Nabokov llegint Madame Bovary

“Hace cien años, Flaubert, en una carta a su amante, hacía el siguiente comentario: (...) qué sabios seríamos si sólo conociéramos bien cinco o seis libros” .

Si voleu gaudir llegint algú que parla de llibres aneu cap a Nabokov i seguiu les lliçons que feia en els seus cursos de literatura a Wellesley i Cornell. Impressionants.

En aquest Curso de literatura europea parla de set obres mestres, entre elles Madame Bovary, i ens convida, com deia als seus alumnes, a fixar-nos en els detalls, a acaronar-los; a llegir en profunditat, combinant el plaer artístic i el plaer intel·lectual.

Aquesta és una de les cites més conegudes de Nabokov, extreta de la introducció del llibre: “Buenos lectores y buenos escritores”: “El lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador”.

L’anàlisi que fa Nabokov ens mostra Madame Bovary com tota una exhibició d’estil. Flaubert domina tot un seguit de tècniques que treballa a la perfecció: el desenvolupament d’escenes com una superposició de capes; les transicions estructurals; el contrapunt, mètode d’interlineats en què es succeeixen de forma paral·lela diferents converses o corrents de pensament; l’ús del pretèrit imperfet per donar una sensació de continuïtat, etc. Tots aquests recursos el permeten crear, segons Nabokov, una de les peces més perfectes de la ficció poètica que es coneixen.

Però la genialitat de Nobokov és, sobretot, la manera en què aconsegueix despertar-nos l’admiració i l’afecte per la bona literatura. Així ens fa parar l’atenció en frases, en fragments concrets en els quals Flaubert va treballar molt i amb els quals va aconseguir crear escenes inoblidables.

“Exactamente un año después de empezar a componer el libro (ochenta o noventa páginas en una año; ésa es la clase de sujetos que a mí me gusta), Flaubert escribió (...):« ¿Qué pesadez es mi Bovary...! Esta escena de la posada puede llevarme tres meses. A veces me siento al borde las lágrimas, tan profundamente siento mi impotencia...»”

"«Si alguna vez se han trasladado los valores de una sinfonía a la literatura, habrá sido en este capítulo de mi novela [el del concurs de bestiar]. Tiene que ser una vibrante totalidad de sonidos. Deberá oírse simultáneamente el mugido de los bueyes, el murmullo del amor y los discursos de los políticos. El sol lo ilumina todo, y hay ráfagas de viento que agitan las tocas blancas... Consigo el movimiento dramático meramente a través de la interacción de los diálogos y el contraste de los personajes »”

Nobokov es recrea també en mostrar-nos l’ús constant de la ironia, bordejant la burla, amb què Flaubert descarrega contra el convencionalismes emocionals, literaris i intel·lectuals dels personatges de la novel·la i de tota una manera de viure. Tot és materialisme i estupidesa. I encara diríem que el professor Nabokov els fa créixer i que, sense pietat, ens fa veure una Emma més superficial, un Charles més patètic, els dos amants més pocavergonyes, Homais més vulgar...

Ens ho deia tot just començar la classe. Anem a gaudir d'una obra mestra; la més romàntica de les que es comenten en aquest llibre. "Estilísticamente, es prosa ejerciendo la función que cumple la poesía".

- Valdimir Nabokov. Curso de literatura europea. Barcelona: Ediciones B, 2009, pàgs. 25, 32, 230, 241, 201.

El libro de los libros de Quint Buchholz

Al pròleg se’ns explica la història d’aquest llibre tan bonic. L’any 1996 l’editor Michael Krüger va distribuir 46 dibuixos de l’il·lustrador alemany Quint Buchholz a 46 escriptors, entre els quals podem destacar W.G. Sebald, George Steiner, Amos Oz, John Berger, David Grossman, Antonio Tabucchi, Susan Sontag... En el llistat hi trobem nou escriptors espanyols. Els dibuixos tenien com a tema comú el llibre i els escriptors van escriure allò que els suggeria la làmina.

Més enllà dels textos, el que destaca de l'obra són les il·lustracions, poètiques i oníriques, amb llibres que podem travessar, que ens fan volar, que trobem al mig del camí, sota la lluna, piles immenses de lectures... Tot i que Buchholz representa la realitat quasi d’una forma fotogràfica ho fa deixant espai per a la màgia i els matisos insòlits. Una mena de realisme màgic que ens desperta la imaginació i que ja vam trobar en el seu àlbum El coleccionista de momentos. En la seva web trobareu alguns dels dibuixos que formen part del llibre. Són preciosos.

I perquè també volia parlar d'Ana María Matute, que acaba de rebre un Cervantes molt merescut, copio el començament del text que va escriure inspirant-se en aquest dibuix:

"Ahora, cuando he contemplado mi ausencia, sobrevolando y alejándome, como globo errante, de todo aquello que fui, de todo aquello que creía -o quizá sabía- lo más hondo y verdadero de mi vida.
Ahora, ahí está una silla sin nadie, apoyada en el borde de una mesa sin mí. Es el gesto de una infinita desolación, de un espacio vaciado de su contenido natural, como ese vaso boca abajo, negándose a recibir, a contener, a calmar una sed..." (1)

(1) Ana María Matute, "La propia ausencia", dins: Quint Buchholz, El libro de los libros: historias sobre imágenes. Barcelona: Lumen, 1998, pàg. 24.

D'amor i de llibres

"(...) Vaig trobar un d’aquells llibres que m’alteren el cor i em tornen l’alegria de viure. En acabar-lo, em va assaltar una altra vegada el desig que sempre sent en casos semblants: telefonar als amics, eixir a cridar enmig del carrer, proclamar-ho arreu del món. Dir a la gent que no poden seguir vivint sense llegir un llibre així, hi ha massa bellesa per a ignorar-lo.”

El llibre de l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor, va obtenir l’any 2008 el Premi nacional de literatura juvenil. Aquest llibre, deliciosament editat per Bromera en L’eclèctica, és un recull de relats per a lectors de totes les edats sobre la importància de l’amor i la importància de la lectura en les nostres vides, perquè com el mateix autor ens explica, hi ha un homenatge explícit a alguns dels llibres que més s’ha estimat i dels quals ens ofereix deliciosos fragments. Alguns dels autors citats són José Ángel Valente, Xesús Valcárcel, Pablo Neruda, Yeats, Manuel Rivas, Paul Auster...

En les 10 històries d’amor trobareu sentiments secrets que mai no es van arribar a expressar; amors impossibles que no van poder ser; el gran amor que encara no s’ha trobat; nostàlgia i esperança d’amor... I envoltant-t’ho tot el poder de la literatura. El llibre comença amb “Un radiant silenci”, el relat d’un llibreter que pretén enamorar Sara amb fragments de poemes d’amor i acaba amb “Un riu de paraules”, en un barri inundat de començaments magnífics, temptant-nos a llegir. Ben a prop també ho teniu això: Inicis memorables a Espai de Llibres.

I com tinc esperit atlàntic, recomanar-vos de veure avui (que sempre dóna gust de veure i de sentir) Manuel Rivas a L’hora del lector.

I d'acompanyameny, la mítica "Negra sombra" de Rosalía. Interpretada per Luz Casal i Carlos Núñez.

- Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor. València: Bromera, 2008, pàg. 167-168

Mendel el de los libros d'Stefan Zweig

Si parlem d’Stefan Zweig les primeres lectures que ens vénen al cap, segurament, són les famosíssimes Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda. A la nostra biblioteca sempre tenen molt bona acceptació, sobretot entre dones, tot s’ha de dir. L’obra de Zweig és molt extensa, però els llibres que, personalment, m’agraden més són la magnífica novel·la biogràfica Un món d’ahir i dos relats breus però molt intensos, Novel·la d’escacs i Mendel, el de los libros.

Avui us parlem d’aquest Mendel. El llibre és una delícia d’Acantilado, d’aquells que et vénen ganes d’acariciar i protegir; molt petit, breu i lleuger; són només 57 pàgines però plenes de sensacions.

La història comença quan l’any 1929 el narrador entra, per refugiar-se de la pluja, en el cafè Gluck de Viena. Quan és dins, de cop, se li desperta el record d’una persona extraordinària que va estar vinculada al cafè durant el primer quart del s. XX i el va convertir en un lloc de referència per als bibliòfils. Com pot haver oblidat Mendel, el del llibres? Ni ell mateix ho entén.

Durant 30 anys i sempre a la mateixa taula del cafè, del matí a la nit, allà trobàvem Mendel profundament concentrat, llegint catàlegs i llibres. Se’ns diu que aquest llibreter (sense llibreria) ho coneixia tot de l’univers del llibre i que era capaç de trobar-ho tot. Un fenomen bibliogràfic.

“Aquel personaje único estaba en la luna”, no sabia res del món ni li interessaven les persones. Des de la seva taula estava en contacte amb llibreries de tota Europa però vivia fora de la realitat i aquesta l’acabarà excloent. Què fa un jueu polonès d’origen rus, sense nacionalitat, a Viena, cartejant-se amb els països enemics? La situació política del moment no accepta a un personatge així; després, els canvis socioeconòmics, el progrés i la productivitat, l’acabaran excloent del tot, del cafè Gluck, del món i de la vida. No hi ha lloc per ell.

El narrador s’avergonyeix d’haver oblidat Mendel durant tant de temps i ens convida a no fer-ho amb aquestes precioses paraules:

"(...) Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido”.

La soledat i l'aïllament del món de Mendel ens recorda a Bartleby, l’escrivent; i la seva passió bibliogràfica a l’estimat Frank, el llibreter de vell de 84, Charing Croass Road. Tots tres, llibres inoblidables que us recomanem molt i molt.

- Mendel el de los libros. Barcelona: Acantilado, 2009, pàg. 57

El lloro de Flaubert de Julian Barnes

Us recomanem aquest llibre per moltes raons. Perquè és divertit i sensible, està escrit d’una forma brillant, i us farà passar molt bones estones. Perquè ens interessa Flaubert i ens agrada com aquesta novel·la dóna la volta a tants de tòpics i prejudicis sobre l’escriptor solitari, esquerp i assassí del romanticisme. Perquè sentim debilitat per Emma Bovary, la lectora somiadora, la insatisfeta adúltera, la fracassada. I, també, perquè de seguida simpatitzem amb el narrador de la novel·la, el doctor Braithwaite, apassionat com Barnes de Flaubert, i tan necessitat de trobar certeses, veritats. No és casualitat que triï Flaubert. Com explicar, com conèixer, la veritat sobre una esposa infidel que decideix morir? La novel·la, la persecució de Flaubert, conclourà amb la seguretat que mai no podem conèixer del tot la realitat, només sabrem parcel·les de veritats, falses veritats. I, enmig, tot allò que desconeixem, sovint el més rellevant, la vida secreta.

Braithwaite comença el seu projecte sobre Flaubert buscant el lloro autèntic en què es va inspirar per escriure Un cor simple. La novel·la acaba amb el lloro. Pel camí, un munt de coses sobre Flaubert. Però no us imagineu una novel·la biogràfica ni una crítica literària; no, és la defensa acèrrima d’un lector que estima un escriptor i el desig de facilitar-nos una visió més veritable. Amb Braithwaite aprendrem com una cronologia pot ser diferent segons el punt de vista, que sempre, sempre, hi ha coses que se’ns escapen, que hi ha secrets, somnis impossibles, coses que no han arribat a ser. Hi trobarem altres maneres d’apropar-nos a l’escriptor, referències als animals de la seva vida, una recopilació d’ironies, la seva relació amb els trens, els seus amors, un diccionari de tòpics... Sensacional el capítol sobre els ulls, estranys i difícils, d’Emma Bovary i sobre les diferents maneres de llegir.

Només cap al final el doctor s’atreveix a escriure un “relat pur”, la història d’amor que ens ha estat insinuant des del principi, la història d’Ellen. D’ella no ens dóna tants detalls, té consciència que el que voldria saber és inaccessible. Potser llegint Madame Bovary entendrem alguna cosa. Què és l’amor? Com el viu l’altre? On rau la felicitat? Les preguntes de sempre i cap resposta única.

“Los libros dicen: ella hizo esto porque. La vida dice: ella hizo esto. En los libros las cosas quedan explicadas; en la vida, no. No me estraña que la gente prefiera los libros. Los libros le dan sentido a la vida. El único problema radica en que las vidas a las que dan sentido son las de otros, jamás a la del lector”

Braithwaite pensa que, ben segur, la Danse Macabre de Saint-Saëns hauria divertit Flaubert. A Bibliotossa, des del principi, hem pensat en aquesta cançó tan genial i perfecta com Madame Bovary.

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama, 2009, pàg. 204

Fahrenheit 451 de Ray Bradbury

“Potser els llibres ens ajudaran a sortir del pou. Potser podrien ajudar-nos a no cometre els mateixos errors, insensats i maleïts”

Ray Bradbury, Fahrenheit 451. Barcelona: Proa, 2007

Ens trobem els components del Grup de lectura de la Biblioteca per comentar el llibre i veure l’ adaptació cinematogràfica de François Truffaut.

La lectura no ha despertat en tots les mateixes emocions; mentre per alguns es tracta d’una obra apassionant, altres s’hi han sentit decebuts. Ja passa això sovint en les nostres trobades: un xoc de diferents lectures i de diferents sentiments cap a la lectura que compartim.

Però, des de la Biblioteca, no ens podem estar de defensar i recomanar aquest llibre que està considerat un clàssic de la ciència-ficció i és una meravellosa reivindicació del poder de la literatura.

Fahrenheit 451 ens fa entrar en un món aparentment utòpic, envaït pels mitjans audiovisuals i per formes d’entreteniment ràpid, en el qual estan prohibits els llibres. La lectura està considerada un perill per a les persones perquè fa pensar i pot inquietar l’ànima.

En aquesta societat els bombers, en lloc d’apagar incendis, tenen la funció de fer fogueres amb la literatura. Montag, el protagonista d’aquesta història, és bomber i comença a fer-se preguntes i a adonar-se que no se sent feliç. Una noia que passeja de nit i sembla boja l’ensenyarà a mirar la vida d’una altra manera. Veure com una dona decideix morir cremada amb la seva biblioteca l’aproparà al valor dels llibres. I quan comença a sentir la necessitat de fer alguna cosa no estarà sol. Hi ha Faber i sobretot hi ha uns homes–biblioteques que deambulen pels camins amb un llibre en el seu interior. Us podeu imaginar l’amor d’aquests homes cap a la literatura? Quin llibre hauran triat per memoritzar i per què?

En aquest sentit en Jaume ens ha proposat un joc i ens ha fet triar un únic llibre que voldríem salvar de la foguera. Us traslladem a tots la pregunta.

I d’unes lectures a altres. Us recomanem, amb entusiasme, Les cròniques marcianes de Ray Bradbury. Sorprenents, fascinants. Comenceu pel pròleg de Jorge Luis Borges; també, altres llibres que ens parlen de distòpies: 1984 de George Orwell, El món feliç d’Aldous Huxley, Los desposeídos d’Ursula K. Le Guin…

I per últim, el capítol “La biblioteca como sombra” dins La biblioteca de noche d’Alberto Manguel sobre les ombres de les biblioteques, els llibres que han desaparegut i s’han fet desaparèixer al llarg de la història.

El lector de Bernhard Schlink

Michael Berg és un noi de quinze anys que viu una història d’amor amb una dona vint-i-un anys més gran que ell. La relació segueix uns rituals d’erotisme i lectures en veu alta i, tot i que dura poc temps, determinarà la vida dels dos personatges. Passats set anys Michael retroba Hanna en un judici sobre crims de guerra nazis i descobrirà dos secrets de la dona a qui tant ha estimat.

En Jaume del Grup de lectura de Tossa ens parla del llibre que llegirem aquest mes de juny: El lector de Bernhard Schlink:

Què de nou ens pot dir la Hanna i el noiet després de tants anys de la seva primera lectura?. Una certa por de que el temps hagi envellit les emocions que va despertar en el seu moment… També la por de si agradarà a les noies (em nego a dir-les “miembras”) del Grup de lectura, tenint en compte que la proposta d’aquest llibre era meva… De si aixecarà les passions que va aixecar en mi en aquella llunyana primera vegada… I vet aquí el que hem trobat:

1. Que els anys passen, nosaltres envellim, però la bona literatura roman en el seu lloc: les emocions, les mateixes. Les reflexions més potents encara. La necessitat de fer les paus amb el passat i de no trair la memòria de la Hanna i el noiet són més actuals que mai.

2. Satisfet de la rebuda de les noies del Grup de lectura. En paraules de na Plàcida: “Sembla estrany que en un llibre tan petit puguem trobar-hi tantes coses i tan bones”. La trobada per comentar el llibre ha estat magnífica .

3. I les passions que em va despertar a mi, segueixen vigent en els nous adeptes a El lector?. Definitivament ho són.
I com que, al capdavall, llegir no és res més que encetar noves preguntes a mesura que es van cercant respostes, em venen al cap uns quants interrogants: Poden les circumstàncies externes modificar el record de les vivències íntimes? Es possible conviure amb l’horror del nazisme i sortir-ne sense ferides? Es poden perdonar els horrors? O costa més de perdonar la ignorància? Es pot estimar tota una vida una persona que només es va tenir trenta anys abans? Quin amor és aquest? Som el que llegim? O potser som el que triem? Què hauria triat l’Hanna si hagués pogut? Què el noiet?

No ho sabem, però per això llegim. Llegiu El lector. Us donarà peu a seguir preguntant-vos.

I per acabar, per què no hi han més homes al Grup de lectura de Tossa? Ànim nois, llegir i compartir experiències no perjudica ni la salut ni a vosaltres mateixos. Serà un plaer trobar-vos ara que anem pel Fahrenheit 451 del Ray Bradbury.