“Tiendo a ser un poco sombrío. Miro al lado oscuro. No porque sea un maníaco depresivo, sino porque encuentro la oscuridad interesante. Particularmente en sus aspectos más inusuales. Estoy seguro que tiene algo que ver con mi propia herencia. Soy celta, después de todo. Y los celtas estan fascinados por la melancolía” (Ridley Scott)
Si hagués d'escollir una única pel·lícula seria aquesta. No sóc molt original, molts altres també la triarien. En la meva tria s'hi afegeix, a banda del valor de la pel·lícula, una càrrega personal emotiva, la dels moments en què l'he vist.
Aquesta pel·lícula futurista, fosca i malenconiosa s'ha convertit en una pel·lícula de culte, en un mite. Blade Runner avui fa trenta anys i molts ens sentim d'aniversari.
L'Esther em fa conèixer aquest còmic, Alícia en un món real. És material sensible. Ens parla d'una malaltia que encara molts no gosen ni esmentar i hi ha una profunda reflexió sobre l'esclavatge dels cànons de la bellesa física. Llegit i rellegit, em sorprèn molt i m'omple d'optimisme.
L'Alícia de la història no viu en cap país de les meravelles, li han diagnosticat un càncer de mama.
L'escriptora, Isabel Franc, va patir aquest càncer i ens explica des de la pròpia experiència com és de dur i traumàtic tot el procés alhora que sap donar-li un sentit positiu i vital. No s'amaguen els mals moments, que hi són, però per sobre d'ells hi ha la força que s'acaba trobant i sentim com l'acceptació i el sentit de l'humor poden ser medecina de vida.
Com es viu un tractament tan agressiu? Com és la vida després del càncer? Com es viu una masectomia? Veurem com Alícia amb el seu tarannà i amb el suport de les seves amigues se n'acaba ensortint i acaba trobant una solució valenta, agosarada. Alícia ens diu: "la vida després del càncer mai no torna a ser igual... Però si fa no fa és el mateix". Acompanyem Alícia i sentim el seu cant a la vida.
“Lentas siguen las lunas a las lunas, como cede a la luz la luz, los días a los días, el párpado tenaz al mismo sueño. Vivir es fácil. Arduo sobrevivir a lo vivido”.
De l’excel·lent No amanece el cantor que ens va fer conèixer en Jaume. Un llibre de textos curts, escrits amb una prosa poètica preciosa, en els quals José Ángel Valente expressa el patiment i el dolor per l’absència. Els textos de la segona part del llibre, "Paisaje con pájaros amarillos", els va escriure després de la tràgica mort del seu fill.
- José Ángel Valente, No amanece el cantor. 3a ed. Barcelona: Tusquets, 2005, pàg. 113.
Abans no pensava gaire en la mort però, a tots, en un moment la mort se’ns presenta un dia al davant i passa a formar part de nosaltres. La mort arriba, molt sovint inesperada i abans d’hora, sempre trista i dura, i tota la concepció de la vida ens canvia radicalment. I després, sí, penses en la mort i també molt més en la vida.
Llegeixo que Miquel Pairolí, conscient que arribava el seu final, va deixar planificat fins a l’últim detall del seu funeral: la música, el recordatori, el text amb què s’acomiadava. Els seus escrits més personals ens descobrien una persona sensible i sàvia, que gaudia plenament de les coses. La seva carta de comiat és tot un cant d’agraïment a la vida, un escrit molt bell que us animo a llegir i sentir: "No ha estat un somni, no":
"Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no. Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi. Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba. Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit. Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar. Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam. Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf. Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres. Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit. A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."
De Miquel Pairolí ens queda la seva obra. Avui, com un escrit de vida, us recomano el seu darrer dietari Octubre. Les crítiques del llibre van ser excel·lents però jo a qui més escoltava era a la Teresa i la Isabel. M’explicaven que era un llibre delicat, que hi havia dins tanta tendresa com erudició, que l’escriptura era tan bonica i poètica que valia la pena llegir-lo en veu alta. Em van parlar del què deia dels rellotges de paret, de les sensacions d’un concert, dels vents que bufen a la vall de Quart...
No tothom té l’oportunitat d’acomiadar-se; altres s’estimen més marxar en silenci. Sempre quedaran coses a dir i per viure, però amb la consciència de la mort i dels nostres morts, provem de dir i de viure el màxim en vida.
La lectora, Jean-Jacques Henner (Museu d'Orsay, París) "(...) él se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer, se le secó el celebro, de manera que vino a perder el juicio. Llenósele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles..." (1)
De la mateixa manera que el Quixot sortia a buscar les aventures que havia llegit, Madame Bovary, plena de fantasies, busca l’amor que havia llegit. On era la felicitat dels llibres es preguntava? Ella, lectora (no entrem ara si mala o bona lectora), no és capaç de trobar a la vida la felicitat, la passió i l’embriaguesa que havia trobat en les seves lectures.
Els perills els té clars la seva sogra que decideix atacar el problema:
“Resolgueren, doncs, d’impedir que Emma continués llegint novel·les. L’empresa no semblava gens fàcil. La bona senyora se n’encarregà. Quan passaria per Rouen aniria en persona a casa del qui llogava els llibres, a dir-li que Emma deixava la subscripció. I, si el llibreter pretenia persistir en el seu ofici d’emmetzinador, bé tindrien el dret d’anar a avisar la policia” (2)
Llegiu què deia Flaubert en el seu famós diccionari: "Jovencita: Articular esta palabra tímidamente. Todas las jovencitas son pálidas y frágiles, siempre puras. Evitar que lean libros, visiten museos, teatros y, sobre todo, el zoológico, donde están los monos”. Ara ja coneixem la picardia de Flaubert i no ens espantem.
Però les jovenetes i les dones han llegit i continuen llegint. Literatura bona i no tan bona. I moltes encara s’encanten amb novel·les plenes de somnis romàntics. I no passa res.
Un llibre que es mereix una entrada per ell mateix però que, parlant de perillositat, no podem deixar de citar. Las mujeres, que leen, son peligrosas d’Stefan Bollmann (3). Un llibre molt bonic, amb comentaris sobre pintures de dones lectores. Perilloses, o no. A criteri de cadascú.
(1) Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha. Madrid: Anaya, 1996, vol. I, pàg. 59 (2) Gustave Flaubert, Madame Bovary. Barcelona: Educaula, 2010, pàg. 168-169 (3) Stefan Bollmann, Las mujeres, que leen, son peligrosas. Madrid: Maeva, 2008
Al llarg de tot l’any hem sentit parlar molt de records. El Me’n recordo de Joe Brainard ha precipitat un allau de reminiscències en articles, blocs i converses personals. Avui no parlarem de records concrets sinó de les diferents maneres de conservar-los.
Ella va perdre fa uns dies part de la seva memòria escrita, la més secreta. Allà hi guardava sentiments, confidències, trobades... tot de manera poc convencional, diaris personals que no eren diaris ni mensuals, cartes que no havia enviat mai, frasses significatives, esborranys, caòtics records... No necessitava mirar aquest arxiu secret però li agradava saber que allà ho tenia, per si de cas. Jo de seguida vaig pensar en el conte de Cortázar i en si ella era més aviat "fama" o més aviat "cronopio". Un aspecte molt important per considerar l'abast de la pèrdua.
“Conservación de los recuerdos.
Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".
Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras que en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempres de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio”
Us recomano llegir o rellegir Cortázar i avui, pel tema, Historias de cronopios y de famas que, personalment, porta corredisses de records vius d'un pis d'estudiants a Cerdanyola. Són, ben segur, dels contes més divertits i irònics que he llegit. En la primera part del llibre trobareu les instruccions per aprendre a fer les coses bé com, per exemple, plorar o donar corda a un rellotge, que sempre són importants; en la segona i tercera part, tot un seguit d’ocupacions i conductes estranyes, tant com les nostres; i, per últim, les vivències de "famas", "cronopios" i "esperanzas". Sentiu Cortázar parlant dels seus éssers fantàstics.
- Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas, 2a ed. Madrid: Santillana, 2002, pàg. 115
I penses en el que sent quan es mira i, sobretot, en el que sent quan els altres miren el seu cos. Molt sovint no expressa res, ho pateix i camufla la seva esquena desproporcionada i asimètrica. És el silenci. Fins que arriba el dia en què aconsegueix acceptar aquella columna i les deformitats que arrossega, petites o grotesques, i ja ho sent tot d'una altra manera. Així ens ho fa veure Laura Ferguson, representant de forma valenta i intensa les irregularitats del seu propi cos.
Ray Bradbury ha explicat que quan tenia tres anys va veure la seva primera pel·lícula, Nostra senyora de París; li va impressionar tant, que somiava en ser un geperut com Quasimodo. Víctor Hugo va crear el geperut més famós de la literatura, el campaner deforme que s’enamora de la bella Esmeralda i que mor abraçat al cadàver de l’estimada.
Quasinodo és un ser noble i sensible, res a veure amb Lymon, el geperut diabòlic i cruel de La Balada del cafè trist. La novel·la de Carson McCullers, una de les més commovedores històries que s’ha escrit mai, ens parla d’un triangle d’amors esperpèntics i impossibles. Al mig del triangle el trobem a ell, més grotesc encara per dins que per fora. La deformitat física com una representació de la perversitat de l'esperit. Aquesta representació ha estat ben usual en la narrativa oral i en la literatura.
Constant també és la reflexió sobre la desventura d'unes persones que sovint han estat objecte de burla i que senten una profunda soletat. Així, el narrador de Bartleby i companyia, que suporta amb resignació la seva gepa, és un ésser tan desolat com el conegut escrivent. Vila-Matas ens explica que va voler crear una contrafigura de Lichtenberg, científic i escriptor d’irònics aforismes, al qual qualificava fa uns dies com “el más agraciado de todos los jorobados de la historia”. També és un geperut solitari Miguel Castillejo, el protagonista d'Un hombre sin espíritu de Francisco Ayala, el qual, angoixat per la seva desgràcia física, busca consol en la lectura. Castillejo esmenta no casualment Pope, el poeta anglès del s. XVIII que va patir el Mal de Pott que va atrofiar i deformar el seu cos.
La literatura n’és plena de personatges amb columnes que es desvien. “El hombrecillo jorobado” de Walter Benjamin, El jorobado d’Arthur Conan Doyle, El jorobadito de Roberto Arlt, el conte que va explicar Sherezade sobre les aventures, després de mort, d’un gibós tan grotesc que servia d’antídot per a tota melancolia i molts altres. Però de tots ells, potser, el més impressionant sigui Bomarzo.
Mujica Lainez va novel·lar en Bomarzo un personatge real, el contrafet duc renaixentista Pier Francesco Orsini del s. XVI que va manar construir a Viterbo el parc dels monstres com a expressió de la seva solitud i dels seus turments. La novel·la ens transporta al renaixement italià però sobretot és un apropament intens a la personalitat complexa d'aquest home. Bomarzo, d'esperit sensible, és alhora un ésser amargat, condicionat per la seva deformitat física. Acomplexat i obsessionat per la bellesa viurà sempre una eterna soletat interior.
"Creo que ha llegado el momento de que aborde el tema que hasta ahora he eludido y que por principal debí tratar al comienzo de estas memorias. Me refiero al tema de mi físico. Lo revelaré en seguida, de un golpe, sin perífrasis, aunque me cueste, me duela hacerlo. Allá va: cuando nací, el Esculapio hogareño que tuvo a su cargo la tarea de facilitar mi ingreso en el mundo destacó una anomalía en mi espalda, provocada por la corvadura y desviación de mi columna vertebral hacia el lado izquierdo. Luego, al crecer y definirse mi cuerpo, se tuvo la certidumbre de que aquello era una giba, corcova, joroba, llámesela como se la quiera llamar -ya lo he dicho, ya lo he dicho-, deformación a la cual se sumó otra, en la pierna derecha, que me obligó a arrastrarla levemente (...). Quienes han escrito sobre mí, con áulica retórica, silenciaron esos defectos prudentemente. Si los detallo es porque ellos contribuyeron a explicar mi carácter y porque se trata de algo para mí esencialísimo ..."
Material sensible: Quin és el ideal de bellesa? No el creem i recreem constament nosaltres mateixos?
Lectures recomanades: - Víctor Hugo, Nostra Senyora de París. Barcelona: Edicions 62, 2002 - Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987 - Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2004 - Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos. Madrid: Cátedra, 2009 - Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Barcelona: Seix Barral, 2001, pàg. 28
De música: "Come as you are" de Nirvana. Kurt Cobain va patir d'escolisis.
