dissabte, 13 de juliol del 2019

Austerlitz de W.G. Sebald: la necessitat de restituir el passat





W.G. Sebald, Austerlitz (traducció d’Anna Soler Horta). 
Barcelona: Flâneur, 2018. 335 pàg.

Sebald havia enlluernat Bibliotossa amb Los anillos de Saturno (1995) i Els emigrats (1992). Ara l'editoral Flâneur recupera, i ens ha ofert com un regal, una altra obra extraordinària de l'escriptor alemany, plena de sentit, plena de la història "gran" de la humanitat i de la història "petita" de les persones. 

Caminarem al llarg de les pàgines amb un personatge enigmàtic que anirem coneixent, de mica en mica, a partir de les converses que manté amb el narrador. Sentirem la seva desolació, un pena tan intensa que no té nom i que costa mirar de front.

Les empremtes del dolor travessen la història de la humanitat i, amb el cor encongit, deambularem amb els dos protagonistes per estacions de trens, fortaleses, construccions...i sentirem com el passat viu en edificacions i espais. No és casual la sensibilitat de Jacques Austerlitz per les històries dels llocs, com tampoc ho és la seva dificultat per preguntar-se pel propi passat i pel seu vertader origen. 

Qui és aquest home que va perdre la identitat i va viure quasi tota la vida sense recordar? Per què tanta tristesa i tanta solitud? Commocionats, l’acompanyarem quan, ja gran, viatja al seu passat i s’obren les portes de l’horror. Ningú pot restar indiferent davant la magnitud d’aquesta obra, d’aquesta ficció documental sobre la necessitat de restituir el passat. Gairebé sense alè, entrem en una mena de realitat insondable que Sebald, amb el seu estil i la seva profunditat literària, és capaç de treure de la foscor.

Llegiu Sebald; us meravellarà el seu estil narratiu, la manera com trenca les barreres entre la ficció i la no ficció, aplega diferents gèneres literaris i els amalgama amb la història, l’art o la natura. Ningú ha explicat com ell el sentiment de desolació davant de les atrocitats de la humanitat i la malenconia per l’oblit i el pas del temps:

(...) la foscor no es dissipa, sinó que es torna més densa quan m’imagino que gairebé no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i queel món és com si es buidés d’ell mateix si ningú no escolta, noconsigna ni transmet les històries lligades a incomptablesllocs iobjectes, que no tenen la capacitat de recordar...[pàg. 30]
Més informació a: Editorial Flâneur