divendres, 1 d’octubre de 2010

Les cartes d'amor de Fernando Pessoa

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor
com les altres,
ridícules.

Però, a la fi,
només aquells que no han escrit mai
cartes d’amor
són els que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules

La veritat és que avui
són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són, naturalment,
ridícules)

Álvaro de Campos, 1935 (heterònim de Fernando Pessoa)
--------------------------------------------------------------
Avui iniciem una nova actvitat al grup de lectura de la Biblioteca: Compartim poesia. Cada mes un dels components del grup triarà una poesia perquè sigui llegida i comentada en la nostra trobada mensual. La primera ha estat escollida per en Jaume i ens parla sobre les cartes d'amor. Nosaltres, com a complement, us convidem a llegir el llibre Cartas a Ophélia de Fernando Pessoa.

Libros del Zorro Rojo recopila, en Cartas a Ophélia, les 48 cartes que Pessoa va escriure a Ophélia Queiroz. Hi trobem també una selecció de poesies, la darrera, és clar: “Totes les cartes d’amor són ridícules”. Segons els seus biògrafs aquesta és l’única relació amorosa que es coneix de l’escriptor portuguès. Ell tenia 32 anys, ella 19, i van viure una història essencialment epistolar. Les seves trobades van ser breus, secretes i castes. “Mi querido y pequeño bebé”, “Querida Ninhina pequeña”, “Víbora”, “Terrible bebé”... en aquests termes encapçala les cartes a la seva estimada, ens les quals trobem declaracions deliciosament ridícules. Una primera lectura ens fa pensar en una història pueril, més escrita que viscuda, però de seguida sentim alguna cosa profundament torbadora i desconcertant: la personalitat complexa i múltiple de Pessoa, el seu desassossec i la seva incapacitat per entregar-se a l’amor. Com diu Tabucchi en el pròleg del llibre “Pessoa escogió la literatura simplemente porque no podía escoger el amor”.

“(...) Alcancé la edad en que se tiene pleno dominio de las cualidades propias, y la inteligencia ha adquirido la fuerza y la destreza de que puede disponer. Es pues el momento de realizar mi obra literaria, completando unas cosas, reuniendo o escribiendo otras que están por ser escritas. Para realizar esa obra necesito tranquilidad y cierta soledad (...) Me gusta mucho –pero mucho- Opelinha. Aprecio mucho -muchísimo- su índole y su carácter. De casarme, sólo lo haría con usted. Queda por saber si el matrimonio, el hogar (o como quieran llamarlo) son cosas compatibles con mi vida interior. Lo dudo. Por ahora, quiero organizar a la brevedad esa vida interior y mi trabajo (...) Adiós, Ophelinha. Duerma y no pierda gramos Su muy devoto, Fernando”.
(29/9/1929)

- Fernando Pessoa, Cartas a Ophélia. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2010, pàg. 108-109

3 comentaris:

  1. Pessoa és gran entre els grans. Impossible d´abastar i necesari de tornar-hi. Quin dels seus heterònims era de veritat Pessoa? Quin dels molts nosaltres és de veritat el nosaltres que semblem? Amplíssim mar de preguntes que no tenen que ntenir necessàriament resposta. Això és Pessoa. A vegades espanta apropar-s´hi, per, com deia Gil de Biedma "por miedo a una respuesta demasiado íntima"

    ResponSuprimeix
  2. Banda sonora d'aquest post: Joan Isaac i el gran gran grandíssim Roberto Vecchioni:

    http://www.youtube.com/watch?v=5MVwdh7VMgs&p=FEE30B2900774F81&index=77&feature=BF

    ResponSuprimeix
  3. Moltes gràcies, Esther, per les dues referències. Posem ara mateix la cançó de Vecchioni que és preciosa.

    ResponSuprimeix