El sentit d'un final de Julian Barnes

 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

“Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?”

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410

Un llibre encertat...

“De jove, volar em provocava terror. El llibre que triava per llegir a l’avió havia de ser alguna cosa que jo veiés encertat que trobessin amb el meu cadàver. Recordo haver agafat Bouvard i Pécuchet en un vol de París a Londres, enganyant-me amb la il·lusió que després de l’inevitable accident: a) hi hauria un cadàver identificable sobre el qual el trobarien; b) que Flaubert, en una edició de butxaca en francès, sobreviuria a l’impacte i les flames; c) que quan el recuperessin, encara l’engraparia la meva mà miraculosament indemne (o tallada), amb un índex que marqués un passatge especialment admirat, de la qual cosa prendria nota, per tant, la posteritat. Una història versemblant i, com era d’esperar, vaig estar massa espantat durant el vol per concentrar-me en una novel·la que conté unes iròniques veritats que, en tot cas, acostumen a no revelar-se als joves lectors”

- Julian Barnes, Res a témer. Barcelona: Angle, 2010, pàg.136

Res a témer de Julian Barnes

“Un londinenc, amb una edat de seixanta-dos cap amunt, va morir ahir. Durant la major part de la seva vida va tenir bona salut i mai no va passar ni una sola nit a l’hospital fins a la seva malaltia terminal. Després d’uns inicis professionals lents i propers a la indigència, va aconseguir més èxit del que s’havia esperat. Després d’uns inicis emocionals lents i precaris, va aconseguir tanta felicitat com el seu caràcter li va permetre («la meva ha estat una vida feliç, tenyida pel desesper»). Malgrat l’egoisme dels seus gens, no els va transmetre (o, més aviat, s’hi va negar), creient, a més, que aquesta negativa era un acte de lliure albir davant del determinisme biològic. Va escriure llibres i després es va morir. Tot i que un amic irònic pensava que la seva vida estava dividida entre la literatura i la cuina (i l’ampolla de vi), s’hi comptaven altres facetes: amor, amistat, música, art, societat, viatges, esports, acudits. Era feliç tot sol mentre sabés quan acabaria aquesta solitud. S’estimava la seva dona i tenia por de la mort” (1).

La mort és un dels temes recurrents en l'obra de Julian Barnes; i un dels seus temors més profunds. En el seu diari, escrit vint anys enrere, ja ironitzava "No hi ha RES a témer" i aquí es declara obertament tanatofòbic.

El llibre, entre l'assaig i la novel·la, és una barreja de memòries, reflexions i experiències sobre la manera en què l'escriptor i persones properes a ell s’han enfrontat a la mort i a la por (o no) de morir. Parlant de la mort acaba parlant molt de la vida i de la condició humana.

El nostre delicat escriptor, delicat d’exquisit per com escriu i pel que escriu, hi reflexiona profundament i ens exposa les vivències personals i familiars més íntimes al voltant de la mort. La mort dels avis, dels pares, la presa de consciència, la manera diversa en què l'han encarat. Barnes ens explica que el llibre no pretén ser la seva autobiografia ni una manera d’esbrinar qui eren els seus avis o els seus pares, “una part del que estic fent (que pot semblar innecessari) és intentar esbrinar fins a quin punt són morts”(2).

Julian Barnes no creu en Déu (tot i que el troba a faltar) ni espera cap vida més enllà, la mort completa arriba amb l’oblit, quan ja ningú ens recorda. I aquí entrem en un altre terreny recurrent de l'autor, com podem confiar en la nostra memòria. Ja sabem com acolorim els records i la permeabilitat entre memòria i imaginació. “Vivim, morim, som recordats («recordeu-me malament», els demanaria jo) i som oblidats"(3).

La història familiar tanatològica es complementa amb el que van manifestar i experimentar davant la mort un munt d’escriptors i compositors que formen el que ell anomena el seu veritable llinatge (Montaigne, Flaubert, Renard, Stravinski, Xostakóvitx...). Hi trobarem citacions, anècdotes, formes de morir, tombes, epitafis i moltes sorpreses.

S'hi parla d’un tema dur, però no us penseu de cap manera trobar-vos amb un llibre dramàtic o trist; al contrari, és un llibre essencialment vital i emotiu, que parla de qüestions decisives de la vida. Sense poder qualificar-lo de “la seva obra més divertida” com podem llegir a la contraportada, sí que us puc assegurar que és un llibre absorbent, impactant, amb una bona dosi d’ironia, tendresa, sentit de l’humor i molta humanitat.

Tots prenem consciència de la mort sense estar-ne prou preparats. Arriben les morts “anunciades” i també, sempre, alguna mort sobtada; i la mort, que forma part de la vida, sempre és difícil d’acceptar. Quan escrivia el llibre no podia imaginar que la dona de la seva vida moriria uns mesos després. En tot el llibre no havia fet ni una referència a la possible mort de qui més estimava, la mort que, segurament, més temia.

- Julian Barnes, Res a témer. Barcelona: Angle, 2010. (1) pàg. 205-206;  (2) pàg. 47; (3) pàg. 257.

"Hablando del asunto" de Julian Barnes

Què més es pot llegir de l’amor i d’un tipiquíssim triangle amorós? Sí, el tema i molts tòpics i moltes veritats de sempre, però Julian Barnes sempre aporta alguna cosa més.

En primer lloc, el seu estil irònic i elegant. Ens ho fa mirar tot d’una altra manera, allò més dramàtic pot acabar sent més tendre; els sentiments més purs poden acabar sent durs i terribles. Barnes et fa passar d’un costat a l’altre, amb un peculiar lucidesa i amb un sentit de l’humor extraordinari. Penso que fins i tot el més romàntic dels lectors s’ho passaria bé llegint aquesta novel·la tan tendra com ferotge en l’assumpte de l’amor.

D’altra banda, la manera particular en què ha construït aquesta novel·la. Stuart-Gillian-Oliver són les tres veus que expliquen tot el que va passar i tot el que està passant entre ells. Dos amics des de la infantessa, dues personalitats molt diferents i enmig ella. Un matrimoni, la separació i un altre matrimoni. I què va passar amb l’amor? Tots tres (i altres veus secundàries) van parlant a algú que els escolta/interroga i van donant el seu punt de vista en aquesta història. No hi ha cap narrador, cada paràgraf es introduït pel nom en negreta del que parla i, evidentment, cadascú explica la seva, hi ha rectificacions, fins i tot contradiccions, i per tant serà feina nostra de creure més a un o a l’altre, o no.

Barnes es especialista en mostrar-nos que no hi ha una única realitat i que mai no podem aspirar a conèixer la veritat, només petites parcel·les de veritat. I què bé que ho fa! Hi ha una segona part, en la qual els tres protagonistes del triangle es retroben passats deu anys: Amor, etcétera. L'assumpte dóna per molt.

Per acabar unes paraules de Mme. Wyatt, la mare de Gillian, encantadora i coneixedora de la vida:

“Yo tengo ya más de cincuenta años, y si usted me pregunta cúales son las reglas inmutables del matrimonio, sólo se me ocurre una: Un hombre nunca deja a su mujer por una mujer mayor que ella. Aparte de eso, todo lo demás es posible”.

Julian Barnes, Hablando del asunto. 4a. ed. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 151.

"La mesa limón" de Julian Barnes

Llegir Julian Barnes és un veritable plaer. Us el recomano de tot cor. Per la seva subtilesa i un sentit de l’humor magnífic. Tot el que he llegit d’ell m’ha deixat admirada; vas llegint, un paràgraf, un capítol i no pots deixar d’aturar-te i dir oh!!! oh!!!

La temàtica central d’aquests contes amb gust de llimones no és alegre. A la contraportada se’ns diu que pels xinesos la llimona és un símbol de la mort i que a Helsinki, en un bar freqüentat per Sibelius, els que seien en la taula llimona havien de parlar de la mort. Tots els protagonistes dels onze contes que aplega el llibre són grans, vells, que estan arribant a la fi de les seves vides. L’autor ha explicat que el que volia, sobretot , era rebel·lar-se vers la idea de la vellesa com un moment de serenitat emocional.

“Todos podemos ver, pasada cierta edad, cómo el cuerpo decae, y de alguna manera asumimos que lo mismo ocurre con los espíritus y las pasiones, pero eso es muy poco probable y siempre fue poco probable", explica Barnes.

I així ens ho transmet. Totes aquestes persones grans continuen sentint intensament, enyorant i desitjant. Les qüestions fonamentals són les mateixes que ja hem trobat en altres llibres seus. La vida oculta, inescrutable de les persones, les turbulències del cor, la passió, el pes del passat (consumat o no) sobre el present, els somnis, les renúncies, la mentida... Però, per sobre de totes les batalles interiors, vagin com vagin les coses, la necessitat d’estimar.

Històries d’amor idealitzades com la “Historia de Mats Israelson” en la qual Anders Borén i la senyora Lindwall es passen mitja vida sospirant per una història que no va poder ser i que ara, quan ell és al llindar de la mort, pot recuperar-se (o no).

O com la del meu conte preferit, “El reestreno”, en què ens trobem amb un sexagenari Turguenev que viu el darrer amor de la seva vida fonamentant-lo en el plaer de la renúncia, vivint les emocions en el "si hagués..." o en "el que hauria pogut ser". Genial el narrador agosarat i inquiet, que no només ens ho explica, sinó que pren partit i acaba fent una paròdia entre el romanticisme de la literatura russa i una concepció més pragmàtica de l’amor i el sexe.

Històries en les quals els protagonistes necessiten escapolir-se de les rutines de la seva vida. Uns terminen allà on no volien acabar i es conformen; altres troben alguna mena d’escapament con a “Higiene” en què un militar té prou amb una sortida anual per trobar-se amb una prostituta durant vint anys; altres sembla que aconsegueixen tirar endavant com l'home de vuitanta anys que, a “La jaula para frutas”, es divorcia finalment de la seva dona.

Trobem també en aquest llibre el joc esplèndid que sap fer Julian Barnes i que aconsegeuix que la ficció acabi enriquint fets reals o més o menys reals. Ho va fer amb Flaubert, aquí ens trobem amb Turguenev i també amb Sibelius que, en un conte poètic i trist, ens parla de la música i de la vida en plena decadència.

I també vull parlar-vos de la velleta de "Saber francés" que, veritablement, es va cartejar amb Barnes, i un dia decideix anar a la biblioteca pública i comença a llegir totes les novel·les des de la lletra A. Aviat arriba al Lloro de Flaubert i no se'n pot estar d'escriure a l'escriptor. Ho entenc.

La veritat és que tots els contes m'han agradat molt i molt. Els he rellegit tots. I, tot i que són històries tristes, sense final feliç, us asseguro que, extraordinàriament, no ens queda una sensació de derrota o tragèdia. Aquests personatges, en plena decadència, encara són ben vius. Bravo, Barnes!!!

I d'acompanyament "Criticarem les noves modes de pentinats" dels Manel.

Julian Barnes, La mesa limón. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 107

Julian Barnes: un perfeccionista a la cuina

(Julian Barnes i la dona per qui cuinava)

Aquest llibre és deliciós i molt divertit. Confesso que em va atraure l’autor i molt menys el títol i el tema que suggereix. Sóc a les antípodes de ser una perfeccionista a la cuina. No tinc, em sembla, cap llibre de receptes ni cuino per als meus amics. Però tant s’hi val. El llibre te’l cruspeixes en una tarda tranquil·la i t’agrada com allò que cuinen els teus amics per tu.

Julian Barnes ens parla de la seva relació personal amb la cuina. No es tracta d’un llibre de receptes ni d’un registre dels grans àpats de la seva vida, sinó d’un conjunt d’anècdotes que assolen un cuiner amateur que s’apropa als fogons amb emoció però, alhora, amb inseguretat i molta i molta meticulositat.

L'autor, és fàcil adonar-se'n, cuina bé però no està per experiments ni per improvisacions. Necessita controlar les receptes amb una precisió científica: mesures, ingredients, minuts de cocció... Molts capítols comenten grans llibres de cuina (absolutament desconeguts per mi) i certes frustracions amb què s’hi ha trobat. Aquí no es precisen les mides: què és una ceba mitjana? Aquí se’ns enganya: és impossible que quedi tendre amb tres hores al foc! Aquest plat no hi ha manera de fer-ho a casa: això no és un restaurant!

A banda, consells sobre coses que no s’han de provar de fer, sobre els avantatges que donen certes facilitats a la cuina, una classificació, segons Pomiane, dels diferents tipus de convidats que pots tenir a casa i de l’àpat adient... Tot explicat amb un sentit de l’humor encantador; al igual que les seves anècdotes personals. Per anomenar una, el dia que cuinava llebre amb salsa de xocolata per un almirall faldiller mentre sentia que aquest li tirava els trastos a la seva dona. Pobre salsa!

I ja, com la cirereta del pastís, curiositats cuino-literàries. Així sabrem que Ford Madox Ford era un gran cuiner o que Joseph Conrad va prologar un llibre de cuina de la seva dona amb suggerents comentaris que Julian Barnes matisa irònicament. Com a mostra, una anècdota amb Ishiguro:

«Comí canguro en una comida literaria con Kazuo Ishiguro, que lo pidió con estas palabras: "Siempre me gusta comer el emblema nacional". ("¿Qué come en Inglaterra?", me gruñó un poeta que estaba cerca:"¿León?")» (1)

(1)- Julian Barnes, El perfeccionista en la cocina. Barcelona: Anagrama, 2006, pàg. 81. El llibre està traduït al català per Edicions Viena, dins la col·lecció Carta Blanca.

El lloro de Flaubert de Julian Barnes

Us recomanem aquest llibre per moltes raons. Perquè és divertit i sensible, està escrit d’una forma brillant, i us farà passar molt bones estones. Perquè ens interessa Flaubert i ens agrada com aquesta novel·la dóna la volta a tants de tòpics i prejudicis sobre l’escriptor solitari, esquerp i assassí del romanticisme. Perquè sentim debilitat per Emma Bovary, la lectora somiadora, la insatisfeta adúltera, la fracassada. I, també, perquè de seguida simpatitzem amb el narrador de la novel·la, el doctor Braithwaite, apassionat com Barnes de Flaubert, i tan necessitat de trobar certeses, veritats. No és casualitat que triï Flaubert. Com explicar, com conèixer, la veritat sobre una esposa infidel que decideix morir? La novel·la, la persecució de Flaubert, conclourà amb la seguretat que mai no podem conèixer del tot la realitat, només sabrem parcel·les de veritats, falses veritats. I, enmig, tot allò que desconeixem, sovint el més rellevant, la vida secreta.

Braithwaite comença el seu projecte sobre Flaubert buscant el lloro autèntic en què es va inspirar per escriure Un cor simple. La novel·la acaba amb el lloro. Pel camí, un munt de coses sobre Flaubert. Però no us imagineu una novel·la biogràfica ni una crítica literària; no, és la defensa acèrrima d’un lector que estima un escriptor i el desig de facilitar-nos una visió més veritable. Amb Braithwaite aprendrem com una cronologia pot ser diferent segons el punt de vista, que sempre, sempre, hi ha coses que se’ns escapen, que hi ha secrets, somnis impossibles, coses que no han arribat a ser. Hi trobarem altres maneres d’apropar-nos a l’escriptor, referències als animals de la seva vida, una recopilació d’ironies, la seva relació amb els trens, els seus amors, un diccionari de tòpics... Sensacional el capítol sobre els ulls, estranys i difícils, d’Emma Bovary i sobre les diferents maneres de llegir.

Només cap al final el doctor s’atreveix a escriure un “relat pur”, la història d’amor que ens ha estat insinuant des del principi, la història d’Ellen. D’ella no ens dóna tants detalls, té consciència que el que voldria saber és inaccessible. Potser llegint Madame Bovary entendrem alguna cosa. Què és l’amor? Com el viu l’altre? On rau la felicitat? Les preguntes de sempre i cap resposta única.

“Los libros dicen: ella hizo esto porque. La vida dice: ella hizo esto. En los libros las cosas quedan explicadas; en la vida, no. No me estraña que la gente prefiera los libros. Los libros le dan sentido a la vida. El único problema radica en que las vidas a las que dan sentido son las de otros, jamás a la del lector”

Braithwaite pensa que, ben segur, la Danse Macabre de Saint-Saëns hauria divertit Flaubert. A Bibliotossa, des del principi, hem pensat en aquesta cançó tan genial i perfecta com Madame Bovary.

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama, 2009, pàg. 204