Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluna. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de setembre del 2012

Qui no voldria tenir la lluna a casa?: Pere Calders

Després de tres mesos de silenci, Bibliotossa torna amb la lluna dins de casa. I ho fa de la mà d'un escriptor que sempre ens ha acompanyat i ens ha despertat els somriures més torbadors. Ja ens advertia: "(…) Hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

El meu primer Calders, com per tants de nosaltres, van ser les Cròniques de la veritat oculta, un descobriment amb l'Emília en els anys d'institut, que ens van fer desbordar la imaginació. El darrer, Ronda naval sota la boira, que us recomano especialment. La història del transatlàntic Panoràmic que va cap al naufragi; i, com hi ha finals i finals, el capità Maurici desitja un final tan èpic com el del Titànic.


Calders és, per a molts, el mestre del conte contemporani català i un dels aspectes que més destaca de la seva obra és com sota una aparent senzillesa hi podem trobar tant.  Es llegeix fàcilment, agrada, t'ho fa passar molt bé i sempre trobes aspectes que et sorprenen. És un escriptor que es pot llegir de moltes maneres i que crida a la relectura. 


Avui recordem un conte, un dels més coneguts, que ens parla de la invasió més subtil de la història i que té molt a veure amb Bibliotossa:

"A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa..." (2)


I seguiu llegint..., que l'agut sentit de l'humor de Calders s'ho val.

Aquí un documental molt entranyable on trobareu la lluna i el Calders més personal. 

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelna: La Magana, 2009, pàg. 17
(2) Pere Calders, La invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2007

dilluns, 20 de febrer del 2012

... I la lluna continuï brillant

"Así que nunca más pasearemos
tan tarde de noche,
aunque el corazón siga enamorado,
y aunque siga brillando la luna (...)"


Aquest vers de Lord Byron dóna títol a un dels relats de les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, "Aunque siga brillando la luna". Fa temps que vaig llegir aquestes històries tristes i desoladores que parlen de diferents expedicions colonitzadores a Mart, del que van trobar allà i dels efectes devastadors que va suposar l'arribada dels terrícoles. No les he oblidades mai.

Cròniques marcianes és un llibre d'aquells que t'enganxen i que, des d'una aparent senzillesa, aconsegueixen inquietar-te i sorprendre't molt. La fantasia, com la poesia, és un arma carregada de futur. Imaginar, inventar, fer profundes metàfores de la realitat per buscar un sentit a tantes preguntes i inquietuds. Llegiu el que escrivia Borges al pròleg:

"(...) ¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?
¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima? Toda literatura (me atrevo a contestar) es simbólica; hay unas pocas experiencias fundamentales y es indiferente que un escritor, para transmitirlas, recurra a lo "fantástico" o a lo "real", a Macbeth o a Raskolnikov, a la invasión de Bélgica en agosto de 1914 o a una invasión de Marte. ¿Qué importa la novela, o novelería, de la science fiction? En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano, su soledad, como los puso Sinclair Lewis en Main Street.
Acaso La tercera expedición es la historia más alarmante de este volumen. Su horror (sospecho) es metafísico; la incertidumbre sobre la identidad de los huéspedes del capitán John Black insinúa incómodamente que tampoco sabemos quiénes somos ni cómo es, para Dios, nuestra cara. Quiero asimismo destacar el episodio titulado El marciano, que encierra una patética variación del mito de Proteo.
Hacia 1909 leí, con fascinada angustia, en el crepúsculo de una casa grande que ya no existe, Los primeros hombres en la Luna, de Wells. Por virtud de estas Crónicas de concepción y ejecución muy diversa, me ha sido dado revivir, en los últimos días del otoño de 1954, aquellos deleitables terrores".

La Teresa, una de les ànimes del Grup de Lectura, ens va fer les següents recomanacions per degustar i gaudir de la ciència-ficció:


- Isaac Asimov, Los propios dioses / Trilogia de la fundació
-
Gregory Benford, Cronopaisaje
-
Ray Bradbury, Cròniques marcianes
-
Marion Zimmer Bradley, sèrie Las nieblas de Avalon
-
Arthur C. Clarke, 2001, una odissea espacial / Encontre amb Rama
- Phil
ip K. Dick, Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?
-
Frank Herbert, Dune
-
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor / Los desposeídos
-
Stanilav Lem, Solaris
-
Walter M. Miller, Cántico a San Leibowitz
-
Frederik Pohl, Pórtico
-
Dan Simmons, Hyperion
-
Olaf Stapledon, El hacedor de estrellas
-
John Wyndham, El hombre demolido



I ja que parlem de Mart...:

dijous, 24 de març del 2011

Aniversari dels Manel

Tothom en parla; no és estrany. I m’agrada tornar, després d’un temps de necessària absència, amb aquesta cançó onírica i poètica. No cal fer gaires comentaris. Entrar dins d’un desig, viatjar amb la literatura i els somnis... I de regal, una gran lluna plena.

Mireu i sentiu la cançó. Una meravella!

divendres, 4 de febrer del 2011

Pedro Páramo de Juan Rulfo

"¿La ilusión? Eso cuesta caro. A mí me costó vivir más de lo debido" (1)

Juan Preciado viatja fins a Comala per saber del seu pare, Pedro Páramo. Es troba amb un poble trist, xafogós i deshabitat. De seguida li diuen que Comala està a la boca de l’infern i aviat se n’adona, aterrat, que ha entrat en un món de morts. El viatge cap al seus orígens, cap a la història del seu pare i la d’aquestes terres, el portarà també a la mort. No hi ha pau en una terra plena de ressentiment i odi; les ànimes estan condemnades. Tot està impregnat de violència, terror i soledat.

Les sensacions d’angoixa i desconcert es transmeten d’una manera extraordinària en el relat. L’estil narratiu, una estructura fragmentada en la qual hi ha diverses veus narratives, els salts cronològics... acaben determinant aquestes sensacions. On sóc? Però qui parla ara? Què s’està explicant? Què significa tot això? Ens sentim una mica com Juan Preciado, perduts i confosos fora de la realitat.

Juan Rulfo parla a l’entrevista del programa A Fondo de les dificultats que es poden tenir per entendre la novel·la. Explica que és un novel·la difícil i que va ser escrita amb aquesta intenció. “Está roto el tiempo y el espacio, y es que se trabajó con muertos y eso facilitó el no poderlos ubicar en ningún momento (...) En realidad es una novela de fantasmas, que cobran vida y la vuelven a perder”.



En aquesta web trobareu molta informació sobre Juan Rulfo.

Nosaltres, des de Bibliotossa, us recomanem molt aquest llibre. Cal llegir-lo amb atenció però sense obsessionar-se en les seves dificultats. Llegir és essencialment sentir. Després, molts lectors, tindran ganes de fer una segona lectura i encara en gaudiran més. Llegir també és admirar.

(1) Paraules de Dorotea a Juan Preciado:
- Juan Rulfo, Pedro Páramo. Madrid: Cátedra, 2009 (Mil letras), pàg. 119

I d'acompanyament, "Luz de luna" de Chavela Vargas.


dilluns, 31 de gener del 2011

I lived on the Moon

Fa uns dies ens van fer conèixer el videoclip fet per Yannick Puig per al tema “I lived on the Moon” del grup Knoow.

Aquesta animació, plena de lluna i de somnis, ja us ho podeu imaginar, ens ha agradat molt.

“Your dream will be your only shell
Your secrets, your hiding place…”


dimecres, 2 de juliol del 2008

El palau de la lluna de Paul Auster

Si us diem que aquí, a Bibliotossa, vivim a la lluna, ja us podeu imaginar què pensem d'aquest llibre de Paul Auster. La primera de les emocions de la lectura que us triem i que compartim plenament ens la regala Fogg, el protagonista del Palau de la lluna.

“(…) - Em costa imaginar-te de bibliotecari, Fogg.
- Reconec que és estrany, però no ho sé, potser sí que fa per mi. Les biblioteques estan fora del món real, al capdavall. Són llocs aïllats, santuaris de pensament pur. D’aquesta manera, podré continuar vivint a la lluna la resta de la meva vida…” (1)


Aquest llibre ens explica tot el que va viure Marc Stanley Fogg durant un període de temps molt curt i que ell recorda com el principi de la seva vida. Ell mateix ens ho explica en un extraordinari començament de la història. Us convidem a obrir el llibre i llegir aquestes primeres línees; segurament quedareu tan enlluernats que haureu de continuar endavant, acompanyant el jove en una història d'aprenentatge i de creixement personal. La influència de la lluna travessa tot el text, des del principi fins a final, amb un caràcter simbòlic i poètic. La lluna inspiradora, màgica, amb una cara sempre oculta, però que ens la que ens dóna llum en la foscor i ens permet mirar la realitat d'una altra manera.

Tot va passar l’estiu en què l’home va trepitjar per primera vegada la lluna. Fogg havia arribat a Nova York per estudiar a la universitat l’any 1965, tenia 18 anys i era orfe. Tres anys després toca fons, es queda sense diners, es desprèn del poc que té i decideix abandonar-se totalment a l’atzar sense fer absolutament res. Acaba vivint com un indigent fins que el rescaten Litty Wu i el seu amic Zimmer.

A partir d'aquest moment tota la vida del jove es transforma. Coneix l’amor i comença a treballar per a un vell excèntric que l'iniciarà en els secrets del món a travès dels llibres, dels viatges, de l'observació de les coses i de les històries que l'explica de la seva pròpia vida i de tot un seguit de personatges llunàtics com l'inventor Tesla o el pintor Blakelock. Aquest procés de formació interior culminarà en un inoblidable viatge per l'oest americà i amb el descobriment de la identitat del seu pare.

Meravellosa la lliçó del vell Effing ensenyant-lo a mirar un quadre. La lliçó és un punt clau de la novel·la i serà determinant en l'aprenentatge de Fogg. És aquest: "Llum de lluna" de Blakelock. D'acompanyament, l'adagio de la Sonata per a piano núm. 14, "Clar de lluna" de Beethoven.




1) Paul Auster, El palau de la lluna. Barcelona: Edicions 62, 2002, pàg. 272