dijous, 14 d’abril de 2011

Julian Barnes: un perfeccionista a la cuina

(Julian Barnes i la dona per qui cuinava)

Aquest llibre és deliciós i molt divertit. Confesso que em va atraure l’autor i molt menys el títol i el tema que suggereix. Sóc a les antípodes de ser una perfeccionista a la cuina. No tinc, em sembla, cap llibre de receptes ni cuino per als meus amics. Però tant s’hi val. El llibre te’l cruspeixes en una tarda tranquil·la i t’agrada com allò que cuinen els teus amics per tu.

Julian Barnes ens parla de la seva relació personal amb la cuina. No es tracta d’un llibre de receptes ni d’un registre dels grans àpats de la seva vida, sinó d’un conjunt d’anècdotes que assolen un cuiner amateur que s’apropa als fogons amb emoció però, alhora, amb inseguretat i molta i molta meticulositat.

L'autor, és fàcil adonar-se'n, cuina bé però no està per experiments ni per improvisacions. Necessita controlar les receptes amb una precisió científica: mesures, ingredients, minuts de cocció... Molts capítols comenten grans llibres de cuina (absolutament desconeguts per mi) i certes frustracions amb què s’hi ha trobat. Aquí no es precisen les mides: què és una ceba mitjana? Aquí se’ns enganya: és impossible que quedi tendre amb tres hores al foc! Aquest plat no hi ha manera de fer-ho a casa: això no és un restaurant!

A banda, consells sobre coses que no s’han de provar de fer, sobre els avantatges que donen certes facilitats a la cuina, una classificació, segons Pomiane, dels diferents tipus de convidats que pots tenir a casa i de l’àpat adient... Tot explicat amb un sentit de l’humor encantador; al igual que les seves anècdotes personals. Per anomenar una, el dia que cuinava llebre amb salsa de xocolata per un almirall faldiller mentre sentia que aquest li tirava els trastos a la seva dona. Pobre salsa!

I ja, com la cirereta del pastís, curiositats cuino-literàries. Així sabrem que Ford Madox Ford era un gran cuiner o que Joseph Conrad va prologar un llibre de cuina de la seva dona amb suggerents comentaris que Julian Barnes matisa irònicament. Com a mostra, una anècdota amb Ishiguro:

«Comí canguro en una comida literaria con Kazuo Ishiguro, que lo pidió con estas palabras: "Siempre me gusta comer el emblema nacional". ("¿Qué come en Inglaterra?", me gruñó un poeta que estaba cerca:"¿León?")» (1)

(1)- Julian Barnes, El perfeccionista en la cocina. Barcelona: Anagrama, 2006, pàg. 81. El llibre està traduït al català per Edicions Viena, dins la col·lecció Carta Blanca.

2 comentaris:

  1. El Julian Barnes és un dels pocs escriptors que han aconseguit que em posi a riure obertament mentre llegeixo. El lloro de Flaubert és una genialitat, i la Història del món en 10 capítols i mig, imperdible. Hauré de donar-li un cop d'ull a aquest tractat culinari.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, Lluís. Totalment d'acord amb tu pel que fa al Lloro de Flaubert. La Història del món... no l'he llegit, però ho faré ben aviat:-)

    ResponSuprimeix