"L’Eladi llegia Proust. El tenia en una llibreria petita, a l’esquerra del llit, a l’abast de la mà. El llegia a miques: mai un volum de dalt a baix. A la Sofia, aquell gust de l’Eladi per Proust la feia somriure despectivament. Proust, a ella, no li agradava en absolut, perquè havia estat un malalt del cos i de l’ànima. Ella, a més de l’obra, necessitava admirar l’autor. Potser la veritat era que Proust no li agradava perquè agradava a l’Eladi"
(Mercè Rodoreda, Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 161)