dimarts, 16 de desembre del 2014

Llibres que et canvien la vida

[Portrait of Gustave Geffroy de Paul Cézanne.
Vist a: http://www.wikiart.org/en/paul-cezanne/portrait-of-gustave-geffroy-1895]


"I va passar. Una nit, mentre la pluja repicava contra el sostre inclinat de la cuina, un gran esperit es va ficar per sempre en la meva vida. Tenia un llibre a les mans i tremolava mentre em parlava dels homes i el món, de l’amor i la saviesa, del dolor i la culpa, i vaig saber que mai no tornaria a ser el mateix. El seu nom era Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski. Sabia més de pares i fills que cap persona al món, i sobre germans i germanes, capellans i brètols, sobre la culpa i la innocència. Dostoievski em va canviar..."


John Fante, La germandat del raïm. Barcelona: Edicions de 1984, 2013, pàg. 73.

divendres, 21 de novembre del 2014

La felicitat de la lectura

 Alexander A. Deineka, "Dona jove amb llibre", 1934 (font: http://www.deineka.info/work-657.php)

 

“(…) Encuentro a mi madre en la cocina. Sola, tan abstraída en la lectura que no repara en mí. Parece en medio de un círculo encantado, y me detengo a mirarla. Sus manos inmóviles junto al libro abierto, su rostro levemente inclinado hacia las páginas, su intensa y decidida concentración. Me acerco hasta tocar la mesa, y ella por fin levanta la cara para mirarme. Tiene los ojos llenos de luz, y en sus mejillas hay un leve rumor (...) Le pregunto qué está leyendo y me dice que una novela, El caballero de los brezos. Una novela de amores desgraciados. Ésas son sus palabras, "amores desgraciados", pero en su rostro hay una decidida expresión de felicidad, como si me ocultara algo...


 - Gustavo Martín Garzo, “El caballero de los brezos”, El Hilo azul. Madrid: Aguilar, 2001.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Un dia com avui...





AVUI, 19 de novembre ... Un dia com avui, de fa cent dos anys, naixia JOAN SALES. El recordem amb el pròleg a la primera edició de l'extraordinària Incerta glòria.

"The uncertain glory of an april day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules—i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'incerta glòria— un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.

La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi"


Barcelona, desembre de 1956 


(Confessió de l'autor; pròleg a la 1a edició).

dijous, 13 de novembre del 2014

Un dia com avui...






 Un 13 de novembre de fa seixanta-dos anys, naixia MARIA-MERCÈ MARÇAL. Amb ella, avui, ens vestim d'alegria.

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."

dimarts, 11 de novembre del 2014

Si una tarda plou la tristesa...

 

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic

de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.


("Si una tarda" de Miquel Bauçà, primera versió de l'any 1962)
("Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de pluja" de Camille Pissarro, 1897)

divendres, 7 de novembre del 2014

Un dia com avui...







AVUI, 7 de novembre ... Un dia com avui, de fa cent un any, naixia ALBERT CAMUS. El recordem amb un fragment del Primer home, una novel·la extraordinària, que et commou des de la primera pàgina. La novel·la, inacabada, és un tornada a la seva infantessa i, especialment, la cerca del pare que no va conèixer.

"Tanmateix, el que havia provat de saber àvidament a través dels llibres i dels éssers, ara li semblava que aquell secret se les havia amb aquell mort, aquell pare petit, amb el que havia estat i havia esdevingut, i que ell mateix havia buscat ben lluny el que tenia ben a la vora en el temps i en la sang".


- Albert Camus, El primer home. Barcelona: Empúries, 1997, pàg. 28.

dijous, 16 d’octubre del 2014

Vitrina de tardor

"Per a mi la tardor no ha estat mai una estació trista. Les fulles mortes i els dies que s'escurcen no m'han semblat mai el final de res sinó més aviat una expectativa de futur (...) Tinc la impressió que tot és possible. L'any comença al mes d'octubre" (Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda, pàg. 21).

divendres, 10 d’octubre del 2014

Un dia com avui...

AVUI, 10 d'octubre... 




Un dia com avui, de fa cent sis anys, naixia MERCÈ RODOREDA. La recordem amb un fragment de "Viatges i flors". 

“És noctàmbula. Quan els Sastres Amagats cusen la lluna a la falda de la nit, quan s’omple de vent la granota, quan va de cacera l’enganyapastors, la Flor Cerimoniosa es bada. De dies dorm. Té els pètals de gasa i de foc de magrana. Adorna. És flor per als rat-penats que la volten tenebrosos i càndids. Xafarders. Però tot i que per a ella la nit hagi estat de vetlla i que dormir amb el sol li sigui mitja vida i més enllà, si et sent a prop no pot deixar d’obrir-se: fa visita. No diu res perquè no pot enraonar, és clar, però t’acull plena de gràcia i no t’abandona ni cinc minuts. És la més caia.”
[Flor cerimoniosa. Mercè Rodoreda]

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Grans lectures breus

" (...) A mí, particularmente, hay muchos libros breves que  me ha engañado muchas veces, y así, por ejemplo, hubo un tiempo en que lograron convencerme de que tenían sólo por ejemplo cien páginas. A la cuarta vez que lo leí, me di cuenta, sin embargo, de que encubrían cuatrocientas, y como todavía no he acabado de releerlos, resulta que el autor me ha vendido como prosa breve lo que en realidad es un libro poco menos que interminable".

 (Luis Landero, http://www.literaturas.com/luislandero.htm)




dilluns, 29 de setembre del 2014

Un dia com avui...

AVUI, 29 de setembre...


Un dia com avui, de fa cent dos anys, naixia PERE CALDERS. I quant ens agraden els seus contes plens de bona irona i sentit de l'humor.  El recordem amb un bon somriure.

"Ganes de buscar-se-la.
- Vinc a cobrar el gas -digué el cobrador.
- No tenim gas -respongué la senyora.
- Doncs que sigui l’electricitat -insistí el funcionari.
- No tenim electricitat.
- I què me’n diu, de l’aigua?
- No tenim aigua.
- En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust".

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2002, pàg. 117-118. 

divendres, 26 de setembre del 2014

Què passa amb Jane Austen?



 “Estimada i detestada, sempre ha tingut els crítics en peu de guerra. Qualsevol biblioteca és bona sempre que no contingui cap volum de Jane Austen, va dir Mark Twain, la nineta dels ulls literaris dels Estats Units. Encara que no hi hagi cap més llibre. Carlyle va dir que els seus llibres eren lamentables, una porqueria. Encara avui se l’acusa de claustrofòbica i de tenir un espectre limitat, i se la bandeja com a autora per a dones. La vida de províncies no mereix atenció? Les tribulacions femenines no tenen importància? Quan és Flaubert, tot plegat està la mar de bé, evidentment. Planyeu els pobres idiotes
 

-Siri Hustvedt, L'estiu sense homes. Pàg. 162

dimarts, 23 de setembre del 2014

"He estat tan feliç fent de bibliotecària..."

Avui ha mort Teresa Rovira, una gran bibliotecària i una gran dona, tot un referent per al nostre país i la nostra cultura. “Bella i vella dama digna” com la qualifica en Josep Murgades".


http://www.nuvol.com/noticies/mor-teresa-rovira-filla-de-rovira-i-virgili-i-referent-de-les-bibliotecaries/

dijous, 26 de juny del 2014

Fàbrica de somnis

"La lectura es una fábrica de sueños. Yo de niña me imaginaba los personajes, las ciudades. Tenía una idea fabulosa de la ciudad de Copenhague por lo que leía en Andersen, y cuando realmente la conocí, encontré mi sueño. Había un ilustrador ruso del siglo pasado que nunca pintaba al protagonista, lo ponía de espaldas para que el lector lo imaginara…" (Ana María Matute)


Avui, els seus llibres bateguen amb més força a les lleixes.I ens conviden a fabricar somnis amb la realitat i més enllà d'ella. 

Entrevista al programa Savis: 
http://www.tv3.cat/videos/1562399




dimecres, 11 de juny del 2014

Amb bon sentit de l'humor

“(...) hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari” (Pere Calders)

dijous, 5 de juny del 2014

Mig pa i un llibre



AVUI, 5 de juny...

Un dia com avui, de fa cent setze anys, naixia Federico Garcia Lorca i el recordem amb les seves paraules en la inauguració de la biblioteca del seu poble l'any 1931, reivindicant que la cultura sigui a l'accés de tothom. "No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro..."

Aquí el text sencer:

Discurs de Federico García Lorca en la inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros (1931)

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".

dimarts, 20 de maig del 2014

Recordant Gabriel Ferrater



AVUI, 20 de maig...


Un dia com avui, de fa noranta-dos anys, naixia Gabriel Ferrater. Poeta maleït, obra sorprenent, agosarada, posicionament vital.

Al recull Da nuces oueris, se’ns presenta així: “Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.

Considerava que era el fons el que feia el poema i que tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat.

    A l'inrevés

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.


Aquí  "Metrònom Ferrater", un excel·lent documental al voltant de la figura i l'obra de Gabriel Ferrater.

http://www.tv3.cat/videos/2621459

divendres, 16 de maig del 2014

Recordant Joan Salvat-Papasseit

AVUI, 16 de maig...  I tot és Primavera.


Un dia com avui, de fa cent vint anys, naixia Joan Salvat-Papasseit, poeta sensible, passional, vitalista.
Per començar el dia bé, recordem aquest poema, un cant a la vida.

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

divendres, 25 d’abril del 2014

Llegint Raymond Carver


El primer que vaig llegir de Raymond Carver va ser un fragment, preciós, d’una poesia seva, “El don de la ternura”:

“(...) Creemos adivinar los sentimientos del otro,
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".

Els contes de Carver ens parlen també de sentiments que no podem arribar a conèixer i d'aquesta necessitat de tendresa que ens ajuda a viure.
 
Extraordinaris. I podríem deixar-ho així. La contundència d’un únic adjectiu per recomanar-vos aquests contes que sorprenen, que t’atrapen des del primer paràgraf.  Raymond Carver fa de cada relat curt una gran obra mestra.

Al seu conte “Visor”, un hombre sense mans fotografia una casa. Una instantània li serveix per copsar tot el que hi ha dins i arribar a l’ànima de l’home que el mirava des de la finestra: “Así que se han ido y lo han abandonado, ¿no es eso?”. No cal un desenvolupament argumental, no cal una estructura conclusa, per explicar-nos què hi ha. Això fa Carver, a partir de moments molt concrets retrata per dins i ens fa mirar. I prepareu-vos per sentir.

Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.

Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....

Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.

- Raymond Carver, Catedral. Barcelona: Anagrama, 1990.
- Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor. Barcelona: Anagrama, 2008.

Aquí una selecció de deu contes de Raymond Carver. Curts i contundents. Imprescindibles.


divendres, 4 d’abril del 2014

El sentit d'un final de Julian Barnes



 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410

dimarts, 11 de març del 2014

Amor a la literatura

“La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres"

Maria-Mercè Marçal (La germana, l’estrangera)




)

dissabte, 8 de març del 2014

Recordant Maria-Mercè Marçal

AVUI, 8 de març... 
Per a data d'avui, la poesia de Maria-Mercè Marçal. Perquè sí, a l'atzar agraïm...

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".


Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes.

dijous, 20 de febrer del 2014

He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps...

“(...) He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps, a la vora de l’emperador Adrià amb la Yourcenar o de Julià l’Apòstata amb Gore Vidal; he estat malalt de tuberculosi en un sanatori suís amb Mann i he patit les privacions de la guerra dels cent anys. La Colometa m’ha fet passejar per Gràcia. He viscut a la Mequinensa que avui és sota les aigües amb Moncada. Amb Lobo Antunes he viatjat a l’Àfrica colonial i a guerres fastigoses. De la mà de la Mila de Víctor Català he conegut paisatges feréstecs, a més del desconsol d’una dona i he escoltat les increïbles rondalles del pastor creador de mons ficticis. He estat, a la vora d’Homer, davant de les muralles de Troia amb el cor bategant de por i també dins de les mateixes muralles esperant la mort segura. He sentit pudors a Dinamarca i m’he marejat dins d’un balener. Sé els somnis dels habitants de la nit de l’Albanell. Conec la desesperança del Zaire amb Barbara Kingsolver i he participat en la batalla de Borodin i l’incendi de Moscou amb Tolstoi. Amb Magris he recorregut el Danubi i amb Dante l’Infern i el Cel. És que quan llegeixes no aprens coses: et converteixes en.

- Jaume Cabré, La matèria de l’esperit. Barcelona: Proa, 2005, pàg. 114

divendres, 24 de gener del 2014

"Suicidios ejemplares" d'Enrique Vila-Matas


A  l’Àngel, pel Rèquiem de Fauré

Aquest llibre de Vila-Matas ens va arribar per casualitat a les mans l’altre dia a la Llibreria 22. No estava en cap taulell de novetats ni massa a la vista, però per alguna raó es va fer veure. De Vila-Matas ja n’hem parlat. Bartleby y compañía o El mal de Montano són llibres extraordinaris i de molts altres llibres seus sempre extraiem algun fragment que ens acaba fascinant. No és estrany, doncs, aturar-se davant el llibre que t’arriba i sentir que ja el títol suggereix alguna cosa “suicidios ejemplares”?... El que ja no és tan casual és que l’obris a l’atzar i llegeixis:

 “Mi muy modesta y humilde persona, porque yo no soy más que un pobre diablo que nació en Cataluña, en este entrañable pueblo de Tossa de Mar desde donde ahora escribo mientras me digo que me hallo en uno de los mejores lugares de la tierra, y que conste que no me lo digo porque haya nacido aquí, pues de hecho hay sitios que me gustan más y a los que me siento mucho más vinculado sentimentalmente.
Babàkua, por ejemplo...”

A Bibliotossa ens agraden els conjurs literaris.

El llibre conté deu relats que ens parlen del suïcidi. Així ens ho explica el mateix autor en la seva web:

“Libro unitario de relatos en torno al tema del suicidio. Precedente claro de Bartleby y compañía en cuanto a narrar historias de personas que se retiran de una actividad. Lo escribí para indagar cuáles eran mis relaciones con la vida y con la muerte, sobre todo con esta última, puesto que desde la ventana de mi sexto piso se ofrecía fácil la posibilidad del vuelo...”

Però ja l’adjectiu dels suïcidis, això de que siguin exemplars, ja ens avisa que aquí hi ha molta particularitat. I no passa res si us diem que tots els protagonistes, aquests suïcides potencials, acaben sent només aspirants a suïcides. Hi trobem apropaments, personatges que sí se suïciden, però els protagonistes no l’acaben culminant, ells flirtegen amb la mort. I per això, segurament, són exemplars.

Cada història conté el seu propi drama, certa pàtina d’humor negre, i la seva pròpia sortida. Són contes que tenen capacitat de sorprendre molt, plens de frases lapidàries i amb la ironia peculiar de l’autor. Tot i la intensitat i la grisor de molts dels relats, no en sortireu frustrats ni desesperançats.

Com a exemples, per fer-vos una idea, aquí dins trobareu l’aspirant a suïcida per melancolia, aquella forma de tristesa lleu;  un actor que està disposat a prendre una bona dosi d’estricnina per fer parella còmica amb un fantasma (“la vida misma está hecha de pura risa y que, por mucho que ignoremos lo que nos espera al final de la misma, lo mejor es ir hacia todo eso riendo, con una trágica falta de seriedad”) o una dona cansada de viure i que acaba, amb sentiment d’amargura però alhora alleugerida,  tornant a la seva vida gris.

Hi ha també l’escriptor que vol desaparèixer un cop s’ha fet visible la seva obra, una societat de suïcides que tenen com a màxima desaparèixer digna i serenament (“a la manera de un Catón o de un Séneca, cuyas muertes son, todavía en nuestros días, el más perfecto ejemplo y modelo del suicidio clásico y sereno, profundamente mediterráneo...”) , o una dona gran  que, a partir d’una carta tan amarga com divertida, ens farà ballar el cap jugant amb la realitat i la invenció. Hi trobareu, entre d’altres, el mateix dimoni, aquell que va néixer a Tossa i amb el que l’autor juga com el seu alter ego invers, i al col·leccionista de tempestes que ens descriu minuciosament un invent per suïcidar-se (“me provocaba una pena y tristeza infinitas pero, viéndole tan entusiasmado con su invento, resultava difícil oponerse a sus planes suicidas”).   

El llibre comença citant a Pessoa i acaba amb un fragment de la carta de comiat que li va escriure el suïcida Sà-Carneiro: “Pero no hagamos ya más literatura”...

Per acabar, una banda sonora:

 (...) mientras te escribo estas líneas suena el Requiem de Gabriel Fauré (...) se presenta ante mí esta noche como un requiem para muertes tranquilas - como espero que algún día sea la mía-, para las muertes de aquellos que han vivido en paz con los hombres y consigo mismos y quieren irse de este mundo sin molestar, sin hacer el más mínimo ruido.”

Enrique Vila-Matas, Suicidios ejemplares. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 126, 35, 96, 172, 119, 173