25 anys sense Pedrolo

"I, cap a l'altura de Tossa, no van saber resistir l'atracció d'una costa turmentada pel rocam a la qual s'arrengleraven tot de racons tancats a l'interior, abocats únicament a la mar que no gosava endinsar-s'hi i llepava els baixos amb les seves llengües blaves. Amb precaució, per no encallar, van atansar-se a cinquanta metres d'una caleta petita com un cop de puny, van ancorar i, amb la barca prosseguiren fins a la platja, molt abans d'arribar a la qual l'Alba ja va llançar-se a l'aigua càlida i es confià a les onades que l'arrossegaven a la badia.
Com enlluernats per la meravella de l'indret, van rebolcar-se com dos cadells per la sorra que cremava, van tornar a l'aigua i s'adollaren de sol i d'escuma fins al vespre, quan van decidir quedar-s'hi a dormir
(...)
I l'endemà, la mar era més blava i el cel més resplendent..." 

- Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. Barcelona: Edicions 62, 1999, pàg. 104.

"Suicidios ejemplares" d'Enrique Vila-Matas

A  l’Àngel, pel Rèquiem de Fauré

Aquest llibre de Vila-Matas ens va arribar per casualitat a les mans l’altre dia a la Llibreria 22. No estava en cap taulell de novetats ni massa a la vista, però per alguna raó es va fer veure. De Vila-Matas ja n’hem parlat. Bartleby y compañía o El mal de Montano són llibres extraordinaris i de molts altres llibres seus sempre extraiem algun fragment que ens acaba fascinant. No és estrany, doncs, aturar-se davant el llibre que t’arriba i sentir que ja el títol suggereix alguna cosa “suicidios ejemplares”?... El que ja no és tan casual és que l’obris a l’atzar i llegeixis:

 “Mi muy modesta y humilde persona, porque yo no soy más que un pobre diablo que nació en Cataluña, en este entrañable pueblo de Tossa de Mar desde donde ahora escribo mientras me digo que me hallo en uno de los mejores lugares de la tierra, y que conste que no me lo digo porque haya nacido aquí, pues de hecho hay sitios que me gustan más y a los que me siento mucho más vinculado sentimentalmente.

Babàkua, por ejemplo...”

A Bibliotossa ens agraden els conjurs literaris.

El llibre conté deu relats que ens parlen del suïcidi. Així ens ho explica el mateix autor en la seva web:

“Libro unitario de relatos en torno al tema del suicidio. Precedente claro de Bartleby y compañía en cuanto a narrar historias de personas que se retiran de una actividad. Lo escribí para indagar cuáles eran mis relaciones con la vida y con la muerte, sobre todo con esta última, puesto que desde la ventana de mi sexto piso se ofrecía fácil la posibilidad del vuelo...”

Però ja l’adjectiu dels suïcidis, això de que siguin exemplars, ja ens avisa que aquí hi ha molta particularitat. I no passa res si us diem que tots els protagonistes, aquests suïcides potencials, acaben sent només aspirants a suïcides. Hi trobem apropaments, personatges que sí se suïciden, però els protagonistes no l’acaben culminant, ells flirtegen amb la mort. I per això, segurament, són exemplars.

Cada història conté el seu propi drama, certa pàtina d’humor negre, i la seva pròpia sortida. Són contes que tenen capacitat de sorprendre molt, plens de frases lapidàries i amb la ironia peculiar de l’autor. Tot i la intensitat i la grisor de molts dels relats, no en sortireu frustrats ni desesperançats.

Com a exemples, per fer-vos una idea, aquí dins trobareu l’aspirant a suïcida per melancolia, aquella forma de tristesa lleu;  un actor que està disposat a prendre una bona dosi d’estricnina per fer parella còmica amb un fantasma (“la vida misma está hecha de pura risa y que, por mucho que ignoremos lo que nos espera al final de la misma, lo mejor es ir hacia todo eso riendo, con una trágica falta de seriedad”) o una dona cansada de viure i que acaba, amb sentiment d’amargura però alhora alleugerida,  tornant a la seva vida gris.

Hi ha també l’escriptor que vol desaparèixer un cop s’ha fet visible la seva obra, una societat de suïcides que tenen com a màxima desaparèixer digna i serenament (“a la manera de un Catón o de un Séneca, cuyas muertes son, todavía en nuestros días, el más perfecto ejemplo y modelo del suicidio clásico y sereno, profundamente mediterráneo...”) , o una dona gran  que, a partir d’una carta tan amarga com divertida, ens farà ballar el cap jugant amb la realitat i la invenció. Hi trobareu, entre d’altres, el mateix dimoni, aquell que va néixer a Tossa i amb el que l’autor juga com el seu alter ego invers, i al col·leccionista de tempestes que ens descriu minuciosament un invent per suïcidar-se (“me provocaba una pena y tristeza infinitas pero, viéndole tan entusiasmado con su invento, resultava difícil oponerse a sus planes suicidas”).   

El llibre comença citant a Pessoa i acaba amb un fragment de la carta de comiat que li va escriure el suïcida Sà-Carneiro: “Pero no hagamos ya más literatura”...

Per acabar, una banda sonora:

 (...) mientras te escribo estas líneas suena el Requiem de Gabriel Fauré (...) se presenta ante mí esta noche como un requiem para muertes tranquilas - como espero que algún día sea la mía-, para las muertes de aquellos que han vivido en paz con los hombres y consigo mismos y quieren irse de este mundo sin molestar, sin hacer el más mínimo ruido.”

Enrique Vila-Matas, Suicidios ejemplares. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 126, 35, 96, 172, 119, 173

"Tardes de viatge: En Pla, la senyoreta (de Tossa?) i el filet amb patates

                                                                    (Entrada de Tossa)

“ A Tossa de Mar ha pujat una senyoreta encara jove, vestida de fosc, d’aspecte distingit, esvelta i lleugera, d’uns quaranta-vuit quilos aproximadament”. La senyoreta portava un paquet de llibres que crida l’atenció de Pla. Això li dóna empenta per començar a parlar amb ella.

“Veig que porta un paquet de llibres. Probablement vostè llegeix novel·les i obres de fantasia”, li diu. Ella respon que sí són llibres, però que no són novel·les ni frivolitats agradables, sinó obres didàctiques. “La paraula didàctic es per a mi una paraula neutra que em fa un efecte antiafrodisíac”, ens puntualitza ell.

Responent a les seves preguntes sabem que era mestra de primària i que li agraden més les ciències que les lletres. Però quan Pla li pregunta: “En aquest moment que preferiria, senyoreta? Contesti’m francament. En aquest moment què preferiria? Les Lletres, les Ciències o un bon filet amb patates o amb rovellons? Ella respon sense dubtar: un filet de patates de seguida!”

La sinceritat de la senyoreta va posar certa confusió en la conversa i l’escriptor es dedica a mirar el paisatge, que després ens descriu tal i com ell només sap fer.

A punt d’acabar el viatge, acaba citant un fragment de Chesterton que no té pèrdua:

 “«La ciència –escriu– pot analitzar una costella de porc i dir quan conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de costella de porc de ningú ni dir quant conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quan d’amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri, com un desig del cel». Comprèn, senyoreta?”.

Ella no ho va entendre gaire o, potser, va fer veure que no ho entenia. Quan arriben a Lloret s’acomiadaren afablement.

Qui seria aquesta senyoreta que va compartir bus amb Josep Pla una tarda d’hivern assolellada?

- Pla, Josep. “Tardes de viatge”, Viatge a la Catalunya vella. Barcelona: Destino, 1992 (Obra completa, vol. 6, pàg. 485-488)

Un hotel a la costa

Aquest és un llibre que a Tossa ens estimem. No només pel retrat que fa del poble i de la seva gent en els anys 30, que és una delícia. Hi ha també el tarannà de la Nancy, una dona que ens agrada com a persona i com escriptora,  i hi ha, sobretot, una història real que comença amb l’alegria d’un somni i acaba amb l’horror de la guerra. Us el recomanem molt.

La història comença la primavera del 1934 quan un matrimoni anglès, l’Archie i la Nancy Johnstone, van venir de vacances a la Costa Brava, perquè no sabien de ningú que hi hagués estat mai; uns mesos després decideixen muntar-hi un hotel. Van descobrir Tossa per casualitat i de seguida van considerar que era el lloc ideal. Aquell mateix any Rafael Benet feia la seva crònica “Tossa, babel de les arts” i Marc Chagall havia batejat Tossa com a “Paradís blau”. I aquí comença una aventura en la Tossa d’abans que els Johnstone van conèixer i estimar i que acabaria l’any 1939, amb la fugida obligada per les circumstàncies del moment.

Un hotel a la costa aplega els dos llibres que va escriure Nancy Johnstone explicant la seva vida a Tossa en un anys intensament significatius. La primera part, correspon a Hotel in Spain (1937), i  en ella, entre el dietari i la novel·la de viatges, seguim les peripècies de la construcció de l’hotel, l’arribada dels clients i la interacció que s’estableix entre el matrimoni i la vida a Tossa. La Nancy ens meravella amb la seva personalitat i un  bon sentit de l’humor. Aquí, com a mostra, una descripció de la sardana:

“ (...) La música és diferent a qualsevol altre música nacional. Utilitzen uns estranys instruments estridents i tot va sempre acompanyat d’un tam-tam que marca el ritme. Aquella gent ballant en rotllanes, il·luminats per fanals mig amagats entre les branques dels frondosos plàtans del passeig, feien pensar en algun ritual tribal sota la claror vacil·lant de les torxes. Ara, si t’hi fixaves bé, qualsevol evocació de l’Àfrica negra era fora de lloc. En realitat, els músics de la cobla semblen, més aviat, una colla de pastors metodistes. Seuen en unes rígides cadires de fusta posades al damunt d’uns taulons. Porten jaquetes negres i barrets negres. Hi posen cara de solemnitat. Fa la impressió que un músic de cobla no es relaxa mai, ni quan és a casa. Sembla mentida que una música que sona amb tanta intensitat, que convida a treure penes a còpia de refilets i vibracions, pugui sortir d’aquella colla d’homes amb cara de reprimits”.

 (Archie i Nancy Johnston)

Però l’experiència va molt més enllà de l’anecdotari. Hi trobem un testimoni valuós de la vida local i de com Tossa i tot el país es va veure afectat pel cop militat i  les seves conseqüències. Tot i que en un principi no es prenen massa seriosament la situació i la desdramatitzen; aviat són conscients del seu abast. Els Johnstone simpatitzen amb la causa republicana, denuncien l’actitud cínica del govern anglès i decideixen renunciar a la repatriació per quedar-se a Tossa, tot i la guerra.

“Vam quedar parats de saber que estàvem atrapats entre ferotges bolxevics que no paraven d’udolar al voltant de les nostres cases clamant per una ració de sang fresca, mentre que els rebels (anomenats amb molt de tacte insurgents al Times) estaven fent tots els possibles per arribar a temps de salvar-los d’alguna cosa més paorosa que la mort”.

La segona part, correspon al llibre Hotel in Flight (1939) i s’inicia l’any 1937. Els Johnstone continuen a Tossa i aprenen a viure com la gent d’aquí. Enrere queda la seva dolça aventura hotelera i el llibre passa a ser una crònica intensa de la seva vida afectada per la guerra. La casa Johnstone passa a acollir simpatitzants de la república, entre ells el captivador poeta W.H. Auden: “Deambulava pel poble durant hores: una presència llarga i esfilagarsada amb una mata de cabells panotxa que es movia amb els aires maldestres d’un mastí”.

  (Tossa vista des de Casa Jonstone)

L’hotel acaba convertint-se en un residència per a nens refugiats, i quan els republicans van perdre la guerra, van viure l’experiència de l’exili. Els Johnstone i els nens van refugiar, camí cap a la frontera, en el teatre Edison de Figueres. L’horror de la guerra i de l’exili apareix terriblement explícit.

“Una delegació de respectables cavallers anglesos amb bombatxos es van presentar amb la missió de matar totes les mules espanyoles que llanguien afamades pels camps de concentració perquè no patissin més. Em va passar pel cap que potser, pel mateix preu, podien matar els exiliats espanyols que llanguien afamats pels camps de concentració perquè no patissin més”.

Així acaba el llibre i l’aventura i desventura dels Johnstone en terres catalanes. No us el deixeu perdre.

- Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona: Tusquets, 2011, pàg. 101, 142, 219, 380.

MÉS A:

- “Un hotel a la costa” (Vicenç Pagès)

http://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Un_hotel_a_la_costa-Nancy_Johnstone.pdf

- “Un hotel con vistas a la guerra” (El País)

http://cultura.elpais.com/cultura/2011/03/31/actualidad/1301522401_850215.html

- “Testimonio inglés de la primera Costa Brava” (La Vanguardia)

http://www.lavanguardia.com/cultura/20110311/54125617700/testimonio-ingles-de-la-primera-costa-brava.html

Tossa, l'escenari del crim

Il·lustració d'Àngel del Pozo (Booktrailer)

J.P. Costa dedica la seva novel·la Invitació a un crim “Als records que tinc de Tossa que moriran amb mi. A la tia  Agatha, en agraïment a les estones que hem passat plegats. Ella no morirà mai”.

Som molts els que ens voldríem sumar a aquest agraïment i recordem aquell temps, en que érem més joves i entreteníem els dies, molt més llargs que els d’ara, amb els llibres de l’Agatha Christie. Ha passat el temps i segur que no hem oblidat moltes d’aquelles històries; el pessigolleig de la intriga, les llistes de llegits i no llegits, els llibres passant de mà en mà... I qui ho ha fet?, ens preguntàvem mentre seguíem atentament les deduccions de Poirot o de Miss Marple. Com oblidar la perplexitat davant L’assassinat de Roger Ackroyd, la commoció amb La casa torta?

J.P. Costa fa un homenatge literari a la gran dama del crim i recrea el seu estil en una novel·la d’intriga ambientada a Tossa.  Tot passa a la casa pairal d’Ashfield, propietat dels Levy, una família rica i influent.

Ashfield és el nom de la casa on va créixer Agatha Christie. L’autor explica que li va semblar divertit utilitzar el mateix nom per la mansió dels Levy i que la casa que el va inspirar es troba a la Mar Menuda, just darrere la penya de sa Banyera de ses dones.

La matriarca de la família, una dona vella i autoritària, demana ajuda al professor de criminologia Richard Tancredi per evitar un assassinat. Quan hi arriba ja és tard. El cercle de sospitosos és reduït, tots podrien estar implicats i...

La novel·la es planteja com un entreteniment, una lectura per passar una bona estona. La història enganxa, no pots estar-te de seguir la trama i jugar a endevinar l’assassí; igual, igual, que quan llegíem Agatha Christie.

Al bloc A l’ombra del crim una completa ressenya sobre el llibre:

 http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2013/07/invitacio-un-crim-de-jp-costa.html

No és la primera vegada que Tossa és escenari d’un crim literari. Fa un any Marina Martori ens presentava a Dones salvatges una Tossa hivernal, solitària i misteriosa. Darrere l'aparent quietud s'hi amaguen secrets terribles. Unes noies joves són assassinades i ...

- J.P. Costa, Invitació a un crim. Barcelona: Columna, 2013

- Marina Martori, Dones salvatges. Barcelona: Alpina, 2012

Intriga a Tossa

"Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel·letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura..."

Gràcies a un dels comentaris de l’entrada "Som el que llegim" vaig saber d’aquest llibre. Un homenatge a l’Agatha Christie i una història que es desenvolupa a Tossa. Tota una sorpresa que ens fa molta il·lusió.

Avui, per començar, la presentació:


- J.P. Costa, Invitació a un crim. Barcelona: Columna, 2013.

Qui no voldria tenir la lluna a casa?: Pere Calders

Després de tres mesos de silenci, Bibliotossa torna amb la lluna dins de casa. I ho fa de la mà d'un escriptor que sempre ens ha acompanyat i ens ha despertat els somriures més torbadors. Ja ens advertia: "(…) Hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

El meu primer Calders, com per tants de nosaltres, van ser les Cròniques de la veritat oculta, un descobriment amb l'Emília en els anys d'institut, que ens van fer desbordar la imaginació. El darrer, Ronda naval sota la boira, que us recomano especialment. La història del transatlàntic Panoràmic que va cap al naufragi; i, com hi ha finals i finals, el capità Maurici desitja un final tan èpic com el del Titànic.

Calders és, per a molts, el mestre del conte contemporani català i un dels aspectes que més destaca de la seva obra és com sota una aparent senzillesa hi podem trobar tant.  Es llegeix fàcilment, agrada, t'ho fa passar molt bé i sempre trobes aspectes que et sorprenen. És un escriptor que es pot llegir de moltes maneres i que crida a la relectura. 

Avui recordem un conte, un dels més coneguts, que ens parla de la invasió més subtil de la història i que té molt a veure amb Bibliotossa:

"A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa..." (2)

I seguiu llegint..., que l'agut sentit de l'humor de Calders s'ho val.

Aquí un documental molt entranyable on trobareu la lluna i el Calders més personal. 

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelna: La Magana, 2009, pàg. 17
(2) Pere Calders, La invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2007

Enrique Vila-Matas i Tossa

A Bibliotossa des de fa temps col·leccionem les referències literàries de Tossa. Aquí teniu la guia que acabem d'actualitzar i iniciem una secció nova al bloc escrivint sobre aquestes referències.

“(...) de niño había estado a punto de morir ahogado, porque el mar de la playa de Tossa de Mar se lo llevaba hacia dentro irremediablemente y él, que no sabía nadar, se había quedado agarrado a un colchón neumático y, en lugar de pensar que iba a morir, se había puesto a evocar una escena de El Jabato, su cómic favorito, donde el héroe vivía una situación parecida y a última hora era rescatado por el flaco poeta Fideo, un personaje de aquella historieta”
Aquesta història de ficció està basada en un fet real. L’estiu de l’any 1956, quan Vila-Matas tenia vuit anys, va estar a punt de morir ofegat en una platja de la Costa Brava. Aquest succés i l’evocació de Fideo de Mileto és un record que ha cedit més d’una vegada als seus personatges de ficció. “En mis ficciones esa playa ha sido indistintamente Palamós, Tossa, Cadaqués i Port de la Selva”.

- Enrique Vila-Matas, Dublinesca. Barcelona: Seix Barral, 2010, pàg. 294