dissabte, 9 de juliol del 2011

Consciència de la mort

Miquel Pairolí comenta amb nosaltres la seva novel·la El Manuscrit de Virgili.

Abans no pensava gaire en la mort però, a tots, en un moment la mort se’ns presenta un dia al davant i passa a formar part de nosaltres. La mort arriba, molt sovint inesperada i abans d’hora, sempre trista i dura, i tota la concepció de la vida ens canvia radicalment. I després, sí, penses en la mort i també molt més en la vida.

Llegeixo que Miquel Pairolí, conscient que arribava el seu final, va deixar planificat fins a l’últim detall del seu funeral: la música, el recordatori, el text amb què s’acomiadava. Els seus escrits més personals ens descobrien una persona sensible i sàvia, que gaudia plenament de les coses. La seva carta de comiat és tot un cant d’agraïment a la vida, un escrit molt bell que us animo a llegir i sentir: "No ha estat un somni, no":

"Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

De Miquel Pairolí ens queda la seva obra. Avui, com un escrit de vida, us recomano el seu darrer dietari Octubre. Les crítiques del llibre van ser excel·lents però jo a qui més escoltava era a la Teresa i la Isabel. M’explicaven que era un llibre delicat, que hi havia dins tanta tendresa com erudició, que l’escriptura era tan bonica i poètica que valia la pena llegir-lo en veu alta. Em van parlar del què deia dels rellotges de paret, de les sensacions d’un concert, dels vents que bufen a la vall de Quart...

No tothom té l’oportunitat d’acomiadar-se; altres s’estimen més marxar en silenci. Sempre quedaran coses a dir i per viure, però amb la consciència de la mort i dels nostres morts, provem de dir i de viure el màxim en vida.

- Miquel Pairolí, Octubre. Barcelona: Acontravent, 2010.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Massa felicitat d'Alice Munro

Feia temps que tenia el llibre a casa. Atreta pel títol Massa felicitat i rumiant en el sentit d’aquest adjectiu. Ningú no és mai massa feliç. L’havia de llegir, segur; però li passen al davant altres lectures.

I quan arriba el seu moment me n’adono de seguida que tinc al davant un llibre tan excel·lent com sorprenent. Hi ha alguns dels contes més impressionants i durs que he llegit darrerament. Qui és aquesta Alice Munro capaç d’escriure així? Doncs, bé, resulta que és una reconegudíssima escriptora, a la qual anomenen la Txèkhov canadenca, i que està considerada com una de les millors contistes actuals en llengua anglesa. En aquells premis que tant m’agraden, els del Reino de Redonda, li van concedir el de duquessa d’Ontorio.

Ha escrit de manera espaiada en el temps dotze llibres de contes i una novel·la. Aquests contes els va escriure a prop dels vuitanta anys i m’agrada pensar en quanta passió i vitalitat es pot sentir de gran.

Massa felicitat aplega deu històries que ens toquen, de ple, la fibra sensible. Començo llegint el darrer, el que dóna títol al llibre. És un conte diferent dels altres, no tan aclaparador, que ens parla de la vida de la matemàtica i escriptora del s. XIX Sofia Kovalèvskaia i que mor jove, en un moment que probablement, tocava la felicitat. És un conte bonic, real. Acaba explicant-nos una anècdota que aquí ens agrada, que un cràter de la lluna porta el nom de la Sofia.

La resta dels contes són trasbalsadors, narrats des d’una aparent serenitat de vida corrent i comú, amaguen sorpreses, algunes terribles. La història s’explica discretament, amb una prosa senzilla i elegant, que fa contrastar la naturalitat de la narració amb la intensitat del tema. En poques pàgines, amb mestria absoluta, ens porta cap a l’interior més profund dels personatges, majoritàriament dones. I prepareu-vos per sentir.

“Dimensions”, la història d’una mare que ha de superar l'assassinat del seus fills, ens deixa literalment sense alè. També ho fa “Joc de nenes” amb tota la maldat que es pot despertar en unes nenes inconscients i la situació límit en què es troba una dona gran a “Radicals lliures”. Altres contes ens parlen més de tristeses, de la soledat personal i de les renúncies. Inoblidable la història de l’home de la galta marcada i de la nena que l’admirava a “Cara”.

Abans d’editar el llibre ens va avisar "Ya tengo casi todos los cuentos listos, espero que los lectores no los encuentren demasiado lúgubres. No los pensé de esa manera. Pero por lo que yo sé de la vida, siempre es dura". Personalment no els considero lúgubres. Inquietants i molt valents, tocant alhora la maldat i la tendresa, la desgràcia i l’esperança. Llegint aquests contes, també els més durs, m'he sentit bé. És el que aconsegueix sempre la bona literatura.

I d'acompanyament aquesta cançó de Robert Cray: