“El espacio que el buen lector prefiere labrar durante la lectura de una obra literaria no es el terreno que está entre lo escrito y el escritor sino el que está entre lo escrito y tú mismo (...)Y tú, no preguntes: ¿Son hechos reales? ¿Es lo que le pasa al autor? Pregúntate a ti mismo. Por tus propias circunstancias. Y la respuesta puedes guardártela para ti” . Aquest llibre me’l va fer conèixer l’Esther fa uns anys i sovint torno a ell per rellegir algun capítol o un fragment i retrobar aquella frase, aquella emoció. Recordo intensament la història, però també molts detalls. Sé de lectors que han trobat el llibre lent i que s’han cansat d’una certa minuciositat en les descripcions o de la reiteració de temes; a mi m’ha passat al contrari.
M’agrada el llibre en general, 640 pàgines plenes de vida, on entrem dins d’una família de jueus, passegem pels carrers de Jerusalem, revivim la història contemporània d’Israel i coneixem què sentia Amos Klausner. M’agraden els capítols en particular, com el que explica l’experiència d’un hort en el qual mai no va arribar a germinar res, aquell en què l’autor parla de la lectura, el de la deliciosa història amb Orna, o el de l’avi Alexander que atreia totes les dones... I m’agraden també petits fragments i frases concretes, com quan un nen ens diu que volia ser llibre, o el que va sentir llegint Miquel Strofoff, o allò que li deia Fània sobre l’amor i l’amistat... Això i moltes altres coses.
Una història d’amor i de foscor és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor israelià Amos Oz. La va escriure l’any 2002, tenia seixanta-tres anys, i en ella prova d’entendre la tragèdia familiar que va viure quan tenia dotze anys, No importa descobrir-vos que va ser el suïcidi de la seva mare. I per comprendre caldrà anar molt endins. Entrarem a la casa de la seva infantesa, una llar plena de llibres, on els seus pares portaven una vida senzilla i aparentment plàcida. Ell, un bibliotecari il·lustrat, un savi racional; ella una dona emotiva, lectora sensible. Sabrem de les seves vides, la dels pares, la dels avis, la d’altres familiars; més de cent anys d’història familiar. Els coneixerem tots. El que es més aparent i també allò que s’amaga.
“Mil años luz nos separaban. No años luz. Mil años de oscuridad (...) Incluso entonces, en Tel Arza, aquella mañana de sábado, cuando mi madre se sentó apoyada en un árbol y mi padre y yo pusimos la cabeza sobre sus piernas, una cabeza en cada pierna, y mi madre nos acarició a los dos, incluso en aquel momento, el más querido de toda mi infancia, mil años oscuridad nos separaban".
El llibre busca, essencialment, la mare; la dolça i melancòlica Fània. I per trobar-la haurà d’intuir totes les tristeses callades i les foscors que habitaven en la seva casa. Fània ens apareix com una persona delicada, les seves lectures, les històries que explicava al seu fill i que determinarien la seva vocació de lector i escriptor, els comentaris i les explicacions que fa, la seva soledat interior. Què va passar dins d’ella perquè desitgés morir? Per arribar-hi ens explica tot el que sap, tot el que van viure. La descripció dels espais i l’explicació dels diferents personatges és extraordinària i en ella trobem sentit de l’humor, comprensió i alhora duresa. Destaca la figura del pare, un home erudit i rigorós, inaccessible, que arrossega també les seves foscors, i del qual voldrà venjar-se allunyant-se de tot.
“A los catorce años y medio; unos dos años y medio después de la muerte de mi madre, maté a mi padre y maté a toda Jerusalén, me cambié de apellido y me fui solo al kibbutz Hulda para vivir allá sobre las ruinas”. Allà hi viuria, amb un altre cognom, des de l’any 1954 fins al 1985.
I, és clar, hi trobem també la pròpia història d’Amos Oz. Un aspecte deliciós és la seva relació amb la lectura, la crónica d'un lector i d'un escriptor. La novel·la és plena de referències a títols de llibres i a tot allò que va trobar en ells. Des de les primeres lectures de ben petit fins a les descobertes d’adolescència. Hi ha almenys tres capítols essencials. El 5è, parlant-nos del que és un bon i un mal lector; el 55 en el qual recorda les lectures més significatives de la seva infantesa, i el 58, ja al kibbutz, on el bibliotecari Sheftel se’n compadia de la seva insaciable set de llibres.
“Leí de todo en Hulda durante aquellos años: Kafka y Yigal Mosenson, Camus, Tolstói y Mishé Samir, Chéjov y Natán Shaham, Brenner y Faulkner, Pablo Neruda, Hayyim Guri, Alterman, Amir Gilboa, Leo Goldberg, Shlonsky y E. Hilel, Yizhar y Turguenev, Thomas Mann... (...) Todo. Excepto los libros que Sheftel no me permitía leer por mucho que le suplicase: Los desnudos y los muertos, por ejemplo (creo que, incluso después de casarme, Sheftel dudaba de si no era peligroso dejarme leer a Norman Mailer y a Henry Miller)".
A Hulda també llegiria, corprès i emocionat, el llibre Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, del qual ja vam parlar un altre dia. Aquells relats van ser per ell revolucionaris perquè li va fer adonar-se’n de com havia d’escriure.
“Y resultó que este modesto libro me conmovió profundamente: una noche de verano entera, hasta las tres y media de la madrugada, estuve dando vueltas por los caminos del kibbutz, presa de una febril emoción, ebrio, hablando solo en voz alta, temblando como un enamorado, cantando y saltando, sollozando de miedo, de alegría y de exaltación: ¡Ahí está!"
Una novel·la que podria tenir aquesta música i que us recomano molt i molt.
- Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Madrid: Siruela, 2004, pàgs. 47-48, 546-547, 557, 585, 588.
La novel·la està traduïda al català per la Magrana
