divendres, 6 de maig de 2011

"La mesa limón" de Julian Barnes

Llegir Julian Barnes és un veritable plaer. Us el recomano de tot cor. Per la seva subtilesa i un sentit de l’humor magnífic. Tot el que he llegit d’ell m’ha deixat admirada; vas llegint, un paràgraf, un capítol i no pots deixar d’aturar-te i dir oh!!! oh!!!

La temàtica central d’aquests contes amb gust de llimones no és alegre. A la contraportada se’ns diu que pels xinesos la llimona és un símbol de la mort i que a Helsinki, en un bar freqüentat per Sibelius, els que seien en la taula llimona havien de parlar de la mort. Tots els protagonistes dels onze contes que aplega el llibre són grans, vells, que estan arribant a la fi de les seves vides. L’autor ha explicat que el que volia, sobretot , era rebel·lar-se vers la idea de la vellesa com un moment de serenitat emocional.

“Todos podemos ver, pasada cierta edad, cómo el cuerpo decae, y de alguna manera asumimos que lo mismo ocurre con los espíritus y las pasiones, pero eso es muy poco probable y siempre fue poco probable", explica Barnes.

I així ens ho transmet. Totes aquestes persones grans continuen sentint intensament, enyorant i desitjant. Les qüestions fonamentals són les mateixes que ja hem trobat en altres llibres seus. La vida oculta, inescrutable de les persones, les turbulències del cor, la passió, el pes del passat (consumat o no) sobre el present, els somnis, les renúncies, la mentida... Però, per sobre de totes les batalles interiors, vagin com vagin les coses, la necessitat d’estimar.

Històries d’amor idealitzades com la “Historia de Mats Israelson” en la qual Anders Borén i la senyora Lindwall es passen mitja vida sospirant per una història que no va poder ser i que ara, quan ell és al llindar de la mort, pot recuperar-se (o no).

O com la del meu conte preferit, “El reestreno”, en què ens trobem amb un sexagenari Turguenev que viu el darrer amor de la seva vida fonamentant-lo en el plaer de la renúncia, vivint les emocions en el "si hagués..." o en "el que hauria pogut ser". Genial el narrador agosarat i inquiet, que no només ens ho explica, sinó que pren partit i acaba fent una paròdia entre el romanticisme de la literatura russa i una concepció més pragmàtica de l’amor i el sexe.

Històries en les quals els protagonistes necessiten escapolir-se de les rutines de la seva vida. Uns terminen allà on no volien acabar i es conformen; altres troben alguna mena d’escapament con a “Higiene” en què un militar té prou amb una sortida anual per trobar-se amb una prostituta durant vint anys; altres sembla que aconsegueixen tirar endavant com l'home de vuitanta anys que, a “La jaula para frutas”, es divorcia finalment de la seva dona.

Trobem també en aquest llibre el joc esplèndid que sap fer Julian Barnes i que aconsegeuix que la ficció acabi enriquint fets reals o més o menys reals. Ho va fer amb Flaubert, aquí ens trobem amb Turguenev i també amb Sibelius que, en un conte poètic i trist, ens parla de la música i de la vida en plena decadència.

I també vull parlar-vos de la velleta de "Saber francés" que, veritablement, es va cartejar amb Barnes, i un dia decideix anar a la biblioteca pública i comença a llegir totes les novel·les des de la lletra A. Aviat arriba al Lloro de Flaubert i no se'n pot estar d'escriure a l'escriptor. Ho entenc.

La veritat és que tots els contes m'han agradat molt i molt. Els he rellegit tots. I, tot i que són històries tristes, sense final feliç, us asseguro que, extraordinàriament, no ens queda una sensació de derrota o tragèdia. Aquests personatges, en plena decadència, encara són ben vius. Bravo, Barnes!!!

I d'acompanyament "Criticarem les noves modes de pentinats" dels Manel.






Julian Barnes, La mesa limón. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 107

2 comentaris:

  1. M'agrada molt en Barnes (ja ho havia dit aquí, em temo) i crec que els seus experiments a la frontera del real i del verossímil són un plaer enorme. No tan sols perquè estèticament resulten rodons, sinó perquè s'adrecen a la intel·ligència, però no d'una manera erudita i pedant. Després de llegir "El lloro de Flaubert" vaig tenir la impressió que havia descobert un autèntic model literari, i un home amb una sensibilitat especial a l'hora d'analitzar la humanitat. Ara tocaria "La història del món en deu capítols i mig", que és un retrat sintètic de la nostra evolució com a espècie.

    ResponSuprimeix
  2. Lluís, estic llegint "la història del món..." M'ho he passat bomba amb el primer capítol, el de l'arca de Noè. Els tres següents també m'han agradat molt. M'encanta el que expliques de J. Barnes i estic totalment d'acord! A la biblioteca llegirem Mme. Bovary i després, és clar, el Lloro de Flaubert :-)

    ResponSuprimeix