Les cartes d'amor de Fernando Pessoa II

Gràcies a l'Esther, aquí teniu la cançó de Roberto Vecchioni sobre les cartes d'amor de Fernando Pessoa.

Le lettere d'amore
Fernando Pessoa chiuse gli occhiali
e si addormentò
e quelli che scrivevano per lui
lo lasciarono solo
finalmente solo...

Così la pioggia obliqua di Lisbona
lo abbandonò
e finalmente la finì di fingere fogli
di fare male ai fogli...

E la finì di mascherarsi dietro tanti nomi,
dimenticando Ophelia
per cercare un senso che non c'è
e alla fine chiederle:
scusa se ho lasciato le tue mani,
ma io dovevo solo scrivere, scriveree
scrivere di me..."

E le lettere d'amore,
le lettere d'amore
fanno solo ridere.
Le lettere d'amore
non sarebbero d'amore
se non facessero ridere.
Anch'io scrivevo un tempo lettere d'amore
anch'io facevo ridere;
le lettere d'amore, quando c'è l'amore,
per forza fanno ridere.

E costruì
un delirante universo senza amore,
dove tutte le cose
hanno stanchezza di esisteree
spalancato dolore.

Ma gli sfuggì che il senso delle stelle
non è quello di un uomo,
e si rivide nella pena di quel brillare inutile,
di quel brillare lontano...

E capì tardi che dentro
quel negozio di tabaccheria
c'era più vita di quanta ce ne fosse
in tutta la sua poesia;
e che invece di continuare a tormentarsi
con un mondo assurdo
basterebbe toccare il corpo di una donna,
rispondere a uno sguardo...

E scrivere d'amore,
e scrivere d'amore,
anche se si fa ridere;
anche quando la guardi,
anche mentre la perdi
quello che conta è scrivere.
E non aver paura
non aver mai paura
di essere ridicoli;
solo chi non ha scritto mai
lettere d'amore
fa veramente ridere.

Le lettere d'amore,
le lettere d'amore,
di un amore invisibile;
le lettere d'amore
che avevo cominciato
magari senza accorgermi;
le lettere d'amore
che avevo immaginato,
ma mi facevan ridere
magari fossi in tempo
se avessi ancora il tempo
per potertele scrivere...

I també la versió que ha fet Joan Isaac.

Les cartes d'amor de Fernando Pessoa

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor
com les altres,
ridícules.

Però, a la fi,
només aquells que no han escrit mai
cartes d’amor
són els que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules

La veritat és que avui
són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són, naturalment,
ridícules)

Álvaro de Campos, 1935 (heterònim de Fernando Pessoa)

--------------------------------------------------------------

Avui iniciem una nova actvitat al grup de lectura de la Biblioteca: Compartim poesia. Cada mes un dels components del grup triarà una poesia perquè sigui llegida i comentada en la nostra trobada mensual. La primera ha estat escollida per en Jaume i ens parla sobre les cartes d'amor. Nosaltres, com a complement, us convidem a llegir el llibre Cartas a Ophélia de Fernando Pessoa.

Libros del Zorro Rojo recopila, en Cartas a Ophélia, les 48 cartes que Pessoa va escriure a Ophélia Queiroz. Hi trobem també una selecció de poesies, la darrera, és clar: “Totes les cartes d’amor són ridícules”. Segons els seus biògrafs aquesta és l’única relació amorosa que es coneix de l’escriptor portuguès. Ell tenia 32 anys, ella 19, i van viure una història essencialment epistolar. Les seves trobades van ser breus, secretes i castes. “Mi querido y pequeño bebé”, “Querida Ninhina pequeña”, “Víbora”, “Terrible bebé”... en aquests termes encapçala les cartes a la seva estimada, ens les quals trobem declaracions deliciosament ridícules. Una primera lectura ens fa pensar en una història pueril, més escrita que viscuda, però de seguida sentim alguna cosa profundament torbadora i desconcertant: la personalitat complexa i múltiple de Pessoa, el seu desassossec i la seva incapacitat per entregar-se a l’amor. Com diu Tabucchi en el pròleg del llibre “Pessoa escogió la literatura simplemente porque no podía escoger el amor”.

“(...) Alcancé la edad en que se tiene pleno dominio de las cualidades propias, y la inteligencia ha adquirido la fuerza y la destreza de que puede disponer. Es pues el momento de realizar mi obra literaria, completando unas cosas, reuniendo o escribiendo otras que están por ser escritas. Para realizar esa obra necesito tranquilidad y cierta soledad (...) Me gusta mucho –pero mucho- Opelinha. Aprecio mucho -muchísimo- su índole y su carácter. De casarme, sólo lo haría con usted. Queda por saber si el matrimonio, el hogar (o como quieran llamarlo) son cosas compatibles con mi vida interior. Lo dudo. Por ahora, quiero organizar a la brevedad esa vida interior y mi trabajo (...) Adiós, Ophelinha. Duerma y no pierda gramos Su muy devoto, Fernando”.

(29/9/1929)

- Fernando Pessoa, Cartas a Ophélia. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2010, pàg. 108-109