dimarts, 26 de març del 2013

Paraules d'Opòton el vell d'Avel·lí Artís-Gener

Fa uns dies que hem arribat a les costes de Galícia. Viatjo amb una colla d’asteques que l’any 1489, mentre anaven en busca del seu Déu, “descobreixen” la península ibèrica. Opòton el Vell és el cronista d’aquesta aventura, un terrissaire que ens ho explica tot amb veu prudent i sàvia.

Aquí teniu, per començar, la descripció d’uns ulls admirats que no havien vist mai el mar:

“Es veu aigua per tot arreu, pels voltants i per sota, menys per dalt quan no plou. I se’n va lluny, fins que no hi veus més enllà, car la vista se t’acaba abans que l’aigua i l’aigua és rodona (...). L’aigua del Mar és lluent però no pas llisa com la del nostre llac ans ben plena d’arrugues grosses que vénen cap aquí molt aparellades de Mar enllà, totes caminant a la vegada i servant cadascuna el seu lloc i no s’acaben mai puix són les ones, així dites les arrugues, i n’hi ha de dia i de nit sense parar mai. El Mar és molt gran i no li veus l’acabament i és rodó per fora de tot plegat; l’aigua s’hi aguanta rodona i no cau pels costats, cosa ben digna de ser vista perquè és tota salada i té un color blau, segons...

La novel·la d’Avel·lí Artís-Gener és d’aquelles obres que impressionen per moltes raons. D’entrada l’argument és ben original i dóna molt per pensar, el descobriment a la inversa. Els asteques s’avancen a les caravel·les de Colom i arriben al Vell Aztlán i els habitants d’aquí són peculiars i incomprensibles. Opòton ens va descobrint les particularitats d’una gent estranya. I, és clar, les diferències culturals són per les dues bandes i allò que és tan normal per uns és irracional i primitiu per altres.

Però més enllà d’aquesta trama suggerent, el que destaca de la novel·la és la seva construcció literària i el to humorístic i brillant en què ha estat escrita. Artís-Gener utilitza dos nivells narratius per explicar-nos aquesta aventura i fer-la més versemblant. D’una banda hi ha el narrador-editor que s’encarrega d’adaptar i traduir al català un manuscrit del segle setzè escrit en nàhuatl i que al llarg de l’obra utilitza notes a peu de pàgina per aclarir-nos la història. “Si jo m’he cregut la història, per què no hauríeu de creure-la vosaltres, lectors amics?, ens diu el narrador-editor. D’altra banda, tenim el protagonista, Opòton, que de gran decideix escriure aquesta crònica i ho fa, ell que no és escriptor, amb vacil·lacions, dubtes i repeticions. El que va veure al “vell món” és digne de ser contat, per estrany, diferent i a voltes ben ridícul. Us asseguro que passareu molt bona estona llegint les seves paraules.

L’autor va haver de fer una intensa tasca de documentació sobre la cultura i la llengua asteca i no oblidem el moment en què va ser escrita aquesta paròdia sobre colonitzadors i pobles oprimits. Ell mateix així ho va explicar quan li van preguntar pel procés de gènesi del llibre:

El procés és clar. És el nacionalista català que té unes ganes tremendes d'escriure alguna cosa demolidora contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat política tremenda, però si això fos literal fóra un pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no està d'acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tasis, que va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els asteques havien d'arribar a Catalunya perquè seria una conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això no els hi faria arribar. Jo no en volia fer cap, de conya. Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la antihispànica, sinó condemnar l'ocupació dels pobles per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la seva redacció [...]”

- Avel·lí Artís-Gener, Paraules d'Opòton el vell. Barcelona: LaButxaca, 2012, pàg. 70-71