dissabte, 31 d’octubre del 2015

Lectures de joventut






“(...) la gran época para la lectura es la que va de los dieciocho a los veinticuatro años de edad. La mera lista de lo que entonces se lee colma el corazón de las personas mayores de la pura desesperación. No es solamente que leamos tantísimos libros, sino que también hayamos podido leer precisamente esos libros”

- Virginia Woolf, Horas en una biblioteca. Barcelona: El Aleph, 2005, pàg. 14

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Lectures que commocionen


"Álvaro Mutis subió a grandes zancadas los siete pisos de mi casa con un paquete de libros, separó del montón el más pequeño y corto, y me dijo muerto de risa: “Lea esa vaina, carajo, para que aprenda”; era Pedro Páramo. Aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura; nunca, desde la noche tremenda en que leí La metamorfosis de Kafka, en una lúgubre pensión de estudiantes de Bogotá, casi 10 años atrás, había sufrido una conmoción semejante. Al día siguiente leí El Llano en llamas y el asombro permaneció intacto. El resto de aquel año no pude leer a ningún otro autor, porque todos me parecían menores” (Gabriel García Márquez)

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Vida i literatura




"El nombre del juez no apareció en ninguno, pero es evidente que era un hombre abrasado por la fiebre de la literatura. Sin duda había leído a los clásicos españoles, y algunos latinos, y conocía muy bien a Nietzsche, que era el autor de moda entre los magistrados de su tiempo (…) Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas a la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada"

- Gabriel García Márquez, Crónica de una muerte anunciada. Barcelona: RBA, 2004, pàg. 105-106.

dimecres, 26 d’agost del 2015

Per què ella no llegia Proust?



"L’Eladi llegia Proust. El tenia  en una llibreria petita, a l’esquerra del llit, a l’abast de la mà. El llegia a miques: mai un volum de dalt  a baix. A la Sofia, aquell gust de l’Eladi per Proust la feia somriure despectivament. Proust, a ella, no li agradava en absolut, perquè havia estat un malalt del cos i de l’ànima. Ella, a  més de l’obra, necessitava admirar l’autor. Potser la veritat era que Proust no li agradava perquè agradava a l’Eladi" 

(Mercè Rodoreda, Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 161)

divendres, 26 de juny del 2015

25 anys sense Pedrolo




"I, cap a l'altura de Tossa, no van saber resistir l'atracció d'una costa turmentada pel rocam a la qual s'arrengleraven tot de racons tancats a l'interior, abocats únicament a la mar que no gosava endinsar-s'hi i llepava els baixos amb les seves llengües blaves. Amb precaució, per no encallar, van atansar-se a cinquanta metres d'una caleta petita com un cop de puny, van ancorar i, amb la barca prosseguiren fins a la platja, molt abans d'arribar a la qual l'Alba ja va llançar-se a l'aigua càlida i es confià a les onades que l'arrossegaven a la badia.
Com enlluernats per la meravella de l'indret, van rebolcar-se com dos cadells per la sorra que cremava, van tornar a l'aigua i s'adollaren de sol i d'escuma fins al vespre, quan van decidir quedar-s'hi a dormir
(...)
I l'endemà, la mar era més blava i el cel més resplendent..."
 

- Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. Barcelona: Edicions 62, 1999, pàg. 104.


divendres, 22 de maig del 2015

Primeres lectures


Les primeres passions lectores et marquen per sempre. P. m’ha parlat més d’una vegada dels estius de vacances amb els seus avis a Sant Hilari. Un dels records més intensos d’aquells dies són a la Biblioteca del poble llegint Tintín i convertint-se en el seu company d’aventures. Quaranta anys després encara se l’estima.

Avui fa cent vuit anys del naixement d’Hergé, el creador de Tintín. I aprofitem per donar-li les gràcies a Tintín i a tots aquells personatges que ens van acompanyar durant la infantesa.


Després dels contes que havíem sentit, van venir aquells primers llibres amb els quals vam establir una intimitat especial. Eres el llibre i tu. I et podies escapar amb ell o arrelar-te, i podies mirar el món i viure altres vides, i et feien riure o no; i sempre t’ho passaves bé. Era com una oportunitat de felicitat. 

“Al igual que yo, mi hijo tiene sus autoridades, sus fuentes, sus referencias a las cuales recurre cuando quiere apoyar una afirmación o una idea. Pero si las mías son los filósofos, los novelistas o los poetas, las de mi hijo son los veinte álbumes de las aventuras de Tintín. En ellos todo está explicado. Si hablamos de aviones, animales, viajes interplanetarios, países lejanos o tesoros, él tiene muy a la mano la cita precisa, el texto irrefutable que viene en socorro de sus opiniones. Eso es lo que se llama tener una visión, quizá falsa, del mundo, pero coherente y muchísimo más sólida que la mía, pues está inspirada en un solo libro sagrado, sobre el cual aún no ha caído la maldición de la duda. Solo tiempo más tarde se dará cuenta de que esas explicaciones tan simples no calzan con la realidad y que es necesario buscar otras más sofisticadas. Pero esa primera versión le habrá sido útil, como la placenta intrauterina, para protegerse de las contaminaciones del mundo mayor y desarrollarse con ese margen de seguridad que requieren seres tan frágiles. La primera resquebrajadura de su universo coloreado, gráfico, será el signo de la pérdida de su candor y de su ingreso al mundo individual de los adultos, después de haber habitado el genérico de la infancia, del mismo modo que en su cara aparecerán los rasgos de sus ancestros, luego de haber sobrellevado la máscara de la especie. Entonces tendrá que escrutar, indagar, apelar a filósofos, novelistas o poetas para devolverle a su mundo armonía, orden, sentido, inútilmente, además”.

Julio Ramón Ribeyro: Prosas apátridas. Barcelona: Seix Barral, 2007, pàg. 25-26

dimarts, 10 de febrer del 2015

El llibre més bell segons Flaubert



"Lo que me parece bello, lo que me gustaría hacer, es un libro sobre nada, un libro sin ataduras exteriores, que se sostendría por sí mismo gracias a la fuerza interior de su estilo, del mismo modo que la tierra se sostiene en el aire sin que nada la sujete; un libo que apenas tendría argumento o, por lo menos, cuyo argumento sería casi invisble, si algo así es posible" 


- Gustave Flaubert, Razones y osadías (ed. de Jordi Llovet). Barcelona: Edhasa, 1997, pàg. 40-41


- Fotografia d' André Kertész (Font: http://www.bulgergallery.com/dynamic/artwork_display.asp…)

dimarts, 20 de gener del 2015

El bon lector segons Nabokov

“El lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador”.
 


(Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea).