divendres, 25 d’abril del 2014

Llegint Raymond Carver


El primer que vaig llegir de Raymond Carver va ser un fragment, preciós, d’una poesia seva, “El don de la ternura”:

“(...) Creemos adivinar los sentimientos del otro,
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".

Els contes de Carver ens parlen també de sentiments que no podem arribar a conèixer i d'aquesta necessitat de tendresa que ens ajuda a viure.
 
Extraordinaris. I podríem deixar-ho així. La contundència d’un únic adjectiu per recomanar-vos aquests contes que sorprenen, que t’atrapen des del primer paràgraf.  Raymond Carver fa de cada relat curt una gran obra mestra.

Al seu conte “Visor”, un hombre sense mans fotografia una casa. Una instantània li serveix per copsar tot el que hi ha dins i arribar a l’ànima de l’home que el mirava des de la finestra: “Así que se han ido y lo han abandonado, ¿no es eso?”. No cal un desenvolupament argumental, no cal una estructura conclusa, per explicar-nos què hi ha. Això fa Carver, a partir de moments molt concrets retrata per dins i ens fa mirar. I prepareu-vos per sentir.

Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.

Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....

Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.

- Raymond Carver, Catedral. Barcelona: Anagrama, 1990.
- Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor. Barcelona: Anagrama, 2008.

Aquí una selecció de deu contes de Raymond Carver. Curts i contundents. Imprescindibles.


divendres, 4 d’abril del 2014

El sentit d'un final de Julian Barnes



 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410