divendres, 21 de setembre de 2012

Qui no voldria tenir la lluna a casa?: Pere Calders

Després de tres mesos de silenci, Bibliotossa torna amb la lluna dins de casa. I ho fa de la mà d'un escriptor que sempre ens ha acompanyat i ens ha despertat els somriures més torbadors. Ja ens advertia: "(…) Hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

El meu primer Calders, com per tants de nosaltres, van ser les Cròniques de la veritat oculta, un descobriment amb l'Emília en els anys d'institut, que ens van fer desbordar la imaginació. El darrer, Ronda naval sota la boira, que us recomano especialment. La història del transatlàntic Panoràmic que va cap al naufragi; i, com hi ha finals i finals, el capità Maurici desitja un final tan èpic com el del Titànic.


Calders és, per a molts, el mestre del conte contemporani català i un dels aspectes que més destaca de la seva obra és com sota una aparent senzillesa hi podem trobar tant.  Es llegeix fàcilment, agrada, t'ho fa passar molt bé i sempre trobes aspectes que et sorprenen. És un escriptor que es pot llegir de moltes maneres i que crida a la relectura. 


Avui recordem un conte, un dels més coneguts, que ens parla de la invasió més subtil de la història i que té molt a veure amb Bibliotossa:

"A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa..." (2)


I seguiu llegint..., que l'agut sentit de l'humor de Calders s'ho val.

Aquí un documental molt entranyable on trobareu la lluna i el Calders més personal. 

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelna: La Magana, 2009, pàg. 17
(2) Pere Calders, La invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2007

2 comentaris:

  1. Tres mesos de silenci que s'han pogut suportar només perquè sabíem que amb la tardor tornaries a aparèixer. Com els ceps, els rovellons i altres espècies més apreciades. Boníssima, com sempre. Bentornada!

    ResponSuprimeix