. XX i el va convertir en un lloc de referència per als bibliòfils. Com pot haver oblidat Mendel, el del llibres? Ni ell mateix ho entén.

Durant 30 anys i sempre a la mateixa taula del cafè, del matí a la nit, allà trobàvem Mendel profundament concentrat, llegint catàlegs i llibres. Se’ns diu que aquest llibreter (sense llibreria) ho coneixia tot de l’univers del llibre i que era capaç de trobar-ho tot. Un fenomen bibliogràfic.

“Aquel personaje único estaba en la luna”, no sabia res del món ni li interessaven les persones. Des de la seva taula estava en contacte amb llibreries de tota Europa però vivia fora de la realitat i aquesta l’acabarà excloent. Què fa un jueu polonès d’origen rus, sense nacionalitat, a Viena, cartejant-se amb els països enemics? La situació política del moment no accepta a un personatge així; després, els canvis socioeconòmics, el progrés i la productivitat, l’acabaran excloent del tot, del cafè Gluck, del món i de la vida. No hi ha lloc per ell.

El narrador s’avergonyeix d’haver oblidat Mendel durant tant de temps i ens convida a no fer-ho amb aquestes precioses paraules:

"(...) Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido”.

La soledat i l'aïllament del món de Mendel ens recorda a Bartleby, l’escrivent; i la seva passió bibliogràfica a l’estimat Frank, el llibreter de vell de 84, Charing Croass Road. Tots tres, llibres inoblidables que us recomanem molt i molt.

- Mendel el de los libros. Barcelona: Acantilado, 2009, pàg. 57

Corazon tan blanco de Javier Marías

“No he querido saber pero he sabido...”, així comença la novel·la de Javier Marías, despertant-nos la curiositat des de la primera frase. Tot seguit el narrador ens parla d’una noia jove que acaba de tornar del seu viatge de noses i se suïcida amb un tret al cor. La història queda així, enunciada, i nosaltres no sabrem fins al final què va passar al cor blanc de Teresa. Abans se’ns hauran d’explicar altres coses.

El narrador és un traductor intèrpret, obsessionat en les paraules, que acaba de casar-se i se sent envaït per un seguit de mals pressentiments que necessita saber d’on vénen. Hi haurà la història de Teresa, també la conversa que sent a l’Havana entre la mulata Míriam i el seu amant Guillermo, els secrets del seu pare Ranz, que els té, segur, i li aconsella, just després del casament, que no expliqui els seus secrets a la dona...

En Corazón tan blanco hi ha molta acció, molta més que en altres obres de Javier Marías, les històries són molt atractives, els personatges són peculiars, però el protagonista absolut de la novel·la és el narrador que ens va explicant els diferents esdeveniments i els va entrelligant amb les seves reflexions i divagacions. El nexe de tot serà sempre la parla. D’una banda, el pànic a les paraules, com aquestes condicionen el futur, com poden tenir conseqüències nefastes; d’altra banda, la consideració que les paraules mai no corresponen del tot a la realitat i com deformen i tergiversen els fets.

Aquestes reflexions ocupen paràgrafs llargs i es van repetint, ampliant, en tota la novel·la. Això, que és habitual en la narrativa de l’escriptor, no agrada a tothom. Una lectora i amiga ens va comentar quant li molestava aquest narrador que no calla mai, que ho vol explicar tot, quan el que és més bonic és que de tant en tant calli i deixi alguna cosa per al lector; una altra lectora i amiga ens va explicar que el va trobar tan avorrit que el va abandonar sense cap mena de recança... Molt ens sembla que Marías és d’aquells autors que desperten passions. O agrada ( i molt) o no agrada (i gens). Demà, al nostre grup de lectura, hi haurà polèmica.

Nosaltres el defensarem perquè ens ha agradat la història, perquè hem entrat en el cap obsessiu del narrador, perquè és divertida la seva ironia (i la de l’autor) i sobretot perquè considerem que l'estil i la estructura de la novel·la són exquisides. Bona literatura.

I pels que no han tingut prou, el començament d'un altre Marías : “No debería uno contar nunca nada...”. Són les primeres paraules de Tu rostro mañana.

Javier Marías, Corazón tan blanco. Barcelona: Anagrama, 1997, pàg. 11

El lloro de Flaubert de Julian Barnes

Us recomanem aquest llibre per moltes raons. Perquè és divertit i sensible, està escrit d’una forma brillant, i us farà passar molt bones estones. Perquè ens interessa Flaubert i ens agrada com aquesta novel·la dóna la volta a tants de tòpics i prejudicis sobre l’escriptor solitari, esquerp i assassí del romanticisme. Perquè sentim debilitat per Emma Bovary, la lectora somiadora, la insatisfeta adúltera, la fracassada. I, també, perquè de seguida simpatitzem amb el narrador de la novel·la, el doctor Braithwaite, apassionat com Barnes de Flaubert, i tan necessitat de trobar certeses, veritats. No és casualitat que triï Flaubert. Com explicar, com conèixer, la veritat sobre una esposa infidel que decideix morir? La novel·la, la persecució de Flaubert, conclourà amb la seguretat que mai no podem conèixer del tot la realitat, només sabrem parcel·les de veritats, falses veritats. I, enmig, tot allò que desconeixem, sovint el més rellevant, la vida secreta.

Braithwaite comença el seu projecte sobre Flaubert buscant el lloro autèntic en què es va inspirar per escriure Un cor simple. La novel·la acaba amb el lloro. Pel camí, un munt de coses sobre Flaubert. Però no us imagineu una novel·la biogràfica ni una crítica literària; no, és la defensa acèrrima d’un lector que estima un escriptor i el desig de facilitar-nos una visió més veritable. Amb Braithwaite aprendrem com una cronologia pot ser diferent segons el punt de vista, que sempre, sempre, hi ha coses que se’ns escapen, que hi ha secrets, somnis impossibles, coses que no han arribat a ser. Hi trobarem altres maneres d’apropar-nos a l’escriptor, referències als animals de la seva vida, una recopilació d’ironies, la seva relació amb els trens, els seus amors, un diccionari de tòpics... Sensacional el capítol sobre els ulls, estranys i difícils, d’Emma Bovary i sobre les diferents maneres de llegir.

Només cap al final el doctor s’atreveix a escriure un “relat pur”, la història d’amor que ens ha estat insinuant des del principi, la història d’Ellen. D’ella no ens dóna tants detalls, té consciència que el que voldria saber és inaccessible. Potser llegint Madame Bovary entendrem alguna cosa. Què és l’amor? Com el viu l’altre? On rau la felicitat? Les preguntes de sempre i cap resposta única.

“Los libros dicen: ella hizo esto porque. La vida dice: ella hizo esto. En los libros las cosas quedan explicadas; en la vida, no. No me estraña que la gente prefiera los libros. Los libros le dan sentido a la vida. El único problema radica en que las vidas a las que dan sentido son las de otros, jamás a la del lector”

Braithwaite pensa que, ben segur, la Danse Macabre de Saint-Saëns hauria divertit Flaubert. A Bibliotossa, des del principi, hem pensat en aquesta cançó tan genial i perfecta com Madame Bovary.

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama, 2009, pàg. 204