divendres, 21 de juny del 2013

El Silencio de las sirenas

Avui a Bibliotossa tenim els sentiments exaltats. Us parlem d’un llibre d’Adelaida García Morales, l’autora de El Sur, aquella obra inoblidable que va portar al cinema Víctor Erice.

El silencio de les sirenas és una història intensa i inquietant, que t’atrapa des del principi. La novel·la és plena de misteris, de referències, i se’n poden fer moltes lectures. Quan més hi entres més en pots treure d’aquesta història d’amor, somnis i soledat.

Ja el títol és preciós i està carregat de simbolisme. Sirenes i silenci. El poder seductor de les sirenes és el seu cant; què passa quan les sirenes estan en silenci? El títol està manllevat d’un conte de Kafka que varia l’aventura de l’Ulisses d’Homer; aquí Ulisses es tapona amb cera les orelles per no deixar-se seduir i les sirenes, que se n’adonen, callen expressament davant la seva indiferència.

Una cita de Pessoa introdueix la història: “Pues Dios permite que lo que no existe sea intensamente iluminado” i hem de contenir la respiració. Amb la novel·la voregem sempre els límits de la realitat, entrant en un espai oníric i màgic, on el que possiblement no és, el que s’inventa, el que es crea, pren una força poderosa i terrible.

El silencio de las sirenas és una història que té lloc en una aldea perduda de Las Alpujarras que sembla fora del món i on regna la solitud i un inquietant silenci. Tots els personatges són dones soles: Maria, la narradora, que va a fer de mestra en aquest poblet misteriós; Elsa, la protagonista principal, que crea en la seva imaginació un amor irreal; Matilde, la dona/bruixa amb capacitat de guarir el mal d’ull, així com totes aquelles velles del poble que havien renunciat a la companyia de l’home.

El tema central  de la novel·la és l’amor il·lusori que sent Elsa per Agustín Valdés, un home que gairebé no coneix i que no correspon als seus sentiments. Elsa serà la sirena de Kafka que ha perdut el cant seductor; una sirena en silenci i invisible en el món físic, que, per omplir la seva soledat, crea una fantasia amorosa. Més que estimar Agustín Valdés, més que estimar l’home real, el que veritablement vol és sentir i acaba construint una entelèquia que porta les llavors de la destrucció psíquica i física.

En aquest poblet d’atmosfera claustrofòbica sembla que les dones han trobat una altra manera de viure. Busquen refugi en la màgia i en l’espiritisme, en el món dels somnis i en l’inconscient... Viuen soles, fora de la realitat, però renunciant-hi a ella, han renunciat a la vida. I un calfred t’arriba a l’ànima.

Aquí el començament...:

“Elsa se despidió de mí con una breve carta: María, te dejo estos regalos, consérvalos si quieres. ¿Volveremos a encontrarnos? Un beso. Y se olvidó de firmar.
Sobre una mesita de madera, cubierta con un paño de terciopelo ocre, había ordenado diferentes objetos: una postal que reproducía un cuadro de Paolo Ucello: san Jorge y el dragón; una flor seca y azul que, según decía, se llamaba «Love in a mist»; una vieja caja china conteniendo una fotografía suya y la copia de todas las cartas que había enviado a Agustín Valdés; una carta que había recibido de él, un retrato de Goethe contemplando la silueta recortada de un rostro de mujer; una sortija de platino con incrustaciones de diamantes; un libro: Las afinidades electivas; la reproducción de una litografía de Goya en la que se ve a un hombre inclinándose sobre una mujer que oculta su rostro con un antifaz. Al pie hay unas palabras: «Nadie se conoce». También me dejó un cuaderno, el suyo, en el que había ido escribiendo su amor, dirigido a Agustín Valdés. Y finalmente, había una carta para Agustín que aún no había cerrado...”



- Adelaida García Morales, El silencio de las sirenas. 21a ed. Barcelona: Anagrama, 2001.