dimarts, 25 de maig del 2010

"Felicitat clandestina" de Clarice Lispector

Poques vegades s’ha expressat tan bé en un relat la fascinació que pot arribar a despertar un llibre. A "Felicitat clandestina" hi trobem una nena que es mor de ganes de llegir i una companya de classe que és filla d’un llibreter. Aquesta companya és conscient del seu poder i la tortura perversament amb la promesa d'un llibre. No serà fàcil aconseguir-lo. Però després vindrà la felicitat:

“(...) Al llegar a casa no empecé a leer. Simulaba que no lo tenía, únicamente para sentir después el sobresalto de tenerlo. Horas más tarde lo abrí, leí unas líneas maravillosas, volví a cerrarlo, me fui a pasear por la casa, lo postergué más aún yendo a comer pan con mantequilla, fingí no saber dónde había guardado el libro, lo encontraba, lo abría por unos instantes. Creaba los obstáculos más falsos para esa cosa clandestina que era la felicidad. Para mí la felicidad siempre habría de ser clandestina...”

Aquest relat està inclòs en la recopilació d'articles de Lispector Aprendiendo a vivir y otras crónicas amb el títol "Tortura y gloria". Al següent article, "El primer libro de cada una de mis vidas", ens explica com la història de tortura i glòria va ser ben real. Ella és la protagonista de la història, ella va viure amb perseverància les humiliacions de la seva companya fins aconseguir aquell llibre tan anhelat. Era "Las bromas de Naricita" de Monteiro Lobato, un clàssic de la literatura infantil brasilera, del qual ens diu:

"No lo leí de un tirón, lo leí a poco a poco, algunas páginas cada vez, para no gastarlo. Creo que fue el libro que me dio más alegría en aquella vida".


Clarice Lispector (1920-1977) està considerada com una de les escriptores més importants de la literatura contemporània brasilera. A banda dels seus contes, us recomanem la seva novel·la La passió segons G.H.

- Clarice Lispector, "Tortura y gloria", "El primer libro de cada una de mis vidas", Aprendiendo a vivir y otras crónicas. Madrid: Siruela, 2007, pàg. 31-35
- Clarice Lispector, La passió segons G.H. Barcelona: Empúries, 2006

dilluns, 17 de maig del 2010

El primer home d'Albert Camus

Aquest any ha fet 50 anys de la mort d’Albert Camus i aquesta és l’obra en què estava treballant quan va morir i que no va tenir temps de revisar ni d’acabar. Es tracta d’una novel·la extraordinària on sota el nom de Jacques Cormery ens trobem amb la pròpia història de l’autor. Orfe de pare, ja gran, necessita retrobar-se amb aquesta figura perduda i recorda els anys d’infantesa viscuts en un barri perifèric d’Alger. Allà, educat per una àvia autoritària i per una mare gairebé muda, viu una vida molt humil. Serà un nen despert, amb ganes d’aprendre encoratjat, especialment, pel seu professor de primària, Louis Germain, a qui estarà agraït tota la vida.

És una obra plena de vida i d’emocions. I com en aquesta secció parlem de les emocions de la lectura, llegiu que sentien Jacques i el seu amic Pierre quan, cada dijous, anaven a la biblioteca municipal:

"Obria tres cops per setmana als vespres després de les hores de treball, el dijous inclòs, i el dijous durant tot el matí. Una jove mestre, de físic força ingrat, i que donava gratuïtament unes hores dels seu temps per aquesta biblioteca, seia darrere una taula bastant ampla de fusta blanca i s’encarregava del préstec de llibres (...). La biblioteca constava majoritàriament de novel·les però moltes eren prohibides als menors de quinze anys i emmagatzemades a part. I el mètode purament intuïtiu dels dos nens no permetria triar el millor entre el que quedava. Però l’atzar no és la pitjor cosa en qüestió de cultura i, devorant-ho tot, els dos goluts s’empassaven alhora el millor i el pitjor sense preocupar-se, per altra banda, de retenir res, i si fa no fa no retenien res fora d’una estranya i puixant emoció que, al llarg de setmanes, mesos i anys, feia néixer i créixer dintre seu un univers d’imatges i records irreductibles a la realitat en què vivien cada dia, però certament no menys presents per aquells nens ardents que aleshores vivien els somnis tan violentament com la vida"

Albert Camus, El primer home. 5a ed. Barcelona: Empúries, 1997, pàg. 196