dimarts, 27 de juliol del 2010

El lloro de Flaubert de Julian Barnes

Us recomanem aquest llibre per moltes raons. Perquè és divertit i sensible, està escrit d’una forma brillant, i us farà passar molt bones estones. Perquè ens interessa Flaubert i ens agrada com aquesta novel·la dóna la volta a tants de tòpics i prejudicis sobre l’escriptor solitari, esquerp i assassí del romanticisme. Perquè sentim debilitat per Emma Bovary, la lectora somiadora, la insatisfeta adúltera, la fracassada. I, també, perquè de seguida simpatitzem amb el narrador de la novel·la, el doctor Braithwaite, apassionat com Barnes de Flaubert, i tan necessitat de trobar certeses, veritats. No és casualitat que triï Flaubert. Com explicar, com conèixer, la veritat sobre una esposa infidel que decideix morir? La novel·la, la persecució de Flaubert, conclourà amb la seguretat que mai no podem conèixer del tot la realitat, només sabrem parcel·les de veritats, falses veritats. I, enmig, tot allò que desconeixem, sovint el més rellevant, la vida secreta.

Braithwaite comença el seu projecte sobre Flaubert buscant el lloro autèntic en què es va inspirar per escriure Un cor simple. La novel·la acaba amb el lloro. Pel camí, un munt de coses sobre Flaubert. Però no us imagineu una novel·la biogràfica ni una crítica literària; no, és la defensa acèrrima d’un lector que estima un escriptor i el desig de facilitar-nos una visió més veritable. Amb Braithwaite aprendrem com una cronologia pot ser diferent segons el punt de vista, que sempre, sempre, hi ha coses que se’ns escapen, que hi ha secrets, somnis impossibles, coses que no han arribat a ser. Hi trobarem altres maneres d’apropar-nos a l’escriptor, referències als animals de la seva vida, una recopilació d’ironies, la seva relació amb els trens, els seus amors, un diccionari de tòpics... Sensacional el capítol sobre els ulls, estranys i difícils, d’Emma Bovary i sobre les diferents maneres de llegir.

Només cap al final el doctor s’atreveix a escriure un “relat pur”, la història d’amor que ens ha estat insinuant des del principi, la història d’Ellen. D’ella no ens dóna tants detalls, té consciència que el que voldria saber és inaccessible. Potser llegint Madame Bovary entendrem alguna cosa. Què és l’amor? Com el viu l’altre? On rau la felicitat? Les preguntes de sempre i cap resposta única.

“Los libros dicen: ella hizo esto porque. La vida dice: ella hizo esto. En los libros las cosas quedan explicadas; en la vida, no. No me estraña que la gente prefiera los libros. Los libros le dan sentido a la vida. El único problema radica en que las vidas a las que dan sentido son las de otros, jamás a la del lector”

Braithwaite pensa que, ben segur, la Danse Macabre de Saint-Saëns hauria divertit Flaubert. A Bibliotossa, des del principi, hem pensat en aquesta cançó tan genial i perfecta com Madame Bovary.



Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama, 2009, pàg. 204

divendres, 16 de juliol del 2010

Quan s'han llegit tots els llibres (II)

"Ja ho he llegit tot -es deia”

Gustave Flaubert, Madame Bovary. Barcelona: Proa, 1986, pàg. 72.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Los anillos de Saturno de W.G. Sebald

A Bibliotossa aquests dies hem estat afortunats. Hem caminat i al·lucinat amb W.G. Sebald. El llibre Los anillos de Saturno ens ha portat de viatge pel comtat anglès de Suffolk, a la regió d’East Anglia, però, ja avisem de seguida, no és un viatge convencional, es tracta sobretot d’un viatge emocional. Més que la descripció del paisatge actual, ens arriben les sensacions d’allò que ha deixat de ser, així com les veus de personatges, especialment escriptors turmentats, que van estar relacionats amb aquests indrets. El paisatge s’impregna de la història i de l’ànima de tot el que s’ha viscut allà.

Des de la primera pàgina ens ha captivat l’estil literari, esplèndid, i tots els jocs narratius que domina a la perfecció Sebald. Veritablement, juga amb nosaltres, es passeja entre la realitat i la ficció, complementa la narració amb fotografies per donar-hi a tot més versemblança, desvarieja i ens fa anar d’aquí cap allà, amb històries fabuloses, ja siguin fragments de la vida de Conrad o Chateaubriand, l’explicació de les fluorescències de les arengades o amb la probable assistència de Thomas Browne a la lliçó d’anatomia que va retratar Rembrandt. Només per posar-vos uns exemples perquè les referències i els temes són múltiples. Fragments de vida reals, notes històriques, invencions literàries? Ens és ben igual. La capacitat que té per encadenar allò que hi ha al davant amb records, al·lusions i ficcions és magnífica i literàriament ben real.

La constant de l’obra és la melancolia i la desolació. Saturn ha estat divisa dels melancòlics i els anells, segons ens descriu en la cita de l'Enciclopedia Brochhaus, probablement són fragments d’una lluna anterior que va ser desintegrada. Les terres de Suffolk havien estat esplendoroses en altres temps, havien estat molt actives econòmicament, amb construccions espectaculars i platges d’estiueig molt concorregudes. Ara, tot està en runes i abandonat. Aquest narrador, que se’ns fa creure que és el propi Sebald, no pot resistit tanta devastació, la qual acaba afectant-lo, un temps després, en una immobilitat física.

El paisatge que va recorrent entre Lowestof i Ditchingham li desperta evocacions dures i tristes. Desastres naturals, terribles massacres humanes, decadència per tot arreu. Quan no hi ha tanta duresa sentim la melancolia, la soledat. Els personatges que retrobem pel camí podríem dir que estan sota el signe de Saturn, ja siguin amics o coneguts del narrador com l’escriptor Michael Hamburguer, amb el qual comparteix sorprenents coincidències, ja siguin escriptors del passat que van viure o van visitar aquest comtat. Joseph Conrad va estar a Lowestoft l’any 1878, la seva vida va ser molt dura i ens ha narrat un dels capítols més horribles del colonialisme; Edward Fitzgerald va portar una vida solitària dedicada a l’estudi a Boulge i va viure una intensa passió secreta; Chateaubriand s’enamora dolçament d’una jove a Bungay. Aquestes són algunes de les vivències que ens arriben mentre anem caminant de forma lacònica. N'hi ha moltes més, totes per gaudir profundament de la lectura.

Susan Sontag ens parla de l’autor en termes de grandesa literària.

“¿Es todavía posible la grandeza literaria? Ante la decadencia implacable de la ambición literaria y la convergente ascensión de lo tibio, lo insustancial y lo insensatamente cruel en cuanto temas preceptivos de la narrativa, ¿cómo sería en la actualidad un proyecto literario noble? Una de las pocas respuestas disponibles a los lectores de habla inglesa es la obra de W.G. Sebald (…) ¿Dónde se ha escuchado en inglés una voz de semejante confianza y exactitud, tan directa en su expresión sentimental y sin embargo entregada con tanto respeto al registro de “lo real”?” (1)
(1) Susan Sontag, “Una mente de luto”, Cuestión de énfasis. Madrid: Alfaguara, 2007, pàg. 57-64.

I d'acompanyament, la nostàlgia dels Rolling Stones cantant "This place is empty".



Sebald, W.G. Los anillos de Saturno. Barcelona: Anagrama, 2008