Un dia com avui...

AVUI, 19 de novembre ... Un dia com avui, de fa cent dos anys, naixia JOAN SALES. El recordem amb el pròleg a la primera edició de l'extraordinària Incerta glòria.

"The uncertain glory of an april day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules—i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'incerta glòria— un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.

La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi"

Barcelona, desembre de 1956 

(Confessió de l'autor; pròleg a la 1a edició).

Un dia com avui...

 Un 13 de novembre de fa seixanta-dos anys, naixia MARIA-MERCÈ MARÇAL. Amb ella, avui, ens vestim d'alegria.

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."

Un dia com avui...

AVUI, 7 de novembre ... Un dia com avui, de fa cent un any, naixia ALBERT CAMUS. El recordem amb un fragment del Primer home, una novel·la extraordinària, que et commou des de la primera pàgina. La novel·la, inacabada, és un tornada a la seva infantessa i, especialment, la cerca del pare que no va conèixer.

"Tanmateix, el que havia provat de saber àvidament a través dels llibres i dels éssers, ara li semblava que aquell secret se les havia amb aquell mort, aquell pare petit, amb el que havia estat i havia esdevingut, i que ell mateix havia buscat ben lluny el que tenia ben a la vora en el temps i en la sang".

- Albert Camus, El primer home. Barcelona: Empúries, 1997, pàg. 28.

Un dia com avui...

AVUI, 10 d'octubre... 

Un dia com avui, de fa cent sis anys, naixia MERCÈ RODOREDA. La recordem amb un fragment de "Viatges i flors". 

“És noctàmbula. Quan els Sastres Amagats cusen la lluna a la falda de la nit, quan s’omple de vent la granota, quan va de cacera l’enganyapastors, la Flor Cerimoniosa es bada. De dies dorm. Té els pètals de gasa i de foc de magrana. Adorna. És flor per als rat-penats que la volten tenebrosos i càndids. Xafarders. Però tot i que per a ella la nit hagi estat de vetlla i que dormir amb el sol li sigui mitja vida i més enllà, si et sent a prop no pot deixar d’obrir-se: fa visita. No diu res perquè no pot enraonar, és clar, però t’acull plena de gràcia i no t’abandona ni cinc minuts. És la més caia.”
[Flor cerimoniosa. Mercè Rodoreda]

Un dia com avui...

AVUI, 29 de setembre...

 

Un dia com avui, de fa cent dos anys, naixia PERE CALDERS. I quant ens agraden els seus contes plens de bona irona i sentit de l'humor.  El recordem amb un bon somriure.

"Ganes de buscar-se-la.
- Vinc a cobrar el gas -digué el cobrador.
- No tenim gas -respongué la senyora.
- Doncs que sigui l’electricitat -insistí el funcionari.
- No tenim electricitat.
- I què me’n diu, de l’aigua?
- No tenim aigua.
- En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust".

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2002, pàg. 117-118. 

Mig pa i un llibre

AVUI, 5 de juny...

Un dia com avui, de fa cent setze anys, naixia Federico Garcia Lorca i el recordem amb les seves paraules en la inauguració de la biblioteca del seu poble l'any 1931, reivindicant que la cultura sigui a l'accés de tothom. "No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro..."

Aquí el text sencer:

Discurs de Federico García Lorca en la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros (1931)

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".

Recordant Gabriel Ferrater

AVUI, 20 de maig...

Un dia com avui, de fa noranta-dos anys, naixia Gabriel Ferrater. Poeta maleït, obra sorprenent, agosarada, posicionament vital.

Al recull Da nuces oueris, se’ns presenta així: “Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.

Considerava que era el fons el que feia el poema i que tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat.

    A l'inrevés

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Aquí  "Metrònom Ferrater", un excel·lent documental al voltant de la figura i l'obra de Gabriel Ferrater.

http://www.tv3.cat/videos/2621459

Recordant Joan Salvat-Papasseit

AVUI, 16 de maig...  I tot és Primavera.

Un dia com avui, de fa cent vint anys, naixia Joan Salvat-Papasseit, poeta sensible, passional, vitalista.
Per començar el dia bé, recordem aquest poema, un cant a la vida.

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Recordant Maria-Mercè Marçal

AVUI, 8 de març... 

Per a data d'avui, la poesia de Maria-Mercè Marçal. Perquè sí, a l'atzar agraïm...

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes.

Avui, 21 de desembre...

"Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses".

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol.