dissabte, 30 d’abril del 2011

Sabato, sense fi

“Lean lo que les apasione, será lo único que les ayudará a soportar la existencia”.

Aquesta matinada ha mort Ernesto Sabato, ell, que va ser, per a molts de nosaltres, escriptor de referència. El túnel i Sobre héroes y tumbas (inoblidable “Informe sobre ciegos”) van ser lectures intensíssimes, d’aquelles que saps que van determinar la teva manera de sentir el món. Sabato va ser refugi, companyia i consol en moltes de les nostres preguntes sobre la vida. La seva desesperació era la nostra, les seves ganes de trobar un sentit, les nostres; i, sobretot, la seva esperança era la nostra. Perquè Sabato tenia fe. Era un home que necessitava trobar veritats i creure en la humanitat; veure una llum més enllà de les ombres.

“Quizá ayude a encontrar un sentido de trascendencia en este mundo plagado de horrores, de traiciones, de envidias; desamparos, torturas y genocidios”.

Aquest sant Joan hauria complert cent anys, però sabem que la seva obra no mor i que, per tant, la seva vida no té fi. Us recomano llegir-lo amb passió.

Ernesto Sabato, Antes del fin. Barcelona: Seix Barral, 2003, pàg. 18, 12.

dissabte, 23 d’abril del 2011

No puc ésser ni sóc més que literatura

Dictat d'amor (Ponç Pons)

L'amor que us hai en totes les parts m'ascla.
Jordi de Sant Jordi


Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d'enyor
al mansàrdic embruix d'un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d'àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d'insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l'infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d'àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l'alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l'aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l'atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid d'albes, illenc
medul·lar que s'abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d'hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d'una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d'anys i records que rosega l'oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t'estimava i t'estim amb un cremant amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!


- Ponç Pons, Estigma. Barcelona: Edicions 62, 1995.

LIBRARY from singsfish on Vimeo.

dijous, 14 d’abril del 2011

Julian Barnes: un perfeccionista a la cuina

(Julian Barnes i la dona per qui cuinava)

Aquest llibre és deliciós i molt divertit. Confesso que em va atraure l’autor i molt menys el títol i el tema que suggereix. Sóc a les antípodes de ser una perfeccionista a la cuina. No tinc, em sembla, cap llibre de receptes ni cuino per als meus amics. Però tant s’hi val. El llibre te’l cruspeixes en una tarda tranquil·la i t’agrada com allò que cuinen els teus amics per tu.

Julian Barnes ens parla de la seva relació personal amb la cuina. No es tracta d’un llibre de receptes ni d’un registre dels grans àpats de la seva vida, sinó d’un conjunt d’anècdotes que assolen un cuiner amateur que s’apropa als fogons amb emoció però, alhora, amb inseguretat i molta i molta meticulositat.

L'autor, és fàcil adonar-se'n, cuina bé però no està per experiments ni per improvisacions. Necessita controlar les receptes amb una precisió científica: mesures, ingredients, minuts de cocció... Molts capítols comenten grans llibres de cuina (absolutament desconeguts per mi) i certes frustracions amb què s’hi ha trobat. Aquí no es precisen les mides: què és una ceba mitjana? Aquí se’ns enganya: és impossible que quedi tendre amb tres hores al foc! Aquest plat no hi ha manera de fer-ho a casa: això no és un restaurant!

A banda, consells sobre coses que no s’han de provar de fer, sobre els avantatges que donen certes facilitats a la cuina, una classificació, segons Pomiane, dels diferents tipus de convidats que pots tenir a casa i de l’àpat adient... Tot explicat amb un sentit de l’humor encantador; al igual que les seves anècdotes personals. Per anomenar una, el dia que cuinava llebre amb salsa de xocolata per un almirall faldiller mentre sentia que aquest li tirava els trastos a la seva dona. Pobre salsa!

I ja, com la cirereta del pastís, curiositats cuino-literàries. Així sabrem que Ford Madox Ford era un gran cuiner o que Joseph Conrad va prologar un llibre de cuina de la seva dona amb suggerents comentaris que Julian Barnes matisa irònicament. Com a mostra, una anècdota amb Ishiguro:

«Comí canguro en una comida literaria con Kazuo Ishiguro, que lo pidió con estas palabras: "Siempre me gusta comer el emblema nacional". ("¿Qué come en Inglaterra?", me gruñó un poeta que estaba cerca:"¿León?")» (1)

(1)- Julian Barnes, El perfeccionista en la cocina. Barcelona: Anagrama, 2006, pàg. 81. El llibre està traduït al català per Edicions Viena, dins la col·lecció Carta Blanca.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Una història d'amor i de foscor d'Amos Oz

“El espacio que el buen lector prefiere labrar durante la lectura de una obra literaria no es el terreno que está entre lo escrito y el escritor sino el que está entre lo escrito y tú mismo (...)Y tú, no preguntes: ¿Son hechos reales? ¿Es lo que le pasa al autor? Pregúntate a ti mismo. Por tus propias circunstancias. Y la respuesta puedes guardártela para ti” .

Aquest llibre me’l va fer conèixer l’Esther fa uns anys i sovint torno a ell per rellegir algun capítol o un fragment i retrobar aquella frase, aquella emoció. Recordo intensament la història, però també molts detalls. Sé de lectors que han trobat el llibre lent i que s’han cansat d’una certa minuciositat en les descripcions o de la reiteració de temes; a mi m’ha passat al contrari.

M’agrada el llibre en general, 640 pàgines plenes de vida, on entrem dins d’una família de jueus, passegem pels carrers de Jerusalem, revivim la història contemporània d’Israel i coneixem què sentia Amos Klausner. M’agraden els capítols en particular, com el que explica l’experiència d’un hort en el qual mai no va arribar a germinar res, aquell en què l’autor parla de la lectura, el de la deliciosa història amb Orna, o el de l’avi Alexander que atreia totes les dones... I m’agraden també petits fragments i frases concretes, com quan un nen ens diu que volia ser llibre, o el que va sentir llegint Miquel Strofoff, o allò que li deia Fània sobre l’amor i l’amistat... Això i moltes altres coses.

Una història d’amor i de foscor és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor israelià Amos Oz. La va escriure l’any 2002, tenia seixanta-tres anys, i en ella prova d’entendre la tragèdia familiar que va viure quan tenia dotze anys, No importa descobrir-vos que va ser el suïcidi de la seva mare. I per comprendre caldrà anar molt endins. Entrarem a la casa de la seva infantesa, una llar plena de llibres, on els seus pares portaven una vida senzilla i aparentment plàcida. Ell, un bibliotecari il·lustrat, un savi racional; ella una dona emotiva, lectora sensible. Sabrem de les seves vides, la dels pares, la dels avis, la d’altres familiars; més de cent anys d’història familiar. Els coneixerem tots. El que es més aparent i també allò que s’amaga.

“Mil años luz nos separaban. No años luz. Mil años de oscuridad (...) Incluso entonces, en Tel Arza, aquella mañana de sábado, cuando mi madre se sentó apoyada en un árbol y mi padre y yo pusimos la cabeza sobre sus piernas, una cabeza en cada pierna, y mi madre nos acarició a los dos, incluso en aquel momento, el más querido de toda mi infancia, mil años oscuridad nos separaban".

El llibre busca, essencialment, la mare; la dolça i melancòlica Fània. I per trobar-la haurà d’intuir totes les tristeses callades i les foscors que habitaven en la seva casa. Fània ens apareix com una persona delicada, les seves lectures, les històries que explicava al seu fill i que determinarien la seva vocació de lector i escriptor, els comentaris i les explicacions que fa, la seva soledat interior. Què va passar dins d’ella perquè desitgés morir? Per arribar-hi ens explica tot el que sap, tot el que van viure. La descripció dels espais i l’explicació dels diferents personatges és extraordinària i en ella trobem sentit de l’humor, comprensió i alhora duresa. Destaca la figura del pare, un home erudit i rigorós, inaccessible, que arrossega també les seves foscors, i del qual voldrà venjar-se allunyant-se de tot.

“A los catorce años y medio; unos dos años y medio después de la muerte de mi madre, maté a mi padre y maté a toda Jerusalén, me cambié de apellido y me fui solo al kibbutz Hulda para vivir allá sobre las ruinas”. Allà hi viuria, amb un altre cognom, des de l’any 1954 fins al 1985.

I, és clar, hi trobem també la pròpia història d’Amos Oz. Un aspecte deliciós és la seva relació amb la lectura, la crónica d'un lector i d'un escriptor. La novel·la és plena de referències a títols de llibres i a tot allò que va trobar en ells. Des de les primeres lectures de ben petit fins a les descobertes d’adolescència. Hi ha almenys tres capítols essencials. El 5è, parlant-nos del que és un bon i un mal lector; el 55 en el qual recorda les lectures més significatives de la seva infantesa, i el 58, ja al kibbutz, on el bibliotecari Sheftel se’n compadia de la seva insaciable set de llibres.

“Leí de todo en Hulda durante aquellos años: Kafka y Yigal Mosenson, Camus, Tolstói y Mishé Samir, Chéjov y Natán Shaham, Brenner y Faulkner, Pablo Neruda, Hayyim Guri, Alterman, Amir Gilboa, Leo Goldberg, Shlonsky y E. Hilel, Yizhar y Turguenev, Thomas Mann... (...) Todo. Excepto los libros que Sheftel no me permitía leer por mucho que le suplicase: Los desnudos y los muertos, por ejemplo (creo que, incluso después de casarme, Sheftel dudaba de si no era peligroso dejarme leer a Norman Mailer y a Henry Miller)".

A Hulda també llegiria, corprès i emocionat, el llibre Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, del qual ja vam parlar un altre dia. Aquells relats van ser per ell revolucionaris perquè li va fer adonar-se’n de com havia d’escriure.

“Y resultó que este modesto libro me conmovió profundamente: una noche de verano entera, hasta las tres y media de la madrugada, estuve dando vueltas por los caminos del kibbutz, presa de una febril emoción, ebrio, hablando solo en voz alta, temblando como un enamorado, cantando y saltando, sollozando de miedo, de alegría y de exaltación: ¡Ahí está!"

Una novel·la que podria tenir aquesta música i que us recomano molt i molt.




- Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Madrid: Siruela, 2004, pàgs. 47-48, 546-547, 557, 585, 588.


La novel·la està traduïda al català per la Magrana