dilluns, 24 de setembre del 2018

Frankie Addams: una melodia de blues



Poques vegades s’han fet sentir amb tanta intensitat les sensacions i les emocions del pas desconcertant i crític de la pubertat a l’adolescència.

La protagonista d’aquesta història és Frankie, una nena de 12 anys que viu en un poblet del sud dels Estats Units. Durant un estiu, l’estiu de la por, esclaten de cop un seguit de canvis físics i psicològics que la fan sentir sola, trista, avorrida i confosa davant el món. 

Fins l’abril havia estat com els altres, però ara no forma part de res, es veu gairebé com un monstre, tan alta i desmanegada, se sent perduda, “atrapada” i “solta” al món, i necessita desesperadament trobar una sortida. El casament del seu germà és agafat com el somni reparador de tot aquest terrabastall emocional. Marxar amb ells, “ells són els meus nosaltres”(1) clama la nena; viure una altra vida en un altre lloc; ser una altra, que manifesta explícitament canviant-se el nom: de Frankie a F. Jasmine , de F. Jasmine a Frances.

Havíem llegit fascinats El cor és un caçador solitari i La Balada del cafè trist, i ara tornem a sentir l’estil magistral de l’autora i la capacitat que té per endinsar-se en la complexitat de  la vida i en les turbulències emocionals de les persones. 

Carson McCullers tria expressament éssers solitaris, diferents, fins i tot grotescs, per posar de manifest també una societat injusta i deforme. El tractament de la desolació i les dificultats de les relacions personals són una constant en la seva obra com també ho són posar en evidència les discriminacions racials i les diferències socials.  No oblidem on som, però podríem ser a qualsevol lloc...

Al costat de Frankie, Berenice, la criada negra, i el petit John Henry. Hi ha converses memorables entre ells sobre les grans qüestions de la vida. Amb pell de gallina recordem Berenice jugant amb els nens a criticar el Creador i a millorar el món. 

I, com un personatge més, sempre, la música que se sent de rerefons, piano, blues, jazz... La música que acompanya i expressa la vida. 

1)  Carson McCullers, Frankie Addams. Barcelona: Empúries, 2008, pàg. 54

dijous, 16 d’agost del 2018

La literatura segons Pessoa

“(...) Creo que decir una cosa significa conservarle la virtud y despojarla del terror. Los campos son más verdes en el decirlos que en su verdor. Las flores, si se describen con frases que las definan en el aire de la imaginación, tendrán colores de una permanencia que la vida celular no permite.
Moverse es vivir, decirse es sobrevivir. No hay nada de real en la vida que no lo sea porque fue bien descrito...”
(Fernando Pessoa, Libro del desasosiego, Barcelona: Acantilado, 2009, pàg. 37-38)

dilluns, 23 de juliol del 2018

La literatura et pot destrossar la vida?



A Bibliotossa hem llegit gairebé d’una tirada aquesta novel·la d’Anita Brookner, que ens ha captivat pel seu estil subtil i acurat i per l’extraordinària capacitat per endinsar-nos en els matisos psicològics dels personatges. Una novel·la de somnis tristos, de vides prosaiques i molta soledat interior.

Un debut en la vida manlleva el títol d’una novel·la de Balzac. La protagonista, Ruth Weiss, és una professora especialitzada en els personatges femenins de Balzac i és sobretot, una dona solitària.
La coneixem amb quaranta anys però la sentim gran. La seva vida en una família excèntrica, descurada i egoista, condiciona la seva existència. Creix sola però sense aconseguir la llibertat i la independència que necessita.  El seu refugi, ja us ho podeu imaginar, serà la literatura. Però ara, mirant enrere, sent la literatura culpable de moltes coses, fins i tot del seu físic.  

Hi ha una pàtina de tristesa constant en aquesta dona que analitza la veu d’Eugénie Grandet:  “Je ne suis pas assez belles pour lui”, “Je suis trop laide, il ne fera pas attention à moi”…  A ella, de petita, li explicaven que la Ventafocs podria anar al ball. Però, i a la vida?

L’edició està presentada per Julian Barnes, amb l’article que va escriure després de la mort de la seva amiga. Sentim la proximitat entre tots dos. I pensem de seguida en “El lloro de Flaubert” de Barnes, en el qual el protagonista persegueix Flaubert buscant respostes a la seva pròpia vida. Aquí, Ruth Weiis també ho fa amb Balzac. 

Així comença la novel·la...

A sus cuarenta años, la doctora Weiss comprendió que la literatura le había destrozado la vida.
Según su costumbre reflexiva y académica, lo atribuyó a que había recibido una educación moral deficiente, pues las fuerzas antagónicas de su padre y de su madre se aliaron en este caso para exigirle que considerase la trayectoria de Anna Karenina y Emma Bovary pero emulara la de David Copperfield y la Pequeña Dorrit” (1))

Veritat que venen ganes de continuar….

  1) Anita Brookner, Un debut en la vida. Barcelona: Libros del Asteroide, 2017, pàg. 5

dimecres, 18 de juliol del 2018

EL NAVEGANT de Joan-Lluís Lluís: "Soc allò que dic i com ho dic"



El passat 6 de juliol l'escriptor Joan-Lluís Lluís va participar en el grup de lectura de la Biblioteca Municipal de Tossa per comentar-nos la seva novel·la El navegant. El tema central de la xerrada, com el de la novel·la, van ser les llengües. 

Va ser una trobada plena de reflexions i emocions al voltant de la rellevància de qualsevol llengua, de l’idèntic valor que tenen totes per elles mateixes, i de l’extrema vulnerabilitat de moltes d’elles davant les llengües dominants i dominadores. 

El protagonista de la novel·la, Assiscle Xatot, va néixer a Perpinyà l’any 1852 i té un do extraordinari. Només de sentir una paraula en una llengua desconeguda, de forma immediata, entén i aprèn a parlar-la de forma sencera. No és casual que l’autor el faci viure en aquesta època, quan aquest do no el servirà de gaire res i quan encara no s’havia desenvolupat la sociolingüística. 

Hi trobem temes com el desfici per trobar l’origen de les llengües, la constant jerarquització en categories o el significat de la pèrdua d’una llengua. També l’impacte de la realitat social i política i els contrasentits del poder.  I hi ha, per sobre tot, l’amor a les llengües.

“Sóc allò que dic i com ho dic, sóc d’allà d’on vénen les llengües, sóc tots aquells que no coneixeré mai però de qui sí sé el parlar. Bastants anys més tard algú em dirà que hauria de ser l’home més feliç del món, ja que ningú més que jo té a l’abast tantes maneres de dir la felicitat” (1)

Les impressions de la lectura van créixer amb els comentaris del seu autor i vam poder aprofundir en aquesta novel·la que va voler escriure com una història d’aventures però, com sol passar, també tenen molt de desventures. L’heroi que podríem imaginar amb múltiples possibilitats, és més bé un home pusil·lànime que no pren decisions i que, com ens diu el seu sobrenom “Nuvolet”, va allà on el porta el vent. 

El procés d’escriure la novel·la va ser llarg. Vint anys fins trobar el to i, sobretot, aquest final que no esperàvem, però que, segons l’autor, és el que calia.

La tertúlia va acabar amb un conte mític del poble Djugun d’Austràlia que parla d’una noia, Djikol,  que va fer el regal de les llengües a tota la humanitat. La llengua djugun ja no existeix. Silenci absolut a la Biblioteca.

Aquesta activitat ha estat promocionada pel Programa SAL (Selecció d’autors locals) del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.






(1) Joan-Lluís Lluís,  El Navegant. Barcelona: Proa, 2016, pàg. 53