dilluns, 30 de maig del 2011

Nabokov llegint Madame Bovary

“Hace cien años, Flaubert, en una carta a su amante, hacía el siguiente comentario: (...) qué sabios seríamos si sólo conociéramos bien cinco o seis libros” .

Si voleu gaudir llegint algú que parla de llibres aneu cap a Nabokov i seguiu les lliçons que feia en els seus cursos de literatura a Wellesley i Cornell. Impressionants.

En aquest Curso de literatura europea parla de set obres mestres, entre elles Madame Bovary, i ens convida, com deia als seus alumnes, a fixar-nos en els detalls, a acaronar-los; a llegir en profunditat, combinant el plaer artístic i el plaer intel·lectual.

Aquesta és una de les cites més conegudes de Nabokov, extreta de la introducció del llibre: “Buenos lectores y buenos escritores”: “El lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador”.

L’anàlisi que fa Nabokov ens mostra Madame Bovary com tota una exhibició d’estil. Flaubert domina tot un seguit de tècniques que treballa a la perfecció: el desenvolupament d’escenes com una superposició de capes; les transicions estructurals; el contrapunt, mètode d’interlineats en què es succeeixen de forma paral·lela diferents converses o corrents de pensament; l’ús del pretèrit imperfet per donar una sensació de continuïtat, etc. Tots aquests recursos el permeten crear, segons Nabokov, una de les peces més perfectes de la ficció poètica que es coneixen.

Però la genialitat de Nobokov és, sobretot, la manera en què aconsegueix despertar-nos l’admiració i l’afecte per la bona literatura. Així ens fa parar l’atenció en frases, en fragments concrets en els quals Flaubert va treballar molt i amb els quals va aconseguir crear escenes inoblidables.

“Exactamente un año después de empezar a componer el libro (ochenta o noventa páginas en una año; ésa es la clase de sujetos que a mí me gusta), Flaubert escribió (...):« ¿Qué pesadez es mi Bovary...! Esta escena de la posada puede llevarme tres meses. A veces me siento al borde las lágrimas, tan profundamente siento mi impotencia...»”

"«Si alguna vez se han trasladado los valores de una sinfonía a la literatura, habrá sido en este capítulo de mi novela [el del concurs de bestiar]. Tiene que ser una vibrante totalidad de sonidos. Deberá oírse simultáneamente el mugido de los bueyes, el murmullo del amor y los discursos de los políticos. El sol lo ilumina todo, y hay ráfagas de viento que agitan las tocas blancas... Consigo el movimiento dramático meramente a través de la interacción de los diálogos y el contraste de los personajes »”


Nobokov es recrea també en mostrar-nos l’ús constant de la ironia, bordejant la burla, amb què Flaubert descarrega contra el convencionalismes emocionals, literaris i intel·lectuals dels personatges de la novel·la i de tota una manera de viure. Tot és materialisme i estupidesa. I encara diríem que el professor Nabokov els fa créixer i que, sense pietat, ens fa veure una Emma més superficial, un Charles més patètic, els dos amants més pocavergonyes, Homais més vulgar...

Ens ho deia tot just començar la classe. Anem a gaudir d'una obra mestra; la més romàntica de les que es comenten en aquest llibre. "Estilísticamente, es prosa ejerciendo la función que cumple la poesía".

- Valdimir Nabokov. Curso de literatura europea. Barcelona: Ediciones B, 2009, pàgs. 25, 32, 230, 241, 201.

divendres, 27 de maig del 2011

Flaubert, tot és qüestió d'estil

“El que em sembla més bell, el que més m’agradaria fer, és un llibre sobre res, un llibre sense llaços amb l’exterior, un llibre que se sostingués per la força interna de l’estil, com la terra s’aguanta a l’aire sense cap suport, un llibre que amb prou feines tingués argument o que, si més no, tingués un argument gairebé invisible, si una cosa així és possible. Les obres més belles són les que tenen menys matèria...”

(Carta de Gustave Flaubert a Louise Colet, 1852).

dimarts, 10 de maig del 2011

Lector d'inicis de Quim Monzó

“Però així com el lector apassionat no pot aturar la vida si no és prenent la decisió de tallar-la, els llibres sí que pot aturar-los en el moment més esplendorós, quan les possibilitats són encara nombroses. Per això no n’acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines, com a màxim. Quan el ventall de bifurcacions de la història es va reduint i el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col·loca a la prestatgeria, per odre alfabètic del cognom de l’autor".

- Quim Monzó, “Els llibres”, Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, pàg. 196.

divendres, 6 de maig del 2011

"La mesa limón" de Julian Barnes

Llegir Julian Barnes és un veritable plaer. Us el recomano de tot cor. Per la seva subtilesa i un sentit de l’humor magnífic. Tot el que he llegit d’ell m’ha deixat admirada; vas llegint, un paràgraf, un capítol i no pots deixar d’aturar-te i dir oh!!! oh!!!

La temàtica central d’aquests contes amb gust de llimones no és alegre. A la contraportada se’ns diu que pels xinesos la llimona és un símbol de la mort i que a Helsinki, en un bar freqüentat per Sibelius, els que seien en la taula llimona havien de parlar de la mort. Tots els protagonistes dels onze contes que aplega el llibre són grans, vells, que estan arribant a la fi de les seves vides. L’autor ha explicat que el que volia, sobretot , era rebel·lar-se vers la idea de la vellesa com un moment de serenitat emocional.

“Todos podemos ver, pasada cierta edad, cómo el cuerpo decae, y de alguna manera asumimos que lo mismo ocurre con los espíritus y las pasiones, pero eso es muy poco probable y siempre fue poco probable", explica Barnes.

I així ens ho transmet. Totes aquestes persones grans continuen sentint intensament, enyorant i desitjant. Les qüestions fonamentals són les mateixes que ja hem trobat en altres llibres seus. La vida oculta, inescrutable de les persones, les turbulències del cor, la passió, el pes del passat (consumat o no) sobre el present, els somnis, les renúncies, la mentida... Però, per sobre de totes les batalles interiors, vagin com vagin les coses, la necessitat d’estimar.

Històries d’amor idealitzades com la “Historia de Mats Israelson” en la qual Anders Borén i la senyora Lindwall es passen mitja vida sospirant per una història que no va poder ser i que ara, quan ell és al llindar de la mort, pot recuperar-se (o no).

O com la del meu conte preferit, “El reestreno”, en què ens trobem amb un sexagenari Turguenev que viu el darrer amor de la seva vida fonamentant-lo en el plaer de la renúncia, vivint les emocions en el "si hagués..." o en "el que hauria pogut ser". Genial el narrador agosarat i inquiet, que no només ens ho explica, sinó que pren partit i acaba fent una paròdia entre el romanticisme de la literatura russa i una concepció més pragmàtica de l’amor i el sexe.

Històries en les quals els protagonistes necessiten escapolir-se de les rutines de la seva vida. Uns terminen allà on no volien acabar i es conformen; altres troben alguna mena d’escapament con a “Higiene” en què un militar té prou amb una sortida anual per trobar-se amb una prostituta durant vint anys; altres sembla que aconsegueixen tirar endavant com l'home de vuitanta anys que, a “La jaula para frutas”, es divorcia finalment de la seva dona.

Trobem també en aquest llibre el joc esplèndid que sap fer Julian Barnes i que aconsegeuix que la ficció acabi enriquint fets reals o més o menys reals. Ho va fer amb Flaubert, aquí ens trobem amb Turguenev i també amb Sibelius que, en un conte poètic i trist, ens parla de la música i de la vida en plena decadència.

I també vull parlar-vos de la velleta de "Saber francés" que, veritablement, es va cartejar amb Barnes, i un dia decideix anar a la biblioteca pública i comença a llegir totes les novel·les des de la lletra A. Aviat arriba al Lloro de Flaubert i no se'n pot estar d'escriure a l'escriptor. Ho entenc.

La veritat és que tots els contes m'han agradat molt i molt. Els he rellegit tots. I, tot i que són històries tristes, sense final feliç, us asseguro que, extraordinàriament, no ens queda una sensació de derrota o tragèdia. Aquests personatges, en plena decadència, encara són ben vius. Bravo, Barnes!!!

I d'acompanyament "Criticarem les noves modes de pentinats" dels Manel.






Julian Barnes, La mesa limón. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 107