dissabte, 17 de desembre del 2011

La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua

Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo"
(Quincas Berro Dágua)

No s’ha acabat d’aclarir com va morir Quincas Berro Dágua, aquell gris funcionari que, després de jubilat, va arribar a convertir-se en el rei de les festes nocturnes de Bahia. Si va viure dues vides, sembla que almenys va experimentar dues morts, una convencional, manipulada per la seva família, i una altra alegre i festiva, la que ell va triar.

Segons la família va morir a l’habitació de casa seva, de matinada, sol i sense paraules. Però sembla que aquesta no era mort per en Quincas i quan els seus amics de farra el vetllen s’aixeca per viure una darrera nit de disbauxa. La segona mort seria vint hores després de la primera, quan Quincas, viu o mort, i per pròpia voluntad, es llença al mar.

En Jordi Artigal ens va parlar fa anys d’aquest relat frenètic i vital de Jorge Amado que avui us recomanem molt. Si teniu ganes de passar-vos-ho molt bé, acompanyeu Quincas en la seva darrera nit. Us agradarà, segur.

“En medio del ruido, del mar enfurecido, del velero en peligro, a la luz de los rayos vieron a Quincas arrojarse al mar y oyeron sus últimas palabras.
El barquito entraba en las aguas calmas de la bahía, pero Quincas había quedado en la tempestad, envuelto en mortaja de olas y espuma, por su propia voluntad (...) Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo..."

I no me’n puc estar de recordar un funeral apoteòsic, el que va preparar l'inoblidable Chris de Doctor en Alaska per al seu amic de tota la vida. Oh!!!



- Jorge Amado, La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua. Buenos Aires: Emecé, 1984, pàg. 94.
També el trobareu compilat a Los Viejos marineros d’Ediciones B.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Verd aigua de Marisa Madieri

“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.

M’ha agradat molt aquest llibre concís i delicat que, segur, molts ja coneixeu. Encara no dues-centes pàgines de Minúscula, intenses, que es fan llegir i rellegir. Igual que L’illa de Giani Stuparich i altres títols selectes de l’editorial. El llibre és un diari escrit entre 1981 i 1984 en què Marisa Madieri evoca la seva infantessa i adolescència, intercalant-hi fets i apreciacions del present. Una reflexió sobre el pas del temps i com de rellevant és la memòria per explicar-nos qui som.

Verd aigua és el color del vestit d’olor verd Nil que li va comprar la mare de Marisa perquè pogués anar ben vestida a una festa de final de curs. Eren molt pobres i la mare va haver d’empenyorar el seu braçalet i el seu abric. Per ella simbolitza el color de l’amor i tot el llibre es ple d’amor.

La infància de l’escriptora va estar marcada per l’èxode i la diàspora de la seva família que, com molts altres italians de Fiume (avui Rijeka), van haver d’abandonar la ciutat quan aquesta va passar a Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia, l’any 1947. Deixant-ho enrere tot, van ser enviats com a refugiats al Silos de Trieste; Marisa va anar a viure a casa d’uns oncles. En poques pàgines ens descobreix la vida al Silos i ens parla de la seva família, dels veïns i coneguts. Petites i grans històries personals entre les quals destaca la figura de la mare, una dona amorosa i abnegada, que viu per la seva família sota el domini de la tirànica àvia Quarantotto. El llibre és en bona part un homenatge a ella.

Aquesta mirada al passat es complementa amb els fets del present de la escriptora, pinzellades de la seva vida, dels seus sentiments o del seu posicionament ètic cristià, que es van intercalant formant part del mateix relat.

Hi ha molta intensitat en les vivències de Marisa Madieri i precisament el que destaca és la capacitat senzilla i depurada que té per explicar-les, quasi insinuant-les. D’altra banda, la claretat. Ho diu Claudio Magris, en el fantàstic postfaci que acompanya el llibre escrit per la dona de la seva vida, recordant unes paraules de Nietzseche “som profunds, tornem a ser clars”, per explicar com a través de la transparència fa emergir a la superfície el fons més profund i fosc de la vida. Els temes de què ens parla no són fàcils, hi ha èxode, dolor, malenconia, malaltia, però l’escriptora sap parlar-nos amb franquesa i amb naturalitat de tot.

Així ho explica Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor..."

- Marisa Madieri, Verd aigua. Barcelona: Minúscula, 2010.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Totes aquestes menes d'amor

Montserrat Roig (1946-1991)

"–Vull un llibre per a la meva senyora… Que què li agrada llegir? Oh, què vol que li digui... És una dona, un cor sensible, li agraden les novel·les... Ja sap, és una dona. Potser una novel·la entretinguda, no gaire procaç, vull dir que no sigui una porqueria d’aquestes que s’escriuen avui... Ja m’entén, vostè... Una novel·la decent perquè la meva dona és molt decent.
–Voldria un llibre per al meu home... No, no llegeix gaire, el meu home. Només el diari. Quan ens vam casar, només duia un llibre i em va assegurar que, aquest llibre, l’havia llegit. Doni’m un manual, no ho sé..., un manual que ensenyi alguna cosa de manera ràpida, entenedor, que sigui fàcil de llegir... Com aprendre a dir no quan sempre diu que sí?... Potser aquest. El meu home és una mica ànima de càntir, sap... Sí, a mi doni’m les darreres novetats en novel·la... I me’n fa dos paquetets, ja ho sap, com sempre: les novel·les verdes –aquestes que avui en diuen eròtiques–, me les posa a part...
–Voldria dos exemplars de la mateixa novel·la, sí... aquesta mateixa... Diu que és un pèl pornogràfica? Això, dos exemplars, i posi’m una rosa a cada paquet. Jo vindré a les sis amb una dona rossa, que és la meva... I tornaré a les vuit amb una de bruna... Bé, és una amiga, ja sap, vull dir, no sé si m’entén...
–Té algun llibre dedicat especialment als homes poca-vergonyes? Algun llibre que produeixi basques... Vull dir que faci vomitar?
–Voldria un llibre qualsevol, que faci bonic, que no calgui llegir... Amb sants, si pot ser... És per la dona, sap?
–Vull un llibre ben porc ben porc ben porc... És per a una tia que està molt bona però que se’m fa l’estreta, oi que m’entén?
–Voldria un Kamasutra abreujat; és per a un tio que és un imbècil però que està boníssim.
–Vull el llibre més bonic que s’hagi escrit mai. M’acabo d’enamorar ara mateix.
–No tindria pas un llibre que faci parlar als tímids?
–Voldria un llibre ben gruixut per a posar-lo al menjador perquè vaig comprar una torre Eiffel una mica torta i cau a cada moment.
–Vull un llibre per a les meves nenes, que encara són jovenetes, sap, un llibre que no els faci mal...
–Voldríem un llibre per al papa, una llibre una mica innocent, un xic antic, perquè ell no sap res del món d’avui.
–Vull un llibre que digui que l’estimo.
–Vull un llibre que digui que l’odio.
–Voldria un llibre que no digués res.
–Voldria un llibre que ho digués tot.
–No tindria pas un llibre que no parlés de ningú?
–Vull un llibre que enraoni de tothom.
–Vull un llibre de receptes de cuina que facin trempar.
–Voldria un llibre que ajudés a viure.
–Vull un llibre que no faci pensar pensar.
–Voldria un llibre que et faci entendre la música en tres dies.
–Voldria un llibre on sortís jo"

Aquest escrit el trobareu al dietari de Montserrat Roig Un pensament de sal, un pessic de pebre, una selecció de les seves col·laboracions a l'Avui des del setembre de 1990 fins dos dies abans de la seva mort. Parli del que parli, us agradarà la sal i el pebre que hi posa en aquests articles. Molta lucidesa i molt sentit de l'humor intel·ligent.

- Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert 1990-1991. Barcelona: Edicions 62, 1992, pàg. 270-271.

dimecres, 16 de novembre del 2011

"Hablando del asunto" de Julian Barnes

Què més es pot llegir de l’amor i d’un tipiquíssim triangle amorós? Sí, el tema i molts tòpics i moltes veritats de sempre, però Julian Barnes sempre aporta alguna cosa més.

En primer lloc, el seu estil irònic i elegant. Ens ho fa mirar tot d’una altra manera, allò més dramàtic pot acabar sent més tendre; els sentiments més purs poden acabar sent durs i terribles. Barnes et fa passar d’un costat a l’altre, amb un peculiar lucidesa i amb un sentit de l’humor extraordinari. Penso que fins i tot el més romàntic dels lectors s’ho passaria bé llegint aquesta novel·la tan tendra com ferotge en l’assumpte de l’amor.

D’altra banda, la manera particular en què ha construït aquesta novel·la. Stuart-Gillian-Oliver són les tres veus que expliquen tot el que va passar i tot el que està passant entre ells. Dos amics des de la infantessa, dues personalitats molt diferents i enmig ella. Un matrimoni, la separació i un altre matrimoni. I què va passar amb l’amor? Tots tres (i altres veus secundàries) van parlant a algú que els escolta/interroga i van donant el seu punt de vista en aquesta història. No hi ha cap narrador, cada paràgraf es introduït pel nom en negreta del que parla i, evidentment, cadascú explica la seva, hi ha rectificacions, fins i tot contradiccions, i per tant serà feina nostra de creure més a un o a l’altre, o no.

Barnes es especialista en mostrar-nos que no hi ha una única realitat i que mai no podem aspirar a conèixer la veritat, només petites parcel·les de veritat. I què bé que ho fa! Hi ha una segona part, en la qual els tres protagonistes del triangle es retroben passats deu anys: Amor, etcétera. L'assumpte dóna per molt.

Per acabar unes paraules de Mme. Wyatt, la mare de Gillian, encantadora i coneixedora de la vida:

“Yo tengo ya más de cincuenta años, y si usted me pregunta cúales son las reglas inmutables del matrimonio, sólo se me ocurre una: Un hombre nunca deja a su mujer por una mujer mayor que ella. Aparte de eso, todo lo demás es posible”.

Julian Barnes, Hablando del asunto. 4a. ed. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 151.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

L'alegria de la lectura


“(…) hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)


Llegeixo a Viu i llegeix l’entrada sobre La hija de Robert Poste d’Stella Gibbons. I em fa pensar en llibres alegres i tristos i en l’alegria de la lectura.

Aquest estiu vaig marxar una setmana de vacances amb uns libres triats expressament com a divertits. No feia gaire m’havien acusat de sentir debilitat per la literatura trista. A la maleta tres llibres d’humor anglès per anar sobre segur: La hija de Robert Poste del qual havia llegit “está considerada la novela cómica más perfecta de la literatura inglesa del s. XX”, L’oncle Oswald de Roald Dahl, perquè l’humor de Dahl sempre val la pena i allò que llegia sobre el més gran fornicador de la història tenia molta gràcia, i Els Grope de Tom Sharpe, amb aquelles dones lletges i terribles que raptaven els homes per perpetuar la família.


Els vaig llegir tots tres. Personatges estrambòtics, situacions impossibles, deliris humorístics, però poc més. Llegits i tancats; llibres que no rellegiré però no, evidentment, perquè siguin esbojarrats. No hi vaig acabar de trobar aquella alegria de la lectura que t'omple i et meravella.

Llegim i quan trobem allò tan difícil d’explicar, sempre sentim satisfacció. Pot ser una història dura i terrible, pot ser una història trista, pot ser una història divertida…, tant hi fa. I de totes maneres, penso que és molt difícil d’etiquetar un bon llibre amb un únic adjectiu d’aquesta mena, sempre hi ha molt de tot.

No me'n puc estar, però, de recomanar-vos alguns llibres que m'han meravellat des del sentit de l'humor i de la fina ironia. De tots ells vaig rebre l'alegria que dóna la bona lectura. Segur que n'oblido molts i molts.


- Invasió subtil i altres contes, Ronda naval sota la boira de Pere Calders

- Historias de cronopios y famas de Julio Cortázar

- Una lectora poc corrent d'Allan Bennet

- De acuerdo, Jeeves de P.G. Wodehouse

- Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer de David Foster Wallace

- Delicioso suicidio en grupo d'Arto Paasilinna

- 84, Charing Cross Road d'Helene Hanff

- El lloro de Flaubert, "El polissó" /Història del món en deu capítols i mig, de Julian Barnes


(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelona: La Magrana, 2009, pàg. 17


dimarts, 4 d’octubre del 2011

La vida en majúscules

Sempre és un plaer llegir Vincent Andrés Estellés. En aquest llibre que redita Edicions del Bullent, 69 poemes d’amor, hi retrobem l’Estellés més hedonista, el poeta dels sentits. Aquests poemes recopilen diferents passions: l’amor, el sexe, els plaers de la cuina, l'estima a la família, el sentiment patriòtic...

Ja el coneixem. Ell, el poeta que escriu des del poble, combatiu amb la llengua i amb el país, coratjós, que ens colpeja mostrant-nos la realitat més crua, la presència del dolor i la mort; és també la persona que ens fa entrar en el món dels sentits, obertament i de forma intensa. Poeta que escriu magistralment fent ús d’un llenguatge proper, col·loquial, i que saps posar sempre una cirereta per sorprendre’ns i arrencar-nos un somriure, una llàgrima, una exclamació.

És la vida en majúscules. La dels millors amants de València que s’amaven feroçment des del matí a la nit i que ignoraven Petrarca i Bécquer, la del desig impossible i que fa enviar a mamar tots els versos, la de l’antiga tristesa capaç d’omplir tota una vida, la de la joia del carrer i els nens cridant gol, la de la mort petita, la d’arribar a l’èxtasi amb un pimentó torrat, la de tot sempre en minúscula, la que assumeix la veu d’un poble, la que no té massa ganes de coits formals...

"m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant"

- Vicent Andrés Estellés, 69 poemes d'amor. Picanya: del Bullent, 2011

I aquí l'Ovidi, amb "Els amants", impressionant:


dimecres, 7 de setembre del 2011

El deliri de la lectura: Jo confesso de Jaume Cabré

Esperava, amb deliri, el nou Cabré. Per una vegada m'he avançat a tothom a Bibliotossa i he començat a llegir el llibre. Captivada abans d'obrir-lo, atrapada per les pàgines que porto llegides. Com altres vegades, entre la golafreria d'avançar ràpid, de voler saber, i les ganes d'alleugerir la lectura per assaborir-ne més.

Què hi ha dins del Jo confesso? El particular i inconfusible estil literari, acurat i sorprenent de Jaume Cabré. Ja sabeu. Històries dins de la història, canvis sobtats d’un personatge a un altre, del que es diu al que es pensa, salts majestuosos en el temps, veus narratives que se solapen, tot sense avís; i, de tant en tant, aquelles picades d’ull al lector. M’agrada especialment perquè Jaume Cabré escriu d’una manera que ens captiva alhora que reclama la nostra implicació.

I així estic, unes dues-centes pàgines llegides. Amb un tal Adrià Ardèvol que explica la seva història a una dona de la qual de moment sabem posa cosa. I comença recordant la seva infantesa, un nen superdotat que viu en una casa on mai no va trobar afecte. El seu pare, un erudit amargat, vol fer d'ell un gran políglata i un historiador de les idees; la seva mare, silenciosa i absent, un virtuós del violí.

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol...". Aquestes són les primeres línies de la novel·la.

Hi ha la vida d'Adrià, que ja sabem que és gran i que està malalt, però també la d'un munt de personatges i d'objectes que hi estan realacionats. Només de tocar-los, un manuscrit fundacional, el primer violí Storioni, saltem en el temps i en l'espai a uns monestirs medievals del Pallars, a la Cremona del s. XVIII...
I és clar, això només acaba de començar i vés a saber on es portarà.

Vam tenir el plaer de llegir Les veus del Pamano al nostre grup de lectura. Ens va agradar la història i la manera en què estava escrita desafiant moltes lleis clàssiques de la narrativa. Penso que no he trobat ningú que no li hagi agradat Les veus. Aquí trobem una altra temàtica i una contextualització diferent, però la mateixa dedicació literària i una idèntica ànima. De Jaume Cabré us ho recomano tot, les novel·les (Les veus del Pamano, La teranyina, L’ombra de l’eunuc...); els seus assajos sobre el procés creatiu i literari (La matèria de l’esperit…); també els seus contes, molt bons, on hi barreja les seves passions, la literatura i la música (Viatge d’hivern…).

Les crítiques de la darrera novel·la de Jaume Cabré són excel·lents. Aquí teniu la que fa Joan Josep Isern: "és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics". I l'entrevista que li va fer ahir Manel Fuentes a Catalunya Ràdio:



- Jaume Cabré, Jo confesso. Barcelona: Proa, 2011.

divendres, 26 d’agost del 2011

No amanece el cantor de J.A. Valente

“Lentas siguen las lunas a las lunas, como cede a la luz la luz, los días a los días, el párpado tenaz al mismo sueño. Vivir es fácil. Arduo sobrevivir a lo vivido”.

De l’excel·lent No amanece el cantor que ens va fer conèixer en Jaume. Un llibre de textos curts, escrits amb una prosa poètica preciosa, en els quals José Ángel Valente expressa el patiment i el dolor per l’absència. Els textos de la segona part del llibre, "Paisaje con pájaros amarillos", els va escriure després de la tràgica mort del seu fill.


- José Ángel Valente, No amanece el cantor. 3a ed. Barcelona: Tusquets, 2005, pàg. 113.

dijous, 18 d’agost del 2011

Mientras cenan con nosotros los amigos d'Avelino Hernández

Als amics amb els quals compartim sopars i la vida

Avui us recomano un llibre tendre que porta un títol tan bonic com a suggerent: Mientras cenan con nosotros los amigos... N’hi ha prou en pensar en això, en una taula en la qual sopem amb els nostres millors amics perquè tot, qualsevol cosa, adquireixi un caire més dolç i alegre.

“De los bienes que la sabiduría procura para la felicidad de una vida entera, el mayor con mucho es la adquisición de la amistad (Epicuro. Y yo)”.

Aquesta és la cita que encapçala el llibre. I passes full i llegeixes una carta de l’autor a una amiga, l’estimada Marta, a qui troben a faltar i que no ha vingut a compartir taula amb els amics. A ella, absent, li dedica aquest llibre.

Per a Avelino Hernández tot està centrat en saber viure i ens explica que aquest és l’únic argument de la seva obra. I per ella (i per nosaltres) va recopilant històries d’aquí i d’allà, històries viscudes directament o sentides explicar als seus amics. Les històries no són sempre felices, la mort i el patiment hi són ben presents com el desamor de Marta, la mort dels pares o el suïcidi d'un amic, però l’autor aconsegueix embolcallar-lo tot d’un amor profund per la vida i d’una serenitat que agraïm. El que ens queda sempre és una sensació de tendresa i d’humanitat; una fidelitat a les persones estimades i al seu record.

La trobada amb Marta no va arribar a produir-se. Poc després que l’autor acabés el darrer capítol del llibre va saber que estava malalt i que li quedava poc temps de vida. La seva dona i els seus amics es van encarregar de publicar-lo i van afegir una commovedora carta de comiat.

El llibre, insisteixo, és dolç i bonic. Aquí us deixo el que va comentar el cabrer Xosé Vieira a l’escriptor i la seva dona. Sàvies paraules.

“La vida está hecha de muchos momentos presentes, uno después de otro. Vivir es ir paciéndolos con bien, uno después de otro”.

Al web de l’editorial Candaya trobareu informació i una extensa relació de comentaris sobre el llibre.

- Avelino Hernández, Mientras cenan con nosotros los amigos. Canet de Mar: Candaya, 2005, pàg. , 176.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Al lector de Joan Margarit

AL LECTOR

"Teves seran les dones que he estimat
i que mai no he perdut, malgrat el vent
cruel dels anys, i teu serà l'enigma
de l'illa del tresor.
Els teus ulls seran meus per un instant
i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres
la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice
del meu demà, que tu podràs conèixer,
no permetràs que mori i, algun vespre,
em deixaràs ser tu en una altra pluja".

- Joan Margarit, "Al lector", Els primers freds. Barcelona: La Magrana, 2004, pàg. 135.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Consciència de la mort

Miquel Pairolí comenta amb nosaltres la seva novel·la El Manuscrit de Virgili.

Abans no pensava gaire en la mort però, a tots, en un moment la mort se’ns presenta un dia al davant i passa a formar part de nosaltres. La mort arriba, molt sovint inesperada i abans d’hora, sempre trista i dura, i tota la concepció de la vida ens canvia radicalment. I després, sí, penses en la mort i també molt més en la vida.

Llegeixo que Miquel Pairolí, conscient que arribava el seu final, va deixar planificat fins a l’últim detall del seu funeral: la música, el recordatori, el text amb què s’acomiadava. Els seus escrits més personals ens descobrien una persona sensible i sàvia, que gaudia plenament de les coses. La seva carta de comiat és tot un cant d’agraïment a la vida, un escrit molt bell que us animo a llegir i sentir: "No ha estat un somni, no":

"Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

De Miquel Pairolí ens queda la seva obra. Avui, com un escrit de vida, us recomano el seu darrer dietari Octubre. Les crítiques del llibre van ser excel·lents però jo a qui més escoltava era a la Teresa i la Isabel. M’explicaven que era un llibre delicat, que hi havia dins tanta tendresa com erudició, que l’escriptura era tan bonica i poètica que valia la pena llegir-lo en veu alta. Em van parlar del què deia dels rellotges de paret, de les sensacions d’un concert, dels vents que bufen a la vall de Quart...

No tothom té l’oportunitat d’acomiadar-se; altres s’estimen més marxar en silenci. Sempre quedaran coses a dir i per viure, però amb la consciència de la mort i dels nostres morts, provem de dir i de viure el màxim en vida.

- Miquel Pairolí, Octubre. Barcelona: Acontravent, 2010.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Massa felicitat d'Alice Munro

Feia temps que tenia el llibre a casa. Atreta pel títol Massa felicitat i rumiant en el sentit d’aquest adjectiu. Ningú no és mai massa feliç. L’havia de llegir, segur; però li passen al davant altres lectures.

I quan arriba el seu moment me n’adono de seguida que tinc al davant un llibre tan excel·lent com sorprenent. Hi ha alguns dels contes més impressionants i durs que he llegit darrerament. Qui és aquesta Alice Munro capaç d’escriure així? Doncs, bé, resulta que és una reconegudíssima escriptora, a la qual anomenen la Txèkhov canadenca, i que està considerada com una de les millors contistes actuals en llengua anglesa. En aquells premis que tant m’agraden, els del Reino de Redonda, li van concedir el de duquessa d’Ontorio.

Ha escrit de manera espaiada en el temps dotze llibres de contes i una novel·la. Aquests contes els va escriure a prop dels vuitanta anys i m’agrada pensar en quanta passió i vitalitat es pot sentir de gran.

Massa felicitat aplega deu històries que ens toquen, de ple, la fibra sensible. Començo llegint el darrer, el que dóna títol al llibre. És un conte diferent dels altres, no tan aclaparador, que ens parla de la vida de la matemàtica i escriptora del s. XIX Sofia Kovalèvskaia i que mor jove, en un moment que probablement, tocava la felicitat. És un conte bonic, real. Acaba explicant-nos una anècdota que aquí ens agrada, que un cràter de la lluna porta el nom de la Sofia.

La resta dels contes són trasbalsadors, narrats des d’una aparent serenitat de vida corrent i comú, amaguen sorpreses, algunes terribles. La història s’explica discretament, amb una prosa senzilla i elegant, que fa contrastar la naturalitat de la narració amb la intensitat del tema. En poques pàgines, amb mestria absoluta, ens porta cap a l’interior més profund dels personatges, majoritàriament dones. I prepareu-vos per sentir.

“Dimensions”, la història d’una mare que ha de superar l'assassinat del seus fills, ens deixa literalment sense alè. També ho fa “Joc de nenes” amb tota la maldat que es pot despertar en unes nenes inconscients i la situació límit en què es troba una dona gran a “Radicals lliures”. Altres contes ens parlen més de tristeses, de la soledat personal i de les renúncies. Inoblidable la història de l’home de la galta marcada i de la nena que l’admirava a “Cara”.

Abans d’editar el llibre ens va avisar "Ya tengo casi todos los cuentos listos, espero que los lectores no los encuentren demasiado lúgubres. No los pensé de esa manera. Pero por lo que yo sé de la vida, siempre es dura". Personalment no els considero lúgubres. Inquietants i molt valents, tocant alhora la maldat i la tendresa, la desgràcia i l’esperança. Llegint aquests contes, també els més durs, m'he sentit bé. És el que aconsegueix sempre la bona literatura.

I d'acompanyament aquesta cançó de Robert Cray:


dilluns, 20 de juny del 2011

La biblioteca de Buchenwald

A l’Esther perquè hem coincidit en el mateix punt

Quan vaig saber de la seva mort, vaig córrer a buscar aquest llibre. Colpidor, inoblidable. Per què no l'havia llegit abans si me n'havien parlat tant i tant?

Semprún va haver d’esperar molt de temps per poder parlar de les seves vivències al camp de concentració de Buchenwald. No serà fins passats 47 anys que es veurà en cor de tornar a Weimar, allà, on va conèixer el Mal absolut.

En el llibre parla molt de les dificultats per poder explicar certes veritats essencials; com expliques, per exemple, l’olor dels crematoris?, o la sensació que la mort et travessa? Dificultats, perquè es insuportable tornar a reviure-ho; dificultats, també, per trobar la manera de contar-ho bé, perquè es pugui comprendre. Només mitjançant l'artifici de l'obra d'art, és clar!

Tot el llibre és extraordinari. Inoblidable la història amb el tinent Rosenfeld, el capítol en què coneix la Milena de Kafka o quan ens parla del suïcidi de Primo Levi. Inoblidable quan s'assabenta del favor de vida que li va fer un descongut. Tot. Però avui us vull parlar de la biblioteca del camp, del què va viure allà just quan acabaven de ser alliberats.

Un matí entre el 14 i el 19 d'abril de 1945, feia uns dies de l'alliberament de Buchenwald, sent que el criden pel megàfon. Una veu aspra, imperativa, que el va sobresaltar fent-li pensar en quan la S.S. cridava algú. Però no; reacciona alleugerit, el cridaven pel nom “camarada Semprún”, el convocaven a la biblioteca, eren lliures.

“Con voz enojada, el responsable de la biblioteca del campo me pedía que devolviera los tres libros que todavía obraban en mi poder. Me esperaba aquella misma mañana, sin falta. Era imprescindible, decía, que los libros volvieran ese mismo día a la biblioteca”.

Hegel, Nietzsche, Schelling. Semprún no havia pensat en cap moment en retornar-los. Li podien ser útils i d’altra banda la biblioteca de Buchenwald desapareixeria. Però no tothom pensava com ell.

Anton, el nom amb que bateja el bibliotecari, li replica que ni anava a desaparèixer la biblioteca ni acabarien els camps de concentració. Per ell el camp ben aviat tindria una altra funció, la mateixa funció: reprimir, reeducar uns altres..., “Nos harán falta campos como éste". El bibliotecari manifesta el seu desig de continuar allà, sent útil a la nova Alemanya. I Semprún no oblidarà la mania per l'ordre i la continuitat d'aquell vell comunista.


"Viéndole alejarse hacia el fondo de la biblioteca, enseguida perdido entre las estanterías, me pregunto si Nietzsche y Hegel estarán realmente en su sitio. ¿Y Schelling? El volumen suelto de sus obras que había en la biblioteca de Buchenwald contenía el ensayo sobre la libertad en el que Shelling explora el fundamento de lo humano..."

És fàcil comprendre que Serprún no hagi pogut oblidar-ho. Una terrible sensació. Però ell no va abandonar mai l'esperança i, fins i tot, en mig de l'horror absolut és capaç de trobar la bellesa. Llegiu sinó aquest fragment impressionant de quan, en sentir el toc de queda, torna al seu bloc:

"Pese al sonido estridente de los pitidos a lo lejos, la noche era hermosa, apacible, serena. El mundo se ofrecía a mí en el misterio radiante de una oscura claridad lunar. Tuve que detenerme para recuperar el aliento. El corazón me latía muy fuerte. Me acordaré toda mi vida de esta felicidad insensata, me dije para mis adentros. De esta belleza nocturna. Alcé la mirada. En la cresta del Ettersberg, unas llamas anaranjadas sobresalían de lo alto de la maciza chimenea del crematorio”.

- Jorge Semprún, La escritura o la vida. Barcelona: Tusquets, 1995, pàg. 73-78, 329-330.

dimecres, 15 de juny del 2011

Les guerres exigeixen novel·les

Antoni Mora, a l’epíleg de Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda cita un assaig d'E.L. Doctorow que comença amb aquestes paraules: “Les guerres exigeixen novel·les” (1). Em retrobo la mateixa idea a l’extraordinari llibre La escritura o la vida de Jorge Semprún. Hi ha vivències, com les que va viure al camp de concentració de Buchenwald, allà on va travessar la mort, que només es poden explicar de veritat mitjançant la recreació artística.

Aquest juliol farà 75 anys de la guerra civil i la data, així com aquestes reflexions, han fet que remenem els prestatges de la biblioteca buscant aquestes veritats essencials. Hi ha desenes i desenes de novel·les ambientades en la guerra, nosaltres hem fet una selecció partidista; la nostra selecció. I comencem amb una de les millors que, precisament, està llegint i comentant una biblioteca amiga.


Per a molts Incerta glòria de Joan Sales, és la gran novel·la de la guerra civil, on trobem la guerra, però també l’amor i una reflexió profunda sobre la condició humana. Sales ens confessa l’afany de glòria que cercàvem els joves de la seva generació, una glòria difícil de definir, “La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa”.

En Pere, que coneix la història i llegeix literatura, ens parla d'Incerta glòria i d'una altra novel·la de la guerra que l'apassiona:

“Dues són les gran novel·les sobre la guerra civil. L'una Incerta Glòria, del soldat de l'exèrcit de Catalunya, en Joan Sales. L'altra de qui la va viure a la reraguarda, la de Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant.

Incerta Glòria és una història escrita des del jo narratiu d'un soldat català del front d'Aragó, amb tot de personatges sobretot masculins i amb històries entrellaçades on la guerra, el front, i el record i misèries posteriors de postguerra, en són el fil conductor. En la novel·la no només hi han històries i personatges, hi ha, també, grans i llargues reflexions filosòfiques sobre la societat i la civilització. La guerra, amb el seu gran trasbals d'odi, embrutiment i destrucció, ho sacseja tot. Joan Sales tant ens mostra la part fosca dels personatges, amb totes llurs duplicitats i cares, com fa reflexionar-los sobre Déu, la filosofia i la civilització. Al final, tant o més bèstia que la lluita per la supervivència personal ho és la lluita per la supervivència de la pròpia dignitat humana.

Mercè Rodoreda fa una novel·la més aviat curta però impossible de deixar fins que no has arribat al final. La protagonista, el fil narratiu, és la vivència d'una dona. La guerra, i més que la guerra el fatalisme de la història, és un decorat i una música de fons. L'autèntica història és la capacitat de la Colometa per arrapar-se a la vida i escapar de la mort; de sobreviure-ho.

L'estil de Joan Sales és totalment diferent. Molt més masculí, amb menys emocions i sentiments i moltes més reflexions i lluites, i sobretot molt més llarg i sense la capacitat de Rodoreda per explicar les coses mitjançant allò que insinua l'ambient. Joan Sales ens inunda, ens deixa molls i xops de reflexions i situacions. Mercè Rodoreda ens fa petits retrats, petits esbossos a cops de fuet”.

Ja sabem que Sales va ser editor de Rodoreda i que els unia una amistat i admiració mútua que queda reflectida a les seves cartes.
Llegiu que li escrivia Rodoreda el 22 d'agost de 1962:

“En una de les millors llibreries de Ginebra vaig veure un llibre molt gruixut, Incertaine gloire, el vaig comprar i el vaig fullejar. Em va semblar, a primer cop d’ull, un llibre brillantíssim. Vaig ensopegar amb un dels dels trossos més bonics que mai hagi llegit: una collita o una tria de safrà. Meravellós, com no n’havia llegit mai cap. Un tros de gran literatura o digne d’una gran literatura. No us puc donar una impressió de lectura total perquè me l’han pres de les mans...”
(2)


- (1) Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 2008, pàg. 227.
- (2) Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Barcelona: Club Editor, 2008, pàg. 125.

divendres, 3 de juny del 2011

Els perills de la lectura

La lectora, Jean-Jacques Henner (Museu d'Orsay, París)

"(...) él se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer, se le secó el celebro, de manera que vino a perder el juicio. Llenósele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles..." (1)

De la mateixa manera que el Quixot sortia a buscar les aventures que havia llegit, Madame Bovary, plena de fantasies, busca l’amor que havia llegit. On era la felicitat dels llibres es preguntava? Ella, lectora (no entrem ara si mala o bona lectora), no és capaç de trobar a la vida la felicitat, la passió i l’embriaguesa que havia trobat en les seves lectures.

Els perills els té clars la seva sogra que decideix atacar el problema:

“Resolgueren, doncs, d’impedir que Emma continués llegint novel·les. L’empresa no semblava gens fàcil. La bona senyora se n’encarregà. Quan passaria per Rouen aniria en persona a casa del qui llogava els llibres, a dir-li que Emma deixava la subscripció. I, si el llibreter pretenia persistir en el seu ofici d’emmetzinador, bé tindrien el dret d’anar a avisar la policia” (2)

Llegiu què deia Flaubert en el seu famós diccionari: "Jovencita: Articular esta palabra tímidamente. Todas las jovencitas son pálidas y frágiles, siempre puras. Evitar que lean libros, visiten museos, teatros y, sobre todo, el zoológico, donde están los monos”. Ara ja coneixem la picardia de Flaubert i no ens espantem.

Però les jovenetes i les dones han llegit i continuen llegint. Literatura bona i no tan bona. I moltes encara s’encanten amb novel·les plenes de somnis romàntics. I no passa res.

Un llibre que es mereix una entrada per ell mateix però que, parlant de perillositat, no podem deixar de citar. Las mujeres, que leen, son peligrosas d’Stefan Bollmann (3). Un llibre molt bonic, amb comentaris sobre pintures de dones lectores. Perilloses, o no. A criteri de cadascú.

(1) Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha. Madrid: Anaya, 1996, vol. I, pàg. 59
(2) Gustave Flaubert, Madame Bovary. Barcelona: Educaula, 2010, pàg. 168-169
(3) Stefan Bollmann, Las mujeres, que leen, son peligrosas. Madrid: Maeva, 2008

dimecres, 1 de juny del 2011

Enrique Vila-Matas i Tossa

A Bibliotossa des de fa temps col·leccionem les referències literàries de Tossa. Aquí teniu la guia que acabem d'actualitzar i iniciem una secció nova al bloc escrivint sobre aquestes referències.

“(...) de niño había estado a punto de morir ahogado, porque el mar de la playa de Tossa de Mar se lo llevaba hacia dentro irremediablemente y él, que no sabía nadar, se había quedado agarrado a un colchón neumático y, en lugar de pensar que iba a morir, se había puesto a evocar una escena de El Jabato, su cómic favorito, donde el héroe vivía una situación parecida y a última hora era rescatado por el flaco poeta Fideo, un personaje de aquella historieta”
Aquesta història de ficció està basada en un fet real. L’estiu de l’any 1956, quan Vila-Matas tenia vuit anys, va estar a punt de morir ofegat en una platja de la Costa Brava. Aquest succés i l’evocació de Fideo de Mileto és un record que ha cedit més d’una vegada als seus personatges de ficció. “En mis ficciones esa playa ha sido indistintamente Palamós, Tossa, Cadaqués i Port de la Selva”.

- Enrique Vila-Matas, Dublinesca. Barcelona: Seix Barral, 2010, pàg. 294

dilluns, 30 de maig del 2011

Nabokov llegint Madame Bovary

“Hace cien años, Flaubert, en una carta a su amante, hacía el siguiente comentario: (...) qué sabios seríamos si sólo conociéramos bien cinco o seis libros” .

Si voleu gaudir llegint algú que parla de llibres aneu cap a Nabokov i seguiu les lliçons que feia en els seus cursos de literatura a Wellesley i Cornell. Impressionants.

En aquest Curso de literatura europea parla de set obres mestres, entre elles Madame Bovary, i ens convida, com deia als seus alumnes, a fixar-nos en els detalls, a acaronar-los; a llegir en profunditat, combinant el plaer artístic i el plaer intel·lectual.

Aquesta és una de les cites més conegudes de Nabokov, extreta de la introducció del llibre: “Buenos lectores y buenos escritores”: “El lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador”.

L’anàlisi que fa Nabokov ens mostra Madame Bovary com tota una exhibició d’estil. Flaubert domina tot un seguit de tècniques que treballa a la perfecció: el desenvolupament d’escenes com una superposició de capes; les transicions estructurals; el contrapunt, mètode d’interlineats en què es succeeixen de forma paral·lela diferents converses o corrents de pensament; l’ús del pretèrit imperfet per donar una sensació de continuïtat, etc. Tots aquests recursos el permeten crear, segons Nabokov, una de les peces més perfectes de la ficció poètica que es coneixen.

Però la genialitat de Nobokov és, sobretot, la manera en què aconsegueix despertar-nos l’admiració i l’afecte per la bona literatura. Així ens fa parar l’atenció en frases, en fragments concrets en els quals Flaubert va treballar molt i amb els quals va aconseguir crear escenes inoblidables.

“Exactamente un año después de empezar a componer el libro (ochenta o noventa páginas en una año; ésa es la clase de sujetos que a mí me gusta), Flaubert escribió (...):« ¿Qué pesadez es mi Bovary...! Esta escena de la posada puede llevarme tres meses. A veces me siento al borde las lágrimas, tan profundamente siento mi impotencia...»”

"«Si alguna vez se han trasladado los valores de una sinfonía a la literatura, habrá sido en este capítulo de mi novela [el del concurs de bestiar]. Tiene que ser una vibrante totalidad de sonidos. Deberá oírse simultáneamente el mugido de los bueyes, el murmullo del amor y los discursos de los políticos. El sol lo ilumina todo, y hay ráfagas de viento que agitan las tocas blancas... Consigo el movimiento dramático meramente a través de la interacción de los diálogos y el contraste de los personajes »”


Nobokov es recrea també en mostrar-nos l’ús constant de la ironia, bordejant la burla, amb què Flaubert descarrega contra el convencionalismes emocionals, literaris i intel·lectuals dels personatges de la novel·la i de tota una manera de viure. Tot és materialisme i estupidesa. I encara diríem que el professor Nabokov els fa créixer i que, sense pietat, ens fa veure una Emma més superficial, un Charles més patètic, els dos amants més pocavergonyes, Homais més vulgar...

Ens ho deia tot just començar la classe. Anem a gaudir d'una obra mestra; la més romàntica de les que es comenten en aquest llibre. "Estilísticamente, es prosa ejerciendo la función que cumple la poesía".

- Valdimir Nabokov. Curso de literatura europea. Barcelona: Ediciones B, 2009, pàgs. 25, 32, 230, 241, 201.

divendres, 27 de maig del 2011

Flaubert, tot és qüestió d'estil

“El que em sembla més bell, el que més m’agradaria fer, és un llibre sobre res, un llibre sense llaços amb l’exterior, un llibre que se sostingués per la força interna de l’estil, com la terra s’aguanta a l’aire sense cap suport, un llibre que amb prou feines tingués argument o que, si més no, tingués un argument gairebé invisible, si una cosa així és possible. Les obres més belles són les que tenen menys matèria...”

(Carta de Gustave Flaubert a Louise Colet, 1852).

dimarts, 10 de maig del 2011

Lector d'inicis de Quim Monzó

“Però així com el lector apassionat no pot aturar la vida si no és prenent la decisió de tallar-la, els llibres sí que pot aturar-los en el moment més esplendorós, quan les possibilitats són encara nombroses. Per això no n’acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines, com a màxim. Quan el ventall de bifurcacions de la història es va reduint i el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col·loca a la prestatgeria, per odre alfabètic del cognom de l’autor".

- Quim Monzó, “Els llibres”, Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, pàg. 196.

divendres, 6 de maig del 2011

"La mesa limón" de Julian Barnes

Llegir Julian Barnes és un veritable plaer. Us el recomano de tot cor. Per la seva subtilesa i un sentit de l’humor magnífic. Tot el que he llegit d’ell m’ha deixat admirada; vas llegint, un paràgraf, un capítol i no pots deixar d’aturar-te i dir oh!!! oh!!!

La temàtica central d’aquests contes amb gust de llimones no és alegre. A la contraportada se’ns diu que pels xinesos la llimona és un símbol de la mort i que a Helsinki, en un bar freqüentat per Sibelius, els que seien en la taula llimona havien de parlar de la mort. Tots els protagonistes dels onze contes que aplega el llibre són grans, vells, que estan arribant a la fi de les seves vides. L’autor ha explicat que el que volia, sobretot , era rebel·lar-se vers la idea de la vellesa com un moment de serenitat emocional.

“Todos podemos ver, pasada cierta edad, cómo el cuerpo decae, y de alguna manera asumimos que lo mismo ocurre con los espíritus y las pasiones, pero eso es muy poco probable y siempre fue poco probable", explica Barnes.

I així ens ho transmet. Totes aquestes persones grans continuen sentint intensament, enyorant i desitjant. Les qüestions fonamentals són les mateixes que ja hem trobat en altres llibres seus. La vida oculta, inescrutable de les persones, les turbulències del cor, la passió, el pes del passat (consumat o no) sobre el present, els somnis, les renúncies, la mentida... Però, per sobre de totes les batalles interiors, vagin com vagin les coses, la necessitat d’estimar.

Històries d’amor idealitzades com la “Historia de Mats Israelson” en la qual Anders Borén i la senyora Lindwall es passen mitja vida sospirant per una història que no va poder ser i que ara, quan ell és al llindar de la mort, pot recuperar-se (o no).

O com la del meu conte preferit, “El reestreno”, en què ens trobem amb un sexagenari Turguenev que viu el darrer amor de la seva vida fonamentant-lo en el plaer de la renúncia, vivint les emocions en el "si hagués..." o en "el que hauria pogut ser". Genial el narrador agosarat i inquiet, que no només ens ho explica, sinó que pren partit i acaba fent una paròdia entre el romanticisme de la literatura russa i una concepció més pragmàtica de l’amor i el sexe.

Històries en les quals els protagonistes necessiten escapolir-se de les rutines de la seva vida. Uns terminen allà on no volien acabar i es conformen; altres troben alguna mena d’escapament con a “Higiene” en què un militar té prou amb una sortida anual per trobar-se amb una prostituta durant vint anys; altres sembla que aconsegueixen tirar endavant com l'home de vuitanta anys que, a “La jaula para frutas”, es divorcia finalment de la seva dona.

Trobem també en aquest llibre el joc esplèndid que sap fer Julian Barnes i que aconsegeuix que la ficció acabi enriquint fets reals o més o menys reals. Ho va fer amb Flaubert, aquí ens trobem amb Turguenev i també amb Sibelius que, en un conte poètic i trist, ens parla de la música i de la vida en plena decadència.

I també vull parlar-vos de la velleta de "Saber francés" que, veritablement, es va cartejar amb Barnes, i un dia decideix anar a la biblioteca pública i comença a llegir totes les novel·les des de la lletra A. Aviat arriba al Lloro de Flaubert i no se'n pot estar d'escriure a l'escriptor. Ho entenc.

La veritat és que tots els contes m'han agradat molt i molt. Els he rellegit tots. I, tot i que són històries tristes, sense final feliç, us asseguro que, extraordinàriament, no ens queda una sensació de derrota o tragèdia. Aquests personatges, en plena decadència, encara són ben vius. Bravo, Barnes!!!

I d'acompanyament "Criticarem les noves modes de pentinats" dels Manel.






Julian Barnes, La mesa limón. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 107

dissabte, 30 d’abril del 2011

Sabato, sense fi

“Lean lo que les apasione, será lo único que les ayudará a soportar la existencia”.

Aquesta matinada ha mort Ernesto Sabato, ell, que va ser, per a molts de nosaltres, escriptor de referència. El túnel i Sobre héroes y tumbas (inoblidable “Informe sobre ciegos”) van ser lectures intensíssimes, d’aquelles que saps que van determinar la teva manera de sentir el món. Sabato va ser refugi, companyia i consol en moltes de les nostres preguntes sobre la vida. La seva desesperació era la nostra, les seves ganes de trobar un sentit, les nostres; i, sobretot, la seva esperança era la nostra. Perquè Sabato tenia fe. Era un home que necessitava trobar veritats i creure en la humanitat; veure una llum més enllà de les ombres.

“Quizá ayude a encontrar un sentido de trascendencia en este mundo plagado de horrores, de traiciones, de envidias; desamparos, torturas y genocidios”.

Aquest sant Joan hauria complert cent anys, però sabem que la seva obra no mor i que, per tant, la seva vida no té fi. Us recomano llegir-lo amb passió.

Ernesto Sabato, Antes del fin. Barcelona: Seix Barral, 2003, pàg. 18, 12.

dissabte, 23 d’abril del 2011

No puc ésser ni sóc més que literatura

Dictat d'amor (Ponç Pons)

L'amor que us hai en totes les parts m'ascla.
Jordi de Sant Jordi


Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d'enyor
al mansàrdic embruix d'un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d'àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d'insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l'infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d'àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l'alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l'aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l'atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid d'albes, illenc
medul·lar que s'abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d'hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d'una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d'anys i records que rosega l'oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t'estimava i t'estim amb un cremant amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!


- Ponç Pons, Estigma. Barcelona: Edicions 62, 1995.

LIBRARY from singsfish on Vimeo.

dijous, 14 d’abril del 2011

Julian Barnes: un perfeccionista a la cuina

(Julian Barnes i la dona per qui cuinava)

Aquest llibre és deliciós i molt divertit. Confesso que em va atraure l’autor i molt menys el títol i el tema que suggereix. Sóc a les antípodes de ser una perfeccionista a la cuina. No tinc, em sembla, cap llibre de receptes ni cuino per als meus amics. Però tant s’hi val. El llibre te’l cruspeixes en una tarda tranquil·la i t’agrada com allò que cuinen els teus amics per tu.

Julian Barnes ens parla de la seva relació personal amb la cuina. No es tracta d’un llibre de receptes ni d’un registre dels grans àpats de la seva vida, sinó d’un conjunt d’anècdotes que assolen un cuiner amateur que s’apropa als fogons amb emoció però, alhora, amb inseguretat i molta i molta meticulositat.

L'autor, és fàcil adonar-se'n, cuina bé però no està per experiments ni per improvisacions. Necessita controlar les receptes amb una precisió científica: mesures, ingredients, minuts de cocció... Molts capítols comenten grans llibres de cuina (absolutament desconeguts per mi) i certes frustracions amb què s’hi ha trobat. Aquí no es precisen les mides: què és una ceba mitjana? Aquí se’ns enganya: és impossible que quedi tendre amb tres hores al foc! Aquest plat no hi ha manera de fer-ho a casa: això no és un restaurant!

A banda, consells sobre coses que no s’han de provar de fer, sobre els avantatges que donen certes facilitats a la cuina, una classificació, segons Pomiane, dels diferents tipus de convidats que pots tenir a casa i de l’àpat adient... Tot explicat amb un sentit de l’humor encantador; al igual que les seves anècdotes personals. Per anomenar una, el dia que cuinava llebre amb salsa de xocolata per un almirall faldiller mentre sentia que aquest li tirava els trastos a la seva dona. Pobre salsa!

I ja, com la cirereta del pastís, curiositats cuino-literàries. Així sabrem que Ford Madox Ford era un gran cuiner o que Joseph Conrad va prologar un llibre de cuina de la seva dona amb suggerents comentaris que Julian Barnes matisa irònicament. Com a mostra, una anècdota amb Ishiguro:

«Comí canguro en una comida literaria con Kazuo Ishiguro, que lo pidió con estas palabras: "Siempre me gusta comer el emblema nacional". ("¿Qué come en Inglaterra?", me gruñó un poeta que estaba cerca:"¿León?")» (1)

(1)- Julian Barnes, El perfeccionista en la cocina. Barcelona: Anagrama, 2006, pàg. 81. El llibre està traduït al català per Edicions Viena, dins la col·lecció Carta Blanca.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Una història d'amor i de foscor d'Amos Oz

“El espacio que el buen lector prefiere labrar durante la lectura de una obra literaria no es el terreno que está entre lo escrito y el escritor sino el que está entre lo escrito y tú mismo (...)Y tú, no preguntes: ¿Son hechos reales? ¿Es lo que le pasa al autor? Pregúntate a ti mismo. Por tus propias circunstancias. Y la respuesta puedes guardártela para ti” .

Aquest llibre me’l va fer conèixer l’Esther fa uns anys i sovint torno a ell per rellegir algun capítol o un fragment i retrobar aquella frase, aquella emoció. Recordo intensament la història, però també molts detalls. Sé de lectors que han trobat el llibre lent i que s’han cansat d’una certa minuciositat en les descripcions o de la reiteració de temes; a mi m’ha passat al contrari.

M’agrada el llibre en general, 640 pàgines plenes de vida, on entrem dins d’una família de jueus, passegem pels carrers de Jerusalem, revivim la història contemporània d’Israel i coneixem què sentia Amos Klausner. M’agraden els capítols en particular, com el que explica l’experiència d’un hort en el qual mai no va arribar a germinar res, aquell en què l’autor parla de la lectura, el de la deliciosa història amb Orna, o el de l’avi Alexander que atreia totes les dones... I m’agraden també petits fragments i frases concretes, com quan un nen ens diu que volia ser llibre, o el que va sentir llegint Miquel Strofoff, o allò que li deia Fània sobre l’amor i l’amistat... Això i moltes altres coses.

Una història d’amor i de foscor és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor israelià Amos Oz. La va escriure l’any 2002, tenia seixanta-tres anys, i en ella prova d’entendre la tragèdia familiar que va viure quan tenia dotze anys, No importa descobrir-vos que va ser el suïcidi de la seva mare. I per comprendre caldrà anar molt endins. Entrarem a la casa de la seva infantesa, una llar plena de llibres, on els seus pares portaven una vida senzilla i aparentment plàcida. Ell, un bibliotecari il·lustrat, un savi racional; ella una dona emotiva, lectora sensible. Sabrem de les seves vides, la dels pares, la dels avis, la d’altres familiars; més de cent anys d’història familiar. Els coneixerem tots. El que es més aparent i també allò que s’amaga.

“Mil años luz nos separaban. No años luz. Mil años de oscuridad (...) Incluso entonces, en Tel Arza, aquella mañana de sábado, cuando mi madre se sentó apoyada en un árbol y mi padre y yo pusimos la cabeza sobre sus piernas, una cabeza en cada pierna, y mi madre nos acarició a los dos, incluso en aquel momento, el más querido de toda mi infancia, mil años oscuridad nos separaban".

El llibre busca, essencialment, la mare; la dolça i melancòlica Fània. I per trobar-la haurà d’intuir totes les tristeses callades i les foscors que habitaven en la seva casa. Fània ens apareix com una persona delicada, les seves lectures, les històries que explicava al seu fill i que determinarien la seva vocació de lector i escriptor, els comentaris i les explicacions que fa, la seva soledat interior. Què va passar dins d’ella perquè desitgés morir? Per arribar-hi ens explica tot el que sap, tot el que van viure. La descripció dels espais i l’explicació dels diferents personatges és extraordinària i en ella trobem sentit de l’humor, comprensió i alhora duresa. Destaca la figura del pare, un home erudit i rigorós, inaccessible, que arrossega també les seves foscors, i del qual voldrà venjar-se allunyant-se de tot.

“A los catorce años y medio; unos dos años y medio después de la muerte de mi madre, maté a mi padre y maté a toda Jerusalén, me cambié de apellido y me fui solo al kibbutz Hulda para vivir allá sobre las ruinas”. Allà hi viuria, amb un altre cognom, des de l’any 1954 fins al 1985.

I, és clar, hi trobem també la pròpia història d’Amos Oz. Un aspecte deliciós és la seva relació amb la lectura, la crónica d'un lector i d'un escriptor. La novel·la és plena de referències a títols de llibres i a tot allò que va trobar en ells. Des de les primeres lectures de ben petit fins a les descobertes d’adolescència. Hi ha almenys tres capítols essencials. El 5è, parlant-nos del que és un bon i un mal lector; el 55 en el qual recorda les lectures més significatives de la seva infantesa, i el 58, ja al kibbutz, on el bibliotecari Sheftel se’n compadia de la seva insaciable set de llibres.

“Leí de todo en Hulda durante aquellos años: Kafka y Yigal Mosenson, Camus, Tolstói y Mishé Samir, Chéjov y Natán Shaham, Brenner y Faulkner, Pablo Neruda, Hayyim Guri, Alterman, Amir Gilboa, Leo Goldberg, Shlonsky y E. Hilel, Yizhar y Turguenev, Thomas Mann... (...) Todo. Excepto los libros que Sheftel no me permitía leer por mucho que le suplicase: Los desnudos y los muertos, por ejemplo (creo que, incluso después de casarme, Sheftel dudaba de si no era peligroso dejarme leer a Norman Mailer y a Henry Miller)".

A Hulda també llegiria, corprès i emocionat, el llibre Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, del qual ja vam parlar un altre dia. Aquells relats van ser per ell revolucionaris perquè li va fer adonar-se’n de com havia d’escriure.

“Y resultó que este modesto libro me conmovió profundamente: una noche de verano entera, hasta las tres y media de la madrugada, estuve dando vueltas por los caminos del kibbutz, presa de una febril emoción, ebrio, hablando solo en voz alta, temblando como un enamorado, cantando y saltando, sollozando de miedo, de alegría y de exaltación: ¡Ahí está!"

Una novel·la que podria tenir aquesta música i que us recomano molt i molt.




- Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Madrid: Siruela, 2004, pàgs. 47-48, 546-547, 557, 585, 588.


La novel·la està traduïda al català per la Magrana

dijous, 24 de març del 2011

Aniversari dels Manel

Tothom en parla; no és estrany. I m’agrada tornar, després d’un temps de necessària absència, amb aquesta cançó onírica i poètica. No cal fer gaires comentaris. Entrar dins d’un desig, viatjar amb la literatura i els somnis... I de regal, una gran lluna plena.

Mireu i sentiu la cançó. Una meravella!

divendres, 4 de febrer del 2011

Pedro Páramo de Juan Rulfo

"¿La ilusión? Eso cuesta caro. A mí me costó vivir más de lo debido" (1)

Juan Preciado viatja fins a Comala per saber del seu pare, Pedro Páramo. Es troba amb un poble trist, xafogós i deshabitat. De seguida li diuen que Comala està a la boca de l’infern i aviat se n’adona, aterrat, que ha entrat en un món de morts. El viatge cap al seus orígens, cap a la història del seu pare i la d’aquestes terres, el portarà també a la mort. No hi ha pau en una terra plena de ressentiment i odi; les ànimes estan condemnades. Tot està impregnat de violència, terror i soledat.

Les sensacions d’angoixa i desconcert es transmeten d’una manera extraordinària en el relat. L’estil narratiu, una estructura fragmentada en la qual hi ha diverses veus narratives, els salts cronològics... acaben determinant aquestes sensacions. On sóc? Però qui parla ara? Què s’està explicant? Què significa tot això? Ens sentim una mica com Juan Preciado, perduts i confosos fora de la realitat.

Juan Rulfo parla a l’entrevista del programa A Fondo de les dificultats que es poden tenir per entendre la novel·la. Explica que és un novel·la difícil i que va ser escrita amb aquesta intenció. “Está roto el tiempo y el espacio, y es que se trabajó con muertos y eso facilitó el no poderlos ubicar en ningún momento (...) En realidad es una novela de fantasmas, que cobran vida y la vuelven a perder”.



En aquesta web trobareu molta informació sobre Juan Rulfo.

Nosaltres, des de Bibliotossa, us recomanem molt aquest llibre. Cal llegir-lo amb atenció però sense obsessionar-se en les seves dificultats. Llegir és essencialment sentir. Després, molts lectors, tindran ganes de fer una segona lectura i encara en gaudiran més. Llegir també és admirar.

(1) Paraules de Dorotea a Juan Preciado:
- Juan Rulfo, Pedro Páramo. Madrid: Cátedra, 2009 (Mil letras), pàg. 119

I d'acompanyament, "Luz de luna" de Chavela Vargas.


dijous, 3 de febrer del 2011

90 lectures compartides

“El tema de conversación verdadero y oculto de un grupo de lectura son los propios componentes del grupo” , Margaret Atwood (1)

El grup de lectura de la Biblioteca de Tossa ha complert 90 lectures. La nostra primera trobada va ser a mitjans de desembre del 2002; vam començar amb molta il·lusió i certa timidesa les ganes de compartir emocions i experiències i ara mirem endavant amb la mateixa il·lusió. La lectura en companyia és molt gratificant. Per una banda, ens obre nous horitzons i així ens apropem a gèneres i llibres que potser no hauríem conegut mai, i, d’altra banda, ens fa aprofundir en la lectura, coneixem diferents perspectives i altres maneres de fer nostra la lectura.

Tot i que cada persona faria la seva tria particular, aquestes són les lectures que, com a grup lector, recordem especialment:

El cartero de Neruda d’Antonio Skármeta
L’amant de Marguerite Duras
Adreça desconeguda de Kathrine Kressmann Taylor
Les filles de Hanna de Marianne Fredriksson
L’última trobada de Sándor Márai
84 Charing Cross Road de Helene Hanff
Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Afrima Pereira d’Antonio Tabucchi
Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez
Tot un caràcter d’Imma Monsó
El lector de Bertrand Schlink
Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda
La balada del cafè trist de Carson McCullers
Cien años de soledad de Gabriel García Márquez
Maus d’Art Spiegelman
El manuscrit de Virgili de Miquel Pairolí
Bulbs de J.N. Santaeulàlia
Corazón tan blanco de Javier Marías
L’estrany d’Albert Camus
La lluvia amarilla de Julio Llamazares

Aquí podeu trobar el llistat complet dels 90 llibres que hem compartit al llarg d’aquest temps.

(1) Citat a:

- Elizabeth Noble, El grupo de lectura. Barcelona: Roca, 2005, pàg. [9].

Altres novel·les al voltant dels grups de lectura:

- Karen Joy Fowler, El club de lectura de Jane Austen. Barcelona: El Aleph, 2005
- Azar Nafisi, Leer Lolita en Teheran. Barcelona: El Aleph, 2004
- Mary Ann Shaffer, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Barcelona: Ara Llibres, 2009

dimecres, 2 de febrer del 2011

Juan Rulfo i el seu oncle Celerino


Enrique Vila-Matas en la seva novel·la Bartleby y compañía ens parla d’escriptors que renuncien a escriure com Robert Walser, Salinger, Rimbaud i Rulfo. Escriptors de qualitat que escriuen algun llibre i que després, per la raó que sigui, deixen de fer-ho.

Juan Rulfo és un exemple d’aquesta literatura del No. Va publicar dues obres mestres: la recopilació de contes El llano en llamas (1953) i la novel·la Pedro Páramo (1955). Després d'elles, el silenci. Només publicaria abans de morir El gallo de oro y otros textos para cine (1980).

Llegim què ens explica sobre Juan Rulfo, després de l’èxit aconseguit amb la seva extraordinària novel·la Pedro Páramo:

“(…) Tras el éxito de la novela que escribió como si fuera un copista, ya no volvió Rulfo a escribir nada más en treinta años. Con frecuencia se ha comparado su caso con el de Rimbaud, que tras publicar su segundo libro, a los diecinueve años, lo abandonó todo y se dedicó a la aventura, hasta su muerte, dos décadas después.

Durante un tiempo, el pánico a ser despedido por el apretón de manos de su jefe convivió con el temor a la gente que se le acercaba para decirle que tenía que publicar más. Cuando le preguntaban por qué ya no escribía, Rulfo solía contestar:

—Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias.

Su tío Celerino no era ningún invento. Existió realmente. Era un borracho que se ganaba la vida confirmando niños. Rulfo le acompañaba muchas veces y escuchaba las fabulosas historias que éste le contaba sobre su vida, la mayoría inventadas. Los cuentos de El llano en llamas estuvieron a punto de titularse Los cuentos del tío Celerino. Rulfo dejó de escribir poco después de que éste muriera. La excusa del tío Celerino es de las más originales que conozco de entre todas las que han creado los escritores del No para justificar su abandono de la literatura.

—Que por qué no escribo? -se le oyó decir a Juan Rulfo en Caracas, en 1974-. Pues porque se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias (...)".

- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2000, pàg. 16-17.